LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Fa unes dues setmanes la Blanca i jo vàrem veure a una agència de viatges: 5 dies a Nova York. Els dies eren per Nadal i feia poc que la Blanca havia somiat que estàvem allà per Nadal caminant al Time Square.

Tot era perfecte, teníem les dues una gran il·lusió, ja que era un preu assequible i tot hi era inclòs. Vàrem parlar amb els nostres pares i semblàvem molt convençuts. Hauríem anat les dues amb els pares de la Blanca, però un dia aquest desig es va apagar.

No queda gaire per Nadal i havíem de comprar els bitllets i acabar de planificar-ho tot. Vaig informar-ho als meus pares però llavors, el meu pare va canviar d’opinió.

Vaig sentir que tot allò, les ganes, el desig per anar a Nova York anava desapareixent. No parlava amb els meus pares, ja que estava enfadada però, l’endemà, el meu pare em va comunicar que aquell viatge es faria per l’estiu del 2015. Finalment, el desig va tornar a aparèixer i aquell somni de la Blanca es complirà algun dia quan siguem més grans.

Júlia

Sóc una persona molt vergonyosa! Això m’ha portat moltes dificultats perquè em fa ser una persona tímida i reservada. Em fa ser tancada amb la gent i perdre’m moltes aventures i molts moments de la vida.

La vergonya és difícil de controlar i difícil d’afrontar, ja que et porta molts problemes, et posa a prova contínuament davant de situacions molt diverses com: parlar davant de tothom, sortir a demanar quelcom,etc… totes aquestes coses em tanquen i em tancaran moltes portes en un futur.

Des de ben petita no m’ha agradat cridar l’atenció, sempre intento passar desapercebuda. Per això quan volia plorar m’aguantava, o si estava trista o enfadada dissimulava perquè no em diguessin res. Això no m’ha aportat res.
M’he adonat que d’ara endavant he d’aconseguir amb el meu caràcter tímid i discret, superar aquesta “barrera” i sobretot deixar a la gent que em coneguin com la persona que en veritat sóc; no la persona tímida i tancada sinó una persona alegre, carinyosa i sociable.

Iria Lorenzo

Algun dia trobaràs algú a la teva mida. Que s’oblidi del teu passat, dels teus fracassos, algú a qui no importi el que vas ser, ni el que vas fer, ni el que algun dia per mals actes potser vas perdre. Algú que t’aixequi, et perdoni, et cuidi, plori i rigui amb tu, algú que t’entengui ni quan tu mateix ho fas. Una persona que en entrar a la teva vida et farà saber perquè no va funcionar res amb ningú mes, com he dit abans, algú a la teva mida.

Diuen que al llarg de la vida es té dos grans amors; un amb el que et cases o vius per sempre, potser el que serà el pare dels teus fills.. Aquella persona amb la qual aconsegueixes la compenetració màxima per estar la resta de la teva vida junts..

Però hi ha un segon amor, una persona que perdràs sempre i deixaràs d’intentar-ho… Et rendiràs i buscaràs a aquella altra persona que acabaràs trobant.

Però t’asseguro, que no passaràs una sola nit sense necessitar un altre petó seu o discutir un altre cop.. Tots saben de què estic parlant, perquè mentre estaves llegint això, se t’ha vingut a la ment, el seu nom al cap.

T’alliberaràs d’ell, deixaràs de sofrir, aconseguiràs trobar la pau, però et prometo que no passarà un dia en què desitgis que estigués aquí per pertorbar-lo. Perquè a vegades, es desprèn més energia discutint amb algú que estimes, que fent l’amor amb algú a qui aprecies.

Mònica

Han arribat els frenètics dies d’exàmens en els quals passem més temps enganxats al bolígraf que al mòbil (com a mínim en el meu cas). Jo, què sóc molt d’estar tot el dia pendent dels “whatsapps” i de les notificacions en les diferents xarxes socials he decidit apagar el mòbil cada dia durant 4 llargues hores (perquè són llarguíssimes) de tal manera que el meu dia queda repartit en: assistir a classes, estudiar i dormir. Per sort aquest fet només es produeix a final de trimestre.

