LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Des de que sóc petita que anem de vacances a Esterri, és el lloc perfecte per desconnectar. Allà hi tenim un pis petit però a l’hivern es fa molt acollidor. M’agrada molt pujar-hi ja que quan fa fred i neva, és quan de veritat em crec que estem a l’hivern. Per sortir al carrer t’has de carregar de roba, i més quan es fa de nit. Cap al vespre tot és molt bonic, els fanals s’encenen amb una llum càlida, a vegades la neu va caient i la gent que passeja pel Carrer Major, els surten bafarades d’aire.
Quan està tot nevat no es poden fer excursions gaire llargues ja que la neu no ens deixa continuar, però quan comença la primavera, es comença a desfer. Encara que, per molta calor que faci, en els pics més alts sempre hi haurà neu, per tant, ens limitem a no anar gaire amunt.

La primavera és una de les estacions més maques del Pirineu. La neu desapareix de les parts més baixes i ens torna a deixar veure les diferents tonalitats de verd que hi ha a la muntanya.
Una de les típiques excursions que fem i de les que m’agraden més, és anar a Montgarri. És un recorregut curt i bastant pla, de fet està en el Pla de Beret. Durant tot el tros es va veu una vista magnífica, fins que al final hi ha l’església “Mair de Diu”, amb una esplanada dividida per un riu on la nostre tradició, és dinar-hi.

Tot el mes d’Agost també el passem als Pirineus. Durant l’estiu fa molta calor, i es llavors quan et poses dels nervis que el pis sigui petit ja que et topes amb tothom. La millor manera de passar els dies és anar a la piscina o fer excursions. De petites, teníem un pacte amb els nostres pares: un dia tocava piscina, un altre anar d’excursió. Però a mesura que han anat passant els anys, ara prefereixo anar d’excursió. A la piscina al final es fa una mica avorrit, tot és sempre el mateix. En canvi quan es va a fer un pic, tens una meta i quan arribes a dalt i hi ha unes vistes espectaculars. Els dies acostumen a passar ràpid, i no hi ha aquell nervi tant empipador que et diu que has de fer deures, és l’estiu i no hi ha preocupacions.

Però l’estació que mai m’havia agradat i s’està convertint en una de les meves preferides és la tardor. Tots els arbres canvien de color. És la temporada en que cauen les fulles i els boscos agafen una tonalitat càlida, el taronja i el vermell dominen sobre el verd. Normalment hi estem poc durant aquesta època, però això fa que cada cop que ho sigui, sigui més especial!

Moltes vegades em fa mandra pujar, ja que potser em ve més de gust quedar-me per aquí Vilassar, però la veritat és que quan estic allà també em fa mandra tornar. A Esterri sóc més lliure, és un lloc on puc ser més jo i al cap i a la fi, això m’agrada molt!

Anna Xaubet

És l’ultim dia del viatge a Amsterdam, per un costat estic trista perquè en un any he fet unes amistats magnifiques, per altra banda estic contenta per tornar a veure als familiars i amics que s’han quedat a Espanya. En aquest viatge m’ho he passat genial amb tots, des del primer dia fins a l ‘últim, des dels somriures fins els moments en que ens posàvem serios.

Blanca

Ahir vaig tenir una idea. Em va venir de sobte, quan vaig veure un tatuatge amb un ying-yang. I amb tota la simbologia de la llum i la foscor, se’m va passar pel cap la següent ocurrència: i si les ombres fossin blanques? Us ho imagineu?

Que les ombres fossin blanques no comportaria que la llum fos negra, es clar, perquè després d’estar-ho pensant una bona estona vaig arribar a la conclusió que només veuríem zones blanques i zones negres, i com que les zones negres serien completament negres, ja no sabríem què és una obra i què no.

Per tant us ho heu d’imaginar tot tal i com és menys les ombres. En canvi, els reflexos serien negres. Un cop vaig acabar d’imaginar-me tal i com seria el món vaig començar a fer plantejaments diversos i curiosos, com per exemple:

-Les ulleres de sol serien blanques?

-En lloc de fer ombres xineses sobre una pantalla blanca s’haurien de fer sobre una de negra?

