LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

L’Alzheimer és una malaltia degenerativa que mata les cèl·lules cerebrals lentament i sense possibilitat de cura. A mesura que avança, apareixen símptomes com la confusió, l’agressivitat, la pèrdua de memòria a llarg termini i fins i tot la pèrdua de sensibilitat. És la demència més comuna i afecta a principalment a les persones majors de 65 anys.

Al principi quasi no se li notava, de tant en tant oblidava el lloc on havia deixat les claus, el nom d’un parent llunyà… Més endavant, van aparèixer els canvis d’humor, la irritabilitat i la impotència de no poder controlar la situació

Quan va començar la segona fase, semblava confosa, espantada. Repetia frases contínuament i moltes les deixava a mitges. Els dies que anàvem a visitar-la, es pensava que era ella la que havia vingut a casa nostra i viceversa. Si la portàvem a passejar pel poble, sovint perdia l’equilibri i l’havíem de subjectar entre tots perquè no caigués.

Ara ja s’ha endinsat de ple en la tercera etapa. La maleïda i temuda tercera etapa. Sembla més una nena petita que no pas una dona de 82 anys. No pot menjar, rentar-se ni moure’s per si sola. Necessita atenció les 24 hores del dia 7 dies a la setmana. No reconeix el seu marit, la seva filla, el seu germà… no reconeix ningú. Falta poc perquè perdi completament la parla i potser una mica més perquè s’oblidi de caminar, de seure i de somriure.

Una vegada diagnosticat, els malalts d’Alzheimer acostumen a viure entre 7 i 9 anys. Ella ja en porta 15 i sincerament, no sé si desitjar que en compleixi més o que pugui descansar en pau d’una vegada.

Paula

Des de molt petita, m’ha encantat viatjar, i ha estat una gran part de la meva vida des de que vaig néixer. La meva família està bastant repartida pel món i és la meva excusa sempre que vaig a algun lloc; vaig a visitar família.

Cada estiu torno a Canadà per visitar a gent i perquè els meus pares tenen feina allà a l’estiu, però a part d’això, en els últims dos anys havia viatjat mínimament i estava inquieta per visitar algun lloc nou. La oportunitat va sorgir quan la Universitat de Glasgow van acceptar a la meva germana. Jo ja tenia excusa per anar-hi; anava a visitar a la Natalia.

Viatjava sola, i era la segona vegada que ho feia, però estava una mica nerviosa. Havia de canviar d’avió a Gatwick. Ja ho havia fet moltes vegades però sempre amb els pares, i això era la cosa que em preocupava. En arribar allà em sentia molt tranquil·la, tenia cinc hores entre avions, i primer de tot em vaig situar, un cop fet vaig anar a donar una volta per les botigues que hi havien. Mentre passejava vaig descobrir que m’agradava molt viatjar sola. La meva família estava a moltíssims quilòmetres i em sentia molt lliure. Podia fer el que volia. No vaig fer res d’extraordinari, però era el simple fet de pensar que ho podria fer si jo volgués.

Danielle

Durant un mes aquest estiu, he viscut en un vaixell “Brigantine“, bàsicament és un barco de pirata, navegant pels grans llacs de Canadà i els Estats Units. Tota la gent abord eren adolescents de 13 a 18 anys, menys el capità que en aquest cas en tenia 29.

Tothom conviu en un vaixell de 23 metres, alguns tot l’estiu, altres només una setmana. Treballem junts, rentant els plats, netejant, ordenant el barco en general, i sobretot naveguem el vaixell. Hi ha diferents classificacions i diferents posicions que la gent pot ocupar.

La classificació més baixa és el dels “Trainees“, o sigui, els que no saben res de navegar o que no s’han pogut presentar al programa d’hivern per convertir-se en una classificació més alta. Després hi ha els “Petty Officers” als quals se’ls-hi assigna un grup de “trainees” per dirigir i ensenyar. Els “Watch Officers” vénen a continuació i cadascun vigila un dels “Petty Officers” i s’encarreguen de tot el que pertany en el grup de situació en els mapes i la direcció del vaixell. El “Executive Officer” vigila tot en general i si veu algun problema informa el Capità.

I finalment, la persona més important del vaixell, es podria dir, és el cuiner. Es desperta a les cinc del matí per preparar el menjar de 20 persones, es baralla amb un obrellaunes horrible, es passa la vida ratllant formatge, fregint ous i tallant verdura per tal d’alimentar la massa de gent “morint-se de gana”.

L’última setmana, vaig ser jo la cuinera, i va ser una experiència interessant però que no la tornaria a repetir. Això de cuinar no es cosa meva, i menys tres àpats al dia per a vint persones.

