LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Aquest és el missatge que m’agradaria transmetre a molta gent que conec que rarament somriu tot i tenir un gran sentit de l’humor. Sembla que han malentès l’art del somriure: no s’ha de somriure només quan et fan un acudit o quan t’ho passes bé, a vegades un somriure significa molt més del que podem assimilar.

Sóc una persona la qual adora somriure i adoro veure somriures, un somriure a la cara d’algú que parla amb tu sense una raó lògica és, de vegades, una de les millors coses que m’han passat. Et dona confiança en aquella persona i et dona lligams més forts , perquè tens la sensació que d’alguna manera la fas més feliç, la qual cosa et fa feliç a tu, i la teva felicitat ajuda a la seva i tot plegat acaba siguen un dels cercles viciosos més dolços i fantàstics que hi ha.

No cal oblidar que un somriure no sempre representa felicitat, de vegades pots veure somriures que expressen que alguna cosa no va del tot bé, altres que expressen vergonya, altres que expressen orgull, i tots són bons, perquè una persona somrient tot i tenir un moment difícil la transforma als teus ulls ( o als meus com a mínim) en una persona realment forta, que somriu per no preocupar-te, perquè li caus bé i, tot i ser evident que passa alguna cosa, tu valores aquest gest perquè ho mereix, perquè ho intenta.

Una persona que somriu molt és una persona que em desperta confiança, amistat, simpatia i força interior, i com més persones tinguem somrient més possibilitats hi ha que tinguem un espai més confortable. Per això vull enviar aquest missatge a les persones que somriuen poc: somriu punyeta! No és tant difícil!

Nil, el vostre ocell (rialler) preferit.

Quan dic que no tinc mòbil, em refereixo als Iphones i als ‘’ordinadors de butxaca’’ en general, perquè sí que en tinc de mòbil.
El telèfon va ser un dels grans invents de la humanitat. Qui no voldria poder comunicar-se amb algú a l’altre punta del món? Amb el telèfon, això es va aconseguir, i va suposar un gran avenç en el camp de les comunicacions. Aleshores un parell de dècades després, el telèfon es va convertir en mòbil, per a major comoditat dels usuaris, i aquest es va incorporar un ordinador que permetia buscar informació, navegar per internet i tenir una petita granja de vaques en una realitat virtual. Aquí és on comença el problema. Totes aquestes aplicacions que s’anuncien tan útils, servicials o divertides no són res més que vampirs que s’alimenten del nostre preuat temps. També hi ha un altre inconvenient: la pèrdua de comunicació. Sé que pot semblar una incongruència, però els mòbils ens allunyen de la gent que tenim més a prop. Deixem de parlar per enviar missatges, deixem de llegir per jugar i deixem de treballar per veure vídeos de gats.

Ferran

Aquest dilluns dia 7 d’abril tinc l’examen de Ballet de la Royal Academy of Dance. Consisteix en ballar els pasos que has practicat durant tot l’any davant d’una dona d’Anglaterra que et va puntuant.
Tinc més nervis que els altres anys perquè aquest cop en comptes de entrar en grup de tres hem d’entrar soles, i si et pares en mig del ball ja et suspenen l’examen. A més, és l’últim curs i ja em trec el títol.
Per altra banda uns dies abans la professora ens va dir que aquest any vindria a examinar-nos un home. No sé si és millor o pitjor, espero que no sigui molt estricte. Desitjo que vagi perfecte!

Laia

Per a mi ha estat una mica decepcionant que el viatge de final de curs sigui a Holanda. Ja que mitja família meva és holandesa i he estat moltes vegades a Amsterdam, sincerament hagués preferit anar a Itàlia. Malgrat això i donat que s’apropa el nostre viatge de final de curs a Amsterdam, us vull animar una mica mitjançant aquest escrit. El dedicaré a un tema molt significatiu a Holanda: l’aigua.

Els holandesos han après a conviure amb aquesta realitat i han fet d’un possible punt feble, el seu punt fort. Podríem dir que tot el país és una autentica obra d’enginyeria. Hi ha una expressió que ells hi diuen: ” Déu va crear el món i Holanda la van crear els holandesos”. També diuen que “els holandesos són com l’aigua, si es queda quieta es fa malbé”, potser per això que trobareu holandesos a qualsevol lloc del planeta. Potser això sembli una mica exagerat però son reconeguts com a grans enginyers i comerciants.

