LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Caminava poc a poc amb els peus descalços i bruts, l’esquena corbada endavant. Tenia la mirada perduda i els braços cansats per culpa del nen que portava sobre, envoltat amb una manta blava descolorida i uns mitjons blancs mig trencats. No era gaire alta i estava primeta, tenia el cabell negre mal pentinat i recollit amb una pinça vella.
Al seu costat hi caminava una dona més aviat alta i grassa. Portava unes ulleres de sol fosques i dues caixes de cartó a la mà. Balancejava el cap al ritme de les seves passes, ràpides i curtes, mentre mirava enrere i endavant constantment com si busqués algú. Amb prou feines anava tapada amb una samarreta curta que ensenyava la panxa, i uns pantalons alts i trencats que no li arribaven als genolls. Sense força explicava a la seva companya les experiències que havia viscut aquell dia de treball.

Quan van haver passat de llarg i des dels finestrons de la meva habitació ja no podia veure-les, vaig tancar les cortines depressa i vaig seguir estudiant.

Carla

Ara queda poc més d’un mes i mig de classes, i tot i que estic millorant en algunes assignatures, hi ha d’altres que continuo anant malament. Fa poc em van informar d’un projecte per l’any vinent, es tracta de marxar un any a la Vall d’Aran a fer un mòdul d’esports de muntanya, especialitzat en snowboard. Aquesta és una oportunitat molt bona, ja que les pràctiques són molt més constants i a més a més el nivell és més elevat.

Ara mateix, si en aquestes alçades del curs no tingués dificultats en aprovar, aquest projecte seria força possible de realitzar, però per culpa dels meus suspesos no tinc molt clar si podré fer-ho. Ara em lamento perquè només que m’hagués esforçat una mica més, i hagués estudiat, l’any vinent seria a la Vall d’Aran, fent el que realment m’agrada.

Gràcies això he aprés que tot és important, i s’ha d estar preparat per poder agafar aquelles petites oportunitats que ens dona la vida. Ara mateix tant de bo pogués tornar enrere i posar-me a estudiar de nou.

Pau Comas.

Per què quan mirem les notícies, el que tothom espera o si més no la majoria, és el resultat del Barça de l’altre dia? O, per què a l’hora d’interessar-nos per l’actualitat ens fixem més en les notícies esportives o si més no la majoria? Formularé una altra pregunta: per què, quan mirem les noticies, no fem cas als titulars de polítics corruptes?

Molts dels que esteu llegint aquest text pensareu que ens preocupem per la política que exerceixen els nostres governants, o que no li donem tanta importancia a l’esport ja que és més important saber on van a parar els impostos que paguen les nostres famílies. Aquests impostos són els que fan que pel nostre aniversari no puguem tenir aquell joc de la consola, són els que fan que no puguem canviar una nevera quan se’ns espatlla, són els que fan que a molta gent li tallin la llum, l’aigua o el gas. Estic segur que la majoria de la gent del carrer sap que això és veritat. Si ho sabem, per què no hem fet res? Hem vist que si sortim al carrer ens fan tornar cap a casa a cops de porres o a base de progectils. Hem vist que per molt que els alumnes fem vagues, es continua retallant l’educació. Hem vist com alts càrrecs polítics s’han quedat amb diners del poble i se n’han sortit sense cap penalització. També hem vist com han engarjolat un pobre per robar una trista barra de pa per a poder alimentar els seus fills.

Pensem que vivim a un país on som iguals, però la realitat és que la justícia és corrupta. El clar exemple són els advocats, com més cars són més bons: la gent que roba una barra de pa per alimentar als seus fills no podran permetre’s el luxe de tenir un advocat decent, en canvi, el polític tindrà el millor dels advocats.
Sincerament espero que aquest text hagi servit per fer una reflexió i perquè ens adonem que si no lluitem per les nostres necessitats, i tampoc ens deixen, haurem de buscar altres camins.

Gerard

Cada dia al món moren milers de persones per culpa de malalties, però només se’n fa ressó a la premsa els qui són famosos o tenen molts diners. És injust. Totes les persones que pateixen malalties tenen dret a tenir un reconeixement pel mal moment que estan passant i per aguantar el dolorós tractament en què estan sotmesos. En canvi, la societat en què vivim només homenatgem aquells que tenen un fort poder social.

Aquest fet és indignant: vivim en un món igualitari en què blancs o negres, rics o pobres, rossos o morenos, famosos o “normals”, etc. hauríem de tenir els mateixos drets i reconeixements. Perquè una persona sigui famosa no significa que hagi patit més durant la seva malaltia que un pobre, i que hagi d’optar a més bons metges. Aquest fet, en el moment de fer dedicatòries no es té en compte i només importa la popularitat.

Les persones que tenen més dificultats econòmiques, personals o físiques són les que es mereixen tenir el suport de la resta del món però, malauradament, són les que tenim menys present.

Amb aquest escrit no critico els homenatges populars cap a personatges famosos amb malalties, sinó la poca importància que li donem a les persones amb pocs recursos i que també pateixen malalties greus.

Mireia

Els complexos són trets inconscients que tenen les persones en relació a si mateixes. Són sentiments, idees, emocions i tendències reprimides, associades a experiències passades que afecten a la personalitat.

Tothom tenim un complex que inconscientment ens surt i que, encara que vulguem intentar superar, de tant en tant apareix, ja sigui per inseguretat o per situacions en que et trobes. Tenim uns estereotips que ens reflecteixen la societat del que creiem que ha de ser, tothom hem de ser perfectes o quasi perfectes perquè les persones que ens rodegen ens acceptin. Veiem anuncis a la televisió o publicitat a les revistes i tot està enfocat a la bellesa, “si fas això estaràs així”, “si et compres allò seràs l’enveja de tothom”. Mil anuncis que ens van inculcant coses materials i que influeixen a la nostra vida, al nostre entorn.

És impossible no tenir cap complex, per això hem d’aprendre a controlar-los i ens hem d’acceptar tal com som i actuar amb naturalitat sense pensar el que dirà o pensarà la gent, ja que l’encant de les persones és el ser diferent. Ningú es pot riure de ningú perquè tothom és perfecte a la seva manera.

Maria