Tot i això m’ho vaig passar genial i tinc moltes ganes de tornar-hi l’any que ve.

Danielle

Començàreu a parlar a l’atzar un dia. Et complementa i et diu que ets molt bonica i molt maca. Et pregunta sobre les teves relacions passades i tu li preguntes sobre les seves. Quan li dius que t’han fet mal molts cops, et diu que aquells nois són tots uns idiotes i uns estúpids per deixar anar una noia com tu. Després, li expliques algunes més històries sobre el teu passat i ell te n’explica de seves. Ell comença a tontejar amb tu, i tu amb ell. Et demana el teu número i li dones. L’endemà t’envia un missatge dient-te que passis un bon dia. Aviat, parlar amb ell es converteix en una part de la teva rutina diària i cada dia l’esperes perquè et parli. Sempre que reps alguna cosa d’ell, comences a somriure i instantàniament el teu dia millora. Et parla diàriament preguntant-te com t’ha anat el dia. Parles amb ell tota la nit i sempre t’està preguntant si estàs cansada i si vols anar a dormir. Les converses nocturnes que tens amb ell són sempre les millors i les més profundes. Dorms quan ell dorm, i ell dorm quan tu dorms. Ara vol quedar i passar un rato amb tu. Quan us veieu, sents encara més química amb ell i sents papallones a l’estómac cada cop que parles amb ell. Els hi expliques a les teves amigues l’extraordinari que és i que estàs interessada en ell. Aviat et confessa que està interessat en tu i tu li dius que el sentiment és recíproc. Quedes més amb ell i comença a posar-te sobrenoms i a dir-te de forma afectuosa. Sents que ets la noia més feliç del món i que el sentiment entre els dos és molt fort.

Un dia, de sobte deixa de parlar-te ell primer. Quan ara parleu, és només perquè tu li has parlat abans. Les coses han canviat i no entens el que ha passat tan inesperadament. Deixa de posar-hi esforç quan parla amb tu i no demostra que encara vol estar amb tu. Et tornes extremadament “enganxosa”. No pots deixar de preguntar-te que va anar malament. Li preguntes si passa alguna cosa i et diu que tot va bé. Llavors comences a pensar que està molest amb tu per alguna cosa que has fet, però ell t’assegura que necessites relaxar-te i que tot va bé. Et diu que només ha estat ocupat. Així que esperes una mica i res està canviant. Ell segueix “ocupat” tot el temps i ni tan sols intenta parlar amb tu. Ara cada cop que li parles es converteix en un argument. I et fa por que estiguis sent pesada per obrir-lo tu primera sempre, així que deixes de parlar-li. Els mesos passen, i no li parles en absolut. Mai saps el que va passar des del seu punt de vista. Per culpa seva, cada dia i cada nit estàs amb dolor i malestar. No saps el que va anar malament en la relació entre vosaltres dos. Les teves amigues et diuen que l’oblidis i que no es mereix a algú com tu. Però sembla que no pots escoltar-les, ja estàs massa enganxada a ell. Trobes a faltar a la persona que acostumava a ser i no saps ni en què ha canviat. I un dia veus que té una nova noia a la seva vida. L’anomena de forma afectuosa i li diu tot el que acostumava a dir-te a tu. Li diu que pensa que és meravellosa. Li diu tot el que tu ja havies escoltat abans. Sembla que està completament bé sense tu i ara té a algú altre per parlar cada dia i nit. Et negues a creure que ha jugat amb tu, però és cert. Tu encara estàs ferida i ell ja ha passat pàgina. Encara estàs trista i tot el que fas et recorda a ell. No pots parar de pensar en ell i plores cada nit pensant en ell. En secret segueixes esperant que algun dia et comenci a parlar un altre cop i continuareu on ho vau deixar l’últim cop, però també saps que mai passarà. Compares a cada noi que coneixes amb ell. Ell ja t’ha oblidat, però tu encara estàs tenint dificultats per deixar-lo anar. Us sona familiar?

Alba

La societat ens ha acostumat a fer-nos preocupar, ja des de ben petits, sobre el nostre futur. Ni tan sols ens adonem que aproximadament durant els primers quinze anys gran part de les nostres vides gira entorn el temps a venir. Però només són petites coses i molt subtils les que evidencien aquest fet. Per exemple, a tots i cadascun de nosaltres ens han fet la típica pregunta: Què voldràs ser de gran? La qual sempre és un bon tema de conversa.

