LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

De petita em pensava que el món era en blanc i negre fins que vaig néixer jo, segons la meva teoria, quan vaig néixer, va néixer el color. I no és que jo fos el centre del món, però com que totes les fotos anteriors eren en blanc i negre era fàcil pensar-ho.

Quan era petita m’agradava molt tenir “michelins” perquè així m’assemblava al Michelin, aquell ninot dels pneumàtics dels cotxes. Però un dia, no se com, em vaig assabentar de que els “michelins” estaven mal vistos i a partir d’aquell dia vaig tenir complexos amb mi mateixa. Tot plegat una mica trist.

No m’agradava la truita amb ceba. Un dia, quan em vaig quedar a sopar a casa d’una amiga meva, la seva mare va voler comprovar si realment no m’agradava o si simplement mai havia testat aquell tipus de truita. Així doncs, em va posar un bon tros de truita (amb ceba) al plat, només olorar-la vaig intuir que tenia ceba. Finalment li vaig fer fer una truita sense ceba només per a mi. Quina vergonya! Vosaltres ho trobeu normal? Com si jo fos la reina del món!

El meu color preferit era el groc. Els meus amics se’n reien de mi, ja que no sabia pronunciar la gr i en comptes de groc deia roc. Ells intentaven corregir-me, però jo, tossuda com una mula, els deia que en realitat ho deia bé, però que ells no paraven prou l’orella. Un dia, farta de que no em paressin de preguntar el color que m’agradava amb la finalitat de riure-se’n de mi, vaig decidir que havia de trobar una solució. I, efectivament, la vaig trobar, però enlloc d’aprendre a pronunciar bé la gr, que seria la solució normal, vaig decidir canviar de color. Així doncs, quan em van tornar a preguntar “Maria! Quin és el teu color preferit?” jo vaig dir “El taronja”. I problema arreglat! Sí senyor!

Ara sé que el món era de colors abans de que jo naixés. Em torna a agradar tenir “michelins” perquè són molt divertits. Gràcies a la mare d’aquella amiga, em va començar a agradar la truita amb ceba. I sobretot, gràcies als meus amics ara dic groc enlloc de roc, tot i que el meu color preferit segueix sent el taronja. Aquestes anècdotes i moltes més, em fan pensar que nosaltres som com som gràcies a les persones que ens envolten, ja que, tan si els hi fem cas com si no, sempre ens estaran influenciant. I, encara que soni molt cursi ho diré: us dono les gràcies perquè jo no seria qui sóc sense vosaltres.

Maria

En aquest lloc web s’ha parlat molt de somnis, de malsons i de somnis eteris entre d’altres; però què passa amb els malsons eteris i repetitius, jo en tinc un recentment, tenir un malson que es repeteix moltes vegades és dolent, però quan a sobre ets una persona amb somnis molt definits. molt bona memòria per ells i que a més a més saps que signifiquen alguna cosa es tornen unes tortures que et fan tenir, en ocasions, terror a dormir. Jo, com a una d’aquestes persones, explicaré segurament el somni que pitjor m’escau, de fet, no em sento del tot còmode recordant-ho però alguna cosa em diu que pot ser un bon tema.

Tot comença quan estic caminant per un poble on no hi ha portes, els vidres no tenen reflexes, i que tot, absolutament tot és de color blanc, les cases, el carrer, el cel…tot. Caminant per la ciutat em trobo un camí de sorra, aquest sí que te colors, la qual cosa em desorienta i em diu que el segueixi, no sé el que m’espera. Al final del camí em trobo una cova, no sembla una cova natural, ja que l’entrada esta feta per un arc romà, però tot i així no és una edificació, està enganxada a la muntanya. Com que em sento curiós respecte aquest lloc, hi entro, tot normal, és una cova, no hi ha res a dins, però a mesura que més camino m’adono que al fons de la cova hi ha una espècie de pilota negra flotant, i aquí comença la part pertorbadora: de la pilota comença sortir d’ella obscuritat, en forma líquida (si es estrany, però és un somni), com quan se’t cau un got d’aigua al terra, s’enganxa a les parets i al terra i l’estrany líquid comença a apropar-se a mi, com és natural, intento sortir de la cova, corro tant com puc i amb un gran esforç surto de la cova només per adonar-me que tot a l’exterior és molt més fosc, el cel és vermell, i per si no fos poc el líquid (que surt de dins de la cova) ara és molt més semblant a un ésser viu, i va a molta més velocitat. Simplement és córrer durant el camí per adonar-me amb horror que el camí s’acaba, ja no existeix el poble, no hi ha rés més enllà del camí, simplement buit. Atrapat i sense sortida l’obscuritat s’apropa cada cop més. S’ha acabat.

