LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

I a qui no li agradaria que tornés a ser aquell 19 de juny una altra vegada? Aquell dia en què vam presentar el treball de crèdit que havíem estat treballant durant la setmana, i que tornés a sonar l’últim timbre d’aquell curs, sí aquell timbre que sona en començar les classes i en acabar-les, sona cada hora, però especialment el de l’ultima classe, el que ja pots anar-te’n a dinar, doncs que tornés a sonar aquell. El de les 14:45, que crec que tots l’esperàvem, uns amb més ganes i altres amb menys, però tots. De debò no voldríeu que tornés a ser aquell dia? Perquè jo sí.

Imagineu que torna a ser el 19 de juny i tots esteu amb ganes sortir ja, i per fi sona l’últim timbre, penseu que tindríeu 88 dies de vacances, no voldríeu? Dies sense fer res, entrant a casa, sortint, més ben dit fent el que volguéssiu gairebé. Jo vull tornar-hi, és més si pogués prémer un botó, ho faria. Perquè això de venir a l’institut és cada dia, de dilluns a divendres la mateixa rutina, ens aixequem gairebé a les 7, i des de les 8:15 fins a les 14:45 fent classes, malgrat la mitja hora que tenim per esmorzar. Pensar que falten 154 dies gairebé, fent exàmens i classes, no pinta bé.

Crec que ho em de mirar per un punt de vista positiu, perquè si comencem a posar-li “pegues” a això se’ns farà més pesat encara. Mireu que hi ha dies de festa, pocs però hi ha (Nadal, setmana santa i alguns ponts)

Però, ara és perquè encara han passat poquíssims dies de classe només, però penseu que quan ja s’estigui acabant això, pensareu que no pot ser, no ens n’adonarem i ja estarem amb roba d’estiu una altra vegada. Ja veureu com això passarà volant. 

Maria Celia

Farà uns quatre anys que vaig viatjar al Marroc amb la meva família i amb la meva àvia. Concretament estàvem instal·lats a Fez, una ciutat del nord del Marroc que és l’antiga capital Imperial.

La meva primera sensació en arribar allà va ser una mica sorprenent: per les olors i pel menjar, en la manera en què el preparaven i el servien. En arribar, aquella mateixa tarda vam sortir a fer una volta. Tan sols vaig menjar una barreta de cereals, ja que em feia angúnia la preparació, els meus germans van demanar un entrepà de pita i el cambrer agafava amb els dits bruts els ingredients.

Un dia ens vam moure per la ciutat de Chefchaouen i el que em va deixar parada és que totes les façanes de les cases estaven pintades de color blau. Aquesta ciutat és molt bonica, ja que està molt ben conservada. També vam visitar les muntanyes de l’Atles i vam tenir la sort de poder coincidir amb una colla de monos salvatges. Allà són corrents però per a nosaltres va ser una experiència inesperada.

El que em va impactar més d’aquest viatge va ser descobrir una cultura molt diferent de la nostra i un nivell de vida molt més baix que el que tenim a Europa. Tot i així la gent del Marroc viu i treballa per tirar endavant però aparenten una gran felicitat i alegria.

Blanca Sala

Gairebé s’apropava l’estiu poc abans en acabar l’any de tercer. Després d’acabar les dures recuperacions. Durant l’arribada d’estiu estava nerviosa sense saber les noves sensacions que passaria a l’estiu, i ara ho estic per l’arribada d’un nou curs.

Setembre, arriba la rutina de sempre. Per una part penses el millor, que és poder estar amb els teus companys de classe des de fa anys, ja que seria l’últim any junts, però per altra banda els estudis i l’esforç que s’ha de fer. És molt dur pensar que ja no et pots llevar tard, fer el que vols durant tot el dia amb la família o els amics. Però bé, ens hi haurem d’acostumar.

Ara ja he començat a esforçar-me per poder passar de quart i fer un mòdul d’auxiliar cuidar a nadons a l’hospital, encara que això no ho tingui gaire clar, el que vull dir que les coses es guanyen i jo m’he adonat que, posant-hi moltes ganes, es poden aconseguir les coses que et proposis. Per tant, cada dia m’esforçaré el més que pugui per poder-ho aconseguir.

