LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

No ens adonem compte però el temps passa molt ràpid. Volem fer moltes coses, volem viure la vida el millor possible, però realment ho fem?

Sempre ens diuen: No deixis per demà el que pots fer avui. Però a vegades no li fem ni el mínim cas a aquesta frase perquè creiem que tot pot esperar i que sempre podrem dir: -Ja ho faré demà-. Però demà? Mai se sap si les coses poden canviar en un dia, no saps si després ja serà massa tard per poder fer allò que havies de fer ahir. Jo penso que no hauríem de fer les coses d’aquesta manera perquè sempre ens acabem arrepentim d’aquets actes.

Jo especialment tinc una experiència que em sembla que a quasi tothom li passa, sempre pensem: -He d’anar a veure els meus avis, però ja hi aniré demà- i així consecutivament. Però realment, jo no se si ells demà encara estaran, jo no se que passarà demà ni tampoc puc parar el temps, llavors això et fa obrir els ulls i et fa pensar que realment has de fer les coses al moment i no deixar-les per un altre dia perquè potser aquest dia que t’hagis decidit per fi a fer allò que volies fer, ja serà massa tard i res serà igual i això a tu interiorment et farà molt de mal perquè ja no podràs tornar el temps enredera i pensaràs:

-Per què? -Per què no ho vaig fer en el seu moment?

No t’hauria agradat poder-te acomiadar d’ells?

Tot en aquesta vida compte i la vida passa més ràpida del que ens creiem i de vida només en tenim una i hem de fer les coses bé i aprofitar el dia com si fos l’últim, fer tot allò que ens agradaria fer sense cap mania ni ganduleria, ja que en un futur val la pena fer les coses ben fetes i esforçar-se.

Marta Morató

Soy de pelo castaño, y no lo odio, es más, por el color es lo único que no me quejo. Odio tenerlo rizado o ondulado, porque eso supone que al despertarme cada día y al mirarme al espejo veo que no está igual que ayer ni que anteayer, nunca está igual. Tengo los ojos marrones oscuros, casi negros. Y podría decir que lo único que me gusta es mi sonrisa. Me considero bajita ya que debo medir sobre 1,65.

Soy muy simpática con casi todo el mundo, aunque no los conozca muchas veces. Muy confiada también, pienso que todo el mundo se merece una oportunidad, aunque con decir una, muchas veces me quedo corta, ya que perdono muchísimo, más de lo que a veces se merece la gente, y a la hora de pedir perdón no dudo en hacerlo aunque la culpa no haya sido mía. Bastante impaciente, muchas veces las cosas las quiero aquí y ahora. Cariñosa y muy desordenada. Y sobre todo, me río muchísimo, por cualquier tontería, y además me puedo pasar rato riéndome por lo mismo.

Odio que me despierten o madrugar, es más, si me despiertan a veces me enfado. Me encanta ir descalza por casa, e ir con el pelo mojado. Adoro el verano, pero no odio el invierno. Me puedo pasar horas sin hacer nada, solo viendo la televisión o estirada en la cama con el móvil, aunque prefiero salir que estar en casa.

Algunos días diría que estoy orgullosa de ser como soy, y otros no, pero no se ha de cambiar por nada ni por nadie.

Celia

Aquest és l’article dos mil de La Tertúlia del Quart Pis. Es tracta d’una xifra com qualsevol altra, però vull aprofitar-la per felicitar tots els tertulians que, des del curs 2010 – 2011, han anat omplint la Tertúlia del Quart Pis amb els seus articles. No cal que us digui que m’omple de satisfacció haver pogut gaudir de cadascun dels dos mil.

Moltes felicitats a totes i a tots!

