LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

El passat dia 8 de novembre, jo, vaig poder conèixer una de les cantants actuals que més m’agrada, ROKO.

A les 4 de la tarda, del passat dissabte dia 8, ja tenia el meu cd “3.2.1.ROKO.” Començava una tarda llarga. La firma començava a les 7, i a les 4 començava a fer cua. Va ser a la cua on em vaig adonar de com és l’ésser humà, quan vol alguna cosa. Per posar exemples clars, una noia que tenia davant va començar a treure demonis per la boca, només perquè la van fer moure’s una persona cap enrere. Per contrapartida, una dona amb problemes d’esquena , i que era una habitual, tot i que ROKO li va oferir entrar abans, va negar-se al tracte dient que volia el mateix tracte que tots els fans. Aquesta dona es va guanyar els meus respectes.

Ja eren les 7 i les portes s’obrien, per a sorpresa, no només firmaria el disc, sinó que també ens cantaria. Al ritme de “luz, la ciudad o nadie com tu” va arribar una sorpresa per a la mateixa ROKO. El seu company, Xuso Jones, del programa “tu cara me suena.”

Va arribar l’hora, les 7:45, era l’hoa de la veritat i un nerviós jo, es trobava cara a cara amb ROKO. Molt amable em donava les gràcies per ser el seu fan. Això va demostrar-me que aquella artista era diferent, havia lluitat per arribar on és, havia lluitat per aconseguir el seu cd. Estava davant d’una artista humil. Jo amb una tremolosa veu, li vaig dir – gràcies a tu per ser com ets. Després d’aquestes paraules, i de fer-me una foto amb ella, tocava dir-li adéu.
Però per sort, topo amb Xuso Jones, amb qui vaig poder fer-me una foto, a més la petita Abril, concursant de “tu cara me suena mini”, que una hora enrere es va veure acorralada per una allau de fans, accedia a fer-se una foto amb mi.

Va ser un dia per a recordar.

Gorka

Quan jo era petita la meva mare em donava menjar, sempre era un plat diferent del del dia anterior. Però no m’agradava quasi res. A mesura que m’he anat fent gran, el gust ha anat canviant i ara m’agrada gairebé tot excepte la fruita.

A part, abans sempre em feia la meva mare el dinar, el sopar, etc. Haig de dir que cuina bastant bé. Però ara ja tinc una certa edat, estic a punt de fer quinze anys i començo a fer-me el menjar jo sola o acompanyada d’algú. És molt entretingut i divertit cuinar amb companyia.

Fa poc vaig convidar el meu company a dinar. Quan va arribar a casa, tot just els meus pares acabaven de marxar amb el meu germà al partit de futbol. Així que ens va tocar cuinar a nosaltres dos. Vam riure molt i a més el dinar ens va sortir boníssim. Jo m’ho vaig passar d’allò més bé fent una cosa que normalment no m’agrada gaire.

Amb tot això només volia dir que amb l’ajuda d’altra gent tot pot sortir millor que si ho fas tu sol. I també deixar clar que a mesura que anem creixent ens agraden i ens deixen d’agradar diferents coses i ara no només parlo del menjar, sinó de tot en general.

Marina Balasch.