Els més petits solen donar respostes clares i normalment escullen professions heroiques com per exemple bombers o astronautes. En el meu cas jo sempre havia volgut ser metge. Però realment molt pocs arribaran a complir el seu somni, encara que en aquell moment, degut a que encara no saben actuar amb més maduresa, estan convençuts del que volen arribar a ser a la vida. Els anys passen i, normalment, canviem de parer, ja sigui degut a influències externes com l’opinió dels pares o d’altres però el cas és que sol passar. Jo per exemple a dotze anys vaig pensar que estaria bé començar a rumiar què era el que m’agradava. Escriure sempre ha sigut una feina fàcil per mi per tant vaig decidir que el més apropiat seria dedicar-me al periodisme, encara que aquesta idea només era provisional, ja que no n’estava del tot segura. Però realment arriba un moment que notes que el futur el tens a les teves mans, que ja no són aquelles preguntes innocents sinó que ara realment t toca encaminar-te i prendre decisions difícils que marcaran la teva vida per sempre. Crec que aquest moment encara no m’ha arribat, però no és pas gaire lluny. Finalment, em sembla que he pres una decisió definitiva, m’agradaria estudiar una carrera mixta, dret i empresarials perquè té moltes sortides.

En conclusió, passes per moltes etapes al llarg de la teva vida, i algunes d’elles has de prendre decisions importants però jo crec que no has de ser una persona influenciable, has de decidir el que creguis convenient i no el que vulguin els altres, ja que potser te’n pots acabar penedint.

Laia

A lo mejor os extrañáis y os preguntáis: por qué simple? Una amistad está basada en el cariño, la confianza y la sinceridad. Creo que todo esto no es una cosa muy simple.

Hay veces que te das cuenta de que es una simple amistad porque no sientes a esa persona a tu lado, como lo hacen otras personas, o te das cuenta de que no tiene tiempo para ti. Cuando no pone su granito de arena para que la amistad funcione, o no te apoya ni te valora cuando más lo necesitas. Lo peor de todo es que hace un tiempo, era la persona que llenaba tu vida de alegría, le daba color a tus días grises y que siempre, pero siempre estaba a tu lado para ayudarte tuvieras el problema que tuvieras. Cuando te paras a pensar y ves todo lo que ha cambiado te das cuenta de que estás perdiendo a una persona querida. Que si todo baja y nada sube eso va a ser el final de una historia y no el principio de una que podría ser mejor.

Al final tu corazón se rompe y crees que ya no puedes más. Reflexionas y ves que los amigos de verdad están a tu lado recogiendo los pedacitos de tu corazón para volver a juntarlos y volver a ver esa persona que ellos conocían. Quizás consiguen eso o quizás consiguen a alguien mejor porque tras una caída te levantas y aprendes. Y realmente tener a esa gente a tu lado es lo mejor que te puede pasar.

Elisenda

Helicobacter pylori és un eubacteri gramnegatiu microaeròfil que produeix una inflamació en parts de l’estómac i el duodè. Aquesta és la definició d’un eubacteri que viu dins meu des de fa gairebé un any.

El Setembre de l’any passat, en una de les revisions anuals amb el meu pediatre, vaig comentar-li que tenia dolors a l’estómac cada vegada que menjava qualsevol tipus d’aliment. Ell des d’un bon principi no sabia què podia ser, aleshores va dir als metges especialitzats en l’aparell digestiu que em fessin proves per esbrinar el perquè del meu dolor.

Van començar a fer-me-les el Novembre del 2013, i van acabar el Gener d’aquest any i seguidament al Febrer em van donar els resultats, va sortir que tenia aquest eubacteri “l’Helicobacter Pylori”. El primer que van dir-me els metges és que el bacteri no desapareix ràpidament, que poques persones el tenen i que em donarien un seguit de pastilles per eliminar-lo. Finalment tot i que vaig estar prenent medicacions durant vuit mesos i realitzant-me proves diferents de les anteriors, aquell bacteri no marxava.

Els metges van decidir fer-me una endoscòpia digestiva que consisteix a realitzar un estudi per a visualitzar el tub digestiu amb ajuda d’un endoscopi. Creien que era el millor per saber si  realment hi havia alguna cosa més a part de l’eubacteri que ja feia vuit mesos que tenia. Els metges no tenien descartada l’opció de què pogués ser celíaca, ja que els meus dolors eren símptomes d’aquesta malaltia.

El mes passat em van donar els resultats de l’endoscòpia, i va sortir negativa la celiaquia, però positiu l’augment d’aquest eubacteri, el cas és que fa un any quasi era nul·la la convivència de l’Helycobacter Pylori en el meu estómac, i avui tinc un cultiu d’aquest bacteri dins meu. Estic tractant-me amb diferents pastilles diferents de les que em van receptar als inicis, els metges em diuen que es estrany que duri tant però que no em preocupi perquè no és greu.

