LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Tot va començar l’any passat, va ser llavors quan vaig iniciar les meves sortides nocturnes amb els amics durant l’estiu.  Un dia em van dir de quedar, així que vaig anar a parlar amb els meus pares a veure si aquella mateixa nit podria sortir fins tard i aquí va ser quan es va crear el problema, a partir de quina hora es considerava tard?

Personalment em considero una persona responsable i puntual però no serveix de gaire. Per molt responsable i puntual que pugui arribar a ser, durant l’estiu i només durant l’estiu l’hora de tornada a casa es a les 00, i dic durant l’estiu perquè en tota la resta de l’any es més aviat. Trobo molt injust que l’hora de tornada sigui a les 00 i més sabent que estic a cinc minuts de casa, que no he tingut mai problemes per fer enrenou i que sóc puntual. Quan veig que no tinc res a fer per convènçe’ls per arribar més tard començo a comparar-me amb altres amics que directament o no tenen hora de tornada o bé sí que tenen, però més tard.

Després d’estar com 30 minuts discutint ja entrem a la història familiar, que si me germana a la meva edat no sortia fins tan tard… que ells quan tenien la meva edat a les 22 havien de ser a casa… Sempre el mateix problema i les mateixes respostes és un tema que no avança, i si algun dia trec algun bon motiu per sortir fins més tard comencen les amenaces que no sortiré més o que em faran tornar més aviat. Així que tinc les de perdre i m’acabo rendint i conformant.

Amb aquest text no espero que em deixin sortir fins més tard, simplement vull que tots els pares que llegeixin això reflexionin, que no hi ha res dolent en sortir alguna nit fins tard.

Ricard

Normalment, tots els estudiants de ESO tenim una assignatura que des de que vam començar a l’institut ens ha costat treure una bona nota, aprovar-la o fins i tot haver-la de recuperar al setembre. Aquestes assignatures sovint fan que et baixi la mitja de la nota global bastant i que et quedis a final de curs amb una certa ràbia, perquè creus i penses que t’has esforçat i has dedicat molt de temps d’estudi en aquella matèria per acabar traient com a molt un cinc peladet.
En el meu cas, no he tingut una assignatura que em trontolli tots els cursos, però si que a partir de 3er vaig començar anar fluix a matemàtiques (una matèria que sempre m’ha agrada’t) i sincerament no tinc ni idea de com he passat de treure sisos i sets a 1er i a 2on a treure quatres i algun cinc a 4rt, perquè tot i que lògicament el nivell de dificultat ha anat augmentant, jo actualment dedico més hores de estudi per a les matemàtiques que en cursos anteriors.
Per tant, quan suspenc un examen de matemàtiques, fet que passa sovint aquest any, sento una sensació de impotència perquè veig que per molt que estudiï i faci els deures no aconsegueixo aprovar els trimestres, a no ser que sigui a través d’exàmens de recuperació. El temps d’aquest curs s’esgota i ara em veig obligat a no fallar en cap examen de mates més, perquè una altra mala nota significaria pràcticament el suspens final de la assignatura i que hagués de anar-la a recuperar per setembre.

Sergi

Fa un parell de setmanes vaig veure un vídeo on un noi explicava un fet de la seva vida que a mi em va impactar molt, per això m’agradaria compartir-lo amb vosaltres. Aquest noi es diu Ross Capiccioni i viu a Macomb, Michigan, als Estats Units. Ross tenia un amic al coneixia des de feia deu anys i als dos els agradaven les mateixes coses, sortien junts de festa i parlaven de les seves coses, com ho fan dos amics. Un dia, aquest amic li va dir a en Ross que l’acompanyés a casa del seu cosí a la part est de la ciutat, una de les zones més conflictives de la ciutat. Ross no ho veia clar i no el volia acompanyar i per això li va dir, molt amablement que no hi aniria, que era un lloc perillós. El seu amic va continuar insistint, inclús li va oferir diners, cosa que l’havia d’haver fet sospitar que alguna cosa rara estava passant. Però com era el seu amic i confiava en ell, Ross va acceptar d’acompanyar-ho.

Un dia, en sortir de l’escola on estudiaven van emprendre el viatge fins la casa del cosí en cotxe. Quan va agafar la sortida de la carretera per anar cap allà Ross va tenir la sensació que alguna cosa no anava bé, se sentia estrany. Van seguir amb el cotxe fins que l’amic li va indicar que ja havien arribat, que aquella era casa del cosí. Quan va tombar la cantonada per entrar-hi va veure un cartell que deia “Vigileu, no entreu”, però Ross coneixia el seu amic i encara que no estava molt segur del que feia, va confiar.

