LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Aquesta és una de les preguntes que últimament escoltem amb més freqüència.

Jo, encara no ho tinc del tot clar, però m’agradaria estudiar alguna carrera relacionada amb ADE (Administració i Direcció d’Empreses), o bé, allò que relaciona amb un treball social. En part, m’agradaria poder treballar en una empresa i formar part de l’equip directiu. Però també, poder dedicar el meu temps professional a ajudar a la gent necessitada. Poder pensar que gràcies a tu han sobreviscut, seria molt gratificant.

Respecte a l’ADE, seria necessària la matèria d’economia. Sempre m’ha agradat, encara que no és el meu punt fort. Crec que amb una mica d’esforç puc aconseguir treure-m’ho amb bona nota. Si fes aquesta carrera, podria tenir la satisfacció de desenvolupar un projecte propi a la meva empresa. D’altra banda, si escollís un treball social, podria treballar amb nens, ajudar a gent, treballar en el que m’agrada i em fa sentir bé.

Els inconvenients que tindria treballar en una empresa, podrien ser que en certes ocasions, pot arribar a ser un treball estressant i/o aclaparant, són més freqüents els problemes de comunicació entre els treballadors, etc. En canvi, els inconvenients de dedicar-me a ser una treballadora social, és que hi ha cops que veus la gent al carrer sense res que pors fer i tampoc pots aportar-li cap mena d’ajuda, doncs aquesta sensació, et produeix pena.

Encara tinc temps per rumiar-m’ho bé, i no atabalar-me. No puc tardar gaire més a acabar de decidir-me però, la meva elecció ha de ser la correcta per què pugui arribar a tenir el futur que sempre he volgut tenir.

Lidia Calvet

Moltes vegades tenim dubtes a l’hora de fer un regal perquè no hi ha res que ens convenci. La millor opció quan ens passa això és pensar en la persona, el que li agrada, com és, què té d’especial, quina és la meva relació amb ella…i fer-li un regal fet a mida.

Hi ha diferents regals fets a mida que podem fer depenent de la situació o data celebrada. Una bona opció és triar alguna cosa que li agradi i personalitzar-la amb el seu nom , algun número especial, una frase o paraula que la defineixi… Realment es valora molt que la persona que et fa el regal hagi dedicat temps i ganes en pensar què et faria més il·lusió.

Un altra opció es fer-li alguna cosa manual o preparar-li alguna cosa de menjar que sàpigues que li apassiona.  Requereix temps i dedicació però que segur que li farà molta més il·lusió saber que està fet especialment per a ella. Els regals manuals s’acostumen a guardar tota la vida, és una bona manera per fer que aquesta persona et recordi com a algú especial.

Una carta o postal sempre pot ser un acompanyant perfecte pel nostre present. Li podem explicar els motius i els pensaments que ens han portat a escollir una cosa concreta i especial.

Així doncs, a l’hora de fer un regal, podem ser originals i anar més enllà sorprenent  amb un obsequi que segur que no li hauran fet abans: Un regal fet a mida.

Mariola

Aquestes vacances de Nadal he estat molt activa amb la família i amb l’esport que més m’agrada i he decidit compartir el meu Nadal amb tothom que llegeixi aquest text.
Primer de tot, el dia 24 a la nit era “Nochebuena” i vam anar tota la família a casa l’àvia com cada any. Aquesta festa normalment només ho celebren a Espanya, concretament a Castella, i com la meva àvia és de Saragossa ho celebrem perquè és la seva tradició. Seguidament el dia 25 va venir el Pare Noel a portar-nos uns quants regals. I l’endemà al migdia, jo agafava l’autocar amb tot l’equip de voleibol cap a Guadalajara per competir per la Copa d’Espanya. El 29 ja estàvem de tornada, quedant dinovenes de trenta i pocs equips que hi havia al campionat.

Vaig celebrar el cap d’any a casa, i el dia 2 al matí tenia un entrenament de seleccions provincials on escollirien les dotze millors jugadores per anar el dissabte següent al campionat provincial que se celebrava a Olot. Jo vaig ésser una d’aquelles dotze noies. Va ser una experiència molt bona i divertida. A part de l’experiència personal al campionat. També haig de dir que vaig conèixer a moltes noies molt divertides.

Marina Balasch

El 7 de gener del 2015 ha sigut una data que quedarà en el record de molts francesos per sempre. Aquest dimecres després del dia de Reis, va haver-hi una sèrie d’atemptats terroristes a la capital de França, París, el primer contra la redacció d’una revista francesa, el Charlie Hebdo; i el segon, a un supermercat jueu del nord de París.

El Charlie Hebdo, és una revista satírica que publica paròdies del que passa al món. Han publicat caricatures de molts personatges famosos, tant francesos com reconeguts mundialment, i fa uns anys van publicar unes caricatures del profeta Mahoma en les quals el deixaven en ridícul. Això que per a molta gent només era sentit de l’humor, per als musulmans més extremistes va ser considerat com una ofensa a Mahoma i a l’Islam. Segons els jihadistes que van dur a terme l’atemptat, estaven venjant al profeta a qui havien tret l’honor, i van acabar matant a 12 persones (el director, dibuixants, treballadors i policies) i en van ferir a 11 més.