Josep Maria

Mama, Tu has sigut la que m’has aguantat 9 mesos dintre teu, aguantant-me per veure com un dia em donaries la vida. Davant d’un cop molt fort, la mort de la teva mare, mentre tu eres molt jove, sé que necessitaves a algú especial a la teva vida, per això vas decidir formar una família, et feia especial il·lusió que fos una nena. Quan la doctora Carreres et va comunicar que esperaves una nena no vas dubtar en posar-li Maria, el nom de la iaia. Has sigut tu la que va patir al despertant-te cada nit a donar-me el pit o quan plorava, aguantant quan em posava malalta i t’havies passat nits amb mi al sofà mirant en “Pingu”, quan tenia por de dormir sola i havia de venir a dormir amb tu quan el papa anava al meu llit, mil coses. M’has fet créixer com qualsevol nena voldria, portant-me de visita a tot tipus de llocs, port aventura, skating, al zoo… I hem anat de viatge a llocs Increïbles, Holanda, Bèlgica, París, Menorca, Mallorca…

Ara ha arribat la meva adolescència i hi ha dies de tot, dies en els quals estic de mal humor i quan ho penso no ho hauria de parlar parlant-te malament, però la majoria de dies intento demostrar-te el gran que ets per mi i el molt que sóc capaç de fer quan em necessites.

Fa un any i mig que ho heu deixat amb el papa, els dos teniu parella encara que tu hagis tingut alts i baixos amb això, i per sort entre vosaltres hi ha molt bona relació. Per mi ha estat molt dur aquests dies en els quals arribava a casa i estaves al llit plorant i sense ganes de res, han estat molts els dies en què t’he estat animant i és una de les millors coses que he fet, fer-te treure un somriure. Perquè no hi ha cosa que no em vegi capaç de fer per tu.

Gràcies per tot el que has fet per mi, T’estimo mama!

Cuando era pequeña, siempre me iba a dormir temprano para levantarme con fuerzas, tenia ilusión de ir al colegio con mis amigos. Después, esperaba con muchísimas ganas que fuera la hora de salir, para poder ir al parque y jugar, muchas veces con amigos de mi misma clase, pero otras veces eran niños totalmente desconocidos, pero me ponía a jugar con ellos como si fueran de toda la vida. Os acordáis de los cuadernos de colores y de nuestros padres haciendo el avión a la hora de comer? Hay veces en que quisiera volver a esa época. A la vez que iba creciendo me iba juntando más con mis amigas, con las que pasaba las clases pintando con ellas y en la hora del patio hacía los castillos de arena junto a ellas. Pero de todas ellas siempre estaba más con una, la cual me pasaba las tardes en su casa, y por ella era por la que lloraba si mi madre ese día no me dejaba ir a su casa por cualquier motivo. Fue pasando el tiempo y todo iba cambiando. El colegio ya no me gustaba tanto como años atrás, se acabaron los cuadernos y los colores, todo iba subiendo de nivel ya eran libros con sumas y todo lo demás. También me di cuenta de que existía aquella palabra tan oída por mis padres, el amor. Bueno, el amor de momento seguía siendo a mi manera. Ningún problema podía conmigo, ya que no me daba cuenta de ellos, para mi no existían. Podía pasarme horas y horas jugando a cabañas, o con una simple muñeca. ¿Llorar? En aquella etapa lloraba si perdía un peluche, discutía con mis padres o me peleaba con una amiga por la misma muñeca. Llorar para mi era simplemente para conseguir lo que quería. Pasaron los años y todo se fue complicando, nada era como antes. Ya no era aquella niña que se pasaba las horas jugando o en el parque, aquella que conseguía todo llorando, ni aquella que no entendía nada.

Celia

Molta gent pensa que els diners dónen la felicitat, però el més important per ser feliç és estimar i ser estimat. Tenir una bona família i uns bons amics que t’ajudin en els moments difícils i comparteixin amb tu els moments feliços, no té preu. Una abraçada, un somriure, un simple gest o un “t’estimo”, pot convertir un moment trist en un d’inoblidable que t’alegri el día. Jo quan em llevo al matí i veig als meus pares que lluiten cada día per aconseguir el que volen i per viure contents, em sento molt orgullosa, tot i que a vegades ens barallem o discutim, el més important és no deixar d’estar units. Ja sabem que les coses no sempre són fàcils però si ens rendim es poden convertir en impossibles. Per tant, hem de seguir endavant passi el que passi perquè la vida continua i no tot és de color de rosa. Perquè al cap i a la fi les petites coses són les que t’omplen de felicitat. Hem de valorar tots els moments, encara que no semblin importants, viure al dia a dia amb la màxima felicitat possible i estar amb la familia. Gaudir de les petites coses que ens regala la vida i els detalls. Aprofitar cada instant per disfrutar del que ens aporta i sobretot no deixar de ser mai feliços.

