LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Estic cansada i una mica de mal humor, acabo de jugar un partit de futbol i hem perdut, només tinc ganes de seure i descansar. Però elles estan davant meu demanat que les ajudi a muntar un dels seus ‘shows’. Les veig poques vegades a l’any i no els sé dir que no, així que els hi dic que sí i anem totes juntes cap a l’última habitació de casa de l’àvia. Com a cosina gran els dono unes primeres pautes de les quals elles en treuen les més originals i divertides cançons i coreografies. A poc a poc em treuen un somriure i oblido el meu mal humor i sense adonar-me’n em veig immersa en el món de la innocència, de la diversió sense preocupació, de la imaginació i per descomptat de la felicitat.

A vegades només necessitem persones que ens treguin de la rutina i ens recordin que la vida està plena de moments fantàstics.

Gràcies cosinetes!

Àurea

No entenia la seva manera d’actuar, sempre tenia queixes per tot i no trobava res bé. Segons ella les coses no li podien anar pitjor, mai estava satisfeta amb el que feia i només veia les coses de manera negativa. El pitjor, és que la seva ràbia la desprenia amb els altres i no hi havia dia que no ens discutíssim. Sincerament, era una situació horrible que s’havia d’aturar d’alguna forma, i vaig decidir parlar amb ella.

Al principi, quan vaig intentar explicar-li el que pensava, va saltar a la defensiva i no volia acceptar la realitat, pel seu orgull va decidir no escoltar-me durant uns dies ni tampoc dirigir-me la paraula. Suposo que es va sentir ofesa.

Com sé que és una persona molt rancorosa, vaig decidir esperar-me un temps per tornar a intentar aclarir les coses. Per sort, al segon intent, va callar mentre li explicava tot el que pensava al més mínim detall i de la millor manera possible, quan vaig acabar va reconèixer els seus errors i a partir d’aquell moment el seu comportament va millorar moltíssim. Mai es pot tenir una relació d’amistat perfecta, sense discussions ni problemes, però almenys vaig aconseguir reduir-ne el nombre, que ja és molt.

Carla

Si us plau abans de llegir aquest text mireu el vídeo que adjunto, només dura 4 minuts i facilitarà la comprensió del que exposo a continuació:

[youtube]https://www.youtube.com/watch?v=32As9i9-CVc[/youtube]

Aquest escrit no el faig per criticar a la religió pròpiament dita, ja que tothom és lliure de creure en el que vulgui. Només intento expressar la meva opinió. Un cop aclarit això prossegueixo amb el text:

El primer que vaig pensar en acabar de veure aquest vídeo va ser: En quina merda de país vivim? Un país en el que es permet enganyar als alumnes amb vídeos promocionals totalment demagogs. Anuncis en els que et venen la Religió com a la solució de tots els problemes i comprensió del món.

A l’inici del vídeo no semblava que estigués parlant de religió, ja que et deia que gràcies aquesta assignatura podies entendre el per què de tot el que ens envolta, ja sigui una poma, dibuixar o la música.

El minut 1:43 es un dels més divertits del vídeo. En aquest moment el professor agafa i diu: podeu no estudiar religió i no servir per a res o podeu estudiar religió i ser útils per la societat (És clar, no ho diu així ho decora amb gracia i simpatia). Em sembla increïble que hi hagi gent capaç de dir aquestes barbaritats! O sigui, jo que mai he estudiat religió, ja no podré contribuir a la societat i no serviré per a res, un zero a l’esquerra.

Més endavant aquest magnífic professor, protagonista de l’anunci, ens explica que si volem que el nostre país tiri cap endavant ha de tenir una població que recolzi fermament la religió, o com diu el professor: “El futur d’un país no són les persones, sinó on posen el cor aquestes persones”. Una frase que amb tots els meus respectes em fa sentir vergonya, que la Conferència Episcopal tingui el valor d’emetre un anunci com aquest tenint com a representants a personatges tant retrògrads i mesquins com Rouco Varela. Com volen tirar un país endavant amb idees i pensaments propis de l’edat mitjana? Ho sento Conferència Episcopal, però deixeu-vos d’estudiar religió i comenceu a aprendre a diferenciar avançar i retrocedir.

