LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Al llarg de la nostra vida ens adonem de qui realment tenim al costat. Durant l’etapa de l’adolescència els nostres amics són persones molt importants, ja que passem molt de temps al seu costat. Podríem dir que es converteixen en una segona família per a nosaltres. I amb alguns en especial acabem explicant-ho tot.

Pot ser que pel camí perdem amistats a causa de baralles, mentides, desconfiança, decepcions… Però també en guanyem, Hi ha amistats que et sorprendran de el que arriben a fer per tu i unes altres que et decepcionaran i et donaran l’esquena. Cadascú és com és però s’ha de saber cultivar una amistat i saber-la cuidar sense que es panseixi. Que estigui plena de vida com una flor. Les amistats van canvian, ja que les persones evolucionem de manera diferent en les etapes de la vida i segons les circumstàncies que se’ns presenten.

Però sempre tindràs aquella persona que saps que estarà al teu costat, passi el que passi, en qualsevol circumstància estarà per ajudar-te, apollar-te… Tothom té una persona així en la seva vida que sap que li donarà el consell més adequat i farà tot el possible perquè estigui bé sense esperar res a canvi. I aquesta és la verdadera definició d’amistat.

Blanca Sala

Com tots sabem la gent creix i ens anem fent grans pas a pas sense adonar-nos. Tant la vida com el temps passen i ja han passat 15 anys de la meva vida. 15 anys plens d’emocions, histories, bons moments i també algun de dolent però sense els moments dolents els bons no significarien res.

I ara, amb 15 anys ja sóc a 4t d’ESO quan només fa 2 dies que vaig començar l’institut… veieu que ràpid passa el temps? Dins dels records de la vida també hi ha records a l’escola com per exemple: les classes sense professors que t’ho passes d’allò més bé amb els companys, els professors que has acabat estimant però que ha arribat el seu final, les noves amistats, les colònies i un munt de coses més. Sempre pensem que l’escola és una cosa avorrida, però mireu quants moments hi ha per recordar.

Al que anava… penso que 4t és un curs important, estem fent l’últim pas de l’ESO i gairebé el primer del batxillerat, dic això perquè ja hem començat a escollir cap a on voldrem anar l’any que ve i suposo que al nostre futur. Amb aquesta edat és normal que tres quarts de la gent no sàpiga el que vol fer però hi ha l’altre quart que ho té bastant clar. Ens van presentar 3 itineraris per escollir: l’humanístic, el de la salut i el tecnològic. Jo vaig decidir escollir l’humanístic, ja que em sembla que és el més correcte pel que vull fer, però encara tenim temps per pensar. És un curs important, un curs que s’ha de prendre en serio per poder continuar endavant. Per molt que sigui dur i costós tots els esforços tenen una recompensa i pot ser que ara no ens n’adonem però quan tot això hagi acabat veurem que haurà valgut la pena.

D’altra banda el que més ens agrada de 4t a tots és el viatge de final de curs. Tot té una recompensa com he dit i suposo que això pot ser una part d’ella. També ens hem d’esforçar per aconseguir això, a casa i a l’escola. Els pares no ho faran tot així que els ajudarem a guanyar diners fen diverses activitats com per exemple: vendre roses i llibres el dia de Sant Jordi, col·laborar en les fires del poble, fer pastissos i xocolata els dies de celebració a l’institut i moltes coses més que ens poden ajudar a tots. A l’escola hem de tenir una bona actitud, demostrar que ja no som nens petits i prendre’ns seriosament tot el que ens demanin perquè tot això és només un bé per nosaltres. En fi que només és un petit pas dels mil que hem fet a la vida i que tot si es vol, es pot.

Elisenda

En els últims anys, cada cop més infants i joves de tot el món tenen una consola de videojocs. En l’actualitat, el més normal per a un nen és tenir una videoconsola, amb algun joc, al que poder-hi jugar sempre que vulgui. Però els videojocs són una addició o un hobby dels més joves?

Els videojocs també són una influència molt gran per a la gent. No és estrany veure a nens de 10 anys o menys molt violents, ja que es passen moltes hores davant d’una pantalla jugant a jocs de guerra i sense ser capaços de parar per ells mateixos, sinó que els han d’obligar els pares a parar.

No és molt normal, que els més petits de la casa es passin hores i hores jugant davant d’una pantalla, i que no vulguin parar; que arribin a casa i abans de fer qualsevol cosa, corrin a encendre la consola i es posin a jugar sense fer cas de qualsevol altra cosa. En aquests casos, es podria dir que estem parlant de persones addictes als videojocs.

