LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Ja és desembre, l’últim mes de l’any. M’encanta aquesta època on ja comença a fer més fred i tothom comença a abrigar-se amb abrics de pell i guants i bufandes de llana. És en aquesta època de l’any on la gent s’apura a comprar regals, menjars i decoratius nadalencs.

El Nadal és un dels moments de l’any més esperats per a tothom, ja que és un dels dies on ens reunim amb la família i ens atipem de menjar tan torró. En família muntem el pessebre i decorem l’arbre de Nadal amb les figures de cada any que guardem en una caixa i li donem vida envolant-lo amb llums que canvien de color.

De petita sempre celebrava el “caga tió” amb els cosins i la nit de reis anàvem tots junts a entregar-li la carta als reis mags. Però això ja ha canviat. La màgia del Nadal només dura quan ets petit. El fet de dir-ho “màgia” és perquè sempre que arribaven aquestes dates em posava molt contenta, ja que una nit de cada any podia veure els reis i l’endemà em llevava d’hora i veia tot el menjador ple de regals.

Encara m’enrrecordo d’aquests petits detalls de la meva infància. Però a mesura que van passant els dies em vaig adonant de que ja no és el mateix de quan era petita.

Laia

La robòtica és un concepte de domini públic. La major part de la gent té una idea del que és la robòtica, sap les seves aplicacions i el potencial que té, però no coneixen l’origen de la paraula robot, ni tenen idea de l’origen de les aplicacions útils de la robòtica com a ciència.

Un robot és una entitat virtual o mecànica artificial. A la pràctica, això és en general un sistema electromecànic que, per la seva aparença o els seus moviments, ofereix la sensació de tenir un propòsit propi. La independència creada en els seus moviments fa que les seves accions siguin la raó d’un estudi raonable i profund en l’àrea de la ciència i tecnologia.

La robòtica, com avui dia la coneixem, té els seus orígens fa milers d’anys. Des del principi dels temps, l’home ha desitjat crear vida artificial. S’ha entestat a donar vida a éssers artificials que l’acompanyin en el seu domicili, éssers que realitzin les seves tasques repetitives, tasques pesades o difícils de realitzar per un ésser humà.

Japó és actualment el país amb més inversió en investigació i desenvolupament de sistemes robòtics, convertint-se en la primera potència del món en aquest camp, molt per davant dels Estats Units. Dit això, és possible que en el futur la intel•ligència artificial superi a la humana?

Andrea

2 de gener del 2013, d’aquí a un mes farà dos anys que va marxar una de les persones més importants per mi, una persona que va lluitar moltíssim per tirar endavant tota la família, que amb un somriure, una abraçada o un petó et feia la persona més feliç del món, una de les persones més carinyoses que he conegut mai, humil, amable, respectuosa, però a la vegada era una dona amb molt de caràcter i sabies que sempre et diria les coses clares, tal com són, ja siguin bones com dolentes, però sobretot era una dona que es feia estimar molt, persona que s’apropava a la seva vida, ja no volia sortir-hi mai més, ja que quan estaves al seu costat et senties bé, protegit, estimat. Sempre deixava marca per allà on passava i a la vegada tenia un cor enorme on guardava un trosset per a cada un de tots nosaltres. Sempre volia que tota la família fóssim una bona pinya, li agradava que passéssim molts moments tots junts. Cada divendres ens retrobàvem tota la família a casa seva i hi passàvem la tarda. Cadascun de nosaltres desitjàvem que arribes el divendres durant tota la setmana. La meva avia, sempre ha sigut el punt de referència més gran que he tingut, ja que és un exemple a seguir, era una dona de “cap a peus”. Era una de les persones més importants per mi, una de les que més he estimat, estimo i estimaré sempre. Aquests dos anys que no l’he tingut al meu costat he gaudit al màxim cada un dels moments que he passat en honor a ella, perquè es mereix això i molt més. Costa assimilar el fet que marxi una persona tan important, costa anar a casa seva i no veure-la asseguda en la seva butaca, costa no sentir els seus consells, no veure el seu somriure, no tindre els seus petons, no tindre-la al meu costat i poder-la abraçar. És un fet que encara no he assimilat i ja han passat dos anys. Tot i així, no va ser un comiat, va ser un per SEMPRE! “TE QUIERO MUCHO YAYA”.

Anna

Realment penso que l’etapa de l’adolescència és la més difícil de superar de tota la nostra vida. Tenim les hormones molt desenfrenades i veiem la realitat una mica borrosa, simplement tenim unes prioritats molt diferents de les que realment haurem de tenir més endavant quan tinguem obligacions. També crec que fem al canvi a l’institut massa aviat, som uns nens innocents davant d’una nova experiència molt dura del que ens trobarem més endavant a la vida, i una d’elles i la més perillosa són les drogues, entre elles el tabac i l’alcohol les més comunes en aquesta edat. El fet de tenir relació amb nois i noies més grans fa que veiem el prohibit amb molta més dolçor i temptació. Molta gent posa excuses i diu que no tenim suficient informació respecte a les drogues, però no crec que sigui real, crec que sabem perfectament que no són coses bones per nosaltres, i també sabem el que no hem de fer, però la temptació i el que creiem que és divertit és el que ens empeny a consumir. I per últim el factor més important és la societat, el que realment ens empenyi a consumir drogues és ensenyar als amics com de “guays” podem ser i d’aquesta manera fer veure que no hi ha ningú que pugui superar el que acabo de fer i així es comença, però mai sabem com podem acabar realment. Per tant la meva conclusió és la següent: La personalitat, el caràcter i la forma de ser de cadascú és el que hem de procurar no perdre mai.