Si seguim amb l’anunci, el professor intenta restar credibilitat a la resta de les assignatures (totes molt més ben reputades i amb més importància social i laboral que la religió) dient que sense la religió no sabrem dóna’ls-hi sentit.

L’últim que m’agradaria remarcar és la fantàstica pissarra que es pot veure durant tot el vídeo. Una pissarra en la que posen juntament formules químiques i matemàtiques amb clars missatges pessimistes, com ara “esperanza?”, “FUTURO”, “desempleo”, “50% paro juvenil”… Amb un clar missatge subliminar, les ciències ens portaran a una vida infeliç, una vida de misèria i atur i en canvi la religió ens portarà la veritat, una vida plàcida en la que tots treballarem i serem feliços.

Entrant a una part més personal i deixant de banda l’anàlisi, una de les preguntes que ens podríem fer seria: com es pot permetre un anunci tant demagog i amb un missatge tant clar: ciències no, religió si. La resposta es ben senzilla. Per desgràcia encara vivim en un món controlat per les religions. Si realment volem avançar, volem que el nostre país; el nostre món tiri endavant, hem de deixar de guiar-nos amb llibres que es van escriure fa més de 2000 anys.

La religió no ajuda a avançar, sinó que els preguntin a les víctimes de les guerres religioses, tant als supervivents de la guerra de Bòsnia com als afectats per la guerra en pro de l’islam. Si no volem marxar tant lluny podem mirar a Espanya durant la Santa Inquisició. La història esta plena d’exemples de guerres religioses.

Prou d’intentar adoctrinar a la població amb falses idees de llibertat, fraternitat i pau. Ja no som un poble inculte dominat pel senyors feudals, som un poble amb coneixement i no ens podem permetre seguir tenint aquest llast entre nosaltres.

Marc

Caminava poc a poc amb els peus descalços i bruts, l’esquena corbada endavant. Tenia la mirada perduda i els braços cansats per culpa del nen que portava sobre, envoltat amb una manta blava descolorida i uns mitjons blancs mig trencats. No era gaire alta i estava primeta, tenia el cabell negre mal pentinat i recollit amb una pinça vella.
Al seu costat hi caminava una dona més aviat alta i grassa. Portava unes ulleres de sol fosques i dues caixes de cartó a la mà. Balancejava el cap al ritme de les seves passes, ràpides i curtes, mentre mirava enrere i endavant constantment com si busqués algú. Amb prou feines anava tapada amb una samarreta curta que ensenyava la panxa, i uns pantalons alts i trencats que no li arribaven als genolls. Sense força explicava a la seva companya les experiències que havia viscut aquell dia de treball.

Quan van haver passat de llarg i des dels finestrons de la meva habitació ja no podia veure-les, vaig tancar les cortines depressa i vaig seguir estudiant.

Carla

Ara queda poc més d’un mes i mig de classes, i tot i que estic millorant en algunes assignatures, hi ha d’altres que continuo anant malament. Fa poc em van informar d’un projecte per l’any vinent, es tracta de marxar un any a la Vall d’Aran a fer un mòdul d’esports de muntanya, especialitzat en snowboard. Aquesta és una oportunitat molt bona, ja que les pràctiques són molt més constants i a més a més el nivell és més elevat.

Ara mateix, si en aquestes alçades del curs no tingués dificultats en aprovar, aquest projecte seria força possible de realitzar, però per culpa dels meus suspesos no tinc molt clar si podré fer-ho. Ara em lamento perquè només que m’hagués esforçat una mica més, i hagués estudiat, l’any vinent seria a la Vall d’Aran, fent el que realment m’agrada.

Gràcies això he aprés que tot és important, i s’ha d estar preparat per poder agafar aquelles petites oportunitats que ens dona la vida. Ara mateix tant de bo pogués tornar enrere i posar-me a estudiar de nou.

Pau Comas.

Per què quan mirem les notícies, el que tothom espera o si més no la majoria, és el resultat del Barça de l’altre dia? O, per què a l’hora d’interessar-nos per l’actualitat ens fixem més en les notícies esportives o si més no la majoria? Formularé una altra pregunta: per què, quan mirem les noticies, no fem cas als titulars de polítics corruptes?

