LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

La puntualidad es una actitud humana considerada como la virtud de coordinarse cronológicamente para cumplir un trabajo o una obligación antes o en un momento determinado en el tiempo. En la sociedad la puntualidad está muy exigida, aunque siempre hay una aceptación de cierto retraso, pero sigue siendo importante. Hay ciertas cosas en que la puntualidad no es muy importante, apenas influye el llegar a la hora o 20 minutos más tarde, pero hay otros casos en los que es sumamente importante.

Lo cierto es que yo la puntualidad no la llevo muy bien, y no soy el único de la familia al que le ocurre. Un simple ejemplo cotidiano es el colegio. Yo suelo llegar tarde, o mejor dicho, normalmente llego tarde. Pero no solo me ocurre con la escuela. Cuando quedo con personas de manera informal, como puede ser con los amigos, ocurre lo mismo. No es que lo haga a propósito, ni mucho menos, pero ya se ha convertido en algo común en mi. Y es que siempre me preguntan la razón por la que no llego a la hora, y yo siempre respondo lo mismo: si es por la mañana, me había despertado tarde; si es por la tarde, no había calculado bien el tiempo o había mucho tráfico; y si es por la noche, me distraje charlando con mi madre después de comentarle que iba a salir. No digo que siempre mienta, pero la mayoría de las veces no es por esas causas. La verdad, no sé cuales son. Hay días que hay que poner gasolina, días que un vecino te interrumpe la marcha, días que el tiempo pasa más rápido por increíble que parezca, o incluso días que no tienes ganas de ir y te da igual llegar tarde o no. Pero siempre hay una razón por la que llego tarde, la cual yo creo, es inevitable.

En mi vida privada, esto no me ha traído problemas. Al igual que hay gente que es desagradable o desagradecida u otras personalidades que todos conocemos, yo no tengo puntualidad. Pero siempre todos me han aceptado como soy, ya que es algo que, a pesar que veces puede fastidiarle a alguien, nunca llega a ser de vida o muerte, ya que en estos casos ya ni me arriesgo. Se sale horas antes y seguro llego pronto. Pero en la escuela esto me ha conllevado problemas. Algunos profesores me juzgan por mi puntualidad, por ejemplo. Yo soy consciente de que es algo incorrecto, pero también me defiendo viéndolo de manera en que todos tenemos defectos. No sé si la razón por la que se toman tan a pecho el que llegue tarde es porque se preocupan por mi para así conseguir superarme más como persona, o porque ven que la puntualidad es algo extremadamente importante. Yo nunca le he dado importancia a cuál de esas dos razones es, porque la verdad, me da igual, pero a los profesores que me han demostrado que es porque es algo importante para ellos, me han entrado, y me siguen entrando cuando los veo, ganas de decirles todos sus defectos uno por uno para hacer que se den cuenta de que no es tan importante lo que me ocurre, a pesar de que toda la sociedad lo vea de manera opuesta a mi. Hay gente que fuma, bebe de manera excesiva, no se cuida físicamente o psicológicamente, o que son gente ruín y parece como que los demás los dejan ir como si de algo normal se tratara, pero sin embargo a mi, se me censura por llegar tarde. Soy un chico educado, con modales y respeto y muchas otras cualidades, y me molesta que por el simple hecho de llegar “x” tiempo después de lo acordado la gente me meta en problemas. Quizás, por ser a mi mismo al que le ocurre lo veo de esta manera. Si fuese alguien que nunca llega tarde a los sitios lo vería de manera contraria, quién sabe.

Con todo esto, lo que quiero decir es que, como bien dicen, las apariencias engañan y no hay que tener tan en cuenta la puntualidad, ya que hay muchísimos otros defectos que de verdad influyen negativamente en el nivel de vida propio o ajeno, pero no la impuntualidad. Cada uno es como es. Por ejemplo, la gente no suele censurar a alguien por ser simplemente “feo”, algo relativo desde mi punto de vista, sino que a pesar de ello se comportan igual ya que él no habrá tenido la culpa de haber sido así. Pues lo mismo deberían pensar conmigo: ha nacido así, impuntual, y no por ello lo vamos a censurar, ya que tiene otras muchas cualidades y esto carece de importancia. Supongo que al ocurrir tantas veces también se vuelve algo molesto, pero aún así defiendo mi idea. Ésta es mi forma de ser y no me arrepiento de cómo soy, y asumo las consecuencias tanto de mis cualidades como de mis defectos. Al fin y al cabo, no dejamos de ser animales envueltos en todo este “mundo” que nosotros hemos inventado, en el cual nada de la mayoría de cosas a las que le damos importancia, la tienen.