Quan us trobeu a l’avió, aterrant a Schiphol (aeroport a Amsterdam) fixeu-vos i veureu més aigua que terra. Tindreu la sensació que les rodes de l’avió estaran a punt d’aterrar a un terreny pantanós, ple d’aigua i herba. Però no us preocupeu, de seguida notareu que la terra és ferma. Com a curiositat, dir-vos que l’aeroport d’Amsterdam està a 4 metres sota el nivell del Mar del Nord,  igual que passa amb una gran part d’Holanda.

Els molins que trobareu per tot el país, no son un element de decoració sinó un complement indispensable, juntament amb innumerables ponts, dics, dunes , estacions de bombeig, comportes d’aigua, etc… amb un sol objectiu: guanyar la batalla al mar i mantenir el país “en flotació”.

Amsterdam està assentada en desenes d’illes unides per centenars de ponts, i aquesta distribució concèntrica fa que la orientació, dins de la ciutat es pugui fer complicada, si no es disposa d’un plànol.

Dir-vos que, totes las construccions estan aguantades per pilars o estaques de fusta, que s’enfonsen molt endins de la terra ,buscant terra ferma, per a evitar que perdin la seva verticalitat. Actualment, es substitueix la fusta per materials més duradors com el formigó o el ferro.

Els canals d’Amsterdam son una forma de controlar l’aigua, dividint el cabal del riu Amstel però a la vegada són nombroses vies navegables i una excel·lent via de transport. En total, el centre de la ciutat disposa de 160 canals que, en conjunt, sumen un total de més de 1000km. Sobre ells hi han 1.281 ponts.

El cinturó és la zona delimitada pels tres principals canals d’Amsterdam, el dels Cavallers, el de l’Emperador y el del Príncep i es  van construir de forma paral·lela i formant una mitjalluna. Com un exemple més de la integració de l’aigua a la vida dels holandesos, podreu trobar infinitat de vaixells (2400 en total) on hi viuen famílies que han fet d’aquests els seu hàbitat natural.

Si tenim la oportunitat de fer un “tour” en vaixell,  ens explicaran una part de la historia de la ciutat en castellà o sinó en anglès…

Us convido a investigar pel vostre compte alguns elements característics de la ciutat:
-sabeu el que vol dir: Amsterdam?
-sabeu què signifiquen les tres creus que formen part de l’escut de la ciutat?
-sabeu per què les façanes dels edificis està lleugerament inclinades cap endavant?
-sabeu quant mesura la façana més estreta?
-sabeu quants anys va formar part Holanda de la Monarquia Espanyola?
-sabeu el nom d’una noia jueva que va escriure el seu diari amagada a una casa d’Amsterdam, en temps de Hitler?

-i, la més important, sabeu per què hi han gallines daurades com a símbol en els campanars?

Us agraeixo la vostra atenció si heu arribat fins aquí. Per a qualsevol dubte que tingueu, així com si voleu fer-me arribar les vostres respostes a les qüestions que us he plantejat, podeu deixar els vostres comentaris a aquesta pàgina web. Això sí, sempre i quan no tinguin a veure amb les drogues ja que les trobo odioses i n’estic totalment en contra.

Mark

Tots podem escollir el que volem fer i com, perquè som “lliures”. Poden haver-hi conseqüències bones o dolentes segons el que escollim.

A vegades m’agradaria que la vida vingués guiada per unes instruccions i amb un telèfon d’atenció al client… Sovint la millor tria és el vot en blanc, és a dir, no escollir res. Qui no ha pensat algun cop en oblidar-se de les conseqüències, ser com un bebè i seguir totalment la política del Carpe Diem?

A mesura que va passant la vida, les eleccions que hem de fer són més difícils, més importants, més doloroses potser, ja que això implica créixer i madurar com a persona. Em vaig adonant de la por que se sent moltes vegades davant de segons quines decisions. Un clar exemple és el d’escollir el que estudiaré, ja que aquesta elecció és tan sols la primera pedra del castell que és la vida.

Carla.

