LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

M’agradaria parlar d’un tema que em preocupa i em diferència de la majoria de les persones.

Des de ben petita he patit no poder menjar qualsevol aliment si no passa pel filtre d’un llista d’ingredients no aptes. Es dir, he sigut al·lèrgica a diferents aliments, els uns ja estan superats, però d’altres els han pres relleu.

A l’any vaig començar amb l’al·lèrgia a la clara d’ou. Malgrat em va impedir prendre truites i ous ferrats no va representar un problema greu, doncs en qüestió de pocs anys es va resoldre. Paral·lelament vaig començar la meva “història” amb els fruits secs, tot i que successivament va anar degradant-se… i finalment només m’ha restat el cacauet i el pinyó.

El que realment m’ha canviat la vida de manera significativa ha estat l’al·lèrgia a les proteïnes de la llet. No es tracta només d’evitar-la, alhora he de prendre força precaucions en qualsevol aliment, que pot contenir-ho dins dels seus components (embotits, olives, galetes, pa, etc…). Això em fa difícil poder gaudir en qualsevol restaurant o dinar a casa d’amics o familiars, és per això que sempre tinc amb mi medicaments que m’ajudarien a suportar una crisis al·lèrgica greu, tot arribant a un centre hospitalari.

Si hagués de demanar un desig, tinc per segur que seria menjar-m’he qualsevol plat entre els meus preferits amb força formatge… i de postres un gelat ben cremós!

Alejandra

Fa dues setmanes, vaig rebre la noticia de que un tiet meu que vivia als Estats Units venia a fer-nos una visita a la família d’aquí i que faríem un sopar amb ell i el seu nòvio.

Al principi no li vaig donar gaire importància, un sopar familiar com qualsevol altre: menjar casolà, una llarga xerrada sobre política, futbol i altres temes d’interès general. Aleshores vaig repassar el que acabava d’escoltar. Un tiet als Estats Units? Qui és aquest tio? A mi ningú m’havia dit mai res sobre cap parent que anés més lluny del Cantàbric, i això ja era molt llunyà.

Em vaig emocionar bastant. Un tiet d’Amèrica! Com seria? Com alguns de vosaltres ja sabreu, m’agraden molt les llengües i ho vaig veure com una gran oportunitat per practicar l’anglès i descobrir un tros de la cultura súper-capitalista típica americana. Però m’intrigava més el nòvio. El meu tiet va emigrar als Estats Units fa sis anys en busca de feina i riquesa, però l’altre sí que era un americà de tota la vida, a més, la mare em va dir que era un empresari d’èxit que portava la secció de recursos humans d’una empresa enorme.

Quan va arribar la nit del sopar em va retornar tot de cop: l’emoció de conèixer gent nova de costums diferents, els nervis i l’intriga. Quan van arribar al sopar, en vaig tenir una primera impressió diferent de la que esperava: un tipus de dos metres amb barret de cowboy (massa tele). Quan realment va aparèixer un home “normal”; alt més o menys com jo, ros, ulls blaus i una parla excel·lent del castellà (amb l’accent texà, és clar). A més a més, amb ells venia una sorpresa: una amiga seva russa que no parlava el castellà.
Vam tenir una conversa molt interessant en anglès que em va fer veure la importància dels idiomes en la comunicació i que realment jo, com a persona “d’idiomes”, podria anar on volgués gràcies al passaport universal que representa aquesta llengua.

Ferran

El divendres vaig anar a França amb la meva mare. Sempre estem soles al cotxe, nosaltres dos xerrant de les nostres coses, de tot i de res, però moltes vegades són coses personals. Ens passem unes sis hores soles i compartint els nostres moments.

Però en aquest viatge la meva mare ha volgut agafar persones per fer més rendible el viatge perquè ens sortís gratis la gasolina i el peatge. Al principi no volia, em feia molta cosa haver de portar persones desconegudes en el meu cotxe. Això ma mare ja ho ha fet molts altres cops, però jo no, i en aquest cas no hi estava d’acord. Però al final m’he adonat que no està malament això, perquè aprens coses que no sabies, passes l’estona xerrant de coses interessants i, fins i tot, et venen atacs de riure. Vam tenir tot el trajecte amb gent, des de Premià fins al nostre destí. Un noi i jo fèiem de secretaris de ma mare, jo dient-li el número de telèfon i ell trucava perquè em feia cosa, també vam tenir un d’origen del Vietnam i en el paper deia que es deia Minh algo (mai ens en recordem) i quan el vam veure, amb una maleta enorme buida, va i es presenta com Joan, això no era possible, però molt graciós. També vam tindre noies molts simpàtiques.

La veritat això de portar persones no m’agradava al principi, però he vist que pot ser divertit i instructiu. No sé per què, però ho tornaria a fer i així tampoc t’avorreixes. L’unica pega que hi ha, és que trigues una mica més i quan vols arribar aviat has de comptar que pots arribar més tard.