Aquest atemptat és, per a molta gent, a part d’una tragèdia, un atac a la llibertat d’expressió. Hi ha qui defensa que si per haver publicat un dibuix han matat a gent innocent, si dius alguna cosa que no agrada a la gent, qualsevol pot acabar mort. L’atemptat ha estat condemnat per molts col·lectius, tant musulmans com no musulmans, però hi ha hagut dues organitzacions terroristes que consideren, als assaltants de la redacció, com a herois, i que s’han atribuït l’ordre de l’assalt.

Finalment, els sospitosos es van atrinxerar en una impremta a un petit poble del nord de París. La policia els va localitzar i amb forces especials van aconseguir abatre els jihadistes, amb el qual van donar per acabats els atemptats, encara que a França hi haurà l’alerta per atemptats terroristes durant uns dies.

Roger

Som una família molt nombrosa, així és que tinc un munt de cosines. Entre totes ens portem com a màxim cinc anys de diferència, hem crescut juntes i hem compartit bons moments des de ben petites. Especialment amb una de les meves cosines, la Sandra, em porto poc menys de mig any, sempre ens ho hem passat molt bé juntes i ens estimem molt l’una a l’altra. Aquest any hem tingut un disgust amb ella…

El cas és que des de ben petita sempre ha estat una nena força golafre i grassoneta, però ella es sentia feliç tal i com era. Cada any pel meu aniversari, al novembre, ve tota la família a casa per celebrar-ho, però aquest any els meus tiets van trucar per dir que no podrien venir i que ja parlaríem…

Uns dies després van venir a visitar-nos. Des d’abans de l’estiu que no ens vèiem i quan vaig veure a la Sandra entrar per la porta, se’m va caure la ànima a terra. Físicament semblava una altra. En poc més de tres mesos havia perdut uns 30kg! El meu tiet li va dir a la meva mare que estaven molt preocupats perquè tenien un problema molt greu amb la Sandra, ja que li havien diagnosticat anorèxia nerviosa, un trastorn alimentari de tipus mental, i que estava seguint un tractament molt dur. Que havia hagut de deixar l’institut per anar diàriament a un centre de tractament de malalts amb trastorns alimentaris, ja que la seva salut i integritat física corrien perill.

Aquests centres son com una presó, els malalts, la gran majoria noies adolescents, han d’estar vigilades dia i nit. No poden estar soles en cap moment, ni tant sols per anar al lavabo. Prenen medicaments molt forts per tranquil·litzar-les, ja que sovint pateixen crisis d’ansietat i si es queden soles es poden auto mutilar i prendre molt de mal. Aquestes persones tenen un greu problema de baixa autoestima i estan sempre deprimides.

Com tothom, aquestes festes nadalenques les passem en família, però aquest ha estat un Nadal diferent, per ella i per tots.

Ja fa uns mesos que està en tractament i al centre els han donat unes pautes de disciplina alimentària que cal seguir amb rugositat. Per exemple, ha de menjar cada 3 hores vulgui o no vulgui, hi hagi el que hi hagi, li agradi o no. No es poden tenir converses sobre el menjar i a taula no s’ha de comentar si el menjar està bo o dolent, si t’agrada o si no.

Aquest any doncs, els meus tiets ens han demanat a tota la família que seguíssim aquestes recomanacions, per intentar evitar que patís alguna crisi d’ansietat, ja que tot el relacionat amb els àpats la fa posar molt nerviosa, per ser el menjar la clau de seu trastorn. Quan estàvem tots a taula la veiem molt trista, sempre amb el cap baix i extremadament seriosa, res a veure amb la nena feliç que solia ser i el que s’esperaria d’una noia de 14 anys sana. Intentàvem dissimular i parlar de qualsevol cosa menys del menjar, però sempre hi havia algú que ficava involuntàriament la pota… i tots ens creuàvem mirades que ho deien tot, sense dir res..

Jo, això d’evitar parlar del menjar a tota costa, no ho acabo d’entendre del tot, ja que el menjar és imprescindible per la nostra vida, però penso que això és normal en condicions normals i el problema amb la meva cosina és que no està normal, està malalta, i hem d’intentar no fer ni dir res que pugui provocar que se senti malament. Hi ha hagut àpats d’aquests nadalencs en els que s’ha sentit tan aclaparada veient tant de menjar, que me l’he endut a la meva habituació o a algun altre lloc de la casa on fóssim, per distreure-la i que es relaxés, parlant de qualsevol cosa menys del seu problema, sentint música…

Espero que la Sandra superi aquesta malaltia aviat i que pugui recuperar la seva vida. Seguir la seva formació i viure de forma normal com la resta de noies de la seva edat. El meu desig per al 2015 és que sigui un millor any per a tots i especialment per totes les persones que pateixen directa o indirectament una malaltia física o mental.

Anna Cuevas Sabaté