-Els objectes blancs, depenent de la posició del sol semblaria que anessin canviant de forma, a la tarda serien més llargs que al matí, no?

-Què passaria quan caminéssim sobre un pas de zebra?

-La nit seria blanca. Potser no ens faria tanta por, però no veuríem ni la lluna ni els estels.

-La lluna sempre semblaria que fos lluna plena.

-Als dibuixos animats, quan algú somrigués, enlloc de posar-li una estrelleta blanca a les dents, li posarien una de negra.

-La màgia negra seria la bona i la blanca la dolenta?

-Etc.

En fi, us animo a mirar el món des d’una altra perspectiva, sigui lògica o il·lògica, sigui del dret o del revés, blanc o negre, sigui com sigui o de qui sigui. De vegades això t’ajuda a entendre el món o, com a mínim, a mirar-te’l amb més atenció.

Maria

Vull parlar-vos de com veig jo la situació. Jo veig el meu institut com el millor que pot haver, no solament pels alumnes, sinó també pels professors, si us ho pregunteu això és per a que m’aprovin (és broma).

Realment estimo als meus companys, són els millors, sempre estan fent broma o estudiant, m’agrada divertir-me amb ells i m’ho passo molt bé amb ells. Estic desitjant que arribi el dilluns per explorar Holanda amb ells. Sense ells estaria tot el dia callat, sol i pensant en altres coses no tan divertides com un acudit.

Els professors, d’altra banda, també crec que són molt bons, ens tenen molta consideració, ens escolten quan tenim un problema, ens fan somriure amb algun acudit o alguna broma. Ensenyen molt bé, encara que jo suspenc algunes coses, jo sé que ells ho fan tot el millor que poden. Sóc jo el que ha de treballar més. Així i tot ells es preocupen d’això, m’adverteixen per a que millori, els hi dec molt.

L’institut en si és molt més organitzat, té més nivell, i d’alguna manera vull dir que és diferent a l’institut de Premià de Mar. Jo allà no hi feia res bo, no m’agradava el meu entorn, els professors eren molt estrictes i no tenien tant nivell com els que tinc ara, els alumnes hi havia alguns que fins i tot em feien por, però el pitjor és que amb tanta gent no hi ha suficient vigilància: he vist a nens de primer amb ampolles de licor i fumant cigarrets i porros. En aquest institut, en canvi, no hi ha tant de caos ni la gent fa por, els professors són molt amables, els alumnes són genials, simpàtics, realment únics.

I per això diré que als que ja no veuré perquè van a un altre institut o a fer mòduls o que repeteixi o alguna cosa d’aquestes, que els trobaré molt a faltar.

Jordi

És l’últim escrit en aquesta tertúlia i ja no em queden masses idees. Tot i això, faré un últim esforç. El que m’agradaria dir és que aquest any m’ha passat volant. Doncs sí, resulta que penso en el primer dia de quart de la ESO i no se’m fica al cap que ja hem acabat el curs. Recordo aquell divendres tretze de setembre, el dia que vam venir per primer cop a l’institut després de tres mesos de vacances per presentar-nos i parlar una mica sobre com seria aquest últim any d’etapa. El recordo perfectament. I ara estem altra vegada tots feliços i emocionats perquè s’ha acabat el curs. Això no vol dir que estigui en contra de les vacances d’estiu. Evidentment que no ho estic, al contrari, em semblen un dels millors moments de l’any, per no dir el millor. Simplement és que aquest darrer any de la ESO se m’ha fet curtíssim. Sí que he anat estressada pels exàmens, deures i totes les obligacions que he tingut durant els tres trimestres, però l’any en sí se m’ha fet curt. Aquestes últimes setmanes he notat que em costava més posar-me a estudiar i complir amb els meus deures -suposo que per la calor i perquè ja pensàvem tots en el viatge- de fet, aquesta mandra és la que m’ha fet veure que estàvem acabant el curs perquè sinó, no m’ho hagués cregut. Analitzo la situació i penso que fa res tenia nou mesos per decidir quin batxillerat faria, plantejar-me més seriosament el meu futur… i ara m’adono que la propera classe que faci ja serà a les aules de batxillerat. És sorprenent i alhora em fa una mica de por. Només espero gaudir al màxim de l’estiu aprofitant cada dia com si fos l’últim i començar el primer trimestre de batxillerat amb bon peu.