Però hi ha gent que gaudeix jugant als videojocs amb els amics. Els videojocs són una manera de conèixer a gent d’altres llocs i, fins i tot, d’altres països. La gent a qui li agraden els videojocs, no es passa tot el dia jugant, sinó juga a estones quan li ve de gust una estona de desconnexió.

Per acabar, crec que els videojocs són una barreja d’ambdues coses. Els qui juguen als videojocs juguen perquè els hi agrada, però els videojocs també són una addicció, ja que comences a jugar i no vols parar i segueixes fins que el teu cos t’obliga a parar.

Roger

No em preguntis ben bé perquè ho estic fent i perquè he decidit escriure sobre aquest tema, realment m’estic deixant portar per un llapis, perquè si et sóc sincera no sé pas quin destí té aquest escrit. Però aquí estic, intentant explicar els meus sentiments, emocions i sensacions.

Avui en dia la paraula t’estimo, es diu com si fos qüestió d’una paraula sense importància, com el qui diu bon dia. Però el que no sap molta d’aquesta gent és el que realment comporta dir aquesta expressió, el munt de sentiments i emocions que hi pot haver rere aquesta.

Al llarg de la vida vas coneixent a persones, persones que van, vénen, se’n van per sempre o fins i tot per una temporada. Però mai et pares a pensar per què ha sigut precisament aquella persona la que ha hagut d’entrar a la teva vida, i marcar una petita diferència entra la resta.
El cas és que mai pots deixar escapar a una persona o deixar-la marxar sense saber que és el que hagués passat, llevat que tu vulguis. Ja que aquestes persones sempre quedaran en el teu cor, en els teus pensaments o fins i tot, en els teus records. Hi ha detalls que marquen la diferència per petits que siguin, ja sigui simplement amb una mirada, perquè aquesta et pot arribar a demostrar mil sentiments més que un simple objecte o regal.

Ara et preguntaràs a què correspon aquest munt de sentiments que acabo de deixar anar.
Sí, afectivament, és ell.
Va entrar a la meva vida un dia normal, un diumenge a la tarda de ja deu fer un any i mig. El que cada dia fa que tot sigui millor, que amb una simple mirada em tregui un somriure d’orella a orella. Ell, és el que m’ha cuidat com una princesa, m’ha fet riure com ningú, també m’ha arribat a fer plorar, ja sigui d’emoció o de tristesa, també haig de dir que moltes vegades també m’ha tret de les meves caselles, gràcies a totes les nostres petites diferències, m’ha fet cridar, cantar, gaudir i sobretot m’ha ensenyat a estimar.

Però de vegades les coses es giren, canvien de rumb, pot ser que el destí prefereixi que tot això no segueixi endavant, o simplement ens posa a prova per si som capaços de solucionar les diferències junts, seguir endavant agafats de la mà, ja que dues persones unides, fan més força que una de sola. Però les situacions canvien, ja que, el que necessitàvem era una petita empenta per fer el primer pas.

Anna

L’últim dia a Irlanda, maletes fetes, habitacions tancades. Feia tres setmanes que estàvem tots junts, i era l’últim dia, ja tornàvem cap a casa. S’havia acabat estar junts tot el dia.
Estàvem tots molt tristos, alguns amics ja havien marxat, però nosaltres havíem fet un grup molt tancat, veníem tots de Barcelona i ens estimàvem molt. Entre nosaltres vam decidir firmar-nos unes banderes, grans escrits, tots amb molta estima, alguns de més especials per aquells amb els que has estat més. Llegint-los ja vam deixar anar les primeres llàgrimes, llàgrimes d’alegria i tristesa.

Després van començar les fotos, fotos amb llàgrimes als ulls i la cara inflada i vermella. Però fotos amb molt d’amor, abraçades, petons… fotos molt maques, d’aquelles que guardes sempre.

Però el pitjor moment va ser a l’hora de separar-nos, en arribar a l’aeroport de Barcelona. L’última foto, la que van fer els pares, tots rient, encara que per poca estona. Vam començar a abraçar-nos, i a poc a poc ja anaven caient les llàgrimes, cada cop més intenses, fins a acabar sanglotant. Però va arribar l’abraçada, la de la persona que més estimes, la de la millor amiga, amb la que has passat grans estones, han menjat, has estat a les classes i a les sortides. En aquell moment vam començar a plorar molt les dues, no volíem desenganxar-nos, ens estimàvem molt.

