LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Hoy le volví a ver, sentí una sensación extraña pero bonita, sentí que se me caía el mundo encima a pedazos. Sabía que iba a pasar así que ya lo tenía medio asumido . Me acerqué a él le saludé con una sonrisa y nos miramos a los ojos fijamente. Mis ojos expresaban el miedo que tenía en esos momentos.  Al cabo de unos instantes me despedí y me fui. Él estaba con sus amigos, acababa de de salir de una  tienda y yo estaba esperando a mi madre delante del escaparate.

Hacía mucho tiempo que no le veía, había pasado mucho tiempo desde aquel entonces y los sentimientos hacia él ya no eran los mismos, pero tampoco le había olvidado , ya sabes ese dicho:”Donde hubo fuego, cenizas quedan”.

Esa misma noche me habló por Facebook, creí que se había equivocado de conversación, pero al leer su mensaje me di cuenta que ese mensaje era para mí. Así que decidimos encontrarnos una vez más para aclarar todo. Estuve dando vueltas a  la pregunta que me hizo :- ¿Crees en las segundas oportunidades? no sabía qué responder, pero insistió en que le dijera lo que pensaba y le dije que no, que si en la primera  no funciona menos funcionará en la segunda. Ahora sé que no todas las historias tienen un final feliz.

(Historia inventada)

Dunia

Canviar d’escola pot resultar un fet fins i tot traumàtic, en els casos més extrems. L’entorn en el que sempre has viscut i en el que estàs acostumat desapareix de cop i volta i el reemplaçar un altre que sol ser totalment diferent i en el que t’hauràs d’adaptar.

En el meu cas no només vaig canviar d’escola sinó que també em vaig traslladar a Vilassar, tot era nou per a mi, però la veritat és que no em va costar gaire acostumar-m’hi. En el moment en que em van dir que m’havia de canviar d’escola m’hi vaig negar rotundament, era normal, tota la meva vida era allà. Al principi se’m feia una muntanya, però encara que costi de creure vaig ser jo qui va decidir donar aquest pas de deixar el meu antic col·legi. Durant gairebé dos anys anava des de Vilassar fins a Barcelona i tornava, el tràfic era el pitjor i arribà un moment que ja en vaig tenir prou, encara que també vaig pensar que com més aviat ho fes, millor seria per a mi. De mica en mica em vaig anar familiaritzat amb el poble i també vaig anar coneixent a gent de la meva edat, però a la vegada, sense adonar-me’n, també anava oblidant aquells bons amics que coneixia des de feia molt de temps. Això és el que em sap més greu de tot, és un fet inevitable, els amics passen per la teva vida però n’hi haurà molt pocs que es quedaran per sempre.

En la meva opinió mai pots classificar els canvis com a bons o dolents. La majoria d’ells són resultat d’una decisió nostra, a no ser que ens veiem forçats a canviar. Hi ha persones a les quals anomenem flexibles, però no amb un termini físic sinó de caràcter. Aquestes persones solen tenir una gran facilitat per adaptar-se als canvis. Malauradament no tothom té aquesta qualitat, però això no vol dir que no en podem ser capaços. Jo crec que el més importat és l’actitud que adoptem davant d’aquesta mena de situacions, encara que també influeix la d’altres persones.

Laia

Els videojocs són jocs que utilitzen sobretot el suport d’una consola o d’un ordinador per a utilitzar-los. Per jugar-hi s’han de fer servir accessoris com els comandaments, el ratolí i el teclat, entre d’altres.

Tot i ser un gran entreteniment modern, els primers videojocs van aparèixer el 1948 (increïble!). El primer s’anomenava “Tennis for Two” del qual després se’n va fer una versió més actualitzada anomenada “Pong”; els meus avis encara el tenen i jo encara m’hi he pogut entretenir i comprovar l’evolució que han patit els jocs fins avui; era molt senzill: en blanc i negre, dos jugadors en forma de línia, una pilota quadrada i una ratlla discontínua central que marcava la xarxa.

Avui hi ha una gran varietat de videojocs tecnològicament molt sofisticats: els “shoot’em all” (l’objectiu és disparar els enemics), les aventures gràfiques (amb una història que evoluciona mentre s’avança en el joc), d’estratègia (resoldre la missió i derrotar el contrincant), els jocs de rol (es crea un personatge propi que condueix l’aventura), de simulació (jocs que simulen virtualment la realitat), de plataformes (en les quals vas passant diferents nivells), d’automobilisme (curses de vehicles), de lluita (entre dos personatges), els de “survival” (jocs de supervivència en un ambient de terror) i els d’esports (per competir esportivament). A tots els videojocs s’hi pot jugar individualment contra la màquina o bé “online” compartint el joc amb altres persones. Hi poden participar tant homes com dones i estan preparats per a totes les edats.

Molts experts opinen, sobretot darrerament, que els videojocs causen addicció i tenen efectes negatius en els ulls, poden afectar el comportament perquè molts tenen continguts violents i agressius i que tot plegat va en detriment del rendiment escolar. D’altres pensen que, a part del factor d’oci, hi ha videojocs educatius la pràctica dels quals pot millorar la concentració, la capacitat visual i espacial, la memòria, la creativitat i la sociabilitat.
Jo sóc jugador habitual de videojocs. M’agrada practicar-los i fins i tot he anat a alguna trobada a escala internacional on competeixen els professionals de la matèria. Sóc conscient que jugar-hi massa estona no és adequat i que costa mesurar el temps. Tampoc m’entusiasma el contingut d’alguns jocs com ara els de guerra, l’ús d’armes, assassinats i drogues… sobretot quan els gràfics són molt realistes. Potser per això ara em decanto més per jocs d’estratègia on, en tot cas, els combats es fan entre personatges imaginaris League Of Legends; en aquests tipus de jocs cal prendre decisions en la resolució de problemes i convé tenir memòria i agilitat. Per tant, opino sobre aquest tema que, com en moltes d’altres coses, cal saber triar, sospesar, racionar i, evidentment, divertir-se.

Abel