Alberto Udina Silvestre

Mis años en el fútbol sala han estado plagados de anécdotas. Haciendo memoria me acuerdo del día de mi debut, por aquel entonces yo debía ir a segundo de primaria. Si no me fallan los recuerdos fue en Alella. Desde entonces ha llovido mucho.

Las anécdotas, los entrenadores y los compañeros han sido diversos durante estos nueve años. Este deporte me ha servido para crecer también como persona ya que al ser un deporte de equipo he aprendido muchos valores de la vida.

Una de las anécdotas más divertidas ha sido un partido en Francia, en marzo del 2014. en septiembre al ver que teníamos un equipo francés, nos pusimos muy contentos ya que este hecho supondría el viaje a un país extranjero. El trayecto lo hicimos en autobús, unas tres horas. Me viene a la mente que el partido se jugaba en una pista cubierta, en la cual los espectadores estaban a dos metros del campo gritando en un francés alto y claro. En ese encuentro nos acabamos imponiendo nosotros por un gol.

En mí pensamiento siempre están las típicas risas de los entrenamientos. A lo largo de mi trayectoria como futbolista he tenido a muchos compañeros con una manera de ser muy diferente. En mi cabeza hay tantos nombres que sería una falta de respeto nombrar a unos y a otros no.

De entrenadores he tenido a muchos, mejores o peores, pero he tenido a muchos. En especial hay dos que resaltan en especial por encima del resto. El primero se llamaba Esteban y fue mi preparador hace un par de años. Era un chaval muy amable y muy simpático. El segundo, pero no menos importante, se llamaba Primitivo, “Primi”, lo tuve la pasada campaña y era segundo entrenador. Llegó para salvar a un equipo que por aquel entonces estaba desanimado y sin motivación, con su manera de ser y su entrega lo consiguió reanimar. Era un hombre con la cualidad de saber escoger el momento adecuado para estar de cachondeo y cuando estar serio.

Resumiendo, durante todo este tiempo he tenido la suerte de poder disfrutar de un deporte tan maravilloso como el fútbol sala.

Víctor

La meva família sempre ha estat de muntanya. De petits sempre jugàvem pels camps i els boscos, embrutant-nos i fent guerres amb pals, o construint cabanyes màgiques al bosc. Sempre hi anàvem a fer alguna de les nostres, fèiem curses, construíem tirolines, ens disfressàvem i fèiem representacions… El bosc de la família es diu “pins de Can Silva”, allà ens passàvem gairebé tot l’estiu. Quan érem petits tots els cosins anàvem a fer excursions. Sempre recollíem pals i pedres, i ho guardàvem com si fossin els nostres tresors. M’encantava estar amb els meus cosins. Un dia passejant amb la nostra tieta, ens va portar fins a un lloc on hi havia una roca molt gran de la qual ens va dir que si ens assèiem a sobre i demanàvem un desig, aquest es compliria. Des d’aquell moment es va convertir en la roca dels desitjos. Cada vegada que hi passàvem per davant ens posàvem tots els cosins a sobre, tancàvem els ulls i demanàvem un desig. Sempre que anàvem a fer alguna excursió, passàvem per aquell camí per arribar a la nostra roca, i ens imaginàvem que dins d’ella vivien follets i fades.

Encara ara vaig per aquell camí. Em recorda les tardes gravant pel·lícules sobre herois i princeses o, simplement, tots els cosins sobre la roca resant perquè el nostre desig es complís el més aviat possible.

M’agrada estar allà. Quan estic trista, estressada o necessito estar sola, hi vaig i reflexiono. M’agrada escoltar el xiuxiueig dels ocells. Fins i tot, a vegades tanco els ulls i demano un desig.

Maria

Actualment, la paraula que tots em sentit anomenar a les notícies és la que sembra el pànic a la ciutat de Madrid, L’Ebola ha penetrat a Espanya, significa això que morirem tots?

El virus es propaga mitjançant la transmissió de persona a persona, per contacte directe: amb òrgans, sang, secrecions, o altres líquids corporals de persones infectades, o per contacte indirecte: amb materials contaminats per aquests líquids.

