LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

El tipus de música que més m’agrada és l’electrònica: música contemporània que utilitza noves tecnologies com ara sintetitzadors, “samplers”, caixes de ritmes, seqüenciadors i ordinadors, per tal de crear uns sons específics. El ritme és molt marcat, fort, contundent i amb distorsions i repeticions, sempre dins d’una melodia que es reconeix fàcilment. Els gèneres amb els quals més m’hi identifico són l’”electro” i el “dubstep”. Entre els meus artistes i grups preferits hi ha “DVBBS”, “Dimitri Vegas & Like Mike”, “Knife Party”, “Marsal Ventura” i “Skrillex”. Tots són discjòqueis (DJ’s) i els admiro perquè són creadors que experimenten tecnològicament a cada cançó que composen.

Escolto aquesta música cada dia una estona. Em distreu i em convida a seguir el ritme amb tot el cos. Ara bé, amb cascs, per no molestar a la gent del voltant. De totes maneres el que més m’agradaria seria anar a un concert per gaudir-la en directe i a tot volum, i veure com l’artista improvisa mesclant i masteritzant sons i fins i tot versionant cançons antigues; a més a més, l’ambient va acompanyat d’imatges virtuals, làsers i efectes especials a dojo. És espectacular!

No és, però, l’únic tipus de música que m’agrada. De tant en tant escolto New Age, Hip  Hop, Pop, Heavy… i aprecio molt la música clàssica. Jo mateix l’havia practicat al piano durant sis anys!

Per tant, si a mi m’agraden tots els estils i gèneres musicals, no entenc per què a la majoria de gent adulta no els agrada la música electrònica. Diuen que els perfora les orelles, els posa nerviosos i que no val res. A mi em sembla que el que passa és que no l’entenen. Haurien de saber que aquesta música tan “moderna” recorda la música ancestral i primitiva dels primers instruments de percussió. Si l’escoltessin bé, reconeixerien que no és gens fàcil compondre-la. I que fins i tot hi ha metges que diuen que podria ser “curativa”, si es receptés contra la depressió i els estats d’ànim baixos…

Abel

Ja fa 5 anys que em vaig trencar la cama, concretament Tíbia i Peroné. Jo feia 5è de Primària.

Estava a Vilassar de Mar, ja que la meva germana Júlia, estava fent un examen de nivell d’anglès. Mentrestant vaig anar amb la meva mare a un parc que hi havia just al costat, allà és on me la vaig trencar.

No recordo el moment de relliscar del gronxador i caure a terra, perquè vaig quedar en xoc durant una estona. Recordo notar una estranya sensació per tot el cos, era aigua. Una noia em va deixar caure una ampolla d’aigua per tot el cos per revifar-me. Vaig obrir els ulls, el primer que vaig veure va ser un munt de gent que m’estava rodejant, inclosa la meva mare.
Notava una pressió molt fort una mica més amunt del turmell, en aquest instant vaig baixar la mirada i vaig veure la meva cama molt inflada, amb una ferida i el peu dislocat.

No van passar ni dos minuts que ja era dins una ambulància. Sempre havia desitjat entrar-hi en una, però no en aquelles condicions. En arribar a l’hospital, sentia gent tossint, parlant entre ells, nens plorant, gent amb cadira de rodes, el so de l’ambulància, senyors comentant la quantitat de pastilles que els havien dit que s’havien de prendre, acompanyants amb un adhesiu “A” a la roba i malalts amb polsera blanca on indica el grup sanguini, el nom del pacient, etc. i metges dient pel megàfon “Laura Martínez passa pel box tretze”. Tot això acompanyat de la típica olor d’hospital que suposo que tothom coneix.

Em van entrar a un box, en el mateix instant ja tenia a 4 metges a la meva disposició. Una infermera que em va anestesiar, recordo que em va punxar tres cops, dos just a la ferida i l’altre al braç. Un altre que li explicava als meus pares tot el que em ferien. I finalment el meu metge i l’infermera que l’ajudava. El metge era un noi molt simpàtic, primer de tot em va prometre que cada vegada que em fes mal m’avisaria.

Va arribar el moment més dur, em va dir: -Agafa fort la mà del papa, i bufa el més fort possible fins a despentinar-lo- I així ho vaig fer. CRAAC!, em va col·locar el peu, no havia notat un dolor tan fort en tota la meva vida.

Tot va passar molt lent, vaig estar dos mesos enguixada fins l’ Ingla. Després dos mesos més fins al genoll, i un cop tret el guix, vaig haver de fer quatre mesos de rehabilitació.

Anna

El nadal és l’època de l’any més maca. És temps d’estar amb la família i la gent més propera a tu, compartint moments d’alegria amb les persones que més estimes. Són dies especials en els quals no existeix la tristesa i per un moment ens oblidem de les coses desagradables, que no ens fan feliços o que ens fan patir, i ens ho intentem passar el millor possible sense recordar aquests moments de preocupació. Un dels dies més bonics del nadal és la nit del 24 de desembre, quan tots els nens i nenes esperen impacients l’arribada del Pare Noel perquè els porti els regals que han estat esperant durant tot l’any. Però és encara millor al dia 25 quan els infants es lleven aviat per obrir els seus regals i jugar amb ells. A partir d’aquest moment tot és felicitat i és maco veure les seves cares d’il·lusió i com gaudeixen. Surten al carrer a estrenar les joguines i veure’ls feliços a ells fa que nosaltres ens contagiem d’aquesta alegria i per tant no puguem evitar que ens treguin un somriure quan diuen: “això és el que jo volia”.

Per tant, penso que el nadal és una tradició que no podem deixar de celebrar perquè són dies plens d’emocions per compartir tot allò que ens fa feliços, perquè al cap i a la fi la felicitat ens fa més feliços si la podem compartir amb la gent que ens envolta.

Marta

Continua llegint »

Just començar el curs, el meu pare i jo vam fer un tracte. Ell s’oferia a pagar-me el carnet de moto si jo aprovava totes les assignatures.

A mi em va semblar una bona idea, i vaig començar a estudiar bastant, en veure que els resultats eren bons em vaig relaxar una mica, i les meves notes van empitjorar. No vaig pensar en les conseqüències de no preparar-me un parell d’exàmens. Ara em penedeixo de veritat, perquè per culpa de no voler esforçar-me una mica més, el més probable és que suspengui alguna assignatura, i amb això quedar-me sense moto.
Aquesta experiència m’ha ensenyat que sempre es pot fer una mica més, i que, a vegades, encara que no ens vingui de gust quedar-nos tota una tarda davant d’un llibre, és la millor opció, i si no ho fas, pot tenir conseqüències desagradables, com per exemple quedar-me sense moto.
Ara ja he après el lliçó i faré el possible per poder aprovar totes les assignatures el trimestre vinent, i així arribar al meu objectiu.

Pau