Pol Pérez Canturiense

Cada persona tiene un sitio donde le gusta estar, donde se siente libre, donde se siente en paz. El mío está muy lejos de donde vivo.

Mucha gente me llamara loco por querer vivir en un pequeño pueblo de montaña, pero mi cabeza nunca piensa en el sitio donde me encuentro sino donde deseo estar. Hay días que sólo puedo pensar en cuántos años me quedan para poder vivir en La Rioja.
Desde pequeño he ido de vacaciones al mismo sitio, a la cuna de la alpargata, hablo de Cervera del Río Alhama.

En un sitio muy especial para mi, tengo familia amigos y conocidos. También hay una señora, en lo alto del monte, que siempre vela por mí. Esa señora sólo la conocen los cerveranos, pero necesitaba mencionarla en mi escrito.

Es por todo lo mencionado y por su clima frío, todo el año, que le hacen mi paraíso. Lo más especial, y que nunca he podido vivir, son las nevadas, cada año nieva y se cubre todo el pueblo de un manto blanco que lo convierte, si se puede, en un lugar mas hermoso todavía.

Es muy difícil para mí conseguir expresar lo que siento por mi pueblo, Cervera del Río Alhama, es tan difícil que creo que me he quedado corto, pero he aquí mi intento.

Gorka

A nadie le gusta hablar de los complejos, ya sea por vergüenza o simplemente porque no suele ser un tema agradable de tratar. Los jóvenes somos los más acomplejados, ya que, por decirlo de alguna manera, somos los que solemos juzgar más a la gente por su aspecto físico.

En la sociedad de hoy en día el físico se ha vuelto más importante que el interior de las personas. Le damos importancia a lo superficial y no nos fijamos en los valores y las cualidades que uno pueda tener. Antes eso no pasaba. Tener un cuerpo o una cara bonita no era algo tan importante, era algo más secundario, pero ahora, es en lo que primero nos fijamos. Si una persona está pasada de peso, se critica, si está delgada, se critica, si tiene un cuerpo que no es de tu agrado, se critica. Esta manera de pensar o de ser, es la que nos ha llevado a ser acomplejados y a tener vergüenza de nuestro físico. Conozco a muchas personas que viven acomplejadas, que tienen vergüenza de ponerse cierta ropa, o de ir a ciertos sitios por miedo al qué dirán.

Dicen que si no te quieres tú, no te va a querer nadie, por eso, pienso que tenemos que dejar de ser tan superficiales y empezar a conocer a las personas, no por lo que aparentan, sino por lo que realmente son, ya que un físico no define a nadie, una personalidad, sí.

Valentina

El passat cap de setmana 30 i 31 de novembre es va celebrar a Catalunya una campanya de recollida d’aliments bàsics per aconseguir que totes les persones necessitades rebessin ajuda alimentària per aquestes dates assenyalades de l’any, i també per donar a conèixer la situació dificultosa que pateix aquest grup de gent cada vegada més nombrós al nostre país per culpa de la crisi econòmica que estem vivint i que segueix creixent.
Es calcula que el 20% de la població catalana viu en situació de pobresa. Aquestes persones mereixen tots els nostres esforços per combatre aquest fenomen que afecta la nostra població i la nostra gent propera. Aquesta campanya la duen a terme els 4 bancs d’aliments principals de Catalunya: Barcelona, Girona, Lleida i Tarragona. Catalunya ja fa 6 anys que treballa amb aquesta proposta que genera un immens nombre de quilograms d’aliments i compta amb la participació de més de 20.000 persones voluntàries.

Els bancs d’aliments a Catalunya es basen en quatre principis ètics: la primacia de la gratitud, la seguretat d’una distribució justa, la contribució a la sostenibilitat amb el medi ambient i la promoció de la solidaritat cap a les persones amb necessitats alimentàries.
Catalunya i els bancs d’aliments cerquen la lluita contra la pobresa alimentària i el malbaratament, per a un món més just, participar en la reducció de l’exclusió, contribuir en l’exercici del dret a una alimentació suficient i saludable per tots els éssers humans, promoure la utilització més eficient dels recursos i contribuir en el desenvolupament sostenible per a un món més net.

Aquest any s’han recaptat més de 4.000.000 de quilograms a Catalunya, nombre que ha superat totes les expectatives. Aquests aliments seran repartits durant els pròxims dies a la gent necessitada del nostre país de manera justa. Personalment crec que s’ha de donar gràcies a tota la gent que ha contribuït en aquesta campanya portant aliments i implicant-se en aquest problema que afecta avui el nostre país i que esperem que desaparegui. Gràcies a la generositat dels catalans i catalanes que es preocupen pels altres i sobretot als més de 20.000 voluntaris que han dedicat les seves hores i la seva energia per dur a terme aquesta campanya que ha resultat ser un gran èxit.