Carla

Bé, si que hi ha algú molt important que no sigui de la família en la meva vida. Encara que no hi sigui a prop, sempre hi serà dins el meu cor i en els meus pensaments. Faci el que faci i passi el que passi. No puc evitar que em deixi amb un pensament constant en la ment i amb un sentiment ben fort al cor. de vegades es trist però d’altres, moltes d’altres, és de bona felicitat. No em penedeixo de dir que ella és ben lluny, al contrari.

La distancia i les dificultats entre nosaltres no són poques ni petites, però quan aconsegueixi arribar fins a ella, quan la pugui besar y tenir entre els meus braços, podré dir que he fet tot el possible i més per la meva causa. En aquests moments només hi tinc al cap uns pocs pensaments, de vegades se sobreposen als meus deures com estudiant però no ho puc evitar. És el que té estar enamorat suposo… Ella és ben lluny, més del que m’agradaria, i no només per kilòmetres.

És possible que hi hagi gent, molta gent, que pensi que l’amor i la distancia no fan una bona parella. Jo no sóc així, jo vull fer que la gent que em coneix, la que em coneix de debò, sàpiga que qualsevol persona, si ho vol, pot fer el que es proposi. Fins i tot canviar l’opinió general sobre algun tema públic. Fins i tot fer que la gent es replantegi el que creu i el que es pensa que és impossible per cert tipus de persones, com som els adolescents. En aquest cas si que se’m fa difícil poder arribar allà on jo vull, ja que viatjar no se’m fa possible en aquests moments. Però no és del tot necessari viatjar físicament, l’amor no coneix fronteres si es de debò.

Sóc capaç d’estimar una persona encara que sigui lluny, encara que no ens puguem veure, besar, acariciar, o qualsevol altra acció física… Però ens podem estimar fins tenir l’oportunitat que tant esperem, l’oportunitat de ser feliços tots dos junts. I jo espero aquesta oportunitat. També està el tema de l’edat, que molta gent ho troba mal vist, encara que en aquests temps conec a bastanta gent que no ho veu d’aquesta manera. Hi ha un dit molt conegut sobre l’amor, diu que l’amor es cec. Es por interpretar de moltes maneres aquesta dita, jo l’interpreto com una llibertat per poder estimar a qui et digui el teu cor i no altres persones, pensaments o els mateixos ulls.

Amb aquesta persona he passat el temps suficient com per pensar que podríem ser més que amics, encara que no sé amb seguretat si ella pensa el mateix. Hi ha varies raons per no acceptar l’amor quan es tracta d’una relació a distancia, i una de les raons més comunes és el contacte o la fidelitat. Jo no tinc aquest problema amb ella, hi confio plenament. Un dels inconvenients que hi ha entre nosaltres és l’horari, hi ha 7 hores de diferència a causa de la distància, la maleïda distància. Però això no aturarà el que sento per ella, els sentiments no poden ser retinguts per un temps limitat, i jo ja he retingut un bon temps els meus. Ara em toca deixar-los lliures durant un temps, per ser feliç amb qui estimo i, potser, més tard els posaré algun límit. Quan sigui madur i sàpiga el que pot comportar l’amor.

Enric Martínez

La música és una de les eines fonamentals que utilitzem els éssers humans, i està científicament comprovat que tenen influències directes sobre el teu estat d’ànim i la teva qualitat de vida. Estudis han demostrat que escoltar música influeix directament a les persones, tant de manera positiva com negativa, amb efectes immediats i resultats duradors. Tenint en compte els efectes positius de la música, molts científics sostenen que aconsegueix canvis favorables al cervell de les persones que l’escolten.

Tots percebem la música de manera diferent, i hi ha un estil indicat per cada un de nosaltres, depenent de com et sentis. Fàcilment associem una cançó o un estil musical amb el nostre estat d’ànim, i reconeixem quan una cançó ens sembla alegre o trista. Hi ha vegades que ens identifiquem de tal forma amb una cançó que només escoltar-la immediatament canvia el nostre estat d’ànim… fins i tot semblaria que hi ha cançons que estan escrites per a nosaltres.

Trobar el teu estil musical segons el teu estat d’ànim és una manera d’alliberar-te; ja sigui perquè no ho vas poder expressar en el moment adequat o simplement tens la sensació que no hi ha millor forma d’explicar el que sents que no sigui a través de la música… no sempre calen les paraules!

Alba