El primer brot d’aquesta estranya malaltia es va produir el 26 d’agost de 1976 a Yambuku, una ciutat del nord de Zaire, ara conegut com a República del Congo. El primer cas enregistrat va ser a un professor d’escola d’uns 40 anys, que tornava de viatge de Zaire, se li va detectar una alta febre i pensaren que estava infectat de malària, en conseqüència se li va administrar el tractament contra aquesta malaltia, el professor va haver de tornar a l’hospital just 1 setmana després dels fets, va morir el 8 de setembre de 1976 quan ja havia passat 14 dies lluitant per la seva vida

Els primers símptomes d’aquesta malaltia són: vòmits incontrolables, diarrea sagnant, mal de cap, marejos i dificultats respiratòries, seguits de sagnar pel nas, boca i anus, i finalment, morint.

La primera contagiada d’Ebola a Espanya ha sigut una auxiliar d’infermeria, actualment ingressada a l’hospital d’Alcorcón, a Madrid. Encara es desconeix com la treballadora va desenvolupar el virus, tot i que estan treballant per saber com es va poder produir aquest fet. La malalta formava part de l’equip que va tractar a Miguel Pajares i a Manuel García Viejo, morts en l’hospital de Carles III els dies 12 i 25 de setembre.

D’ençà que es coneix la malaltia hi ha hagut 2748 casos detectats i 1776 morts. L’últim brot és, amb diferència, el més catastròfic, doncs ha provocat 1711 casos i 932 morts, aquestes xifres ens fan pensar: som víctimes d’una apocalipsi?

Mariona Vilà

He sigut tan feliç amb tu tots aquests anys, he après tantes coses de tu, i és que encara ara em pregunto molt sovint què hauria passat si no haguéssim passat part de les nostres vides juntes, juntes com hem estat. Com germanes, com el que som. No em puc imaginar una vida sense tu, tothom vol a la seva “alma gemela”; aquella persona que t’ajuda i amb la qual ho comparteixes tot…

Jo sempre t’he tingut a tu, i no saps el feliç que sóc de saber que part de la meva vida ha estat al teu costat, i que no vull que acabi, ja que sense tu no sóc res. M’has ensenyat a sobreviure, m’has aixecat quan més ho he necessitat, tu has sigut jo quan més malament estava, has sabut com fer que jo sigui feliç.

Et dono les gràcies, però no tan sols per això, sinó per tot el que hem passat, els moments, aquests moments que són records i que no canviaria per res del món. Em coneixes, coneixes els meus defectes i les meves virtuts i jo conec els teus, i les dues tenim un defecte que és el que ens separarà si no lluitem. L’orgull. Tot i així quan estimes una persona la necessites al teu costat. I dos no estan de costat si un no vol. Sempre t’he volgut al meu costat i sempre t’hi voldré.

Tenim tantes coses en comú que ni que volgués trobaria algú com tu. Tu ets especial, ets la meva amiga, la meva millor amiga, i saps què és el millor? Que tots els moments les dues juntes ja no ens els treu ningú, ja ningú pot fer-me oblidar tot el que hem passat. Avui és un dia gran, per les dues, ja saps que si tu et fas gran i forta jo ho faig amb tu. Un dia que desitjava que passés, comences a adonar-te del preu de la vida i comences a viure-la de la millor manera.

T’he trobat a faltar més que mai… Tu i jo separades? Quan érem petites ens passàvem el dia parlant de què faríem quan fóssim grans, d’on viuríem, de què treballaríem, de què faríem quan ens separéssim… I sincerament no crec que a aquella edat ens importés massa el que estava per venir, però un cop passa és dur saber que no tornaràs a passar dia a dia amb la persona que més t’importa, pensar que no tornarem a jugar a bàsquet juntes, a estar distretes a mitja classe o que no ens defensarem per sobre de tot quan algú indesitjable ens ataca…

Saps què ens diferència de germanes a amigues? Doncs que les amigues estan aquí perquè t’accepten tal com ets i la família t’ha d’acceptar vulguis o no. Per això vull que tinguis present que, passi el que passi i facis el que facis, ho podrem solucionar i que si ens hem suportat durant anys, podrem suportar-nos durant segles. No em passo una setmana amb una persona sense discutir ni un sol moment, amb tu en viuria més i si en qualsevol cas ens enfadéssim, seguiria estimant, ja que quan t’acostumes a viure amb una persona et deixa una marca tan forta que no és fàcil oblidar-la. No vull perdre’t ni imaginar-me una vida sense tu.