Molts dels que esteu llegint aquest text pensareu que ens preocupem per la política que exerceixen els nostres governants, o que no li donem tanta importancia a l’esport ja que és més important saber on van a parar els impostos que paguen les nostres famílies. Aquests impostos són els que fan que pel nostre aniversari no puguem tenir aquell joc de la consola, són els que fan que no puguem canviar una nevera quan se’ns espatlla, són els que fan que a molta gent li tallin la llum, l’aigua o el gas. Estic segur que la majoria de la gent del carrer sap que això és veritat. Si ho sabem, per què no hem fet res? Hem vist que si sortim al carrer ens fan tornar cap a casa a cops de porres o a base de progectils. Hem vist que per molt que els alumnes fem vagues, es continua retallant l’educació. Hem vist com alts càrrecs polítics s’han quedat amb diners del poble i se n’han sortit sense cap penalització. També hem vist com han engarjolat un pobre per robar una trista barra de pa per a poder alimentar els seus fills.

Pensem que vivim a un país on som iguals, però la realitat és que la justícia és corrupta. El clar exemple són els advocats, com més cars són més bons: la gent que roba una barra de pa per alimentar als seus fills no podran permetre’s el luxe de tenir un advocat decent, en canvi, el polític tindrà el millor dels advocats.
Sincerament espero que aquest text hagi servit per fer una reflexió i perquè ens adonem que si no lluitem per les nostres necessitats, i tampoc ens deixen, haurem de buscar altres camins.

Gerard

Cada dia al món moren milers de persones per culpa de malalties, però només se’n fa ressó a la premsa els qui són famosos o tenen molts diners. És injust. Totes les persones que pateixen malalties tenen dret a tenir un reconeixement pel mal moment que estan passant i per aguantar el dolorós tractament en què estan sotmesos. En canvi, la societat en què vivim només homenatgem aquells que tenen un fort poder social.

Aquest fet és indignant: vivim en un món igualitari en què blancs o negres, rics o pobres, rossos o morenos, famosos o “normals”, etc. hauríem de tenir els mateixos drets i reconeixements. Perquè una persona sigui famosa no significa que hagi patit més durant la seva malaltia que un pobre, i que hagi d’optar a més bons metges. Aquest fet, en el moment de fer dedicatòries no es té en compte i només importa la popularitat.

Les persones que tenen més dificultats econòmiques, personals o físiques són les que es mereixen tenir el suport de la resta del món però, malauradament, són les que tenim menys present.

Amb aquest escrit no critico els homenatges populars cap a personatges famosos amb malalties, sinó la poca importància que li donem a les persones amb pocs recursos i que també pateixen malalties greus.

Mireia

Els complexos són trets inconscients que tenen les persones en relació a si mateixes. Són sentiments, idees, emocions i tendències reprimides, associades a experiències passades que afecten a la personalitat.

Tothom tenim un complex que inconscientment ens surt i que, encara que vulguem intentar superar, de tant en tant apareix, ja sigui per inseguretat o per situacions en que et trobes. Tenim uns estereotips que ens reflecteixen la societat del que creiem que ha de ser, tothom hem de ser perfectes o quasi perfectes perquè les persones que ens rodegen ens acceptin. Veiem anuncis a la televisió o publicitat a les revistes i tot està enfocat a la bellesa, “si fas això estaràs així”, “si et compres allò seràs l’enveja de tothom”. Mil anuncis que ens van inculcant coses materials i que influeixen a la nostra vida, al nostre entorn.

És impossible no tenir cap complex, per això hem d’aprendre a controlar-los i ens hem d’acceptar tal com som i actuar amb naturalitat sense pensar el que dirà o pensarà la gent, ja que l’encant de les persones és el ser diferent. Ningú es pot riure de ningú perquè tothom és perfecte a la seva manera.

Maria

De petita em pensava que el món era en blanc i negre fins que vaig néixer jo, segons la meva teoria, quan vaig néixer, va néixer el color. I no és que jo fos el centre del món, però com que totes les fotos anteriors eren en blanc i negre era fàcil pensar-ho.

Quan era petita m’agradava molt tenir “michelins” perquè així m’assemblava al Michelin, aquell ninot dels pneumàtics dels cotxes. Però un dia, no se com, em vaig assabentar de que els “michelins” estaven mal vistos i a partir d’aquell dia vaig tenir complexos amb mi mateixa. Tot plegat una mica trist.