Van baixar del cotxe i uns segons més tard, mentre Ross estava mirant pel seu voltant, va sentir un terrabastall, com una explosió: Pam!, era el soroll d’una bala, l’havia sentit molt a prop, es va mirar el cos i va veure el seu braç penjant. De seguida va pensar que el que estava passant no era real fins que va començar a veure sang, a sentir un gran dolor i va caure de genolls a terra.

Va mirar cap amunt i va veure el seu amic amb una pistola, a uns tres metres de distància, apuntant-lo. Ross, amb la mirada incrèdula, li va preguntar si l’havia disparat. L’amic no va dir res i el va tornar a disparar, aquesta vegada al pit. Ross, molt mal ferit , no podia respirar, ni podia veure res. Es va quedar de quatre grapes repenjant-se sobre les seves mans i va notar el fred del metall de la pistola sobre al seu cap. Com va poder, amb l’habilitat que dóna l’instint de supervivència i de la desesperació va retirar una mica el cap i pam! Un altre tret. Sortosament la bala no el va tocar de ple, encara que li va aixecar la pell del cap. L’havien disparat tres vegades i estava molt mal ferit, però encara respirava.

Després d’això, en Ross no es podia moure, era immòbil al terra. No entenia què li havia passat ni per què; però encara era viu. Recorda que ell mirava cap amunt fins que es va trobar la mirada freda del que considerava com amic, aquest li va pegar una puntada de peu a la cara, que li va treure algunes dents. Així, estirat a terra i mig inconscient, va notar com li regiraven les butxaques i li agafaven les claus del seu cotxe. Amb els sentits emboirats i la sang escapant-li per les ferides va aconseguir recolzar-se sobre el seu estómac i per veure com el seu amic s’escapava amb el seu cotxe.

Ross va pensar que tenia dues opcions: o quedar-se a aquell lloc i morir o intentar aixecar-se. Es va decidir per la segona cosa, si és que el cos li responia. Va intentar d’incorporar-se amb el seu braç, però estava fet miques. Ho provà diverses vegades fins que es va rendir, no podia més. Quan ja només esperava morir-se, va notar que uns braços l’ajudaven a aixecar-se. Va mirar al seu voltant i no hi havia ningú. Estava dret recolzat amb algú. Caminava com un borratxo, com una mena de zombi de les pel·lícules. Després va sentir que li donaven un copet a l’esquena per avançar. Va avançar el que li van semblar quilòmetres i va caure al terra, de bocaterrosa. Va tancar els ulls. Sentia que la vida se li escapava. Es va desmaiar.

S’estava morint. Va sentir la veu d’una persona que li deia: Escolta!, desperta, t’estàs morint! La veu d’un home li deia que no tanqués els ulls, que aguantés, que l’ambulància estava de camí. Ell li va dir que el deixés tranquil, que volia dormir, però el seu cap li deia: “estigues despert, si dorms serà per sempre”. Llavors el van recollir els infermers de l’ambulància i el van dur a l’hospital. En arribar-hi, els metges que el van atendre pensaven que no podrien fer gaire cosa. Un d’aquests metges va insistir a reanimar-lo per intentar salvar-lo. Aquest doctor el va dur al quiròfan i el va operar urgentment i, finalment, li va salvar la vida. La ferida al cap era molt aparatosa però no mortal, el braç el podien arreglar, però la ferida al pit podria ser mortal perquè havia afectat als pulmons.

Va estar en coma uns dies i quan va despertar, ho veia tot com en un núvol, va pensar que estava mort. Tenia només 17 anys i era mort… A poc a poc, ho va veure tot més clar. Va veure les cortines, va notar el tub que tenia dins la gola per poder respirar i una infermera que li deia: Vinga noi, desperta, que,estàs viu! En poc dies li van treure la respiració assistida i li van començar a fer unes quantes preguntes: Com et dius? Qui és el president? Quants anys tens?. El noi no sabria res. Li van preguntar si se’n recordava d’algun número de telèfon per poder contactar amb la família i, afortunadament, se’n recordava del número de telèfon del seu pare. Durant tres dies la seva família no sabia res d’ell ni què havia passat.