Nil, el vostre ocell preferit (ni idea de com dormiré aquesta nit)

Nil

Em sap greu, però hi estic en contra. Per què a les noies se’ls ha de regalar roses i als nois llibres? Sé que actualment això no es fa tant, tot i així, em sembla molt sexista que encara es tingui present aquest costum. Primer de tot, les roses són més barates que els llibres, ho dic per si algú no se n’havia adonat. I segon, ara ja és més normal que a la noia se li regali un llibre, fins i tot que se li regalin les dues coses, llibre+rosa, però en canvi, a els nois què? No se’ls pot regalar una rosa, també? Per què és estrany que un noi rebi una rosa (o un ram de flors) com a regal?

Sé que em respondreu que simplement és una tradició i que no cal capficar-s’hi tant, però no ho veig així. És cert que és una tradició, evidentment, però el que estic qüestionant no és tant la tradició com els seus orígens. A qui se li va acudir aquest costum? Per què la resta de la gent el va seguir? Per què avui en dia la gent el segueix respectant?

Doncs la veritat és que no sé la resposta i em sap greu no poder oferir-vos-la, però em semblava interessant plantejar-vos el dubte. El pròxim cop que li hagueu de regalar alguna cosa al vostre pare/amic/amant, regaleu-li flors (bé, flors i alguna coseta més, eh), ja veureu que també les sap valorar.

Maria

Tots en tenim de vida, tots els éssers vius, es clar. Però cada ésser en té una visió diferent. Jo crec que una mosca que dura dos dies es pren la vida de diferent manera que una tortuga, la qual pot complir fins a centenars d’anys. Però jo volia parlar, més que res, dels humans.

Tots durem el mateix (si fa no fa), però cadascú té les seves pròpies preocupacions. El que a tu et preocupa a un altre li sembla insignificant comparat amb el que a ell li causa preocupació. Però aquestes preocupacions poden canviar més bruscament que el temps. I si són tan insignificants per uns, i poden variar tan ràpid, perquè ens hem de preocupar per elles? Potser perquè són preocupacions… Quan no ens passen coses importants (les quals estan relacionades, des del meu punt de vista, amb la salut, l’amor i els diners) qualsevol tonteria ja ens causa preocupacions. Però quan alguna de les coses importants ens falla, veiem la sort que teníem abans sense problemes importants. Encara que, realment, aquest tema és força complex, ja que hi han problemes i problemes, de molt importants i de molt poc, que varien segons l’edat de l’individu.

Vull fer referència a la meva tieta, la qual en aquests moments està tenint un fill. Aquest matí la protagonista de la seva vida era ella, però a la nit el protagonisme passarà al seu fill. Ella passarà a ser l’actriu secundària de la pel·lícula de la seva vida. I ho dic així de segura perquè fa cosa de dues setmanes la meva altra tieta també va tenir un fill. Però no només canvia la vida de les mares, sinó també les dels nens, els quals passen de no tenir cap preocupació a haver de procurar que les mares sàpiguen que han de menjar.

La millor solució als problemes és pensar que no ets el que en té més del món, sinó que hi ha gent amb més problemes i de més importància. Per tant, sempre que estigueu preocupats per coses que en realitat no són importants, digueu-vos a vosaltres mateixos: Don’t worry, be happy! 

Aina Ros Alsina

Tito Vilanova va ser un futbolista i  entrenador  del primer equip del Futbol Club Barcelona des del 15 de juny de 2012 fins al 19 de juliol de 2013, quan va ser obligat a retirar-se per poder fer-se un altre tractament en la seva lluita contra el càncer que tenia concretament a la glàndula paròtide. Tito portava lluitant contra aquesta malaltia dos anys, ell sempre havia sigut molt fort per poder superar-la tot i que havia estat obligat a deixar el que realment li agradava, el món del futbol.

Tito sempre ha sigut molt estimat per tots els barcelonistes, per això el passat divendres 25 d’Abril va ser un dia molt dur per tots,Tito va morir a l’hospital on portava una setmana ingressat perquè la seva malaltia anava empitjorant. Poc després de l’anunci de la seva mort les xarxes socials s’han omplert de comentaris de suport a la família i de record al que va ser entrenador del primer equip del Barça. Durant aquets dies després de la seva mort el camp nou ha estat el lloc més visitat de tot Barcelona on s’ha creat un racó amb una foto de Tito perquè tots els aficionats portessin objectes per tenir un bon record.

Malgrat aquesta mala notícia tots els barcelonistes, i aficionats al futbol sempre recordarem a Tito com a un gran exemple a seguir.

Carla Marco