LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Per què? Per què a ell? Per què la vida se l’ha hagut d’emportar justament a ell? A qui jo més estimava, amb qui jo compartia tots els moments i totes les emocions. Recordo que només ell era qui feia treure el millor de mi, era l’únic que realment em feia veure les coses tal i com són. Ell deia que la vida no estava feta per tothom, que no tothom tenia un lloc en ella, que hi havia gent que no la disfrutaria tot el que pogués i que simplement es limitaria fer passar el temps. Una d’aquestes persones sóc jo, em vaig convertir en una d’elles quan va morir el meu avi, quan vaig deixar de ser el mateix i em va desaparèixer aquell petit somriure que tenia quan sabia que ell era aquí, amb mi, quan sabia que podia comptar amb ell sempre que volgués.

Ell va ser el que em va ensenyar que els millors somriures són els que ningú entén, el que deia que el dolent de callar el que sentim és el risc de perdre allò que volem. I això va ser exactament el que em va passar a mi, vaig perdre a qui més volia.

La gent acostuma a dir que tothom és castigat amb la mort a causa de alguna cosa dolenta que ha fet, però no, jo ni era ni sóc capaç de veure les coses dolentes que havia fet el meu avi. Simplement en aquests dies que han passat, m’he dedicat a recordar tots i cada un dels seus petits detalls amb mi, de tots els moments viscuts al seu costat, de tots els somriures que ell havia aconseguit treure en mi i de totes les males estones que m’havia fet oblidar amb un sol “tot anirà bé” que sortia de la seva boca.

Quan el meu avi va ser ingressat a l’hospital, jo no parava de preguntar-li si li tenia por a la mort, però ell no feia res més que dir-me que li havíem de témer a la vida, no a la mort, ja que ella és la única que s’emporta a les persones que més estimem i la única que realment ens pot fer patir.
Actualment, ell és la única raó per la qual segueixo endavant, per demostrar-li tot el que puc fer per ell tot i que no estigui aquí.

Però tots aquests anys viscuts sense ell, m’han ensenyat la raó per la qual no li temia a la mort, i és que per nosaltres, els joves, morir es un naufragi y que per als vells és arribar al port.

Dario Salcedo Güell