LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Què és l’art? Segons el diccionari és això: conjunt de regles i dels coneixements per a fer una cosa. Per a mi és una passió. Des de petita m’ha agradat l’art, sobretot l’art del dibuix. Quan dibuixo sento pau, una cosa inexplicable. Hi ha gent que potser sent això quan juga a futbol, a bàsquet, etc.

Tot va començar quan vaig veure a mon pare que em dibuixava petits dibuixos de còmic. És molt bo. M’encantava visualitzar com agafava el llapis i dibuixava. Vaig decidir-ho un dia jo també i la veritat, no se’m dona gens malament.

Aquest any és decisiu per escollir a què ens volem dedicar dintre d’uns quants anys, i la veritat és que al principi volia ser advocada, després arquitecte, etc. Però sé que és una cosa que no gaudiré quan l’estudiï. He decidit finalment agafar el batxillerat artístic però els meus pares no hi estan gaire d’acord. Ara, ja s’hi estan acostumant a aquesta idea sobre el meu futur i a que els 18 marxaré a estudiar professionalment als EUA. És el meu somni i l’aconseguiré.

Júlia

En el meu grup no som moltes persones, som noies que ens vam conèixer a l’escola de primària on vam compartir els millors moments, jugant alhora de pati o quan anàvem d’excursions.

Quan vam començar l’institut vam conèixer molta gent nova que des del principi ens vam portar molt bé, però també ens vam distanciar. A l’institut coneixes a molta gent, jo penso que els amics de l’ESO són els amics de veritat, seran aquelles persones que marcaran la teva vida. En canvi, els amics de la infància són amics amb els quals has compartit estones que no canviaries, però a mesura que creixes ja no hi parles tant com abans, fins que un dia ni els saludes.

Suposo que és normal que a vegades quan coneixes altres persones saps perfectament quins són els amics i qui són els coneguts.

Quan érem més petits tot ens semblava perfecte i anàvem amb tothom, però quan et fas gran les coses les veus molt diferents, saps que els amics de veritat sempre estaran al teu costat, mentre que els coneguts només voldran passar una bona estona amb tu i després no et tornaran a parlar.

Judit

D’aquí pocs mesos farà just un any que vaig deixar el futbol. Els motius eren simples. Vaig perdre la motivació per jugar a l’esport que milions de persones segueixen i hi juguen. L’equip i els entrenadors que m’han anat tocant no eren els que esperava i finalment em feia mandra anar a entrenar dos dies a la setmana durant una hora i mitja i llevar-me aviat per assistir als partits, els caps de setmana.

Quan era més petit no em perdia cap partit del Barça, i sovint anava al Camp Nou per veure’ls en directe. Però a mesura que han anat passant els anys, he perdut aquestes ganes de mirar-lo, no sé si és perquè estic avorrit d’haver estat tants anys allà davant de la televisió o perquè, des del meu punt de vista, el futbol ja no és el que era. Abans era més ràpid i es marcaven més gols en els partits, era més emocionant, però a mesura que han anat passant els anys, l’he començat a veure més lent.

L’últim any que vaig estar en un equip de futbol, hi havia dies que feia veure que estava lesionat per no anar  als entrenaments ni als partits, fins que li vaig dir a la meva mare que estava tip del futbol, que el volia deixar i més endavant faria qualsevol altre esport, i així ha estat.

Em sabia greu pel meu avi el fet de deixar el futbol perquè sempre em venia a veure als entrenaments i partits (no se’n perdia ni un). Ell va ser qui em va ensenyar a jugar a futbol i m’hi va aficionar. Sempre que jugava el Barça venia a casa i em preguntava si aniria a veure el partit amb ell, per això quan li vaig dir que deixava el futbol es va posar una mica trist.  Ell em va comentar que ja s’esperava que un dia o l’altre ho deixaria perquè moltes vegades quan jugava els partits no hi posava ganes i també havia deixat de mirar els partits per la televisió al seu costat.

He deixat el futbol però no he abandonat l’esport perquè ara vaig a la piscina i al gimnàs on m’entreno pel meu propi compte i em mantinc en forma.

Penso que el més important a l’hora de realitzar un esport és que t’agradi, que hi estiguis a gust i que tinguis una motivació. No hem de fer res per obligació!

Pol

No fa pas gaire temps que jugo a bàsquet, ben just farà un any. Jo mai havia format part de cap equip, quan dic equip, em refereixo fent algun esport perquè treballar conjuntament tots ho hem fet alguna vegada en algun projecte de l’escola. Cadascú de nosaltres hem hagut de suportar aquells petits conflictes que comporten treballar en grup, i és per això que des de ben petits ens intenten ensenyar a fer-ho de la manera més correcte possible. N’hi ha que assoliran aquest aprenentatge de seguida però altres no ho arribaran fer mai.

