LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Una mañana de invierno mi hermano, mis padres y yo nos fuimos a esquiar a Lleida. Nos levantamos muy pronto aproximadamente a las 7:00h, íbamos con tiempo para que no se hiciera de noche y llegáramos bien. Paramos a comer a un restaurante que había de camino al hotel donde nos íbamos a alojar. Quedaban unas hora para llegar y ya empezaba a hacerse de noche, cosa que preocupaba a mi padre que era el que conducía, ya que decía que era mejor ver las ultimas curvas del camino con claridad, cinco minutos después empezó a nevar y todo empezó a complicarse; las cadenas del coche que mis padres habían puesto se rompieron a causa de la nieve y de algunas piedras que habían por allí. Ya sin cadenas en el coche, casi no podíamos avanzar.

Por esa carretera no pasaba nadie que nos pudiese ayudar, entonces mi madre probo de llamar al los del hotel para que no dijeran qué podíamos hacer, y desgraciadamente en aquellas alturas de la carretera y con ese temporal no había línea telefónica, ya nada podía ir peor, pasamos más de media hora parados dentro del coche hasta que finalmente mi madre consiguió comunicar con las personas del hotel para que nos ayudasen y le cogieron el teléfono, mi madre les explicó el problema que teníamos y ellos rápidamente nos enviaron a unos chicos para que nos vinieran a recoger con una maquina quitanieves. Cuando llegaron los chicos ayudaron a mis padres a dejar el coche un poco apartado de la carreta para que el día siguiente lo pudiéramos ir a buscar ya que en esos momentos era imposible. Mis padres, mi hermano y yo nos subimos en aquella gigante maquina quitanieves que en muy poco tiempo nos dejo en el hotel y finalmente pudimos disfrutar de una relajante semana de esquí.

Carla

Al llarg de la nostra vida ens adonem de qui realment tenim al costat. Durant l’etapa de l’adolescència els nostres amics són persones molt importants, ja que passem molt de temps al seu costat. Podríem dir que es converteixen en una segona família per a nosaltres. I amb alguns en especial acabem explicant-ho tot.

Pot ser que pel camí perdem amistats a causa de baralles, mentides, desconfiança, decepcions… Però també en guanyem, Hi ha amistats que et sorprendran de el que arriben a fer per tu i unes altres que et decepcionaran i et donaran l’esquena. Cadascú és com és però s’ha de saber cultivar una amistat i saber-la cuidar sense que es panseixi. Que estigui plena de vida com una flor. Les amistats van canvian, ja que les persones evolucionem de manera diferent en les etapes de la vida i segons les circumstàncies que se’ns presenten.

Però sempre tindràs aquella persona que saps que estarà al teu costat, passi el que passi, en qualsevol circumstància estarà per ajudar-te, apollar-te… Tothom té una persona així en la seva vida que sap que li donarà el consell més adequat i farà tot el possible perquè estigui bé sense esperar res a canvi. I aquesta és la verdadera definició d’amistat.

Blanca Sala

Com tots sabem la gent creix i ens anem fent grans pas a pas sense adonar-nos. Tant la vida com el temps passen i ja han passat 15 anys de la meva vida. 15 anys plens d’emocions, histories, bons moments i també algun de dolent però sense els moments dolents els bons no significarien res.

I ara, amb 15 anys ja sóc a 4t d’ESO quan només fa 2 dies que vaig començar l’institut… veieu que ràpid passa el temps? Dins dels records de la vida també hi ha records a l’escola com per exemple: les classes sense professors que t’ho passes d’allò més bé amb els companys, els professors que has acabat estimant però que ha arribat el seu final, les noves amistats, les colònies i un munt de coses més. Sempre pensem que l’escola és una cosa avorrida, però mireu quants moments hi ha per recordar.

Al que anava… penso que 4t és un curs important, estem fent l’últim pas de l’ESO i gairebé el primer del batxillerat, dic això perquè ja hem començat a escollir cap a on voldrem anar l’any que ve i suposo que al nostre futur. Amb aquesta edat és normal que tres quarts de la gent no sàpiga el que vol fer però hi ha l’altre quart que ho té bastant clar. Ens van presentar 3 itineraris per escollir: l’humanístic, el de la salut i el tecnològic. Jo vaig decidir escollir l’humanístic, ja que em sembla que és el més correcte pel que vull fer, però encara tenim temps per pensar. És un curs important, un curs que s’ha de prendre en serio per poder continuar endavant. Per molt que sigui dur i costós tots els esforços tenen una recompensa i pot ser que ara no ens n’adonem però quan tot això hagi acabat veurem que haurà valgut la pena.

D’altra banda el que més ens agrada de 4t a tots és el viatge de final de curs. Tot té una recompensa com he dit i suposo que això pot ser una part d’ella. També ens hem d’esforçar per aconseguir això, a casa i a l’escola. Els pares no ho faran tot així que els ajudarem a guanyar diners fen diverses activitats com per exemple: vendre roses i llibres el dia de Sant Jordi, col·laborar en les fires del poble, fer pastissos i xocolata els dies de celebració a l’institut i moltes coses més que ens poden ajudar a tots. A l’escola hem de tenir una bona actitud, demostrar que ja no som nens petits i prendre’ns seriosament tot el que ens demanin perquè tot això és només un bé per nosaltres. En fi que només és un petit pas dels mil que hem fet a la vida i que tot si es vol, es pot.

