LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Des que han començat a desenvolupar-se les xarxes socials, aparentem que les nostres vides són millors, però realment et semblen que ho són?

Normalment solem penjar imatges on se’ns veu feliços mentre fem activitats amb amics, anem a passejar amb el nostre gos o altra mena de coses que solem fer en aquests temps. Així sembla que les nostres vides són meravelloses o que simplement no ens cal preocupar-nos de res, i, creem una preciosa història de princeses on la que tothom dóna “m’agrada” al Facebook, Instagram, etc.

Ens preocupa molt mostrar al món que som feliços i pot ser que afecti la nostra vida el que l’altra gent pugui pensar de nosaltres. Realment ens fa més feliços aparentar una cosa que no veritablement fer-la? Jo crec que no.
Solem amagar defectes i magnifiquen les nostres virtuts i/o valors positius.

En aquests temps, la gent esta sotmesa al “què diran de mi?” i això fa que estiguin capficats en una espècie de “reality” en el que no poden treure’s la seva veritable màscara i on comparteixen informació amb gent que no coneixen.

Això ens fa pensar en què si realment la nostra vida sembla genial però, realment ho és?

Júlia

Aquest any a l’institut hem pogut participar en un intercanvi amb França. Encara me’n recordo com si hagués sigut ahir.
15 de Maig. Era el dia de marxar a França per passar uns dies amb els nostres corresponents. Jo estava molt nerviosa, perquè tenia molts dubtes, com seria la família, quins costums tindrien allà, i mil coses més.
Les 13:00h del migdia. Era l’hora de marxar cap a l’Aeroport del Prat. Sabia que trobaria a faltar a la meva família, però alhora, també sabia que gaudiria molt. Vam estar gairebé una hora fent cua per facturar el nostre equipatge. Més tard, quan ja era l’hora d’agafar l’avió, em vaig posar molt nerviosa. Quan l’avió va aterrar a l’aeroport francès, em va sortir un somriure a la cara i ja poder dir “Ja som aquí!” Vam agafar el bus que ens esperava fora, i quatre hores després, ja estàvem a les nostres noves cases temporals. El primer dia de la nostra estada, vam assistir a classe al seu institut i sobre mig matí, vam anar a la capital de l’Alta Normandia, a Rouen. Una ciutat preciosa. A la tarda, vaig anar a la bolera i després a sopar al Mc Donalds. L’endemà, Dissabte, cadascú estava amb la seva família francesa. A mi, em van estar ensenyant la seva granja, on hi havia gallines, ocells, cabres, porcs, ... I a la tarda, vam organitzar una festa a casa. Dilluns, ja era el nostre penúltim dia allà. Els professors ens van portar a la Costa Normanda, un lloc maquíssim. L’aigua de l’oceà Atlàntic era molt blava i transparent, però també, estava molt freda! Aquella mateixa tarda, vam assistir a una altra festa a l’institut. La festa de comiat. L’endemà era el dia. El dia de tornar cap a casa de nou. A les set del matí vam sortir de Bourg–Achard amb destí a París. Ens van portar a veure la Torre Eiffel, la catedral de Notre Dame, l’Arc de Triomf, el museu de Louvre i el famós pont dels cadenats.
Quan vam pujar a l’avió per tornar cap a Barcelona, va començar a ploure. El meu cos va patir una sensació molt estranya, ja que em va agafar una mica de por, però al final m’ho vaig passar bé.
Va ser un dia de plorar i de moltes emocions.
Lidia

Quan tenia 12 anys, juntament amb la meva família, va ser la primera vegada que vaig anar a manifestar-me a Barcelona per aconseguir un país lliure, independent. Com era el primer cop que hi anava, no era conscient de la gent que hi havia, però realment era moltíssima. Per mi va ser una experiència inolvidable.
L’any següent, vaig participar a la cadena humana. Aquesta va arribar de punta a punta de Catalunya. Reconec que aquell any va ser una mica més aborrit, perquè només teníem que esperar al càmera que pasés amb la moto i gravés sector per sector i un cop acabat tothom marxava cap a casa seva. En un principi creia que la gent que hi havia era poca, perquè no era com l’any anterior que tothom estava concentrat en un mateix punt. Però a l’arribar a casa i veure el resum de la diada va ser quan em vaig adonar que la gent que hi havia omplint els quilòmetres de carretera era molta més del que m’imaginava.