Salomé

Bon dia, diumenge passat vaig anar a veure l’espectacle “TRIVIAL no té misteri”. Estava anunciat com una amanida d’estiu, amb ingredients frescos i variats. L’objectiu de l’espectacle era recaptar diners per a finançar una part del viatge dels alumnes de Quart d’ESO, així que no vaig dubtar a l’hora de decidir què faria aquest diumenge.

Si busqueu al diccionari el significat de la paraula “trivial”, possiblement, el que trobareu no us semblarà massa atractiu: “TRIVIAL: Que no té importància, interès o novetat.” Amb aquest títol podia optar per no anar-hi o, justament, comprovar per mi mateix de què anava tot això. Però, ja sabeu què vaig fer, us ho he dit al començament d’aquest escrit: vaig anar-hi i no me’n penedeixo

Em vaig trobar companys i companyes de l’institut i, sincerament, se’m feia estrany veure’ls fóra de l’institut.

No sè quant de temps va durar, les actuacions eren com una desfilada perfectament sincronitzada que s’anaven succeint i aconseguien mantenir l’atenció .

Efectivament, era una autèntica amanida de música, interpretació, màgia, dansa, ombres i llums. Una combinació de imatges i sons. Tot perfecte, potser el millor espectacle escolar que puc recordar. I què bons que eren! Molts d’ells coneguts de classe o amics de companys.

Van aconseguir crear un espectacle màgic, mostrant unes habilitats que desconeixia i col·laborant tots a la financiació d’una part del nostre viatge.

M’ho vaig passar molt bé i vaig descobrir que tenim un grapat d’artistes d’alt nivel entre nosaltres.

A partir d’ara, quan senti la paraula “TRIVIAL”, per a mi tindrà un significant ben diferent del que digui el diccionari: ja que, mai més, serà carent d’importància, interès o novetat. Tot el contrari.

Fins aviat.

Mark

A mi m’encanta anar de viatge… i a qui no?

Suposo que a la majoria de gent li encantaria tenir la sort que a mi m’ha tocat. Però: i si fos una obligació? En el meu cas, aquesta obligació ja dura 15 anys menys 9 mesos.

Normalment els meus amics, quan el hi explico amb mala cara que tinc que anar amb el meu pare cada 15 dies, a Mallorca o a Madrid, no m’entenen. Probablement a mi em passaria el mateix… Però el fet és, que quan t’hi trobes per obligació és molt diferent.

Probablement el que a mi em vindria de gust és poder estar amb ells o a casa descansant

Per una altra banda, ara mateix estic passant per un període de la meva vida en que, ja no és com quan era petita, i ara el cap de setmana m’agrada quedar amb les amigues i amics i no em ve de gust estar tot el cap de setmana viatjant d’un lloc a un altre amb la única companyia del meu pare. I encara que per molta gent viatjar cada 15 dies a llocs com Madrid o Mallorca sigui molt divertit, en realitat per mi pot arribar a ser bastant horrible.

Quan em plantejo deixar d’anar, tot i que tinc ja edat per poder decidir-ho, em pressiona la culpabilitat de no veure a la família del meu pare i em sap greu. Ho considero un preu força alt que he de pagar.

Crec que necessito més temps per poder madurar com explicar-ho i no fer mal als que m’estan esperant cada 15 dies. Potser més endavant podré decidir veure’ls menys però més plena de ganes.

Alejandra

Feia més de trenta anys que hi passava cada dia pel davant, sense mirar-me’l. Segurament, al principi, em va cridar l’atenció, però aviat es convertí un ingredient més del meu paisatge quotidià. Era un garrofer formidable, desmanegat com molts de la seva espècie. Lluny de l’elegància del xiprer veí, o de l’enlairament ufanós dels pins que han anat creixent fent-li companyia, semblava tenir mandra d’aguantar unes branques tan llargues i gruixudes, com si li pesessin massa. Podria dir que hem anat envellint junts, si no fos perquè sempre l’havia vist un arbre molt vell. Ara ja no hi és, i al seu lloc hi ha una buit que m’esforço per omplir cada dia amb el record, potser per compensar tants anys de passar al seu costat sense apreciar ni agrair la seva companyia.

També fou una ventada la que anà esquinçant la mimosa fins a fer-la desaparèixer. Durant molts anys, al gener, el seu groc esclatava a l’entrada de l’institut, i era aleshores que es feia notar, però aquest any ja no hi era. Hi ha presències constants tan discretes i silencioses que ens passen desapercebudes. El nou destaca i crida la nostra atenció, mentre que l’habitual esdevé silenciós i ocult si no fem un esforç molt conscient per notar-lo. La força del costum, cruel generadora d’oblits, ens impedeix de veure i de sentir.