Un dia, mentre estava esperant que el metro arribés a la parada on havia de baixar, vaig posar-me a pensar en el ritme laboral d’una persona adulta i vaig agafar com a referencia els dels meus pares: La meva mare treballa com a secretària a un hospital de Barcelona per a uns neuròlegs i la seva jornada laboral és des de les 10 del matí fins a les 6 de la tarda, el que suposa 8 hores diàries (dues més que nosaltres, els estudiants d’ESO). El meu pare treballa d’assessor fiscal de 8:30 del matí fins a les 2:30 del migdia i les tardes de dilluns, dimecres i dijous de 4 a 7 de la tarda. Això suposa una mitja de 8 hores diàries aproximadament, altra vegada 2 hores més.

A més a més, molt treball se l’emporten a casa, també per mantenir la casa neta s’han de dedicar unes quantes hores i això els deixa sense gairebé temps per l’oci.

Realment, quan creixem, tindrem temps per viure?

Mariona

Quan anàvem a sisè de primària, va venir a l’escola una nena nova. Va començar escola el divendres de la primera setmana de curs, així que tots els altres companys que ens coneixíem de tota la vida ja havíem tingut l’oportunitat de retrobar-nos. Això feia que encara semblés estar més perduda entre un mar de gent que li era estranya.

Per tal de donar-li la benvinguda, amb tota la meva bona fe, vaig anar a saludar-la. En aquell moment no sabia que no em podia entendre perquè a penes parlava català, ja que venia de Múrcia. Un cop a classe, la nostra tutora d’aquell any, l’Helena, li va dir que es presentés. Ella va dir que es deia Emma, que s’havia mudat a Vilassar des d’un poble de Múrcia però que part de la seva família era valenciana. També ens va dir que li agradava el ballet i que tocava el piano. Mentre fèiem unes activitats que ens havia demanat la profe, jo em vaig acostar a ella i li vaig dir (en castellà perquè em pogués entendre): “Yo también hago ballet, toco el piano y parte de mi familia es valenciana”. En aquell moment va ser com si ja fóssim grans amigues sense saber-ho.

A l’hora del pati d’aquell gran divendres, algunes companyes es van barallar i l’Emma, en el seu primer dia a la nova escola, estava en mig de la baralla. Jo no podia fer res i, a més a més, aquell dia marxava cap a València a la boda de la meva cosina. Això sí, abans de marxar li vaig dir que, si necessitava qualsevol cosa, acudís a mi. Em sabia greu que s’hagués trobat en aquella situació en un lloc desconegut, i ella m’ho va agrair. Mai oblidaré aquell dia.

No ens vam fer amigues immediatament (la nostra tutora d’aquell any ens deia que les vertaderes amistats són les que costen treball), però un dia que jo estava sola al pati vaig començar a asseure’m amb ella i amb la Iria i a vegades amb la Dunia (que aquells dies passava una temporada fòra) i a poc a poc vam anar formant un grup en el que no paràvem de fer bromes. Però abans que s’acabés el curs, els pares de l’Emma van decidir mudar-se a Barcelona a l’agost. Em va fer molta pena perquè l’Emma i jo érem vertaderes amigues: ens enteníem sense la necessitat d’expressar-nos amb paraules i ens coneixíem com ningú més ho feia. L’estiu abans que marxés el vàrem aprofitar intensament, ja que sabíem que probablement seria l’últim que passaríem unides, i així va ser. Juntes, vam descobrir el nostre lloc preferit al món, vam veure moltíssimes pel·lícules inoblidables, vam començar a madurar… Però en acabar l’estiu es va complir la sentència: l’Emma, el seu germà (al qual encara li guardo la bici) es va mudar a un pis del carrer Bruc, a Barcelona.

Amb el temps, els canvis d’horaris, d’amics, de gustos i de forma de ser en general ens van anar separant. Ara ja fa més de dos anys que no ens veiem, les dues grans amigues inseparables s’han separat en contra de tot pronòstic, cosa que em produeix una gran pena perquè abans passar l’estona amb ella era una gran alegria. Encara avui, quan passo per davant casa seva aquí al poble, em cauen llàgrimes pensant que allà es troba el que era el nostre lloc preferit en el món, on compartíem els nostres secrets, i que ja no és nostre. Però darrere de tota la tristesa que m’envaeix cada vegada que penso en aquell estiu, està la felicitat de saber que mai ningú ens podrà robar aquells records, per molt lluny que estiguem.

