LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Fa poc més de 5 anys, la meva família i jo vam decidir comprar-nos un cadellet. Jo sincerament, estava en contra de que vingués aquell cadell a casa meva, em feia una mica de por. La meva germana en canvi, es passava tots els dies insistint. Així que va sortir guanyant ella i ens el vam comprar.

Abans de fer aquest pas, ens vam informar una mica sobre aquest tema ja que no havíem tingut mai un gos. Alguns dies, anàvem a veure a una botiga d’animals els gossets que hi havia i, a la meva germana li va agradar un. Era un cadell de “Cocker Americà” molt bufó. Estava darrere d’aquell enorme vidre mirant el que passava, i quan va veure que l’agafaven a ella es va posar molt contenta. Estava morta de por, no coneixia a ningú.

Estàvem decidits, el dissabte al matí vam anar cap aquella botiga a buscar-lo. No només vam sortir amb un gosset mort de por, sinó que ens van recomanar que compressim joguines, llits, colònia, raspalls… Vam sortit amb ple de coses, estava preparada per poder anar a viure a casa meva. El primer dia mentre ella explorava la casa, nosaltres decidíem quin nom li posàvem, al final per majoria vam decidir posar-li Nuca.

Sara

Ja fa uns dies que va passar però encara recordo aquella nit. Era l’últim dia del 2014 i aquella nit s’havia de celebrar l’entrada del nou any. Pot ser que hi hagi famílies que no ho celebrin però a casa meva és tradició.
Aquella nit sopàvem a casa meva, el meu pare, la meva mare, el meu germà, la meva àvia i jo. Jo i el meu germà vam sopar unes pizzes d’un restaurant i els altres van menjar paté, formatge, torrades, etc. En acabar vam menjar uns torrons de postres i vam esperar que fossin les dotze.

Una estona abans de les dotze vam començar a pelar el raïm i a treure els pinyols. Jo estava una mica nerviosa perquè ja tenia ganes de començar un nou any i també d’anar a la festa que anava després. Va arribar l’hora de menjar el raïm i per variar jo no me’l vaig acabar a temps.

Ja era l’una i va venir la Blanca a casa meva per anar a la festa. Quan vam arribar allà no hi havia gairebé ningú i vam ajudar a acabar de preparar les coses. A poc a poc va anar arribant la gent i van posar música, per ballar. Després de passar una llarga i màgica nit vaig tornar a casa i vaig anar a dormir. Va ser una nit especial per recordar.

Elisenda

És possible que estigui molt equivocat pel que fa a la justícia, però considero que en el país en el qual vivim no hi ha justicia, ni bona ni dolenta. Directament, no n’hi ha. En canvi, comparteixo molt la justícia que té Estats Units, ja que la pena de mort i la cadena perpètua són les conseqüències que has de pagar per haver comès un delicte, com el de matar o el terrorisme. Evidentment que sempre hi ha la possibilitat que paguin justos per pecadors, però això passarà en qualsevol àmbit de condemna, sigui quinze anys de presó o una cadena perpètua. Per això continuo pensant que no pot ser que en aquest país comencem a treure terroristes de la presó perquè no és humà, ¿humà?, humà, ¿el què? Tenir la sang freda de posar una bomba i matar milers de persones, o fer un atemptat contra els treballadors públics, ¿què és el que no és humà? Crec que no podré mai entendre aquestes lleis com lleis de justícia perquè directament no ho són, les agafis per on les agafis no ho són de cap de les maneres. Per tant, de veritat que personalment i només és una simple opinió, crec que el país funcionaria molt millor si acceptessin aquest tipus de condemna pel que delictes greus comporta, així es pensarien molt millor abans de matar persones innocents per aconseguir causes polítiques o béns propis sense pensar en el patiment de les terceres persones. Espero i desitjo no estar equivocat, però sincerament ho penso d’aquesta manera, i serè fidel als meus pensaments. També sóc molt conscient del fet que mes del vuitanta per cent de la gent que llegís aquest escrit es tiraria a sobre meu per dir-me que si m’agradaria que em jutgin injustament i acabés mort pagant una pena que no em correspon, però penso que la vida real és així, sempre paguem un preu per tot el que volem aconseguir i a vegades el preu és molt car.