Aquest divendres 4 d’abril, tinc una entrevista a la Monlau de Barcelona. Aquesta entrevista que haig de fer serveix per qualificar-me i saber si sóc o no apte per entrar en aquella escola.

No us mentiré, la veritat és que estic una mica nerviós, això de l’entrevista no em fa molta gràcia, ja que no és una d’aquelles normals. En aquesta et parlen en anglès, has de muntar y desmuntar motors, intentar muntar una moto sencera, des de “l’esquelet” fins al “cor”, i també posar-li les carcasses.

La meva mare m’ha dit que no em preocupi, que segur que ho aconsegueixo, però la veritat és que és inevitable posar-se de nervós, ja que estàs parlant amb una persona que no coneixes en un altre idioma i a més a més has de fer veure les teves habilitats.

De moment encara estic de nerviós, però jo crec i espero ser apte, ja que a part d’obrir-me moltes portes al futur, és el que de veritat m’apassiona, m’omple, em podria passar hores i hores treballant d’aquesta feina.

Pablo

El rap és una cosa que porto dins meu, no és una simple música no, és un sentiment, és l’orgull, la tristor, la rabia, la desesperança, la il·lusió, la traïció, el desengany i la meva vida.

Cada cop que escolto cançons de rap sento com que em trec un pes de sobre es com si el rap produís una sensació en mi que em calma em tranquil·litza i fa que pugui veure les coses amb tranquil·litat i calma. El rap es tan important en mi que li puc dedicar més de 2 hores diàries i no cansar-me’n, puc estar més temps i tot escoltant rap i acompanyant les cançons.

Tothom diu que té alguna cosa que l’identifica, ja sigui un esport, un moviment, una religió, un sistema, doncs bé a mi m’identifica al rap tot el que m’ha acompanyat durant aquests ultimis 5 anys, i ell no és com les amistats que a vegades fallen i et deixen fet pols no el rap et compren i t’ajuda a millorar i et fa reflexionar sobre la més insignificant de les coses.

El rap com ja he dit ho és tot per a mi, sense ell crec que estaria més perdut del que ja estic.

“Lo mío es el boli i el ritmo cariño lo sabes desde que era un niño”

Guillem

Fa un parell de setmanes, la meva família i jo vàrem anar a Girona a pasar el cap de setmana. L’últim dia de l’escapada, vam anar a Besalú, un poblet antic i molt rústic, a dinar. Mentre buscàvem un restaurant on seure, passejàvem per un parc.. Allí hi havia nens jugant, gent donant menjar als ànecs, parelles d’avis passejant i dos nois d’aspecte musulmà. Resar, estranya paraula de sentit confús per a qualsevol que no ho practiqui.

Jo sempre he estat ateu, reaci a totes les religions i les seves promeses eternes, però ara les respecto. Puc entendre que són necessàries de vegades, tot i les guerres i misèries que causen, per donar esperança i creure en la possibilitat de coses millors. I és que no és la religió en si la que fa la guerra, sinó la ignorància i l’ànsia de poder de les persones.

Amb aquest text només volia defensar la religió com a tal i no als seus representants, que són humans i com a tals no són perfectes.

Ferran

Sé que queda lluny, però el pla que tinc per aquest estiu, a part d’entrenar, és fer un viatge a Mèxic. Em faria molta il·lusió poder anar a aquest país bàsicament per dos motius. El primer és perquè hi tinc família i, per tant, seria una bona oportunitat per visitar-la. A més a més, mai he trepitjat Amèrica i crec que seria una experiència genial. De fet, aquest escrit no tracta del planning que tinc per a les vacances, sinó dels problemes que han sorgit a l’hora de plantejar la idea del viatge als meus pares.

Tot va començar quan la meva tieta va comentar que cap al juliol marxaria a veure la família a Mèxic. Des de fa dos anys que jo hi vull anar, però és una mica complicat, ja que som quatre persones a casa i el viatge s’encariria massa. Així que, en aquell moment vaig veure l’oportunitat perfecta per fer la gran pregunta: “Papa, puc anar a Mèxic amb la tieta?”. El meu pare em va mirar amb un somriure una mica estrany, feia cara de no creure-s’ho. Jo hi vaig insistir i ell em va donar la mateixa resposta que em dóna sempre quan alguna cosa no li sembla bé: “Ja parlarem”. En aquell moment se me’n van anar totes les esperances que tenia de fer el viatge i ja no hi vam parlar més. Anaven passant els dies i de tant en tant, jo iniciava la conversa per parlar sobre el tema. Cada vegada que hi parlàvem em posava una excusa diferent. Un dia em deia que Mèxic era molt lluny, un altre que què faria si em passava alguna desgràcia, al dia següent em posava l’excusa dels entrenaments que tinc al juliol… Així fins avui, i encara estic esperant una resposta.