Blanca

L’altre dia vaig anar a l’Fnac de la plaça Catalunya amb el meu pare. Per a nosaltres, és pràcticament una tradició familiar, perquè ens agraden tant els llibres, les pel·lícules i la música que sempre anem allà en busca de nous descobriments. Sempre ens separem i cadascú va per la seva banda, cercant el que més li interessa. Jo acostumo a anar a la zona de llibres juvenils, en busca de novetats dels meus autors preferits. És una situació que he repetit milers de vegades, i que segurament es tornarà a repetir, però quan hi vaig anar la setmana passada va passar un fet que em va commoure ser especial.

Jo ja m’havia dirigit cap al mostrador de novetats dels llibres juvenils, que està al costat de l’apartat del manga dedicat a l’anime, on passen pel·lícules durant tot l’horari d’obertura. També hi ha uns petits tamborets en els que et pots asseure a fullejar els llibres. Però el que em va cridar l’atenció va ser que hi havia un home vestit amb roba vella i carregat amb un carret ple de trastos, un home que possiblement seria un indigent. Estava assegut al terra amb un còmic manga entre les mans que ja casi acabava i que segurament no es podia permetre comprar. Vaig estar una estona voltant per allà, mirant de reüll com l’home estava endinsat dins de la lectura, passant pàgina rere pàgina. Finalment, vaig anar a buscar al meu pare per dir-li que ja havia trobat el que buscava.

Quan vaig tornar a passar per allà, l’home ja no estava i el llibre que havia llegit amb tantes ganes tornava a estar al prestatge que li corresponia. El meu pare i jo vam sortir de l’Fnac plegats cap al fred del carrer, però jo seguia pensant amb l’home indigent. En com, tot i no tenir res, va entrar a la botiga per passar una bona estona.

Blanca

El mejor momento de una relación de pareja es cuando aún no ha comenzado. Mi teoría de los instantes previos, es que siempre es mejor lo que está a punto de ocurrir, que lo que acaba pasando. Por este motivo, lo más emocionante del día de Reyes es levantarte a primera hora de la mañana, y ver todos los regalos amontonados. Desenvolverlos, muchas veces, es decepcionante. Mi teoría de los instantes previos también dice que lo más bueno de una comida es el aperitivo, y que lo mejor de un plato es ver cómo el camarero te lo lleva a la mesa, mientras la boca se te hace agua. Que lo mejor de dormir es el momento justo antes de dormirte, cuando entras en la cama, notas las sábanas frías y piensas en que aún te queda mucho tiempo para descansar. Que lo mejor, es la emoción de aquella ducha antes de salir de fiesta, cuando se apagan las luces en el cine, cuando está punto de empezar el concierto o el partido de tu equipo de fútbol preferido. Para los que creen en la teoría de los instantes previos, como yo, el mejor día de la semana es el viernes; o tal vez el jueves, porque todo está por venir. Por eso, el mejor momento del verano pienso que es la noche de San Juan. El resto, sobre todo agosto, es un domingo por la tarde que se alarga. Y el 31 de diciembre nunca celebramos el año que hemos vivido sino lo que aún tenemos que vivir. Celebramos el año que no hemos tenido tiempo de estropear y que, de momento, está tal y como lo imaginamos. Con todo esto, reconocemos que nos gusta empezar las cosas, pero nunca, terminarlas.

Valentina

El passat dia 8 de novembre, jo, vaig poder conèixer una de les cantants actuals que més m’agrada, ROKO.

A les 4 de la tarda, del passat dissabte dia 8, ja tenia el meu cd “3.2.1.ROKO.” Començava una tarda llarga. La firma començava a les 7, i a les 4 començava a fer cua. Va ser a la cua on em vaig adonar de com és l’ésser humà, quan vol alguna cosa. Per posar exemples clars, una noia que tenia davant va començar a treure demonis per la boca, només perquè la van fer moure’s una persona cap enrere. Per contrapartida, una dona amb problemes d’esquena , i que era una habitual, tot i que ROKO li va oferir entrar abans, va negar-se al tracte dient que volia el mateix tracte que tots els fans. Aquesta dona es va guanyar els meus respectes.