Esperem que questa campanya segueixi creixent durant els pròxims anys, alhora que es redueixi al màxim possible el nombre de persones necessitades.

Mariola

L’Alzheimer és una malaltia degenerativa que mata les cèl·lules cerebrals lentament i sense possibilitat de cura. A mesura que avança, apareixen símptomes com la confusió, l’agressivitat, la pèrdua de memòria a llarg termini i fins i tot la pèrdua de sensibilitat. És la demència més comuna i afecta a principalment a les persones majors de 65 anys.

Al principi quasi no se li notava, de tant en tant oblidava el lloc on havia deixat les claus, el nom d’un parent llunyà… Més endavant, van aparèixer els canvis d’humor, la irritabilitat i la impotència de no poder controlar la situació

Quan va començar la segona fase, semblava confosa, espantada. Repetia frases contínuament i moltes les deixava a mitges. Els dies que anàvem a visitar-la, es pensava que era ella la que havia vingut a casa nostra i viceversa. Si la portàvem a passejar pel poble, sovint perdia l’equilibri i l’havíem de subjectar entre tots perquè no caigués.

Ara ja s’ha endinsat de ple en la tercera etapa. La maleïda i temuda tercera etapa. Sembla més una nena petita que no pas una dona de 82 anys. No pot menjar, rentar-se ni moure’s per si sola. Necessita atenció les 24 hores del dia 7 dies a la setmana. No reconeix el seu marit, la seva filla, el seu germà… no reconeix ningú. Falta poc perquè perdi completament la parla i potser una mica més perquè s’oblidi de caminar, de seure i de somriure.

Una vegada diagnosticat, els malalts d’Alzheimer acostumen a viure entre 7 i 9 anys. Ella ja en porta 15 i sincerament, no sé si desitjar que en compleixi més o que pugui descansar en pau d’una vegada.

Paula

Des de molt petita, m’ha encantat viatjar, i ha estat una gran part de la meva vida des de que vaig néixer. La meva família està bastant repartida pel món i és la meva excusa sempre que vaig a algun lloc; vaig a visitar família.

Cada estiu torno a Canadà per visitar a gent i perquè els meus pares tenen feina allà a l’estiu, però a part d’això, en els últims dos anys havia viatjat mínimament i estava inquieta per visitar algun lloc nou. La oportunitat va sorgir quan la Universitat de Glasgow van acceptar a la meva germana. Jo ja tenia excusa per anar-hi; anava a visitar a la Natalia.

Viatjava sola, i era la segona vegada que ho feia, però estava una mica nerviosa. Havia de canviar d’avió a Gatwick. Ja ho havia fet moltes vegades però sempre amb els pares, i això era la cosa que em preocupava. En arribar allà em sentia molt tranquil·la, tenia cinc hores entre avions, i primer de tot em vaig situar, un cop fet vaig anar a donar una volta per les botigues que hi havien. Mentre passejava vaig descobrir que m’agradava molt viatjar sola. La meva família estava a moltíssims quilòmetres i em sentia molt lliure. Podia fer el que volia. No vaig fer res d’extraordinari, però era el simple fet de pensar que ho podria fer si jo volgués.

Danielle

Durant un mes aquest estiu, he viscut en un vaixell “Brigantine“, bàsicament és un barco de pirata, navegant pels grans llacs de Canadà i els Estats Units. Tota la gent abord eren adolescents de 13 a 18 anys, menys el capità que en aquest cas en tenia 29.

Tothom conviu en un vaixell de 23 metres, alguns tot l’estiu, altres només una setmana. Treballem junts, rentant els plats, netejant, ordenant el barco en general, i sobretot naveguem el vaixell. Hi ha diferents classificacions i diferents posicions que la gent pot ocupar.

La classificació més baixa és el dels “Trainees“, o sigui, els que no saben res de navegar o que no s’han pogut presentar al programa d’hivern per convertir-se en una classificació més alta. Després hi ha els “Petty Officers” als quals se’ls-hi assigna un grup de “trainees” per dirigir i ensenyar. Els “Watch Officers” vénen a continuació i cadascun vigila un dels “Petty Officers” i s’encarreguen de tot el que pertany en el grup de situació en els mapes i la direcció del vaixell. El “Executive Officer” vigila tot en general i si veu algun problema informa el Capità.

I finalment, la persona més important del vaixell, es podria dir, és el cuiner. Es desperta a les cinc del matí per preparar el menjar de 20 persones, es baralla amb un obrellaunes horrible, es passa la vida ratllant formatge, fregint ous i tallant verdura per tal d’alimentar la massa de gent “morint-se de gana”.

L’última setmana, vaig ser jo la cuinera, i va ser una experiència interessant però que no la tornaria a repetir. Això de cuinar no es cosa meva, i menys tres àpats al dia per a vint persones.

Tot i això m’ho vaig passar genial i tinc moltes ganes de tornar-hi l’any que ve.

Danielle