Al quart dia li van dir que havia d’intentar caminar, que aviat se n’aniria a casa. Ell ho trobava una mica estrany que tenint el cor malament i acabat d’operar se’n pogués anar a casa tant d’hora. De totes maneres, en Ross estava content perquè havia sobreviscut. Al trobar-se millor va començar a recordar el que havia passat i la policia li va prendre declaració. En Ross va explicar a la policia el que havia passat i van detenir el seu suposat amic.

Mesos més tard en Ross va haver d’anar a judici i es va veure obligat a explicar i recordar tot el que havia passat aquell dia. El jutge li va dir al seu antic amic que havia de donar les gràcies a en Ross per sobreviure perquè si no ho hagués fet, en comptes d’estar 35 anys a la presó pel que havia fet, s’hi hauria estat tota la vida.

Durant el judici en Ross va saber que l’havia disparat perquè volia entrar a formar part d’un grup i la seva primera prova era matar algú, i ell va pensar que era l’opció més fàcil. Així doncs, havia estat a punt de morir perquè una persona que era amiga seva pogués entrar en una banda. A partir d’aquell moment va canviar molt la vida de’n Ross. Els quatre primers anys van ser els més difícils. Va haver d’aprendre a parlar, a valer-se per si sol. Però el que més difícil li va resultar és ser positiu i tornar a confiar en la gent.

Ross diu que abans es queixava per tot però que després de la seva experiència, veu la vida d’una altra manera. Està content de seguir viu i en comptes de veure el que no té, com feia abans, ara veu i valora molt més el que té i el que el fa feliç.

Bé doncs aquesta és de la història que em va impactar tant. Això li pot passar a qualsevol. En qüestió de segons, pots passar d’estar viu a estar mort. També m’ha fet reflexionar sobre el que diuen de les bones i males companyies. A vegades els que penses que són els teus amics són els que et poden fer més mal. No puc entendre com algú pot intentar matar a sang freda a un amic, que coneix des de fa 10 anys. Tampoc acabo d’entendre quina mena de prova és aquesta per entrar en un grup et facin matar a una persona. A una persona que a més a més és amiga teva.

Una altra lliçó que he aprés de l’experiència d’en Ross és que les persones hem de tenir esperit de superació i de lluita per enfrontar-nos a totes les dificultats i mirar de superar-les.

Anna

Bip-bip
Ya es tarde, deben ser las cuatro de la mañana. Andrea levanta el brazo buscando torpemente su móvil en la mesita de noche.Tira un par de pulseras y las llaves de casa al suelo hasta alcanzarlo. Se frota los ojos y se incorpora en la cama. Lee mas de cien mensajes de varios grupos del whats app. Tantos mensajes para no decir nada, piensa. Encuentra otro mensaje recibido a las 00.36: “Ya he llegado a casa! No te he podido decir nada porque me he quedado sin batería. Joo, supongo que estabas cansada y te has ido a dormir ya. Hoy has aguantado el ritmo del grupo como una campeona, has hecho sufrir mucho a los chicos porque te querían ganar. Estás fuerte, ¿eh? Se nota que entrenas. Voy a ir a dormir yo también, joo, no voy a dormir bien si no me cantas una nana. Mañana hablamos y recuerda que me debes algo. Duerme bien y descansa, un beso.” Ese mensaje le hace sonreír como una tonta. Los 43km de sufrimiento durante la mañana habían valido la pena solo para verlo y pasar un rato con él. Aun no se ha dado cuenta, pero ese chico le hace sentir bien y poco a poco se empiezan a coger más cariño.

Carla

Estic caminant per la platja plena de gent, tothom somriu i s’ho passa bé. Ara mateix no fa calor ni vent i la mar està completament en calma. Tinc la impressió de que alguna cosa no va bé, tot és molt fals i res aparenta ser real, sembla que estigui somiant. Just en aquest instant, em desperto al meu llit estirada de panxa enlaire, però no obro els ulls ni em moc, no puc fer-ho! Una sensació d’angoixa m’envaeix i les pulsacions del cor es comencen a accelerar, per més que ho intento els senyals que envia el meu cervell a la resta del cos no es compleixen i no em puc moure. Intento calmar-me, per fer-ho, em centro en la meva respiració. Noto com començo a tranquil·litzar-me i m’esforço per visualitzar algun tipus d’imatge i aconseguir tornar a dormir. Al finalitzar els segons que dura aquest moment, per fi em desperto. Un alleujament alliberador no deixa de brollar de dins meu, ràpidament m’aixeco del llit i estiro els braços amb tota la força que puc. Sense deixar de badallar, començo a moure els braços  i m’espabilo tant com puc.