Aquest any, la via catalana també ha estat tot un èxit. Només agafar el tren per anar fins a Barcelona, i veure que els vagons estàven tan atapeïts de gent, tots il·lusionats i units per un mateix fi, era fantàstic, se’t posava la pell de gallina.

Barcelona ja estava plena de gent hores abans de que comencés  l’acte. Jo, juntament amb la meva família i la gran majoria de catalans i catalanes, esperàvem el moment per cridar “Independència”.

Era l’hora, tothom es va posicionar en el seu lloc. De cop els carrers de Barcelona es van omplir de crits de gent reclamant la independència per Catalunya. És increible veure la unió d’un poble que demana el mateix, a més a més, amb una conducta admirable. Em sento orgullós de pertànyer a Catalunya, la meva terra.

Espero que sigui l’últim any que ens haguem de manifestar. Tenim dret a decidir el que volem.

Que el dia 9 de novembre s’omplin les urnes de vots!!!

Pol

El futbol és un esport que és viu amb molt sentiment i entusiasme, tant és així que als camps hi arriben a anar milers i milers de seguidors. Això és la vertadera bellesa d’aquest esport. El futbol és capaç de reunir gent de totes les races: negres, blanques…

En el món del futbol a cada equip se l’identifica amb uns colors, els seus colors. El blau-grana amb el Barcelona, el blanc amb el Madrid i les ratlles blanc i vermelles amb el guanyador de la passada lliga, l’Atlètic de Madrid. Aquesta circumstància provoca que els estadis es converteixin en vertaderes obres d’art. La qualificació d’obra d’art és opinió meva, ja que penso que és molt bonic veure milers i milers de persones vestides amb els mateixos colors. Això si que és passió per l’esport.

Per mi l’esport és emoció i sentiment, la frase “jo sento els colors” vol dir que quan guanya el meu equip ho celebro com si hagués guanyat jo i quan va perdent pateixo com si participés en el partit . Per posar dos exemples clars: el passat 17 de maig jo era l’home més feliç del món quan el meu equip va guanyar la lliga; el cas oposat va ser quan va perdre la final de la copa d’Europa envers el Reial Madrid, amb aquell gol de Sergio Ramos.

Amb aquest text vull fer veure a la gent que el futbol no és xutar i marcar solament, sinó que el futbol és un sentiment més com l’amor o l’odi.

Víctor

Ja havia arribat el mes de Juny i s’acabava l’instiut. Tan sols faltava una setmana per començar l’estiu. La meva passió des de ben petita ha estat el voleibol.

Tot just aquella última setmana anava a anar als campionats de Catalunya de voleibol amb el meu equip. Però em va arribar una notícia que em deia si volia anar amb la selecció espanyola de  volei platja al pre-mundial que se celebrava a Oporto. Clarament vaig afirmar que volia anar-hi, però per contra vaig haver renunciar als campionats de pista.

Els meus nervis i ganes d’anar a Portugal augmentaven cada vegada més ràpid. En arribar a l’aeroport de Portugal, ens esperava una furgoneta per acompanyar-nos al hotel. En arribar-hi no estavem sols, també hi havien totes les parelles femenines i masculines dels altres països.

El que em va agradar més va ser sortir d’aquella nova experiència amb amics d’altres països. Finalment, aquell pre-mundial després de moltissims partits i de quatre dies molt intensos, va acabar amb una onzena posició per a nosaltres, però amb uns records molt bonics i dificils d’oblidar.

Marina

El passat dia 15 va ser l’inici de curs, fou un día molt llarg i esgotador, estava molt nerviosa perquè no sabia amb què em trobaria. Aquest curs de quart d’eso és l’últim que em queda en aquest institut i penso aprofitar-lo al máxim.

És molt dur tornar a la rutina després d’estar tres mesos de vacances, això de llevar-me tan aviat no és gaire agradable, el dia se’m fa etern, però és el que hi ha: els estudis són el passaport per tenir un bon futur. Encara a hores d’ara em costa dormir pel costum de desvetllar-me. En realitat no sabia si tenia ganes d’acabar aquesta etapa i posar-hi fi per siempre o seguir de vacances…

Però bé ja hem começat i amb moltes ganes, espero seguir tenint-les al llarg del curs, i que s’acabi aviat. Ja l’any que vé aniré a fer mòduls d’admistració d’empreses, ja que és una bona sortida. Cada dia falta menys per aconseguir-ho…

Dúnia