Entenc que costi prendre una decisió definitiva perquè Mèxic està molt lluny i tot el rotllo aquest, però quin motiu hi ha per no deixar-m’hi anar? Pensant-ho bé, no té perquè passar res. Arreu del món, cada dia viatgen milions de persones i no acostuma a passar-los cap desgràcia ni accident. Al cap i a la fi aniria amb la meva tieta, així que no entenc per què no podria. Crec que el què no assimilen és que ja m’he fet gran, no sóc una nena petita. Sí, quan ets un nen els pares no et deixen anar a qualsevol lloc, ja que en la majoria dels casos els nens petits ploren i enyoren els seus pares a la nit següent d’estar fora de casa, però jo no! Amb això no vull dir que no enyori els meus pares quan passo molt de temps fora, sinó que, com sóc prou gran em sé controlar.

En fi, aquest estiu encara no sé què faré, si aniré a Mèxic o no, però espero que els meus pares s’apressin a prendre una decisió perquè la meva tieta ha d’anar traient els bitllets d’avió. Tant de bo que la resposta sigui un sí, d’aquesta manera podria visitar la família i viuria tota una experiència en un continent que m’agradaria molt conèixer.

Marina

L’altre dia vaig veure una pel·lícula molt inspiradora. Sincerament jo no la tornaria a veure, perquè és d’aquelles pelis que fa patir. Està basada en fets reals, per això és tant impactant.

Ens trobem a l’any 1985 on dos nois anglesos s’aventuren a pujar una muntanya d’aquelles tant difícils del Perú. No tenen gaire experiència, però com són joves i tossuts la pugen pel cantó més difícil. A la baixada en Joe es trenca una cama i ell mateix explica com li “grinyolava l’os”. En Joe va lligat al Simon, el seu company. Però com en ell està uns 50 metres més avall, en Simon no s’adona que en Joe es queda penjat al no res. No té cap paret on agafar-se. Es queden una estona així, i com en Simon es pensa que en Joe és mort, talla la corda. Això fa que en Joe caigui d’uns 50 metres a dins un forat de gel. En Simon dolgut per el que ha fet, torna al camp base (cremat, deshidratat, ferit…). Mentre, en Joe, amb la cama trencada (cremat, deshidratat, i ferit) aconsegueix sortir d’aquell forat tan horrible. Un cop fora, es dirigeix cap al camp base creient-se cada cop que s’aixeca. Fa un esforç físicament impossible però al final arriba amb els altres que pensaven que era mort. El que em va sorprendre més de tot això, és quan en Joe està a punt d’arribar al camp passa factura de la deshidratació i es pensa que ja és home mort, em va sorprendre molt que l’únic que li ve al cap en aquell moment és “Brown girl in the ring” de Booney M.

Si no m’haguessin dit que aquesta peli-documental està basada en fets reals i els mateixos Joe i Simon no sortissin explicant la seva perillosa experiència, hauria pensat que és una d’aquelles pelis americanes amb final feliç.

Haig de dir que quan en Joe estava a dins la cova pensat què feia i amb l’os absolutament partit i trancat, jo m’hauria quedat allà a morir. M’hauria estirat i hauria pensat en les coses més bones m’han passat a la meva vida. M’hauria rendit. És increïble l’esforç que fa en Joe per reunir-se amb el seu amic, és un esforç sobrenatural, es sobresupera. No he comptat les vegades que quan vaig d’excursió i a mitja pujada penso “si pogués em quedaria aquí assentada i després tornaria enrere”. Crec que el meu esforç hauria d’aprendre de l’esforç d’en Joe ja que quedar-se mig mort i deshidratat i tenir tantes ganes de viure no té res a veure amb el meu esforç per no suspendre.

Helena