Es va acabar, vam anar amb els pares cap a casa. Va ser un dia dur, dir adéu a gent que estimes costa. Però va ser un dia molt bonic, ja que vam demostrar-nos l’estima que ens teníem, que ens tenim.

Marta

A mesura  que van passant els anys anem aprenent dels errors (avui són errors i demà seran experiències). Des de ben petita m’han ensenyat que cometre errors és humà i que la perfecció no existeix. Moltes vegades no ho reconeixem, i quan els cometem pensem que és dolent però, si ho pensem millor, és una de les coses més naturals, tenim tot el dret de equivocar-nos.  Hi ha gent que sempre es creu perfecte i millor que els altres i no és així, tots som iguals.

La felicitat és una de les  sensacions que fan que una persona tingui ganes de sortir endavant i vèncer les seves pors. Jo com a persona tinc moltes inseguretats i sé que per poder aconseguir algunes coses les he de deixar de banda per poder continuar endavant, un cop que falles o et fallen guanyes inseguretat i perds confiança en tu mateix. Moltes vegades intentem ser persones diferents a les que som per agradar els demés, donem massa importància a la societat i ens oblidem de nosaltres mateixos, Cadascun és diferent per naturalesa. Imagina’t com seria el món si tots fóssim iguals, seria massa avorrit oi? doncs la veritat que si.

Cada any és un llibre ple de capítols amb aventures, emocions, tristors, problemes, fracassos… Que sempre el recordaràs vulguis o no, encara que hi hagi moments en què vols oblidar tot i no mirar enrere, sempre has de seguir lluitant no perdis la fe, perquè la vida és una lluita constant. Tots tenim aquells moments en que ens escapem del món quan estem amb els amics i la gent que estimem, perdem la noció del temps. Ara es hora de reflexionar sobre la vida, donar-li el valor que es mereix i sobretot apreciar-la, perquè cada minut que passa es temps que no podrem recuperar mai, viu el moment com si es parés el temps.

Dúnia

Crec que els joves ens trobem en una de les pitjors situacions viscudes des de fa anys, en el que el nostre futur respecta.
Aquest país porta uns quants anys perdent les millors generacions de joves emprenedors, a causa d’un país en crisi i d’un govern ple de promeses incomplertes…

Em sento molt perdut en què el futur ens ofereix als nois i noies joves d’aquest país, ja que des de la meva opinió estudiar avui en dia no va pas lligat a una bona posició laboral en un futur. Recordo els meus avis replicant contínuament sobre que he d’estudiar una bona carrera per què el dia de demà, tingui un bon treball i em pugui guanyar bé la vida. Tots aquests sermons han quedat en l’aire, i sembla que trigaran a retornar, perquè cada dia que passa veig que la situació empitjora, que cada dia més joves marxen a l’estranger a buscar-se la vida perquè en aquí ningú li dona cap oportunitat.

Finalment, que ens queda? Esforçar-nos durant els anys més complicats de la nostra adolescència, estudiant, treballant i somiant, perquè finalment acabem treballant i continuant somiant? Crec que tots els joves tenim un somni que volem arribar a fer realitat algun dia, i sóc conscient del fet que abans, qui no els feia era perquè es rendia, per la situació econòmica, o bé, per què simplement no li agradava estudiar, però ara, simplement no ens deixen arribar a complir-los.

Tinc confiança en què els joves com jo, continuem formant-nos laboralment en el que sumíem i realment ens agrada, que lluitem per arribar aconseguir els nostres somnis sense que ens influeixi gaire el que esta passant al nostre voltant, si no molt em temo que donarem per perdudes moltes joves promeses d’aquest país que es quedaran pel camí.

Per tant finalitzo opinant que després de tot el que hem vist sobre la política del nostre país, he acabat adonant-me compte que qui realment s’ha de preocupar de tot el que individualment ens passa a cadascú, som nosaltres mateixos.

Pol Pérez Canturiense

Aquest estiu, he tingut la sort de poder gaudir duna estada d’aprenentatge a Anglaterra durant quinze dies, acompanyada d’una amiga. Encara que en aquestes dues setmanes no es té gaire temps per adaptar-se a la nova situació, com per exemple el fet viure en una nova família o compartir el temps constantment amb altra gent que tot just acabes de conèixer, costa d’assimilar. Es podria dir que tot és una novetat. La veritat és que va ser una experiència que mai oblidaré, on hi vaig fer moltes bones amistats, fins i tot d’altres països i amb altres cultures, que em van aportar altres maneres de fer, i altres formes de pensar, només per aquest fet ja va valdre la pena.