Marta

Amb els escoltes hem fet un projecte anomenat KIVIT on ajudem a les persones grans. Les persones grans es poden ajudar de moltes maneres, i nosaltres hem escollit l’habitatge digne. Tota persona mereix viure en un habitatge digne, sota un sostre segur. Però és clar, no tothom pot gaudir d’això a la perfecció. Durant quatre dies hem estat pintant i arreglant tres cases.

La meva, la casa de l’Ana, una dona de 83 anys tenia l’habitació i moltes parets destrossades. Com no es podia permetre uns paletes, l’hem ajudat. Els altres grups de cases han fet el mateix, i malgrat tenir alguns problemes ho hem acabat tot exitosament. Aquest projecte no només m’ha aportat aprendre com pintar o tapar forats, també ha enfortit els lligams del grup, i el més important de tot, he ajudat. Sé que es pot ajudar de moltes maneres, i totes bones, però ara noto realment que he fet una cosa bona i a més a més he fet una nova amiga, l’Ana. L’Ana és una dona que xerra pels descosits, i totes les històries que explica són d’allò més divertides. Ens va explicar que deu fer uns setanta o seixanta anys que viu a Vilassar, perquè va emigrar de Múrcia. Una de les coses que em va impactar més d’ella és que quan treballava a la fàbrica portava vint telers!

En resum; recomano molt fer aquest projecte, no aquest concretament, sinó ajudar a persones grans ja que no només les ajudem a elles sinó també a nosaltres perquè a vegades se’ns oblida que són elles les més sàvies i les que ens poden donar millors lliçons.

Helena

Cada cop queda menys perquè acabi el curs. Podríem dir que ja estem al final. Vacances de Setmana Santa, Maig  i el viatge a Amsterdam. A això vull arribar, tothom està pensant en el viatge de fi de curs. Per a molta gent és una experiència que mai tornarà a passar. Hi ha gent que no ha sortit mai d’Espanya o que directament ni ha viatjat en avió i per això crec que estem esperant que arribi el 16 de juny per agafar el vol cap a Amsterdam.

No hem de deixar a part els exàmens ja que és el trimestre on més actius hem d’estar, molta gent s’hi juga el curs i no hem de tirar el treball de dos trimestres per un simple viatge.

Crec que serà una experiència que mai oblidarem com ho va ser per a mi anar a Andorra. Mai havia anat a esquiar i va ser fantàstic. Vaig aprendre amb moltes ganes i amb amics és més divertit. Però ara és anar a un país on no parlen el mateix idioma i crec que podrà estar fins i tot graciós veure com intentem comunicar-nos amb els holandesos.

Fins aquí el meu escrit, us desitjo a tots (i a mi també) molta sort en aquest últim tram de fi de curs i espero que ens ho passem genial a Amsterdam.

Àlex.

Fa un parell de setmanes, la meva família i jo vàrem anar a Girona a pasar el cap de setmana. L’últim dia de l’escapada, vam anar a Besalú, un poblet antic i molt rústic, a dinar. Mentre buscàvem un restaurant on seure, passejàvem per un parc.. Allí hi havia nens jugant, gent donant menjar als ànecs, parelles d’avis passejant i dos nois d’aspecte musulmà que resaven agenollats de cara a la Meca. Resar, estranya paraula de sentit confús per a qualsevol que no ho practiqui.

Jo sempre he estat ateu, reaci a totes les religions i les seves promeses eternes, però ara les respecto. Puc entendre que són necessàries de vegades, tot i les guerres i misèries que causen, per donar esperança i creure en la possibilitat de coses millors. I és que no és la religió en si la que fa la guerra, sinó la ignorància i l’ànsia de poder de les persones.

Amb aquest text només volia defensar la religió com a tal i no als seus representants, que són humans i com a tals no són perfectes.

