LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Fa poc més de 5 anys, la meva família i jo vam decidir comprar-nos un cadellet. Jo sincerament, estava en contra de que vingués aquell cadell a casa meva, em feia una mica de por. La meva germana en canvi, es passava tots els dies insistint. Així que va sortir guanyant ella i ens el vam comprar.

Abans de fer aquest pas, ens vam informar una mica sobre aquest tema ja que no havíem tingut mai un gos. Alguns dies, anàvem a veure a una botiga d’animals els gossets que hi havia i, a la meva germana li va agradar un. Era un cadell de “Cocker Americà” molt bufó. Estava darrere d’aquell enorme vidre mirant el que passava, i quan va veure que l’agafaven a ella es va posar molt contenta. Estava morta de por, no coneixia a ningú.

Estàvem decidits, el dissabte al matí vam anar cap aquella botiga a buscar-lo. No només vam sortir amb un gosset mort de por, sinó que ens van recomanar que compressim joguines, llits, colònia, raspalls… Vam sortit amb ple de coses, estava preparada per poder anar a viure a casa meva. El primer dia mentre ella explorava la casa, nosaltres decidíem quin nom li posàvem, al final per majoria vam decidir posar-li Nuca.

Sara

Ja fa uns dies que va passar però encara recordo aquella nit. Era l’últim dia del 2014 i aquella nit s’havia de celebrar l’entrada del nou any. Pot ser que hi hagi famílies que no ho celebrin però a casa meva és tradició.
Aquella nit sopàvem a casa meva, el meu pare, la meva mare, el meu germà, la meva àvia i jo. Jo i el meu germà vam sopar unes pizzes d’un restaurant i els altres van menjar paté, formatge, torrades, etc. En acabar vam menjar uns torrons de postres i vam esperar que fossin les dotze.

Una estona abans de les dotze vam començar a pelar el raïm i a treure els pinyols. Jo estava una mica nerviosa perquè ja tenia ganes de començar un nou any i també d’anar a la festa que anava després. Va arribar l’hora de menjar el raïm i per variar jo no me’l vaig acabar a temps.

Ja era l’una i va venir la Blanca a casa meva per anar a la festa. Quan vam arribar allà no hi havia gairebé ningú i vam ajudar a acabar de preparar les coses. A poc a poc va anar arribant la gent i van posar música, per ballar. Després de passar una llarga i màgica nit vaig tornar a casa i vaig anar a dormir. Va ser una nit especial per recordar.

Elisenda

És possible que estigui molt equivocat pel que fa a la justícia, però considero que en el país en el qual vivim no hi ha justicia, ni bona ni dolenta. Directament, no n’hi ha. En canvi, comparteixo molt la justícia que té Estats Units, ja que la pena de mort i la cadena perpètua són les conseqüències que has de pagar per haver comès un delicte, com el de matar o el terrorisme. Evidentment que sempre hi ha la possibilitat que paguin justos per pecadors, però això passarà en qualsevol àmbit de condemna, sigui quinze anys de presó o una cadena perpètua. Per això continuo pensant que no pot ser que en aquest país comencem a treure terroristes de la presó perquè no és humà, ¿humà?, humà, ¿el què? Tenir la sang freda de posar una bomba i matar milers de persones, o fer un atemptat contra els treballadors públics, ¿què és el que no és humà? Crec que no podré mai entendre aquestes lleis com lleis de justícia perquè directament no ho són, les agafis per on les agafis no ho són de cap de les maneres. Per tant, de veritat que personalment i només és una simple opinió, crec que el país funcionaria molt millor si acceptessin aquest tipus de condemna pel que delictes greus comporta, així es pensarien molt millor abans de matar persones innocents per aconseguir causes polítiques o béns propis sense pensar en el patiment de les terceres persones. Espero i desitjo no estar equivocat, però sincerament ho penso d’aquesta manera, i serè fidel als meus pensaments. També sóc molt conscient del fet que mes del vuitanta per cent de la gent que llegís aquest escrit es tiraria a sobre meu per dir-me que si m’agradaria que em jutgin injustament i acabés mort pagant una pena que no em correspon, però penso que la vida real és així, sempre paguem un preu per tot el que volem aconseguir i a vegades el preu és molt car.

Pol Pérez Canturiense