Estic segura que si tu no haguessis ocupat aquest lloc tan important a la meva vida, ara seria diferent, ens hem ensenyat moltes coses mútuament i et dono les gràcies per formar part de la meva vida, vull que els anys se segueixin sumant… En vull més de moments tan especials com tu!

Unides per sempre recordes? Et trobo a faltar, espero que en el dia d’avui siguis molt més feliç perquè t’ho mereixes. I recorda, que jo per tu, donaria la vida.
T’estimo molt.

Laia Solbes

Dilluns al vespre, amb el meu germà petit ens vàrem posar a mirar els àlbums de fotos de quan érem petits. Ens va fer il·lusió mirar-los ja que ara tot aquest món ha canviat totalment i la gent ja no guarda les fotos en àlbums.

Sembla increïble la quantitat d’emocions que es van produir dintre meu al recordar tots aquells moments. D’alguna manera els tornava a viure, tornava a sentir la màgia d’aquells dies de Nadal, dels meus aniversaris, de les festes de fi de curs…milers i milers de records que em feien sentir milers i milers d’emocions.

Aquelles tardes d’hivern en família jugant a jocs de taula, les festes de disfresses amb les amigues, els matins d’estiu amb tots els cosins a casa els avis mentre els pares treballaven…i moltíssims dies més que quedaran per sempre reflectits en aquelles fotografies… Sembla increïble com passa el temps, com canvien tant les coses.

Per una part em fa feliç recordar tots aquells dies especials. Per altra banda me n’adono que tot era fàcil, les meves màximes preocupacions eren les petites baralles amb els meus germans o amb les amigues que al cap de 5 minuts estaven oblidades, però que jo en feia una gran muntanya. Ara tot és diferent, tinc més coses en les que pensar, haig de dedicar més temps a les coses que em toca fer que a  les que m’agraden. Tinc més responsabilitats, menys temps lliure i sóc conscient dels problemes que m’envolten i em preocupo.

També vaig sentir pena i tristesa en veure persones molt importants per mi que ara no m’acompanyen. Però alegria al veure els moments tant feliços que vaig viure al seu costat i saber que en  molts moments els vaig fer riure amb les meves tonteries i disfrutar al màxim de la seva nena petita.

Cal viure el present el millor possible, omplir-lo al màxim de bons moments i bona companyia, per tal que d’aquí a uns anys, quan torni a mirar enrere, em vingui a la memòria un bon grapat de felicitat.

Mariola

Suposo que el nom de Loris no us deu sonar molt, ja que no és un animal molt comú. Per aquí no en veiem quasi mai ja que són d’Indonesia, Índia… I està prohibit agafar-los. El Loris lento és un animal que com a màxim arriba a pesar 12 kg i estàn en perill d’extinció. Viuen entre 15 a 20 anys.

Aquest animal el vaig veure per primer cop en un video, on des d’aquell dia m’he interessat per saber d’on prové i com és aquest animal. Aquí us deixo el link del video que vaig veure.

El que més em va sobtar quan el vaig veure van ser els seus ulls grans, i la seva forma de moure’s. Des d’aquell moment em feia il·lusió poder tenir-lo com a mascota, però va haber una cosa que em va fer canviar d’opinió i treure’m una mica les ganes. I es que l’inconvenient que té és que quan l’animal se sent atacat, treu una espècie de verí.

Al principi em va fer pena pensar que una careta tan mona poguès treure verí, era una cosa que no sem havia passat pel cap, però vist tots el inconvenients sé que no el podrè tenir.

Laia

Era el dia, era el moment, després de tot un any de patir, de treballar, de lluitar, de córrer i de suar, en un partit ens ho jugàvem tot, era el tot pel res.
Era el partit del CE Vilassar – Masnou. En aquest partit ens jugàvem l’ascens a una de les millors categories del futbol formatiu. Recordo els moments previs abans d’aquest partit. La nit anterior no vaig poder dormir, però a mesura que arribava el moment d’anar el camp els nervis augmentaven. Un cop a les instal·lacions del Masnou es notava a la cara dels meus companys i jo diversos sentiments, però sobretot concentració, ganes. Tots estàvem mentalitzats de la importància d’aquest partit. Un cop al vestuari, com era habitual l’entrenador donava l’alineació titular on jo hi era. Prèviament a sortit a escalfar el míster va penjar fotos on ens vèiem en tots els moments que vam haver de passar per arribar aquest moment, després ens intentava motivar amb frases però la que més recordo la va dir per calmar-nos “Si avui no es guanya hauríeu d’estar orgullosos per arribar on heu arribat”. El camp estava ple, a les grades no hi cabia més gent, feia sol, era el dia perfecte per aconseguir la victòria.