El garrofer i la mimosa ja no hi són, però no era d’arbres que volia escriure -me n’he anat per les seves branques ja inexistents- sinó de la Montse de secretaria. Ha treballat a l’institut des del curs 1979-80 fins al 2012-13. Durant més de trenta anys, la seva presència i el seu treball formidable i discret han fet molt més fàcil i agradable la vida a l’institut de generacions de professors, alumnes, pares i personal d’administració i serveis. No era amant d’estalviar esforços, així que ens tenia molt mal acostumats, i ens semblava que era “natural” que tot anés sobre rodes, encara que no ho era gens de natural; ella tenia l’habilitat de fer que el difícil semblés senzill, simplement perquè sempre ens rebia a secretaria amb un somriure càlid i acollidor. Any rere any, convertia aquell despatx en un espai ple de vida i d’amistat, molt més enllà d’un lloc de treball.

Però aquest setembre la Montse ja no hi era. La causa de la seva absència no ha estat una ventada inevitable sinó la insensata i tossuda decisió de l’administració educativa de castigar la feina ben feta en lloc de premiar-la, i de devaluar l’institut privant-lo d’una persona d’una qualitat professional i personal extraordinàries. Just abans de les vacances d’estiu li van fer saber que al nou curs havia de treballar a l’Escola Pérez Sala de Vilassar de Mar (els ha tocat la loteria!). Tot plegat no té cap mena de justificació i em fa sentir ràbia davant la ceguesa i l’estupidesa inacabables de l’administració educativa (o ho fan expressament?).

A la pancarta penjada a la tanca de l’institut hi deia “prou retallades!”. Finalment, també ella ha estat víctima d’una ventada, com el vell garrofer i la mimosa. Les ventades causen absències, però no en són responsables, perquè el vent ni pensa ni decideix, només bufa. Els que administren a cop de tisores, sense mirar ni què ni com retallen, i decideixen el trasllat de la Montse sense més consideracions ni explicacions, també pretenen que tot és fatalment inevitable. Com el vent. És mentida, no us ho cregueu. A diferència del vent, ells sí que són responsables dels desastres que estan causant.

Montse, es nota, i molt, la teva absència. Perquè l’institut no seria el que és si no fos per tu. Ni serà el que hauria pogut seguir essent.

Gràcies per tot

Josep Maria

Des del 19 d’agost del 2013 estic comptant els dies que em falten per recuperar el meu mòbil. Era un mòbil que m’agradava molt, però per concentrar-me en els estudis els meus pares creien que no anava massa bé, ja que, a mi quan em posen un telèfon o un ordinador davant, tinc el problema de no ficar-me límits, i això m’ha portat a que me’l traguessin.

Durant molts mesos ho he estat passant bastant malament, ja que, passar d’un “smartphone” a un telèfon que no té ni càmera, és un canvi bastant radical. A més, la gent que me’n volta no em comprèn, segons ells sóc una espècie de extraterrestre que viu en un món incomunicada i això em fa sentir diferent. Veure que tothom té mòbils espectaculars i que poden fer de tot, quan jo el màxim que puc fer és enviar un sms és exasperant…

Porto 9 mesos sense poder enviar cap whatsapp ni connectar-me al facebook; i encara que se m’ha fet difícil, al final ho he pogut suportar i ara ja m’he acostumat a no poder parlar ni amb amics, ni amb la família quan estic llunys d’ells. Realment he pogut veure aquest món de noves tecnologies des de un punt de vista molt diferent i en part, ho agraeixo, doncs  l’experiència és enriquidora.

M’adono de les situacions tant absurdes que succeeixen al meu voltant, quan observo des de la meva perspectiva de “no connectada” com tothom està enganxat a les xarxes (sigui internet, xarxes socials, o grups de whatsapp) entre hores de classe i no connectem directament entre nosaltres. Perdem la màgia de la conversa o del conèixen’s  més profundament de forma directa, amb tot el que això representa, des del que dius fins a com ho dius.

En definitiva puc veure, perquè tinc temps de fer-ho i no està endinsada en aquesta bogeria tecnològica. Se’ns han escapat els límits i el pitjor, és que no som conscients del que passa. El més trist és que jo en sóc perquè de manera forçada he pogut adonar-me’n.

Alejandra

T’enyoro tant…

Se’m fa difícil oblidar-te, a tu, que m’has donat tants moments per recordar que no me’ls puc treure del cap. Em passo els dies i les nits senceres, fins i tot en els somnis quan no sóc conscient del que penso, pensant en el teu somriure.

Quan vam començar aquesta relació jo era tan sols una nena que cada cop que et veia les paraules no li sortien de la boca i per aquest simple fet em vaig endinsar en aquest món que vam crear els dos junts. Mica en mica, els dos agafats de la mà, vam anar creixent i aprenent l’un de l’altre vam madurar. Tot era perfecte, quan era amb tu tots els problemes desapareixien i només pensava en que no arribés l’hora de marxar del teu costat.