Patrícia Rigal

Des de ben petita que practico esport. Pot ser que hagi fet deu esports diferents però sempre tots amb moltes ganes. L’esport és una cosa positiva en les nostres vides, tota persona hauria de practicar un esport. A mi em serveix per desestressar-me en èpoques d’exàmens o per desconnectar i passar-m’ho bé quan estic trista, però el que m’agrada molt de l’esport és que coneixes a gent nova i aprens molts valors.

Durant la trajectòria de la meva vida la quantitat d’esports que he practicat és elevada. No sé per què he fet tants canvis, potser m’avorria o em cansava o potser només canviava per conèixer coses noves. Em sembla que no recordo tots els esports que he practicat però us puc dir els que sé: vaig començar amb natació, i seguits de la natació hi ha hagut funky, patinatge, gimnàstica rítmica, bàsquet, voleibol i uns quants més que no recordo.

Farà uns tres anys que vaig començar a jugar a voleibol. El primer any no va ser una cosa gaire seriosa, ja que era el primer any per a la majoria de les nenes però algunes ja en sabíem una mica. A poc a poc he anat pujant de nivell i creixent com a jugadora i com a persona. Aquests tres anys els he passat al costat de companyes i entrenadores diferents, totes persones que no me’n penedeixo d’haver conegut. L’equip d’aquest any és el que més m’agrada perquè a part d’anar amb nenes que ja coneixia he conegut a nenes noves que valen molt com a companyes. Espero que aquesta afició pel voleibol duri molt més temps perquè ara per ara m’encanta jugar-hi i és un esport fantàstic

Elisenda Roca

Al llarg de la nostra vida, hem d’afrontar i acceptar canvis que van apareixent.
Quan som nadons no tenim consciència d’ells però en el moment que ens adonem, és quan per a mi personalment ha sigut un repte… canvis com passar del parvulari a primària o de primària a l’institut i suposo que serà en el moment d’afrontar una vida laboral, ser mare, etc.

Tots aquests petits i grans canvis al llarg de la nostra vida hi ha gent que té una capacitat innata d’afrontar-los, però també hi ha gent com jo que no estem preparats, i això ens suposa un neguit, una prova de superació, i unes pors a les que hem de vèncer abans de donar el gran pas.

Jo només tinc quinze anys i ja he viscut algun episodi d’aquests, de l’únic que em van servir aquelles pors van ser per adonar-me’n que tot es pot superar, tenint força paciència i creient en un mateix, també és molt important tenir la família al costat tot i que en un principi no entendran el que està passant i no sabran què fer per afrontar-ho per això és important tenir l’ajuda d’alguns medis.

L’única lliçó important encara que a vegades no la tenim molt present és: “viu la vida i sigues feliç, que tot en aquesta vida té una solució”. No hem d’obsesionar-nos amb el que passarà o en el que diran, sinó que hem de reflexionar una mica i valorar tot el que tenim, afrontant amb dignitat i força els canvis que a cadascú se li presentin.

Iria

És una paraula definida com l’espai que existeix entre dos punts. En realitat, a ningú li agrada parlar de la distància. Molts diuen que es l’oblit, altres, que fa la força i la unió. Ningú sap el que realment significa aquesta paraula fins que no la viu en la seva pròpia pell, fins que no perds a una persona per culpa d’uns kilòmetres. A ningú li agrada esta lluny de qui estima, i menys, amb por de perdre-la.

Jo, personalment, he sigut una persona que ha viscut molt d’aprop la distància i sé millor que ningú els sentiments que et provoca tenir lluny algú que de veritat és important per tu. És una sensació que no sé realment com explicar-la. És impotència i tristesa a la vegada. Impotència perquè saps que no pots fer res, que no tens més opció que esperar a que arribi el dia en que et puguis veure de nou amb aquella persona, és un voler i no poder. I tristesa perquè sents que necessites veure-la, abraçar-la. T’agradaria sortir de casa, trucar-la i dir-li “ens veiem en cinc minuts en el lloc de sempre”. T’agradaria veure-li la cara, escoltar la seva veu. T’agradaria sentir que la tens al teu costat, que si necessites algú, ella estarà allà per tu, les 24 hores del dia. En aquests moments es quan t’adones realment de les coses. T’adones que les persones venen i van, que res és per sempre i que per més que desitgis amb totes les teves forces tenir a prop a aquella persona, hauràs d’esperar o simplement acceptar que l’has perduda.