Tornant al tema principal, el bàsquet és un esport que juga en equip, només per aquest fet ja t’aporta uns valors que et serviran per a la resta de la teva vida, com poden ser la companyonia, solidaritat, esperit de lideratge… En canvi un esport individual no t’aporta tots aquests valors però si t’endureix davant una certa pressió, ja que la responsabilitat recau sobre una sola persona, un exemple pot ser el tenis que és l’esport que jo jugava abans. Quan vaig entrar a l’equip la veritat és que ho vaig fer sense rumiar-ho gaire, no era conscient que les altres jugadores ja feia set anys que practicaven aquest esport i que jo començava des de zero. Però tot i així vaig decidir continuar. Tothom es va sorprendre en veure que me’n sortia prou bé malgrat ser la primera vegada, però la veritat és que totes les jugadores em van ajudar sempre que feia falta sense elles no ho hagués aconseguit, van entendre perfectament que jo era la primera vegada que tocava una pilota de bàsquet. Passats uns mesos, tothom se sorprenia en veure que e repte que m’havia proposat, sense tan sols ni adonar-me’n, l’estava assolint. Jo crec que les meves companyes em van facilitar molt l’esforç que em suposava posar-me en un nivell semblant a elles, no només acceptant-me sinó considerant-me una més a l’equip, això ho valoro molt.

En conclusió, cal pensar abans d’actuar però tampoc ens ha d’impedir deixar de fer el que vulguem fer i que de vegades prendre decisions una mica precipitades ens pot aportar alguna cosa positiva. A més a més, en la societat actual, si vols ser una persona honrada i treballadora saber treballar en equip serà fonamental pel teu futur.

Laia

El otro día, se nos ocurrió ir a visitar la escuela donde íbamos antes, a mirar si alguna cosa había cambiado, si las personas habían cambiado con el tiempo. El tiempo pasa, y cada vez que te haces más mayor, más rápido pasa.

¿Quién no ha escuchado nunca estas palabras salir de la boca de un abuelo o de una abuela “hace dos días erais…” o bien “aún me acuerdo que era ayer cuando…”? Yo ya creo que es una cosa común, podríamos llegar a decir cotidiana. Pero en realidad tienen razón, el tiempo pasa. La vida pasa, y nosotros pasamos con la vida. Cada vez nos hacemos más mayores y poco a poco nos vamos dando cuenta de que los años pasan más rápidamente en un abrir y cerrar de ojos. Aquella visita, fue como viajar al pasado, a cuando aún íbamos a primaria. Era tan fácil aquella vida… Empezábamos a tener nuestras primeras dificultades, las primeras peleas con los padres, empezábamos a estudiar, a tomar decisiones.

Era sexto de primaria, día 20 de junio de 2011. La despedida de los alumnos había empezado. Era el día de llorar, de expresar nuestros sentimientos hacia los demás. Era un día digno para recordar toda la vida. Estábamos todos allí, esperando a que dijeran nuestro nombre para salir a buscar un par de regalos que hicimos nosotros mismos a lo largo de todos los años que estuvimos en parvulario y en primaria. Todos los profesores estaban allí. Nuestros tutores fueron a coger el micrófono y empezaron a decir “Este es el final de una etapa de vuestra vida, y el principio de otra nueva”. Esta frase siempre la voy a recordar. Fue una frase que me marcó mucho, una simple frase marcó un antes y un después.

Fuimos a ver a nuestra ex tutora, i nos comentó: ¿os acordáis el día de la despedida que estabais todos con un miedo encima por empezar el instituto? Y miraos ahora, a punto de acabar otra etapa más… Me dio pena tener que recordar lo mal que lo pasé, porque iba con mucho miedo. Era un reto para mí, pero me doy cuenta que poco a poco lo he superado.

Creo que hice bien en ir otra vez a la escuela en la cual pasé mi infancia, muchos recuerdos estaban allí, en esas aulas de colores y esos profesores.

Eran otros tiempos, éramos simples críos que corríamos dando vueltas por el patio en una vida llena de juegos, colores y alegrías, sin preocupaciones. Ahora ya estamos a punto de acabar la ESO, es la misma vida, pero con distinto punto de vista. Ya tenemos nuestros propios problemas y nuestras preocupaciones, y tenemos que empezar a afrontarlas.

Lidia Calvet