El partit va començar amb domini per part nostra, però no arribaven ocasions clares. No va ser fins al minut 35 que vam tenir un xut de falta directa que el seu porter va aturar amb dificultat. Ens n’aniríem el descans amb un marcador de 0-0.
A l’inici de la segona part ens vam avançar amb un gol del nostre capità, que tot l’equip celebraria amb molta ràbia i alegria. Però la cosa no va quedar aquí, a falta de 15 minuts pel final, el Masnou va saber reaccionar i ens van marcar dos gols. El partit va acabar 2-1 on ningú entenia com se’ns va poder escapar aquest partit quan vam dominar pràcticament les dues parts. El moment que més recordo va ser quan el nostre entrenador ens va demanar que féssim una rotllana al mig del camp, on no hi va haver cap jugador, cap persona del cos tècnic que no plorés per la derrota tan injusta.

Una setmana després vam sortir al diari com uns dels millors equips de la lliga, donant una imatge molt bona davant del futbol del Maresme. Després d’aquesta experiència em reafirmo que el futbol no és només un esport.

Fede

El meu aniversari és el 27 de desembre, dels últims dies de l’any. Una de les coses que més odio d’haver nascut tan tard és que a aquestes altures quasi tots els meus amics tenen 16 anys, i poden fer coses que jo, per ser uns mesos més “petita”, no puc. També és dolent perquè jo no tinc tants regals com l’altra gent, tenint en compte que se m’ajunta el pare Noel, l’aniversari i quasi els reis, però d’això tampoc em puc queixar.

La part bona és que cau en una època molt maca, l’època de l’any on la màgia i la família té més protagonisme que tota la resta, el Nadal. Són dies en què deixem de pensar en nosaltres per pensar en els altres. Potser per aquest motiu, quan algú pensa en el Nadal, el primer que li ve al cap són les paraules AMOR, FELICITAT i, sobretot, FAMÍLIA. Les persones estimades tenen molta importància en aquests dies, pels dinars, sopars, regals, o pel simple fet d’estar units.

Tothom diu que el Nadal és màgic, que tots els teus desitjos se’t compleixen, i coses d’aquest estil. Jo, personalment, no hi crec gaire en això, simplement crec que el Nadal està per gaudir-lo i estar amb la gent que estimes, i d’això es tracta la felicitat.

Durant aquesta època les coses es veuen d’una manera diferent: els carrers estan guarnits amb llums de diferents colors, alegres i vistoses i en l’aire es respira una aroma diferent, especial: olor de Nadal.

Alba

Una mañana de invierno mi hermano, mis padres y yo nos fuimos a esquiar a Lleida. Nos levantamos muy pronto aproximadamente a las 7:00h, íbamos con tiempo para que no se hiciera de noche y llegáramos bien. Paramos a comer a un restaurante que había de camino al hotel donde nos íbamos a alojar. Quedaban unas hora para llegar y ya empezaba a hacerse de noche, cosa que preocupaba a mi padre que era el que conducía, ya que decía que era mejor ver las ultimas curvas del camino con claridad, cinco minutos después empezó a nevar y todo empezó a complicarse; las cadenas del coche que mis padres habían puesto se rompieron a causa de la nieve y de algunas piedras que habían por allí. Ya sin cadenas en el coche, casi no podíamos avanzar.

Por esa carretera no pasaba nadie que nos pudiese ayudar, entonces mi madre probo de llamar al los del hotel para que no dijeran qué podíamos hacer, y desgraciadamente en aquellas alturas de la carretera y con ese temporal no había línea telefónica, ya nada podía ir peor, pasamos más de media hora parados dentro del coche hasta que finalmente mi madre consiguió comunicar con las personas del hotel para que nos ayudasen y le cogieron el teléfono, mi madre les explicó el problema que teníamos y ellos rápidamente nos enviaron a unos chicos para que nos vinieran a recoger con una maquina quitanieves. Cuando llegaron los chicos ayudaron a mis padres a dejar el coche un poco apartado de la carreta para que el día siguiente lo pudiéramos ir a buscar ya que en esos momentos era imposible. Mis padres, mi hermano y yo nos subimos en aquella gigante maquina quitanieves que en muy poco tiempo nos dejo en el hotel y finalmente pudimos disfrutar de una relajante semana de esquí.

Carla