Marina

Ja estem a punt d’acabar el curs, però no és un curs qualsevol, sinó que és el curs on acabem el cicle de l’ESO, els estudis obligatoris. Això comporta molts canvis i moltes decisions a prendre.
Companys que has tingut des de l’inici potser ja no els tornaràs a veure, altres que s’han convertit en amics i que no vols perdre se’n van a un altre centre. És com si tot estigués a l’aire, perquè comencem una nova etapa on tot és nou, on les decisions ja les hem de prendre nosaltres i no els nostres pares, decisions importants que marcaran el nostre trajecte per la vida laboral. Ens plantegem que volem fer i apareixen un munt de dubtes perquè no saps mai si estàs escollint bé o si t’estàs equivocant.
El nostre comiat arriba ara amb el viatge de fi de curs, espero que ens ho passem molt bé i que disfrutem dels pocs dies que estarem a Amsterdam. Estic segura que ens emportarem molts bons records d’aquesta etapa en la que hem estat junts i hem compartit moltes coses. A partir d’ara comencem de nou, nova gent, nous professors, nous camins que marcaran el nostre futur…
Fins que d’aquí uns anys algú organitzi un sopar on ens trobem tots junts com ara fan els nostres pares.

Maria

Encara recordo quan era petit i no m’agradava gens anar a l’escola. Veia als alumnes de 4t d’ESO d’aquell any i em moria d’enveja perquè ja estaven a punt d’acabar. Pensava que mai arribaria a ser tan gran com ells. I, sense adonar-me del pas del temps, ja he arribat a 4t d’ESO, a menys d’una setmana de acabar.

Aquesta última setmana està plena d’exàmens, i la majoria són molt importants per passar de curs i seguir endavant amb els estudis. Jo sóc una persona que si m’hi poso m’ho puc treure amb poques dificultats, però el problema està en què no sé posar-m’hi. Mai a la vida havia estudiat i sempre aconseguia aprovar. Però aquest últim any ja no em serveix això, i encara no sé com estudiar. Molts m’expliquen la seva manera, però ami no em serveix. M’està costant molt aquest curs i sé que sóc lo suficientment llest com per treure-me’l, i el problema està en no haver estudiat mai abans. Hi ha qui diu que necessito motivacions per a l’estudi, però quan m’esforço molts professors no ho saben veure i no m’ajuden a seguir endavant. Amb això últim no vull dir que la culpa sigui seva, però en part tampoc és meva, ja que tinc un problema d’atenció que m’impedeix està atent al 100% a les classes.

Queden tres dies de classe i sis per anar a Amsterdam, a gaudir d’un final de curs. És el viatge que porto esperant des de fa bastants anys i, espero que valgui la pena. També em servirà per estar amb persones que l’any que bé ja no estaran a l’Institut i passar-ho bé, possiblement, per últim cop.

Santi

Avui, el dia del meu aniversari, em toca fer l’escrit, què hi farem. Però a més, és el dia abans de marxar a Amsterdam. Com la majoria dels meus companys estic una mica nerviosa. No sé que posar a la maleta, ni a quina maleta posar-ho, ni amb qui seuré a l’avió, … Però en aquests temps que vivim, els joves ens hem d’acostumar a moure’ns pel món, ja que tot està globalitzat. I així ens espavilem una mica sense els pares (als quals, per pesats que puguin arribar a ser, trobarem a faltar).

Jo crec que Holanda és un bon lloc per anar a fer turisme. Un lloc força tranquil, desenvolupat, i on la gent (encara que són europeus com nosaltres) tenen una cultura i una forma de veure les coses una mica diferent. Tenen costums que aquí no acabem d’entendre gaire, com la mania de menjar un entrepà per dinar (qui es menja un entrapà poden menjar un bon entrecot amb patates, un fantàstic  arròs de la iaia o unes sardines a la brasa?). Tot és acostumar-s’hi.