Pol Pérez Canturiense

Dicen que el tiempo es la cura de las heridas ¿será eso cierto? en cierto modo sí. Bueno, con eso me refiero a que no te puedes olvidar de las cosas que más te afectan aunque en ese momento es lo que más deseas, pero puedes elegir pensar en ello o no.

En la vida muchas veces sufrimos dando demasiada importancia a los problemas y no consiguimos sacarlos de nuestra mente, pensando qué habría pasado si hubiéramos actuado de manera diferente en ese momento. El daño ya está hecho y no podemos retroceder en el tiempo, porque eso es lo único que no se recupera. Así que antes de tomar decisiones, de hablar o de actuar, piensa. Piensa bien lo que vas a decir ya que te puedes arrepentir.

Puede que alguna vez te vengan a la mente  recuerdos de esos momentos con alguna persona que haya sido especial para ti y ahí te des cuenta la importancia que tenía en tu vida y desees volver a estar con él. Ya sabes el dicho: “No sabes lo que tienes hasta que lo pierdes”. Solo tu recuerdas esa conexión que había entre ambos, esas noches en vela que pasabais hablando, y después de tanto tiempo sigues sonriendo cuando escuchas hablar de él y sabes que le echas de menos. Sigues muriéndote de ganas de mantener una conversación con él, saber qué habrá sido de su vida, dónde habrá llegado, si habrá conseguido alguno de sus sueños… Lo único que deseas es haber elegido el camino correcto y, al saber que no lo has hecho, significa que el tuyo y el de él ya se separaron y nunca más se volverán a unir.

Somos humanos pero no perfectos, los errores son buenos porque de ellos se aprende, no te aferres al pasado vive el presente como si no hubiera futuro…

Dunia

Tinc una millor amiga de veritat i és una de les millors coses que es pot tenir. Ella és la persona que sempre estarà al meu costat i que des de tercer de primària que ho està. Per tenir una persona al teu costat durant vuit anys sense cansar-se una de l’altra és que és una persona molt especial. És literalment com la meva germana. A vegades no cal ni que ens diem res, ens mirem i ja ens entenem. Amb ella em sento completament còmode. Li explico tot, confio amb ella completament.

Fa dos anys va venir amb mi a Canadà a l’estiu, va ser increïble. Compartíem totes les tonteries, em despertava a les vuit cada dia i es va obsessionar amb els “Frozen Lemonades“, i insistia en comprar regals per tota la seva família, i en va comprar masses perquè té memòria de peix, i es posava molt pesada i va ser una de les millors experiències de me vida.
No saps quant et trobaré a faltar. T’estimo Mariona.

Danielle

Fa uns anys, em vaig començar a interessar per la música. No toco cap instrument, però des de petita, el meu pare sempre posava música, i molt variada; clàssica, jazz, rock…

Quan em vaig interessar més, escoltava el que escoltava ma germana: David Bowie, Bob Dylan, The Who, The Cure… Després vaig començar a investigar per mi mateixa i em va interessar música més “Hard Rock”, i ara el gènere que m’agrada més és el Punk. He trobat que als grups més famosos de Punk com els “Sex Pistols” moltes de les seves cançons sonen igual.
Ma germana s’interessa molt per la música que escolto, i sap quines cançons m’agradaran i quines no. Aquest Nadal m’ha fet un CD de música. Ha agafat cançons de diferents artistes i grups i els ha ajuntat tots. Puc dir de veritat que és el millor CD que he escoltat en ma vida. Després d’escoltar-lo, estava pensant com de feliç et podien fer sentir uns sorolls que surten d’uns altaveus.

Danielle

Feia anys que desitjava tenir un gos però les circumstàncies eren difícils; ja que vivia a Barcelona i la meva família i jo portàvem un horari on no hi havia temps per passejar-lo i fer-li companyia. Però com ens vàrem mudar a Cabrils i va suposar un gran esforç en canviar-nos d’institut, els nostres pares ens van comprar un gos com a regal. Aquest abril farà dos anys exactes que vam anar a buscar-lo. Vam entrar en aquella cambra on els tenien a tots i jo només pensava: a quin gosset d’aquests li canviaré la vida? Li donaré una casa? Molt més espai per córrer, amor i felicitat? A quin de tots podré treure d’aquestes capses on estan? Vam escollir un “bichón maltès” preciós. Blanquet i no gaire gran de mida, més aviat petitet, amb ulls marrons com els meus i una mirada que em diu molt. Em té bojament enamorada.

