LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

La meva família sempre ha estat de muntanya. De petits sempre jugàvem pels camps i els boscos, embrutant-nos i fent guerres amb pals, o construint cabanyes màgiques al bosc. Sempre hi anàvem a fer alguna de les nostres, fèiem curses, construíem tirolines, ens disfressàvem i fèiem representacions… El bosc de la família es diu “pins de Can Silva”, allà ens passàvem gairebé tot l’estiu. Quan érem petits tots els cosins anàvem a fer excursions. Sempre recollíem pals i pedres, i ho guardàvem com si fossin els nostres tresors. M’encantava estar amb els meus cosins. Un dia passejant amb la nostra tieta, ens va portar fins a un lloc on hi havia una roca molt gran de la qual ens va dir que si ens assèiem a sobre i demanàvem un desig, aquest es compliria. Des d’aquell moment es va convertir en la roca dels desitjos. Cada vegada que hi passàvem per davant ens posàvem tots els cosins a sobre, tancàvem els ulls i demanàvem un desig. Sempre que anàvem a fer alguna excursió, passàvem per aquell camí per arribar a la nostra roca, i ens imaginàvem que dins d’ella vivien follets i fades.

Encara ara vaig per aquell camí. Em recorda les tardes gravant pel·lícules sobre herois i princeses o, simplement, tots els cosins sobre la roca resant perquè el nostre desig es complís el més aviat possible.

M’agrada estar allà. Quan estic trista, estressada o necessito estar sola, hi vaig i reflexiono. M’agrada escoltar el xiuxiueig dels ocells. Fins i tot, a vegades tanco els ulls i demano un desig.

Maria

Actualment, la paraula que tots em sentit anomenar a les notícies és la que sembra el pànic a la ciutat de Madrid, L’Ebola ha penetrat a Espanya, significa això que morirem tots?

El virus es propaga mitjançant la transmissió de persona a persona, per contacte directe: amb òrgans, sang, secrecions, o altres líquids corporals de persones infectades, o per contacte indirecte: amb materials contaminats per aquests líquids.

El primer brot d’aquesta estranya malaltia es va produir el 26 d’agost de 1976 a Yambuku, una ciutat del nord de Zaire, ara conegut com a República del Congo. El primer cas enregistrat va ser a un professor d’escola d’uns 40 anys, que tornava de viatge de Zaire, se li va detectar una alta febre i pensaren que estava infectat de malària, en conseqüència se li va administrar el tractament contra aquesta malaltia, el professor va haver de tornar a l’hospital just 1 setmana després dels fets, va morir el 8 de setembre de 1976 quan ja havia passat 14 dies lluitant per la seva vida

Els primers símptomes d’aquesta malaltia són: vòmits incontrolables, diarrea sagnant, mal de cap, marejos i dificultats respiratòries, seguits de sagnar pel nas, boca i anus, i finalment, morint.

La primera contagiada d’Ebola a Espanya ha sigut una auxiliar d’infermeria, actualment ingressada a l’hospital d’Alcorcón, a Madrid. Encara es desconeix com la treballadora va desenvolupar el virus, tot i que estan treballant per saber com es va poder produir aquest fet. La malalta formava part de l’equip que va tractar a Miguel Pajares i a Manuel García Viejo, morts en l’hospital de Carles III els dies 12 i 25 de setembre.

D’ençà que es coneix la malaltia hi ha hagut 2748 casos detectats i 1776 morts. L’últim brot és, amb diferència, el més catastròfic, doncs ha provocat 1711 casos i 932 morts, aquestes xifres ens fan pensar: som víctimes d’una apocalipsi?

Mariona Vilà

He sigut tan feliç amb tu tots aquests anys, he après tantes coses de tu, i és que encara ara em pregunto molt sovint què hauria passat si no haguéssim passat part de les nostres vides juntes, juntes com hem estat. Com germanes, com el que som. No em puc imaginar una vida sense tu, tothom vol a la seva “alma gemela”; aquella persona que t’ajuda i amb la qual ho comparteixes tot…

Jo sempre t’he tingut a tu, i no saps el feliç que sóc de saber que part de la meva vida ha estat al teu costat, i que no vull que acabi, ja que sense tu no sóc res. M’has ensenyat a sobreviure, m’has aixecat quan més ho he necessitat, tu has sigut jo quan més malament estava, has sabut com fer que jo sigui feliç.

Et dono les gràcies, però no tan sols per això, sinó per tot el que hem passat, els moments, aquests moments que són records i que no canviaria per res del món. Em coneixes, coneixes els meus defectes i les meves virtuts i jo conec els teus, i les dues tenim un defecte que és el que ens separarà si no lluitem. L’orgull. Tot i així quan estimes una persona la necessites al teu costat. I dos no estan de costat si un no vol. Sempre t’he volgut al meu costat i sempre t’hi voldré.

Tenim tantes coses en comú que ni que volgués trobaria algú com tu. Tu ets especial, ets la meva amiga, la meva millor amiga, i saps què és el millor? Que tots els moments les dues juntes ja no ens els treu ningú, ja ningú pot fer-me oblidar tot el que hem passat. Avui és un dia gran, per les dues, ja saps que si tu et fas gran i forta jo ho faig amb tu. Un dia que desitjava que passés, comences a adonar-te del preu de la vida i comences a viure-la de la millor manera.

T’he trobat a faltar més que mai… Tu i jo separades? Quan érem petites ens passàvem el dia parlant de què faríem quan fóssim grans, d’on viuríem, de què treballaríem, de què faríem quan ens separéssim… I sincerament no crec que a aquella edat ens importés massa el que estava per venir, però un cop passa és dur saber que no tornaràs a passar dia a dia amb la persona que més t’importa, pensar que no tornarem a jugar a bàsquet juntes, a estar distretes a mitja classe o que no ens defensarem per sobre de tot quan algú indesitjable ens ataca…

Saps què ens diferència de germanes a amigues? Doncs que les amigues estan aquí perquè t’accepten tal com ets i la família t’ha d’acceptar vulguis o no. Per això vull que tinguis present que, passi el que passi i facis el que facis, ho podrem solucionar i que si ens hem suportat durant anys, podrem suportar-nos durant segles. No em passo una setmana amb una persona sense discutir ni un sol moment, amb tu en viuria més i si en qualsevol cas ens enfadéssim, seguiria estimant, ja que quan t’acostumes a viure amb una persona et deixa una marca tan forta que no és fàcil oblidar-la. No vull perdre’t ni imaginar-me una vida sense tu.

Estic segura que si tu no haguessis ocupat aquest lloc tan important a la meva vida, ara seria diferent, ens hem ensenyat moltes coses mútuament i et dono les gràcies per formar part de la meva vida, vull que els anys se segueixin sumant… En vull més de moments tan especials com tu!

Unides per sempre recordes? Et trobo a faltar, espero que en el dia d’avui siguis molt més feliç perquè t’ho mereixes. I recorda, que jo per tu, donaria la vida.
T’estimo molt.

Laia Solbes