Elisenda

En els últims anys, cada cop més infants i joves de tot el món tenen una consola de videojocs. En l’actualitat, el més normal per a un nen és tenir una videoconsola, amb algun joc, al que poder-hi jugar sempre que vulgui. Però els videojocs són una addició o un hobby dels més joves?

Els videojocs també són una influència molt gran per a la gent. No és estrany veure a nens de 10 anys o menys molt violents, ja que es passen moltes hores davant d’una pantalla jugant a jocs de guerra i sense ser capaços de parar per ells mateixos, sinó que els han d’obligar els pares a parar.

No és molt normal, que els més petits de la casa es passin hores i hores jugant davant d’una pantalla, i que no vulguin parar; que arribin a casa i abans de fer qualsevol cosa, corrin a encendre la consola i es posin a jugar sense fer cas de qualsevol altra cosa. En aquests casos, es podria dir que estem parlant de persones addictes als videojocs.

Però hi ha gent que gaudeix jugant als videojocs amb els amics. Els videojocs són una manera de conèixer a gent d’altres llocs i, fins i tot, d’altres països. La gent a qui li agraden els videojocs, no es passa tot el dia jugant, sinó juga a estones quan li ve de gust una estona de desconnexió.

Per acabar, crec que els videojocs són una barreja d’ambdues coses. Els qui juguen als videojocs juguen perquè els hi agrada, però els videojocs també són una addicció, ja que comences a jugar i no vols parar i segueixes fins que el teu cos t’obliga a parar.

Roger

No em preguntis ben bé perquè ho estic fent i perquè he decidit escriure sobre aquest tema, realment m’estic deixant portar per un llapis, perquè si et sóc sincera no sé pas quin destí té aquest escrit. Però aquí estic, intentant explicar els meus sentiments, emocions i sensacions.

Avui en dia la paraula t’estimo, es diu com si fos qüestió d’una paraula sense importància, com el qui diu bon dia. Però el que no sap molta d’aquesta gent és el que realment comporta dir aquesta expressió, el munt de sentiments i emocions que hi pot haver rere aquesta.

Al llarg de la vida vas coneixent a persones, persones que van, vénen, se’n van per sempre o fins i tot per una temporada. Però mai et pares a pensar per què ha sigut precisament aquella persona la que ha hagut d’entrar a la teva vida, i marcar una petita diferència entra la resta.
El cas és que mai pots deixar escapar a una persona o deixar-la marxar sense saber que és el que hagués passat, llevat que tu vulguis. Ja que aquestes persones sempre quedaran en el teu cor, en els teus pensaments o fins i tot, en els teus records. Hi ha detalls que marquen la diferència per petits que siguin, ja sigui simplement amb una mirada, perquè aquesta et pot arribar a demostrar mil sentiments més que un simple objecte o regal.

Ara et preguntaràs a què correspon aquest munt de sentiments que acabo de deixar anar.
Sí, afectivament, és ell.
Va entrar a la meva vida un dia normal, un diumenge a la tarda de ja deu fer un any i mig. El que cada dia fa que tot sigui millor, que amb una simple mirada em tregui un somriure d’orella a orella. Ell, és el que m’ha cuidat com una princesa, m’ha fet riure com ningú, també m’ha arribat a fer plorar, ja sigui d’emoció o de tristesa, també haig de dir que moltes vegades també m’ha tret de les meves caselles, gràcies a totes les nostres petites diferències, m’ha fet cridar, cantar, gaudir i sobretot m’ha ensenyat a estimar.

Però de vegades les coses es giren, canvien de rumb, pot ser que el destí prefereixi que tot això no segueixi endavant, o simplement ens posa a prova per si som capaços de solucionar les diferències junts, seguir endavant agafats de la mà, ja que dues persones unides, fan més força que una de sola. Però les situacions canvien, ja que, el que necessitàvem era una petita empenta per fer el primer pas.

Anna

L’últim dia a Irlanda, maletes fetes, habitacions tancades. Feia tres setmanes que estàvem tots junts, i era l’últim dia, ja tornàvem cap a casa. S’havia acabat estar junts tot el dia.
Estàvem tots molt tristos, alguns amics ja havien marxat, però nosaltres havíem fet un grup molt tancat, veníem tots de Barcelona i ens estimàvem molt. Entre nosaltres vam decidir firmar-nos unes banderes, grans escrits, tots amb molta estima, alguns de més especials per aquells amb els que has estat més. Llegint-los ja vam deixar anar les primeres llàgrimes, llàgrimes d’alegria i tristesa.

Després van començar les fotos, fotos amb llàgrimes als ulls i la cara inflada i vermella. Però fotos amb molt d’amor, abraçades, petons… fotos molt maques, d’aquelles que guardes sempre.

Però el pitjor moment va ser a l’hora de separar-nos, en arribar a l’aeroport de Barcelona. L’última foto, la que van fer els pares, tots rient, encara que per poca estona. Vam començar a abraçar-nos, i a poc a poc ja anaven caient les llàgrimes, cada cop més intenses, fins a acabar sanglotant. Però va arribar l’abraçada, la de la persona que més estimes, la de la millor amiga, amb la que has passat grans estones, han menjat, has estat a les classes i a les sortides. En aquell moment vam començar a plorar molt les dues, no volíem desenganxar-nos, ens estimàvem molt.

Es va acabar, vam anar amb els pares cap a casa. Va ser un dia dur, dir adéu a gent que estimes costa. Però va ser un dia molt bonic, ja que vam demostrar-nos l’estima que ens teníem, que ens tenim.

Marta