Per això, quan la gent pregunta què és la distància i contesten que es l’espai que hi ha entre dos punts, sempre somric. Si realment sabessin el que és la distància, mai contestarien això.

Valentina

L’any passat, amb l’ institut vam fer un intercanvi amb alumnes francesos. Concretament, eren de Normandia, al nord de França. Quan ens ho van dir, tothom va voler participar-hi, estàvem molt impacients per saber qui era el nostre corresponent francès. Primer de tot, ens van fer omplir una fitxa sobre nosaltres: caràcter, menjar, al·lèrgies, mascotes, etc., per saber qui se semblava més a nosaltres, a l’hora de fer les parelles de corresponents. Setmanes més tard, quan les parelles estaven quasi fetes, van dir-nos, de moment, quin era el nom de qui, en teoria, seria el nostre corresponent. El meu era un noi, es deia Enzo.

Més tard, van enllestir les parelles i ens van donar el nom complet del nostre corresponent. Així doncs, tothom va buscar-los pel Facebook per poder contactar amb ells i conèixer-los una mica abans que vinguessin a Espanya. Vaig parlar una mica amb l’Enzo, em va dir que no sabia massa espanyol, així que vam parlar majoritàriament francès. Semblava molt simpàtic, i em va dir que tenia moltes ganes de venir. El dia 13 de març, va ser el dia de l’arribada dels francesos, tots nosaltres els esperàvem amb una pancarta de colors amb el nom de cada corresponent. A poc a poc, van anar baixant del bus i van anar venint cadascú amb el seu corresponent. Estaven molt nerviosos. La primera tarda, vam quedar tots al Sorli Discau, perquè poguessin explicar-se com havien sigut les primeres hores amb nosaltres. Els dies següents, vam fer un munt d’activitats junts; un dia van venir a l’escola a fer algunes classes amb nosaltres, vam anar a la platja tots junts, vam fer un sopar al poliesportiu, i vam fer una gimcana per Barcelona. Quan va arribar el dia del comiat, tothom es va posar molt trist. Vam anar al gimnàs de l’ institut, vam ballar i vam fer un comiat tots junts. Ens havien caigut molt bé tots i tothom va acabar plorant.

Dos mesos després, el 15 de maig, va ser el dia que nosaltres vam anar a França. Vam anar a l’aeroport i vam agafar l’avió cap a França, estàvem impacients per tornar-los a veure. Quan vam arribar a França, vam estar 3 o 4 hores dins l’autobús, ja que ens vam perdre i hi havia tràfic. Els dies a França, van passar molt ràpid. Vam passar-nos-ho molt bé, vam fer una excursió a la costa Normanda, vam fer una festa a casa d’una francesa, vam quedar amb les persones amb les quals més bé ens aveníem, etc. Però, un cop més, va arribar l’hora del comiat, vam fer una festa el dia abans de marxar, a la tarda, ja que l’endemà marxàvem al matí a París. Va ser molt emotiu, L’endemà, vam marxar molt aviat, després d’una estona de plors, petons i abraçades. Tothom estava molt trist. Quan vam arribar a Paris, tothom estava millor, i vam passejar per la ciutat, vam fer moltes fotos als llocs més emblemàtics de la ciutat. Passades unes hores, vam marxar a l’aeroport i vam tornar a Barcelona.

L’ intercanvi, va ser una experiència inoblidable, que repetiria mil vegades més. Vam fer moltíssims amics amb els quals sempre tindrem contacte, i vam aprendre molt.

Laia Casero

Ahir, 31 de novembre, va néixer la meva primera cosina, la Marina. És curiós, però fins ara tots els cosins que tenia a la família eren nois. La il·lusió dels tiets, tietes, pares, mares, avis i àvies va ser immensa, ja que sempre els havia fet anhel que arribés una noia.