A vegades patim situacions en les quals és inevitable plorar o estar tristos, però tot passa i hem de saber afrontar-ho amb el màxim optimisme possible i mirant sempre la part positiva de les coses, perquè és l’única manera de no patir ni passar-ho malament i de poder sentir-nos bé amb nosaltres mateixos i els altres.

Marta

La Marató és un projecte impulsat per Televisió de Catalunya que es realitza anualment cada mes de Desembre. Consisteix en recol·lectar un màxim de diners per poder investigar sobre diferents malalties que de moment no tenen cura. Cada any es tracta d’una malaltia diferent i es fan una sèrie d’activitats, repartides per tot Catalunya per poder aportar tots els diners possibles perquè en un futur es pugui trobar una cura per la malaltia. La Marató s’emet durant 15 hores aproximadament i diferents persones afectades amb la malaltia tractada assisteixen al plató per explicar la seva història i  perquè persones com nosaltres sapiguem com viuen el seu dia a dia. Durant aquestes 15 hores, milers de voluntaris distribuïts per Catalunya reben trucades de la gent que vol aportar donacions.

La Marató aquest any tracta sobre les malalties del cor, una de les principals causes de mort al món i també a Catalunya. Les malalties del cor, enteses com els trastorns que afecten l’òrgan principal de l’aparell circulatori, van causar durant el 2011 la mort de 13.000 persones a Catalunya. Per millorar aquesta esperança de vida crec que totes les persones de Catalunya hauríem d’aportar diners, és igual si en son molts o pocs però almenys ajudar amb el nostre granet de sorra per ajudar a gent que veritablement ho necessita. 

Truca. La investigació respon.

Carla

L’amor … Aquest gran amic i alhora enemic, aquest que et pot fer feliç però alhora infeliç, la veritat és que no he arribat a trobar una forma de descriure aquesta paraula, no he arribat a trobar forma ni tan sols de descriure el que se sent …

Uns els hi diuen papallones a l’estómac, altres diuen que és quan algú et deixa sense paraules sense dir-te res, però, potser puc intentar descriure-ho … Per descomptat, el que per mi és l’amor …
Crec que comença amb el típic, una persona sempre en la teva ment, en la qual sempre penses que no vols deixar escapar, aquesta persona que vols estar amb ella, però que alhora no, per por al mal, i comences amb una lluita amb tu mateix sobre què fer, sobre què dir …

Però és una lluita que, igual que totes, només es pot guanyar si es tria bé, i és que per a mi, estar amb la persona que més estimes, és triar bé, ningú t’assegura que acabi bé, ningú t’assegura que no et facin mal, però si t’asseguro, que si hi ha amor, hi ha felicitat … i és que jo sempre dic, que un segon de felicitat, val per un any d’infelicitat, ja que com diuen: “Mas val el dolent conegut, que el bo per conèixer” Si deixes escapar a aquesta persona que et pot fer perdre la son, aquesta persona que és l’última en la teva ment abans d’anar-te’n a dormir, l’única en els teus somnis, i la primera a despertar, és que no la pots deixar escapar, potser és el pitjor càstig que a tu mateix et puguis donar, prohibir al cor el que a crits et demana, estar amb una persona vol dir estar alegre, trist, somrient, plorant … Però sempre amb ella, i crec que això és el realment important, tenir a qui abraçar, a qui besar, a qui dir-li t’estimo i esperar ansiós un “i jo”, amb qui compartir tantes coses, quan arribes a estimar, arribar a punts que ni tu mateix sabies, ser una persona tancada amb tots, però obert amb ella, no cal tractar de preguntar el perquè, només dir que és per amor, com el que jo he arribat a sentir, i com el que, vulgui o no, sentiré …

Maria

Todos piensan que cuando se habla de relaciones nos referimos a una relación amorosa o sexual.

