LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

I a qui no li agradaria que tornés a ser aquell 19 de juny una altra vegada? Aquell dia en què vam presentar el treball de crèdit que havíem estat treballant durant la setmana, i que tornés a sonar l’últim timbre d’aquell curs, sí aquell timbre que sona en començar les classes i en acabar-les, sona cada hora, però especialment el de l’ultima classe, el que ja pots anar-te’n a dinar, doncs que tornés a sonar aquell. El de les 14:45, que crec que tots l’esperàvem, uns amb més ganes i altres amb menys, però tots. De debò no voldríeu que tornés a ser aquell dia? Perquè jo sí.

Imagineu que torna a ser el 19 de juny i tots esteu amb ganes sortir ja, i per fi sona l’últim timbre, penseu que tindríeu 88 dies de vacances, no voldríeu? Dies sense fer res, entrant a casa, sortint, més ben dit fent el que volguéssiu gairebé. Jo vull tornar-hi, és més si pogués prémer un botó, ho faria. Perquè això de venir a l’institut és cada dia, de dilluns a divendres la mateixa rutina, ens aixequem gairebé a les 7, i des de les 8:15 fins a les 14:45 fent classes, malgrat la mitja hora que tenim per esmorzar. Pensar que falten 154 dies gairebé, fent exàmens i classes, no pinta bé.

Crec que ho em de mirar per un punt de vista positiu, perquè si comencem a posar-li “pegues” a això se’ns farà més pesat encara. Mireu que hi ha dies de festa, pocs però hi ha (Nadal, setmana santa i alguns ponts)

Però, ara és perquè encara han passat poquíssims dies de classe només, però penseu que quan ja s’estigui acabant això, pensareu que no pot ser, no ens n’adonarem i ja estarem amb roba d’estiu una altra vegada. Ja veureu com això passarà volant. 

Maria Celia

Farà uns quatre anys que vaig viatjar al Marroc amb la meva família i amb la meva àvia. Concretament estàvem instal·lats a Fez, una ciutat del nord del Marroc que és l’antiga capital Imperial.

La meva primera sensació en arribar allà va ser una mica sorprenent: per les olors i pel menjar, en la manera en què el preparaven i el servien. En arribar, aquella mateixa tarda vam sortir a fer una volta. Tan sols vaig menjar una barreta de cereals, ja que em feia angúnia la preparació, els meus germans van demanar un entrepà de pita i el cambrer agafava amb els dits bruts els ingredients.

Un dia ens vam moure per la ciutat de Chefchaouen i el que em va deixar parada és que totes les façanes de les cases estaven pintades de color blau. Aquesta ciutat és molt bonica, ja que està molt ben conservada. També vam visitar les muntanyes de l’Atles i vam tenir la sort de poder coincidir amb una colla de monos salvatges. Allà són corrents però per a nosaltres va ser una experiència inesperada.

El que em va impactar més d’aquest viatge va ser descobrir una cultura molt diferent de la nostra i un nivell de vida molt més baix que el que tenim a Europa. Tot i així la gent del Marroc viu i treballa per tirar endavant però aparenten una gran felicitat i alegria.

Blanca Sala

Gairebé s’apropava l’estiu poc abans en acabar l’any de tercer. Després d’acabar les dures recuperacions. Durant l’arribada d’estiu estava nerviosa sense saber les noves sensacions que passaria a l’estiu, i ara ho estic per l’arribada d’un nou curs.

Setembre, arriba la rutina de sempre. Per una part penses el millor, que és poder estar amb els teus companys de classe des de fa anys, ja que seria l’últim any junts, però per altra banda els estudis i l’esforç que s’ha de fer. És molt dur pensar que ja no et pots llevar tard, fer el que vols durant tot el dia amb la família o els amics. Però bé, ens hi haurem d’acostumar.

Ara ja he començat a esforçar-me per poder passar de quart i fer un mòdul d’auxiliar cuidar a nadons a l’hospital, encara que això no ho tingui gaire clar, el que vull dir que les coses es guanyen i jo m’he adonat que, posant-hi moltes ganes, es poden aconseguir les coses que et proposis. Per tant, cada dia m’esforçaré el més que pugui per poder-ho aconseguir.

Patrícia Rigal

Des de ben petita que practico esport. Pot ser que hagi fet deu esports diferents però sempre tots amb moltes ganes. L’esport és una cosa positiva en les nostres vides, tota persona hauria de practicar un esport. A mi em serveix per desestressar-me en èpoques d’exàmens o per desconnectar i passar-m’ho bé quan estic trista, però el que m’agrada molt de l’esport és que coneixes a gent nova i aprens molts valors.

Durant la trajectòria de la meva vida la quantitat d’esports que he practicat és elevada. No sé per què he fet tants canvis, potser m’avorria o em cansava o potser només canviava per conèixer coses noves. Em sembla que no recordo tots els esports que he practicat però us puc dir els que sé: vaig començar amb natació, i seguits de la natació hi ha hagut funky, patinatge, gimnàstica rítmica, bàsquet, voleibol i uns quants més que no recordo.

Farà uns tres anys que vaig començar a jugar a voleibol. El primer any no va ser una cosa gaire seriosa, ja que era el primer any per a la majoria de les nenes però algunes ja en sabíem una mica. A poc a poc he anat pujant de nivell i creixent com a jugadora i com a persona. Aquests tres anys els he passat al costat de companyes i entrenadores diferents, totes persones que no me’n penedeixo d’haver conegut. L’equip d’aquest any és el que més m’agrada perquè a part d’anar amb nenes que ja coneixia he conegut a nenes noves que valen molt com a companyes. Espero que aquesta afició pel voleibol duri molt més temps perquè ara per ara m’encanta jugar-hi i és un esport fantàstic

Elisenda Roca