Ja eren les 7 i les portes s’obrien, per a sorpresa, no només firmaria el disc, sinó que també ens cantaria. Al ritme de “luz, la ciudad o nadie com tu” va arribar una sorpresa per a la mateixa ROKO. El seu company, Xuso Jones, del programa “tu cara me suena.”

Va arribar l’hora, les 7:45, era l’hoa de la veritat i un nerviós jo, es trobava cara a cara amb ROKO. Molt amable em donava les gràcies per ser el seu fan. Això va demostrar-me que aquella artista era diferent, havia lluitat per arribar on és, havia lluitat per aconseguir el seu cd. Estava davant d’una artista humil. Jo amb una tremolosa veu, li vaig dir – gràcies a tu per ser com ets. Després d’aquestes paraules, i de fer-me una foto amb ella, tocava dir-li adéu.
Però per sort, topo amb Xuso Jones, amb qui vaig poder fer-me una foto, a més la petita Abril, concursant de “tu cara me suena mini”, que una hora enrere es va veure acorralada per una allau de fans, accedia a fer-se una foto amb mi.

Va ser un dia per a recordar.

Gorka

Quan jo era petita la meva mare em donava menjar, sempre era un plat diferent del del dia anterior. Però no m’agradava quasi res. A mesura que m’he anat fent gran, el gust ha anat canviant i ara m’agrada gairebé tot excepte la fruita.

A part, abans sempre em feia la meva mare el dinar, el sopar, etc. Haig de dir que cuina bastant bé. Però ara ja tinc una certa edat, estic a punt de fer quinze anys i començo a fer-me el menjar jo sola o acompanyada d’algú. És molt entretingut i divertit cuinar amb companyia.

Fa poc vaig convidar el meu company a dinar. Quan va arribar a casa, tot just els meus pares acabaven de marxar amb el meu germà al partit de futbol. Així que ens va tocar cuinar a nosaltres dos. Vam riure molt i a més el dinar ens va sortir boníssim. Jo m’ho vaig passar d’allò més bé fent una cosa que normalment no m’agrada gaire.

Amb tot això només volia dir que amb l’ajuda d’altra gent tot pot sortir millor que si ho fas tu sol. I també deixar clar que a mesura que anem creixent ens agraden i ens deixen d’agradar diferents coses i ara no només parlo del menjar, sinó de tot en general.

Marina Balasch.

Ara ja estem a Novembre, gairebé començarà el mes de Desembre. Això significa que ja ve Nadal. Aquestes festes plenes de llums i colors daurats, vermellencs i platejats. L’olor del menjar de l’àvia, del torró i de les neules.
Ara que ve Nadal, és una de les festes més desitjades per tots els nens. La majoria d’ells fan el tió, el Para Noel, i després d’aquests dos parells de regals, esperen impacients als Reis Mags. Van a la cavalcada a veure’ls passejar pel poble amb aquelles immenses carrosses plenes de regals i després pugen a donar la carta de reis al seu rei mag preferit.

Quan més gaudeixo, és el dia de Nadal. 25 de Desembre, un dels dies més esperats per mi durant tot l’any. Ens reunim tots a casa els avis. Els cosins, tiets, pares, avis… Ens ho passem d’allò més bé. L’àvia ens fa la seva típica sopa de nadal, amb aquells galets immensos que vènen als supermercats que són únicament per aquell dia. Està boníssima. De segon, ens porta la carn d’olla amb la qual ha cuinat el caldo. Després de tot aquest menjar, encara en fa més. Porta un pollastre fet al forn. I per postres, els torrons i les neules.

També m’agrada molt quan l’ajudo a ella i a la meva mare a decorar la casa amb llums de nadal, amb els pessebres que fem nosaltres mateixes…
Aquestes festes, per mi, són les més maques de tot l’any. El Nadal em dóna sensacions de familiaritat, d’unió amb la família, de trobar-te amb els parents que no veus gairebé mai.

Espero impacienta amb moltes ganes aquestes festes tan maques.

Lídia