Durant aquesta relació tots dos vam tenir entrebancs però jo en vaig tenir especialment. La meva mare es va posar molt malalta i, encara no he aconseguit saber com, però quan estava amb tu tot això desapareixia del meu cap, tot eren somriures i petons d’amor.

Ara aquesta relació s’ha acabat segurament per part dels dos amb motius diferents. Però vull que sàpigues i tinguis present que encara que hagis trobat una persona que et tregui aquell somriure preciós que jo al final no aconseguia treure’t, crec que mai ningú t’estimarà com jo ho he fet i ho faré. Et dono les gràcies per haver-me ajudat a créixer tant com a persona i espero haver-ho fet jo també perquè, com sempre t’he dit, jo només desitjo el millor per tu, i si tu ets feliç jo ho sóc el doble.

Espero poder tornar a demostrar-te aquest sentiment que sento per tu sigui quan sigui perquè només vull que sàpigues que el meu cor sempre serà teu i que ho és des d’aquell dia aparentment tan normal en què em vas robar un petó.

T’estimo molt.

Ahir, passejant per Barcelona, vaig anar a parar a un carrer on tot eren botigues de roba vintage. Vaig entrar a la primera que vaig veure, i la veritat és que em va agradar molt. Tot era roba que venia d’Amèrica dels anys 50, 60, 70 i 80 aproximadament. El meu pare, al qual generalment no li agraden les botigues de roba, aquesta li va interessar perquè hi havien peces de roba semblants a les que portava ell quan era jove. Això sí, tota l’estona anava repetint: “Potser qui portava això ja és mort…”. Jo en canvi estava fascinada, i és què que hi ha millor que una peça de roba amb història i que a més sigui més barata fins i tot que una feta avui en dia?

Hi havia camises d’home i de dona, vestits, samarretes, jaquetes de tot tipus, faldilles, pantalons, sabates, … I tot ben diferent. Fins i tot hi havia una jaqueta igual a una que pertanyia a l’Elvis Presley.  I jo mirava aquelles camises i reflexionava sobre la seva història. Potser una havia viscut una guerra, havia vist un assassinat, una havia viscut una vertadera història d’amor i una altra un tràgic desengany amorós. Qui sap… HI havien moltíssimes sabates, i mentre el meu pare comentava que si estaven tan noves potser era perquè havien atropellat l’amo abans que les portés, jo pensava que quines sabates, després de servir fidelment a algú, encara estaven allà resistint al pas del temps, esperant un altre amo que les fes servir encara més.

Però un altre fet curiós de la botiga era que el preu anava per pes. Tenien una balança antiga penjada del sostre (com les de fruiteria de tota la vida) on la dependenta et pesava la roba i t’indicava el preu. Cada peça tenia un preu diferent al quilogram. Això si, les peces que casi no pesen res tenien un preu mínim. Per exemple, una camisa tenia un preu mínim de set euros, i si en compraves dues et sortien més o menys a nou euros.

Va ser divertit anar per Barcelona descobrint tot tipus de botigues diferents al que estem acostumats. La veritat és que recomano endinsar-se en els carrerons de la capital i gaudir d’aquestes estranyes botigues. I si mai busqueu una jaqueta de domador de circ o unes faldilles d’animadora ja sabeu on trobar-ho.

Aina Ros Alsina

Sovint em pregunto per què hi ha gent que es dedica a crear coses inútils. Deuen tenir molt temps lliure o potser es pensen que es faran famosos, encara que sigui per inventar andròmines. Un exemple d’això el podem trobar en les aplicacions per a mòbils. És veritat que existeixen moltes apps pràctiques i interessants, però d’inútils n’hi ha unes quantes! Aquí us deixo uns exemples:

Ghost Detector consisteix en un radar que se suposa ens va mostrant els fantasmes que ens envolten.

Amb Coin Flip pots triar cara o creu, llençar una moneda i deixar una decisió en mans de l’atzar.

Traductor animal  és un traductor per a parlar amb animals.

Dream Buster grava els teus somnis. Bé, enregistra el que dius mentre dorms amb una gravadora que s’activa quan percep un soroll.

Cat Thing et permet, prement un botó, obtenir sons de gats. El més curiós és que aquests sons no els fa un gat, sinó un humà.

Clic Clac ens mostra una pantalla d’un color i hem de prémer els seus costats. Hi ha un comptador que va indicant quantes vegades cliques.

La llista podria ser molt més llarga, però a fi de què? Alguna aplicació inútil he provat a la meva vida, no especialment aquestes, perquè te la descarregues pensant que servirà per alguna cosa i no és així. El que no entenc és l’objectiu que es proposen els inventors d’aquest tipus d’aplicacions.

Àlex