LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Quan anàvem a sisè de primària, va venir a l’escola una nena nova. Va començar escola el divendres de la primera setmana de curs, així que tots els altres companys que ens coneixíem de tota la vida ja havíem tingut l’oportunitat de retrobar-nos. Això feia que encara semblés estar més perduda entre un mar de gent que li era estranya.

Per tal de donar-li la benvinguda, amb tota la meva bona fe, vaig anar a saludar-la. En aquell moment no sabia que no em podia entendre perquè a penes parlava català, ja que venia de Múrcia. Un cop a classe, la nostra tutora d’aquell any, l’Helena, li va dir que es presentés. Ella va dir que es deia Emma, que s’havia mudat a Vilassar des d’un poble de Múrcia però que part de la seva família era valenciana. També ens va dir que li agradava el ballet i que tocava el piano. Mentre fèiem unes activitats que ens havia demanat la profe, jo em vaig acostar a ella i li vaig dir (en castellà perquè em pogués entendre): “Yo también hago ballet, toco el piano y parte de mi familia es valenciana”. En aquell moment va ser com si ja fóssim grans amigues sense saber-ho.

A l’hora del pati d’aquell gran divendres, algunes companyes es van barallar i l’Emma, en el seu primer dia a la nova escola, estava en mig de la baralla. Jo no podia fer res i, a més a més, aquell dia marxava cap a València a la boda de la meva cosina. Això sí, abans de marxar li vaig dir que, si necessitava qualsevol cosa, acudís a mi. Em sabia greu que s’hagués trobat en aquella situació en un lloc desconegut, i ella m’ho va agrair. Mai oblidaré aquell dia.

No ens vam fer amigues immediatament (la nostra tutora d’aquell any ens deia que les vertaderes amistats són les que costen treball), però un dia que jo estava sola al pati vaig començar a asseure’m amb ella i amb la Iria i a vegades amb la Dunia (que aquells dies passava una temporada fòra) i a poc a poc vam anar formant un grup en el que no paràvem de fer bromes. Però abans que s’acabés el curs, els pares de l’Emma van decidir mudar-se a Barcelona a l’agost. Em va fer molta pena perquè l’Emma i jo érem vertaderes amigues: ens enteníem sense la necessitat d’expressar-nos amb paraules i ens coneixíem com ningú més ho feia. L’estiu abans que marxés el vàrem aprofitar intensament, ja que sabíem que probablement seria l’últim que passaríem unides, i així va ser. Juntes, vam descobrir el nostre lloc preferit al món, vam veure moltíssimes pel·lícules inoblidables, vam començar a madurar… Però en acabar l’estiu es va complir la sentència: l’Emma, el seu germà (al qual encara li guardo la bici) es va mudar a un pis del carrer Bruc, a Barcelona.

Amb el temps, els canvis d’horaris, d’amics, de gustos i de forma de ser en general ens van anar separant. Ara ja fa més de dos anys que no ens veiem, les dues grans amigues inseparables s’han separat en contra de tot pronòstic, cosa que em produeix una gran pena perquè abans passar l’estona amb ella era una gran alegria. Encara avui, quan passo per davant casa seva aquí al poble, em cauen llàgrimes pensant que allà es troba el que era el nostre lloc preferit en el món, on compartíem els nostres secrets, i que ja no és nostre. Però darrere de tota la tristesa que m’envaeix cada vegada que penso en aquell estiu, està la felicitat de saber que mai ningú ens podrà robar aquells records, per molt lluny que estiguem.

Blanca

L’altre dia vaig anar a l’Fnac de la plaça Catalunya amb el meu pare. Per a nosaltres, és pràcticament una tradició familiar, perquè ens agraden tant els llibres, les pel·lícules i la música que sempre anem allà en busca de nous descobriments. Sempre ens separem i cadascú va per la seva banda, cercant el que més li interessa. Jo acostumo a anar a la zona de llibres juvenils, en busca de novetats dels meus autors preferits. És una situació que he repetit milers de vegades, i que segurament es tornarà a repetir, però quan hi vaig anar la setmana passada va passar un fet que em va commoure ser especial.

Jo ja m’havia dirigit cap al mostrador de novetats dels llibres juvenils, que està al costat de l’apartat del manga dedicat a l’anime, on passen pel·lícules durant tot l’horari d’obertura. També hi ha uns petits tamborets en els que et pots asseure a fullejar els llibres. Però el que em va cridar l’atenció va ser que hi havia un home vestit amb roba vella i carregat amb un carret ple de trastos, un home que possiblement seria un indigent. Estava assegut al terra amb un còmic manga entre les mans que ja casi acabava i que segurament no es podia permetre comprar. Vaig estar una estona voltant per allà, mirant de reüll com l’home estava endinsat dins de la lectura, passant pàgina rere pàgina. Finalment, vaig anar a buscar al meu pare per dir-li que ja havia trobat el que buscava.

Quan vaig tornar a passar per allà, l’home ja no estava i el llibre que havia llegit amb tantes ganes tornava a estar al prestatge que li corresponia. El meu pare i jo vam sortir de l’Fnac plegats cap al fred del carrer, però jo seguia pensant amb l’home indigent. En com, tot i no tenir res, va entrar a la botiga per passar una bona estona.

Blanca

El mejor momento de una relación de pareja es cuando aún no ha comenzado. Mi teoría de los instantes previos, es que siempre es mejor lo que está a punto de ocurrir, que lo que acaba pasando. Por este motivo, lo más emocionante del día de Reyes es levantarte a primera hora de la mañana, y ver todos los regalos amontonados. Desenvolverlos, muchas veces, es decepcionante. Mi teoría de los instantes previos también dice que lo más bueno de una comida es el aperitivo, y que lo mejor de un plato es ver cómo el camarero te lo lleva a la mesa, mientras la boca se te hace agua. Que lo mejor de dormir es el momento justo antes de dormirte, cuando entras en la cama, notas las sábanas frías y piensas en que aún te queda mucho tiempo para descansar. Que lo mejor, es la emoción de aquella ducha antes de salir de fiesta, cuando se apagan las luces en el cine, cuando está punto de empezar el concierto o el partido de tu equipo de fútbol preferido. Para los que creen en la teoría de los instantes previos, como yo, el mejor día de la semana es el viernes; o tal vez el jueves, porque todo está por venir. Por eso, el mejor momento del verano pienso que es la noche de San Juan. El resto, sobre todo agosto, es un domingo por la tarde que se alarga. Y el 31 de diciembre nunca celebramos el año que hemos vivido sino lo que aún tenemos que vivir. Celebramos el año que no hemos tenido tiempo de estropear y que, de momento, está tal y como lo imaginamos. Con todo esto, reconocemos que nos gusta empezar las cosas, pero nunca, terminarlas.

Valentina