Les meves polseres
mariasolerboguna | 10 gener 2015En totes les cultures s’han portat polseres: com a complement, fetes amb tot tipus de metalls i robes, com regals d’amor, d’avantpassats o d’esclaus. Jo les porto com a records.
La primera polsera que vaig tenir, la vaig comprar en un viatge a Eivissa, en un mercat de hippies. El noi que les feia em va demanar el meu nom i, seguidament, es va oferir a fer-me-la. Aquest viatge és el primer record que tinc d’agafar un avió.
La segona que vaig tenir, la vaig trobar a l’aigua d’una platja de Calella, estava nedant i vaig veure una cosa que brillava, em vaig enfonsar i vaig agafar aquella polsera, me la vaig posar, i no me l’he tornat a treure.
La història de la tercera, m’encanta, estàvem de viatge a Formentera i vam anar amb un vaixell del millor amic del meu pare. Al matí, mentre tots estàvem dormint, vaig sentir uns cops a la finestra de la meva habitació, vaig sortir a fora tota adormida i em vaig trobar amb quatre nens en una llanxa, em van treure unes polseres fetes per ells i me les van oferir. Eren molt boniques, estaven fetes de petxines, així que vaig despertar a la meva mare perquè em donés un euro, i els la vaig comprar.
La quarta me la va regalar la meva àvia, és senzilla, té un sol penjant, ja que ella sempre em deia solet quan era petita.
Quasi totes les coses materials que tinc tenen una història, i aquestes són les que aprecio més.
Maria
Maria, veus com es pot fer un bonic escrit a partir de les coses més petites? No cal, ni molt menys, una gran tema! A mi m’ha agradat molt el teu article sobre els teus braçalets: quantes històries! (i estic segur que, només fixant-te en un, ja hauries pogut fer un escrit fantàstic).
Ara ja pots fixar-te en altres “detalls”: només és qüestió de viure amb els ulls oberts, ulls d’escriptora. No paris!
Josep Maria