LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

A mi m’encanta anar de viatge… i a qui no?

Suposo que a la majoria de gent li encantaria tenir la sort que a mi m’ha tocat. Però: i si fos una obligació? En el meu cas, aquesta obligació ja dura 15 anys menys 9 mesos.

Normalment els meus amics, quan el hi explico amb mala cara que tinc que anar amb el meu pare cada 15 dies, a Mallorca o a Madrid, no m’entenen. Probablement a mi em passaria el mateix… Però el fet és, que quan t’hi trobes per obligació és molt diferent.

Probablement el que a mi em vindria de gust és poder estar amb ells o a casa descansant

Per una altra banda, ara mateix estic passant per un període de la meva vida en que, ja no és com quan era petita, i ara el cap de setmana m’agrada quedar amb les amigues i amics i no em ve de gust estar tot el cap de setmana viatjant d’un lloc a un altre amb la única companyia del meu pare. I encara que per molta gent viatjar cada 15 dies a llocs com Madrid o Mallorca sigui molt divertit, en realitat per mi pot arribar a ser bastant horrible.

Quan em plantejo deixar d’anar, tot i que tinc ja edat per poder decidir-ho, em pressiona la culpabilitat de no veure a la família del meu pare i em sap greu. Ho considero un preu força alt que he de pagar.

Crec que necessito més temps per poder madurar com explicar-ho i no fer mal als que m’estan esperant cada 15 dies. Potser més endavant podré decidir veure’ls menys però més plena de ganes.

Alejandra