No m’agradava la truita amb ceba. Un dia, quan em vaig quedar a sopar a casa d’una amiga meva, la seva mare va voler comprovar si realment no m’agradava o si simplement mai havia testat aquell tipus de truita. Així doncs, em va posar un bon tros de truita (amb ceba) al plat, només olorar-la vaig intuir que tenia ceba. Finalment li vaig fer fer una truita sense ceba només per a mi. Quina vergonya! Vosaltres ho trobeu normal? Com si jo fos la reina del món!

El meu color preferit era el groc. Els meus amics se’n reien de mi, ja que no sabia pronunciar la gr i en comptes de groc deia roc. Ells intentaven corregir-me, però jo, tossuda com una mula, els deia que en realitat ho deia bé, però que ells no paraven prou l’orella. Un dia, farta de que no em paressin de preguntar el color que m’agradava amb la finalitat de riure-se’n de mi, vaig decidir que havia de trobar una solució. I, efectivament, la vaig trobar, però enlloc d’aprendre a pronunciar bé la gr, que seria la solució normal, vaig decidir canviar de color. Així doncs, quan em van tornar a preguntar “Maria! Quin és el teu color preferit?” jo vaig dir “El taronja”. I problema arreglat! Sí senyor!

Ara sé que el món era de colors abans de que jo naixés. Em torna a agradar tenir “michelins” perquè són molt divertits. Gràcies a la mare d’aquella amiga, em va començar a agradar la truita amb ceba. I sobretot, gràcies als meus amics ara dic groc enlloc de roc, tot i que el meu color preferit segueix sent el taronja. Aquestes anècdotes i moltes més, em fan pensar que nosaltres som com som gràcies a les persones que ens envolten, ja que, tan si els hi fem cas com si no, sempre ens estaran influenciant. I, encara que soni molt cursi ho diré: us dono les gràcies perquè jo no seria qui sóc sense vosaltres.

Maria

En aquest lloc web s’ha parlat molt de somnis, de malsons i de somnis eteris entre d’altres; però què passa amb els malsons eteris i repetitius, jo en tinc un recentment, tenir un malson que es repeteix moltes vegades és dolent, però quan a sobre ets una persona amb somnis molt definits. molt bona memòria per ells i que a més a més saps que signifiquen alguna cosa es tornen unes tortures que et fan tenir, en ocasions, terror a dormir. Jo, com a una d’aquestes persones, explicaré segurament el somni que pitjor m’escau, de fet, no em sento del tot còmode recordant-ho però alguna cosa em diu que pot ser un bon tema.

Tot comença quan estic caminant per un poble on no hi ha portes, els vidres no tenen reflexes, i que tot, absolutament tot és de color blanc, les cases, el carrer, el cel…tot. Caminant per la ciutat em trobo un camí de sorra, aquest sí que te colors, la qual cosa em desorienta i em diu que el segueixi, no sé el que m’espera. Al final del camí em trobo una cova, no sembla una cova natural, ja que l’entrada esta feta per un arc romà, però tot i així no és una edificació, està enganxada a la muntanya. Com que em sento curiós respecte aquest lloc, hi entro, tot normal, és una cova, no hi ha res a dins, però a mesura que més camino m’adono que al fons de la cova hi ha una espècie de pilota negra flotant, i aquí comença la part pertorbadora: de la pilota comença sortir d’ella obscuritat, en forma líquida (si es estrany, però és un somni), com quan se’t cau un got d’aigua al terra, s’enganxa a les parets i al terra i l’estrany líquid comença a apropar-se a mi, com és natural, intento sortir de la cova, corro tant com puc i amb un gran esforç surto de la cova només per adonar-me que tot a l’exterior és molt més fosc, el cel és vermell, i per si no fos poc el líquid (que surt de dins de la cova) ara és molt més semblant a un ésser viu, i va a molta més velocitat. Simplement és córrer durant el camí per adonar-me amb horror que el camí s’acaba, ja no existeix el poble, no hi ha rés més enllà del camí, simplement buit. Atrapat i sense sortida l’obscuritat s’apropa cada cop més. S’ha acabat.

Nil, el vostre ocell preferit (ni idea de com dormiré aquesta nit)

Nil