Tener una relación con una persona es bonito y agradable, sobretodo cuando se está enamorado. Estar enamorado es una de las sensaciones donde todo lo ves bonito pero nos sentimos vulnerables. Lo mejor de este sentimiento es ser correspondido. Recibir amor, respeto  y confianza por la persona amada lo es todo en una relación de amor. Casi siempre que tenemos una relación de este tipo nos termina conduciendo a tener una sexual ya que esta se produce por el deseo de estar íntimamente con alguien que nos guste. El deseo también del amor. Pero no todo siempre es así : hay personas que tienen relaciones sexuales solo por deseo y hay otras que mantienen una relación por otros intereses.

Para mi, la relación mas valiosa es la de amistad.

-¿Por qué?

-Pues por el simple hecho de que tener una relación de amistad implica tener un buen amigo/a. Cuando encuentras a un buen amigo, uno de verdad que te entienda, que se preocupe por ti, en quien puedas confiar, alguien que te dirá tus cuatro verdades cuando lo necesites. Pero sobretodo encontrarás a alguien que estará ahí pase lo que pase.

Tal vez muchos piensan que tener una relación amorosa es más difícil que una de amistad. Pero no! No es así.

Una relación amorosa implica muchas cosas y es difícil de mantener. Pero en verdad todo es muy sencillo: normalmente cuando la empiezas todo es color de rosa y cuando ya no os entendéis y “se acaba el amor” se termina todo. Y al cabo de un tiempo vuelves a iniciar otra. En cambio una de amistad es diferente. Cuando estableces una, con un amigo de verdad sabes que lo tendrás para toda la vida.

-¿Por qué es diferente o más difícil?

-Porque encontrar a un amigo de verdad, cuesta, no a todos podemos llamar amigo. Es difícil encontrar a alguien en quien podamos confiar, que nos ayude sinceramente y que nos- nos falle sin pedir nada a cambio, nada más que tu amistad. Por eso cuando lo encuentras se debe de cuidar.

Hay una frase que es muy cierta: “los amigos de verdad se pueden contar con los dedos de la mano”. Cada día que pasa lo voy comprobando.

Nicole

Aquest últim estiu vaig poder gaudir d’una gran experiència, vaig anar a Gàmbia (Àfrica). La meva mare sempre ha sigut una persona amant d’Àfrica, ja que per ella la gent allà té uns valors molt macos de la vida. Vam decidir fer aquest viatge unides, tenia moltes ganes així que vaig decidir informar-me sobre aquell petit país.

No explicaré el que vaig fer durant aquells dies perquè penso que no és el més important, tot i que és un dels millors viatges que he fet mai, prefereixo explicar el que he après d’unes persones meravelloses. Vaig aprendre que qui menys té és qui més comparteix, que allà quan algú et pregunta “Com estàs?” sí que els interessa la resposta. Allà, malgrat tot, sempre van amb un somriure per davant. Compartir, estimar i ser responsable des de ben petit és el que més s’ensenya.

Un cop aquí, he après que no he de comprar per comprar, que la felicitat no depèn del que tenim sinó de com ho valorem. Crec que avui en dia, el que la gent desitja és tenir aquelles magnífiques bambes que tant li agraden, aquell rellotge que està de moda, tot d’una súper marca i poder tenir tot el que vol i més. Per això crec que tothom hauria de tenir l’oportunitat de viatjar a un país del tercer món per poder conèixer personalment les condicions en les que viuen allà.

És més important tenir al teu voltant gent que t’estima i et valora que tenir molts diners i coses materials.

Laia