Els meus pares s’empenyen en què l’any que ve me’n hi vagi tota sola, en un principi m’hi vaig negar rotundament, però després de reflexionar sobre la situació, me’n vaig adonar que seria el millor per a mi. D’aquesta manera aprendria molt més l’idioma, i la immersió lingüística també seria major, de fet, és aquest l’objectiu del viatge. Vaig arribar a la conclusió que el fet de ser una persona poruga no et pot impedir viure vivències que recordaràs tota la vida i que a més t’enriquiran com a persona.

Laia

Per què? Per què a ell? Per què la vida se l’ha hagut d’emportar justament a ell? A qui jo més estimava, amb qui jo compartia tots els moments i totes les emocions. Recordo que només ell era qui feia treure el millor de mi, era l’únic que realment em feia veure les coses tal i com són. Ell deia que la vida no estava feta per tothom, que no tothom tenia un lloc en ella, que hi havia gent que no la disfrutaria tot el que pogués i que simplement es limitaria fer passar el temps. Una d’aquestes persones sóc jo, em vaig convertir en una d’elles quan va morir el meu avi, quan vaig deixar de ser el mateix i em va desaparèixer aquell petit somriure que tenia quan sabia que ell era aquí, amb mi, quan sabia que podia comptar amb ell sempre que volgués.

Ell va ser el que em va ensenyar que els millors somriures són els que ningú entén, el que deia que el dolent de callar el que sentim és el risc de perdre allò que volem. I això va ser exactament el que em va passar a mi, vaig perdre a qui més volia.

La gent acostuma a dir que tothom és castigat amb la mort a causa de alguna cosa dolenta que ha fet, però no, jo ni era ni sóc capaç de veure les coses dolentes que havia fet el meu avi. Simplement en aquests dies que han passat, m’he dedicat a recordar tots i cada un dels seus petits detalls amb mi, de tots els moments viscuts al seu costat, de tots els somriures que ell havia aconseguit treure en mi i de totes les males estones que m’havia fet oblidar amb un sol “tot anirà bé” que sortia de la seva boca.

Quan el meu avi va ser ingressat a l’hospital, jo no parava de preguntar-li si li tenia por a la mort, però ell no feia res més que dir-me que li havíem de témer a la vida, no a la mort, ja que ella és la única que s’emporta a les persones que més estimem i la única que realment ens pot fer patir.
Actualment, ell és la única raó per la qual segueixo endavant, per demostrar-li tot el que puc fer per ell tot i que no estigui aquí.

Però tots aquests anys viscuts sense ell, m’han ensenyat la raó per la qual no li temia a la mort, i és que per nosaltres, els joves, morir es un naufragi y que per als vells és arribar al port.

Dario Salcedo Güell

L’ amistat en aquests dies, es una cosa poc valorada. Molta gent diu que te molts amics, però quins ho son de veritat?

Segons el Dídac la amistat es…

Amistat: L’amistat és el que els amics senten l’un per l’altre. Quan tens amistat amb una persona, tens ganes de parlar-hi i de fer coses amb ella. Persona amb qui es té amistat. Els teus amics i les teves amigues són les teves amistats.

Però que es realment la amistat.

Un amic es una cosa poc apreciada i difícil de trobar, només els bons amics son els que sempre estan al teu costat, si et caus t’aixequen, si els necessites, sense demanar-ho et venen a preguntar si necessites res.

Com a les millors famílies, amb els amics podem discutir, per tonteries de res, però només els amics de debò son els que passada la baralla et demanen perdo.

La amistat es una cosa, que si no es cuida es fa malbé, si dediquéssim un moment a pensar en els amics de debò, sabríem quins amics son els que ens fan riure, els que ens fan plorar, amb qui pots passar una tarda boja, divertir-te a classe,anar a veure un musical… i quins son els que de veritat t’ajudaran a viure mes feliç.

En conclusió, la amistat es: baralles, enfadar-se, personar-se, enamorar-se, fe burrades,veure llames, disgustos, il·lusions, moments durs, moments tendres, moments de relax, moments de estudi… els amics son la família que escollim.

Es per això que ens hauríem de adonar,de quins amics sòn els que ens convenen, perquè com diu la dita: qui te un amic te un tresor.

Gorka Caballero Forcada