Tota l’estona estic preocupada per si perdo la maleta, els diners, el mòbil, la bossa de mà, o per si em perdo jo mateixa. Dins el meu cap em vaig repetint: “I si….?”. Però al pensar amb l’elevat nombre de persones que viatgen cada dia em tranquil·litzo. A més, sé que m’ho passaré bé, i l’avió en realitat no em fa por, només una mica de respecte, com a tothom. M’agrada la sensació de quan s’enlaira, com en una muntanya russa.

Aquest any podré celebrar el meu setzè aniversari amb els meus companys i amics per Amsterdam. La veritat és que mai he anat a una festa d’aniversari com aquesta. Espero que ens ho passem molt bé i que puguem gaudir d’una ciutat tan meravellosa com és Amsterdam.

Bon viatge!

Aina Ros Alsina.

L’altre dia estava avorrit a casa i vaig decidir mirar una peli. Vaig decidir mirar “Diamantes Negros” que és una pel·lícula espanyola que explica la història de Moussa i Amadou, dos joves de 17 anys que viuen a Mali amb les seves humils famílies i entre totes les dificultats del tercer món. Tots dos tenen el somni de ser jugadors professionals de futbol, i viatjar per triomfar a Europa igual que ho van fer els seus ídols i compatriotes Samuel Eto’o, Didier Drogba, etc. Un dia, jugant en un torneig de barri, un cercatalents espanyol es fixa en els dos nois, i els promet que si deixen que els faci de representant, i venen amb ell a Espanya, els aconseguirà proves per a accedir als millors equips del món, i que amb el seu potencial no els serà difícil arribar lluny i guanyar-se la vida per Europa, tots dos s’il·lusionen molt i fan el possible per aconseguir els diners necessaris per a viatjar a Espanya i pagar al representant. Un cop han arribat a Espanya, el representant els allotja en un pis a la ciutat de Madrid, viuen allà durant un temps, i fan proves per dos equips de barri de molt baixa categoria, i cada cop les coses els hi surten pitjor.

A partir d’aquí no explicaré més sobre la pel·lícula, ja que té més gràcia veure-la sense haver llegit cap resum abans. El que sí que vull explicar és que quan els representants s’adonen que els nois no són prou bons els fan fora i els abandonen, sense diners, sense casa, sense estudis, i sense cap recurs. Aquest fet no és el simple argument d’una pel·lícula sinó que té lloc a Europa dia rere dia, i actualment a Europa hi ha més de 20.000 africans als quals se’ls havia promès un gran futur a Europa.

He buscat informació sobre la pel·lícula, resulta que està inspirada en la vida d’Alassane Diakité, un jove africà, que als 16 anys va venir a Europa de la mà d’un cercatalents que li va omplir el cap de somnis falsos. Actualment l’Alassane es guanya la vida fent algunes feines per a la comunitat, i jugant al primer equip d’un mediocre club de Madrid, el qual l’ha acollit a les seves instal·lacions, i l’ha ajudat a sortir-se’n. L’Alassane explica que la majoria de nens que tenen aquesta experiència no tenen tanta sort com ell, i acaben robant, treballant per màfies i venent droga, etc. Per això ara intenta iniciar una campanya contra el tràfic de menors africans futbolistes.

Lluís

Aquest cap de setmana, el meu entrenador va decidir d’anar-nos tot l’equip a passar el cap de setmana a un càmping d’Amer, Girona.  El passat divendres, vam sortir de Vilassar a les 3 i mitja del migdia per dirigir-nos cap al càmping. En arribar, vam anar a una central hidràulica, però com plovia molt, vam marxar al càmping per preparar-nos tot.

Al dia següent, feia molt de sol, i vam anar a un riu per banyar-nos. A la tarda, el nostre entrenador va preparar unes activitats per fer, tennis, frontó, futbol, etc. A la nit, vam anar a un bar per sopar i per parlar sobre assumptes pendents. Diumenge, com havíem d’estudiar, ens vam aixecar a les 8 i mitja i cadascú va tornar a les seves cases.

Sergi Sánchez Jurado