Es diu Ric, perquè és ric d’amor, felicitat i alegria. A mi personalment m’aporta un benestar extrem. Quan em veu trista està al meu costat, dorm als meus peus, sortim a passejar junts… Tenim una connexió màgica. Per a mi és un plaer despertar-me cada dia i estigui sobre meu petonejant-me la cara. I en arribar a casa, de l’escola o de qualsevol lloc, sembla que faci anys que no ens veiem, sempre em rep amb moltíssima il·lusió.

Jo recomano a tothom que tingui gos perquè aporta molta pau i tranquil·litat. I alhora com ja he dit abans, un amor enorme.

Per a mi el meu gos significa moltíssim. Només he vist un cop que estigués a punt de morir i poques vegades ho havia passat tan malament. Se’m va escapar al mig del carrer i vaig posar-me a la carretera perquè no l’atropellessin, exposant la meva vida per davant de la seva, ja que considero que li dec la vida sencera. Sé que morirà perquè és el cicle de la vida i perquè tots morim, però no estic gens preparada perquè passi, i mentre gaudiré cada dia, cada minut i cada segon que passi al seu costat. Desitjant que no n’arribi l’últim i entregant-li el màxim de mi.

Mònica Dausà

És la sisena hora. Després de cinc hores de classe, és tota una heroïcitat mantenir l’atenció i entendre el que t’estan explicant. El problema és que et demanen que treballis com si fos la primera hora del matí. Tu ja t’hi esforces (una mica) però s’estan acabant les piles i la capacitat de concentració et caduca després de pocs segons d’haver-te promès a tu mateix que no et tornaries a despistar. L’única forma de no adormir-te és fer-la petar amb el veí.

No ens enganyem: com a molt pots aconseguir fer veure que estàs al cas de què t’estan explicant. A classe les aparences són molt importants així que, cada vegada que el o la profe et mira, cal que et trobi amb un posat d’atenció ben convincent. Es fa així: 1) aguantes la mirada fixa, 2) gires una mica el cap i 3) el mous assentint de forma gairebé imperceptible, però que es noti. Tot ha de semblar molt natural, res d’exageracions. Després de tants anys, això acaba sortint sol. I és que costa ben poc fer feliços els que ens envolten! En realitat no estàs entenent res, perquè no es pot dir amb propietat que estiguis escoltant. Hi ha estones en què ni tan sols estàs sentint. Passa com amb el soroll dels cotxes del carrer: hi estàs habituat i, si no t’hi fixes expressament, acaba convertit en una remor de fons imperceptible. La notes tan sols quan desapareix i es fa el silenci (què passa?, no se sent res!), o quan puja una moto massa estrident, per exemple. Pobre profe: si li diguessis que tot allò que s’ha preparat per explicar-nos ha quedat reduït a una “remor de fons”, es desmaiaria! Val més ser bona persona i que no se n’adoni… pel seu propi bé.

Però el teu company de dues files enrere no té tanta consideració envers la salut i l’equilibri emocional del profe, i ha quedat ben adormit damunt de la seva motxilla-coixí. No deu haver descansat prou aquesta nit?, o ja li ha passat -o encara no li han vingut- les ganes de quedar bé? Potser ha tingut un atac de franquesa i ha decidit no simular? O potser encara no n’ha après? Vés a saber! De moment tots us entreteniu una estoneta observant com, el seu son plàcid, està fent la migdiada d’abans de dinar.

Has aprofitat l’hora per organitzar-te el cap de setmana. No es pot dir seriosament que hagis perdut el temps. Al contrari, l’has invertit provant de resoldre uns quants conflictes d’horari del divendres tarda, dissabte i diumenge. Cada vegada us costa més organitzar-vos: tots teniu un munt d’activitats i, si no es prepara amb cura, el cap de setmana s’us escaparà sense haver fet res de bo! Però ara ja ho tens tot força lligat (només falta algun detall) i, a més, el/la profe segueix mirant-te convençut/da que sóc aquell alumne perfecte que està atent durant tota la classe… fins i tot a darrera hora del matí. Tota una heroïcitat. No com el meu company de dues files enrere, que ha perdut la classe dormint! Sona el timbre i es desperta amb la mateixa cara de son que deu fer de bon matí. Només li falta el pijama.