Tot va començar fa uns mesos quan la meva tieta Marta ens va sorprendre amb la notícia que tindria una altra criatura. “Ja en porta tres” -vam pensar tots. Al cap de cinc mesos ens va fer arribar el resultat d’una ecografia: efectivament, seria una nena. Aquell dia, amb la parentela, ens vam posar molt contents i a la nit ho celebràrem amb unes pizzes i unes ampolles de cava ben bo i fresc.

I ahir va arribar al món. Si voleu que us digui la veritat, així d’entrada i vestida, jo no li vaig veure cap diferència respecte als meus cosins en néixer. Les coses van canviar quan, a la tarda, li van foradar les orelles per posar-li unes arracades menudes. Això sí que va ser una gran novetat…

Abel Oliva Roselló

Cada dilluns, dimarts i dimecres vaig a Barcelona amb autobús, ja que faig música al Conservatori del Liceu. Baixo a la parada de Ronda Universitat, final del trajecte, després de tres quarts d’hora de camí. Com que l’edifici del conservatori es troba a la Plaça Urquinaona, he de travessar Plaça Catalunya i un tros de carrer. Faig aquest petit viatge sola, així que moltes vegades, per tenir companyia, em poso els auriculars, una bona cançó i camino al ritme de la música.

Des de que a classe ens van encarregar escriure aquest, jo sabia que el meu, d’una manera o altra, acabaria parlant de música. La gent que em coneix, sobretot la més propera a mi, sap com m’encanta la música, com m’emociona una bona harmonia (que és el conjunt d’acords que formen una peça). Ser pianista – el piano és un dels tres instruments que toco- és una paraula que em descriu perquè toco el piano des de molt petita i tocar és la meva forma d’expressar-me. Molts dels meus records estan envoltats de música i espero que també ho estiguin les meves futures vivències. Per això és tan important la música per a mi.

Però també ho és per a moltes altres persones. Per més que no ens n’adonem, la música ens acompanya cada dia. Podem trobar una cançó per a cada sentiment, per a cada estat d’ànim. Moltes vegades, les nostres cançons preferides es converteixen en himnes per nosaltres: ens ajuden a desconnectar i ens fan passar una bona estona, fins i tot en els moments més difícils. Totes aquestes cançons formen la banda sonora de les nostres vides.

Així que, quan vaig caminant per Barcelona amb la motxilla a l’esquena plena de partitures, encenc l’mp3 i busco entre totes aquelles cançons que tant m’agraden i en trio una, una diferent cada dia. Serà la cançó d’aquell record i així, a poc a poc, vaig creant la meva pròpia banda sonora.

Blanca

Ja fa uns anys que no vaig a l’Esplai, només et pots apuntar fins els tretze anys. Per això, alguns monitors van decidir formar un grup de Joves, som uns quants nois i noies que sovint en quedem per sopar, parlar i fer sortides.

L’any passat, els monitors ens van proposar participar en un viatge amb altres esplais i caus, a tothom li va semblar una idea molt bona. Al principi, em feia respecte conviure amb tanta gent que no coneixies de res. Però finalment, vaig decidir anar-hi. Anàvem al País Basc, concretament a Zarautz.

Vam marxar amb autocar a les dotze de la nit, el trajecte era llarg, però al ser a la nit vam dormir una estona. Quan vam arribar a Zarautz, vam descarregar totes les motxilles, estris de cuina, tendes de campanya, menjar… Ens allotjàvem a un càmping, un cop muntat i organitzat tot, vam fer unes activitats per aprendre el noms. Va estar molt bé, ja que tots érem de la mateixa edat. Allà vam anar visitant pobles, platges… La platja que em va agradar mes va ser la de Zarautz, eren molts quilòmetres de platja, i al fons de tot del mar es veien persones fen surf, allà és ideal per practicar-ho.

Un altre dia vam anar a San Sebastià, ens va encantar, era un lloc preciós. Caminant vam anar fins al “Peine de los Vientos”. Personalment, em va agradar molt aquest lloc. Per aprofitar el dia, ens van barrejar diferents esplais i cada grup anava visitar lloc, mercats…

En resum, va ser una experiència molt bona, on vam conèixer molta gent, m’encantaria tornar-hi.

Sara