LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

L’Ebola és un virus on va ser identificat per primera vegada a Africa durant una epidèmia. Es pot transmetre a travès del contacte amb un animal infectat viu o mort o pel contacte amb la sang, teixits, secrecions i fluïts corporals de l’infectat. Fa 14 anys que existeix  aquest virus i ningú li havia donat importància, ara que el virus s’expandeix fora d’Africa tothom està preocupat per si l’agafa, en canvi les pobres persones de l’Africa porten 14 anys convivint amb aquest virus i ningú feia res.

Ara que han investigat i han fet una vacuna per aquest virus i diuen que està controlat, no passa res. Teresa Romero, una infectada a Madrid, s’ha salvat i està aïllada en una habitació, i encara li han de fer moltes proves, espero que no hi hagin més infectats ni a Espanya ni a qualsevol lloc. I igual que han investigat en aquest virus, per poder salvar a moltes persones ( encara que hagi sigut una mica tard, perquè han mort moltíssimes persones) investiguin en molts altres casos i que s’adonin de què no ha d’arribar a Espanya o a Anglaterra per poder treure una vacuna.

Andrea

Hace 4 años que conozco a una persona muy especial para mí porque siempre ha estado cuando la he necesitado, me ha ayudado en todo y me ha sacado miles de sonrisas cuando creía que todo se venía abajo.

La amistad trata de confiar en la otra persona y eso exactamente es lo que hacemos tú y yo, confiar en nosotras, y es que no sé que habría hecho muchísimas veces sin tus consejos. Solo hemos pasados momentos buenos, porque los momentos malos siempre se han acabado convirtiendo en momentos buenos.

Ella es la que me conoce al revés y al derecho, la que sabe con tan solo mirarme lo que estoy pensando, con la que he vivido todo tipo de experiencias, con la que no tengo miedo de decir o hacer algo, con la que comparto las locuras mas extremas, puedo pasar días con ella pero siempre tenemos algo de lo que hablar, la que me perdona cada estupidez que hago, la que me cubre en todo, la que me escucha aun que repita todo el tiempo lo mismo y a la cual me gusta ver feliz y hacer sonreír siempre. Es mi mejor amiga, sácale una sola lágrima , y a ti se te caerán todos los dientes.

Sabes que estos últimos meses no he estado muy animada por todo lo que ha pasado, pero gracias a ti me he dado cuenta de muchas cosas que estaba haciendo y no debería haberlas hecho, muchísimas gracias por todo de verdad, que no sé que haría sin ti, gracias por ese 23 que celebramos cada mes y gracias por formar parte de mi vida.

Hi ha una edat en què comencen a aparèixer aquest tipus de preguntes al nostre cap. Jo em vaig començar a preguntar què volia ser de gran als 14 anys o abans. La nostra tutora de quart d‘ ESO ens va dir “ha arribat l’hora de decidir què voldreu ser de grans. Heu de triar quin camí voleu seguir.”

Reconec que ja és hora de decidir què vull ser. M’agraden els números molt més que les lletres i per això he triat er el quart científic. Però encara tinc seriosos dubtes. Tinc amics i amigues que des de ben petits ja saben que voldran ser de grans.

“Què vull ser de gran? Jo què sé… Alguna cosa que em pugui fer guanyar molt bé la vida” aquesta era una de les frases que més es repetia. A mi m’agradaria fer ADE -Administració i direcció d’Empreses-, ja que sóc molt ordenada i guanyaria molta pasta. Guanyar molts diners i imaginar-te un futur amb un cotxe elegant i una casa gran amb piscina, molava. ADE és una cosa que em motiva i que em donaria molts diners. És perfecte.

Però el fet que per treballar d’això de havia de fer el batxillerat social, em va fer dubtar. Ara tinc un bon embolic al cap amb què vull ser de gran.

Però finalment m’he adonat que haig d’escollir allò que em faci feliç els set dies de la setmana i em motivi.

Marina