Per avui ja n’hi ha prou. Demà hi tornaràs.

Josep Maria

Des de tercer de primària he tingut una millor amiga, una amiga molt especial en qui he pogut confiar des del principi fins al final. Amb ella he fet ple de coses, excursions, sortides, viatges… però ara que acabem la ESO marxarà i gairebé no ens veurem.

Quan va arribar de Canadà i va venir a la nostra escola sense saber l’idioma ni com comunicar-se, recordo que insultava als nens en anglès i ells no ho entenien o que un dia va venir amb el cabell lila i que no li agradava sortir a les fotos i sempre feia cares llargues. Al principi no ens portàvem, ni be ni malament, únicament no ens portàvem; fins que un dia vaig convidar-la a venir a jugar a casa meva i li vaig dir amb anglès de nena de tercer: “Want you play my House?”. Sincerament, encara no sé com va entendre’m. Quan estàvem a casa meva jugant a les nines no ens enteníem però ens ho passàvem bé i rèiem molt. Quan va arribar el meu aniversari vaig fer una festa de pijames i la vaig convidar. Crec que totes les que estàvem podem recordar la frase que va dir volent-se referir a que s’escoltava un soroll estrany: L’aigua xuta molt. Quan vam anar a Canadà juntes i vaig descobrir les meravelloses “frozen lemonade” del Tim Hortons.

Coses com aquestes n’hem viscut mil i mai ens em cansat de estar juntes, hem crescut una al costat de l’altre i ens em vist plorar, riure, ens em enfadat, ens em reconciliat… per això és i serà sempre la meva millor amiga.

Danielle vull què sàpigues que mai m’oblidaré de tu (encara què tingui memòria de peix) i que et trobaré moltíssim a faltar. Gràcies per formar aquesta part tant important de la meva vida i ajudar-me tantíssimes vegades. Ets molt especial per mi. T’estimo.

Mariona Vilà

Yo estaba super encaprichada del piercing de la nariz, llevaba como desde los doce años queriéndolo, pero mi madre decía que era muy pequeña para empezar a agujerearme todo el cuerpo. Cuando cumplí los trece años, le volví a insistir a mi madre con hacérmelo si sacaba buenas notas en la preevaluación y ella aceptó.

La prevaluación fue genial, así que mi madre cumplió con su trato. Yo estaba super contenta, y empecé a mirar videos de internet y a leer los comentarios, para ver si dolía mucho y cómo te lo hacían. Por fin llegó el sábado, tenía muchísimos nervios encima, y a la vez muchísimas ganas. Después de comer, fui con mis padres a Mataró, porque había visto una tienda por internet que me llamó la atención. Entramos dentro y había una chica detrás del mostrador, me enseñó piercings para elegir, y yo elegí un brillante turquesa, me dijo que tenía que volver dentro de media hora porque el chico que hacia los piercings estaba tatuando. Después de media hora caminando por Mataró super nerviosa, llegó la hora de hacérmelo, el chico super simpático, me sentó como en una camilla y me empezó a hablar y a tranquilizarme, me echó un espray que era anestesia me dijo que cerrara los ojos y en cuanto cerré los ojos y los volví a abrir ya tenía el piercing puesto, todo fue super rápido , no me enteré de nada.

Desde ese día, creo que tengo una obsesión con los piercings, y aunque haya tenido muchos inconvenientes con el de la nariz, me lo he hecho 3 veces y ninguna me ha ido bien, también me he hecho el del ombligo, y el del cartílago de la oreja, pero solo me ha salido bien el del ombligo y aun así quiero hacerme muchos piercings más, el problema es que mi madre ya no me deja hacerme ninguno, que cuando tenga dieciocho años podré hacerme los piercings que me dé la gana, así que tendré que esperar dos años más.

Andrea