Ferran

Com ens poden arribar a molestar… Moltes vegades són insuportables i ens barallem amb una passió que sembla que comenci la Tercera Guerra Mundial. A vegades hi ha gent que gosa dir que sense el seu germà viuria una vida més tranquil·la. Però, tots aquells que teniu germans, heu arribat mai a pensar com seria la vostra vida sense ells? Segurament seria terrible. Avorrida, sense ningú amb qui barallar-te, una vida solitària. I és que quan tothom et falla, saps que sempre tindràs el germà al teu costat per ajudar-te. Els germans són aquells amics que no has triat i que saps que per molt que els emprenyis i els insultis sempre t’estimaran igual.  Per exemple, tu pots dir-li al teu germà burro o tonto, però si li diu algú de fora t’emprenyaràs. Els germans són els germans, són de la teva propietat, i tu de la de ells. Sempre et diran la veritat, sempre els pots confiar un secret (ja que com a molt l’explicaran als pares, però a ningú més) i sempre et defensaran, siguin el germà gran o el petit.

Encara que no ho sembli, no hi ha amor més fort que el que hi ha entre dos germans. Acabats de néixer ja s’estimaran inconscientment i sense mesura, i al llarg dels anys aquest amor perdurarà per sempre. I ho dic així de segura perquè jo tinc una germana dos anys i nou mesos més petita que jo, amb la que m’hi acostumo a barallar quasi cada dia, però és la persona que estimo més en aquest món. Des de què va néixer que l’estimo moltíssim, encara que ja llavors ens barallàvem (la veritat que la meva germana em té a ratlla des de que era un bebè, i mira que jo sóc la gran!).

Quan érem petites, els meus pares farts que ens baralléssim com gat i gos, van voler veure quina reacció tindríem si de sobte no els vèiem. Estàvem a un supermercat, a la zona on hi havien exposades les bicicletes, jo a la punta on hi havien les més grans i la Maria (la meva germana) a l’altra, on estaven les petites. Llavors els meus pares es van posar darrere una estanteria des d’on ells ens podien veure però nosaltres a ells no. Al cap d’uns segons ens vam adonar que no hi eren, i jo i la Maria vam anar una cap a l’altra, ens vam agafar de les mans i vam començar a caminar sense dir ni una paraula. No ens calien paraules, nosaltres ja ens enteníem.  Els nostres pares van estar contents de poder veure que ens ajuntéssim per ajudar-nos mútuament, encara que acabéssim de discutir.

Per tant, valoreu els vostres germans, ja que valen més que totes les riqueses d’aquest món. No oblideu mai de recorda’ls-hi com us els estimeu, que no sigui que per una tonteria aquest amor es trenqui. La veritat és que hi ha força germans que no es parlen entre ells per discussions d’allò més tontes, i és una vertadera pena.

Aina Ros Alsina.

Al Projecte de Recerca, a fi d’orientar-nos, se’ns ha demanat que planifiquem el que ens agradaria estudiar en el futur, per averiguar si realment sabem el que estudiarem, o simplement per a fer-nos una idea. Com a estudis a explorar aquest crèdit he escollit la comunicació Audiovisual, ja que al meu grup se li ha assignat com a tema la Tecnologia, i aquesta és l’àrea que més curiositat m’ha despertat. Bé, una de les activitats que més m’ha servit per entendre millor en que consisteix aquesta feina ha sigut l’entrevista.

L’entrevista ha estat una de les activitats més interessants, amb en David Naudín (l’entrevistat) no tenia una relació familiar molt pròxima (tot i que es cosí de la meva mare). Tot i així, no va tenir cap tipus de problema per explicar-me en què consisteix la seva feina, és més, diria que li va entusiasmar la idea de que un jove, bé un adolescent, s’interessés per la seva feina tant com ell mateix ho fa.

Finalment segueixo sense saber si vull estudiar audiovisuals, com ell, ja que, tot i que segueix interessant-me, en aquest crèdit he descobert que tinc altres inquietuds. Aquesta és una de les coses que he après, però el més important que he après en aquesta activitat és que: tenir èxit laboral (que és el que en el fons jo, i tots busquem) , no es només cobrar un gran sou i dirigir unes quantes persones, sinó tenir una feina que t’ompli, que s’adeqüi a tu, i que t’apassioni com a ell. De fet no és cap cosa que no m’haguessin dit mai, però entrevistant a en David he pogut comprovar que és totalment cert. I encara que si em posés a concretar en què consisteix la seva feina molts pensarien que no val la pena, ja que en aspectes econòmics per exemple és molt irregular, o perquè s’ha de viatjar molt, jo puc assegurar a tots aquests que sí que la val, i només cal parlar uns minuts amb ell per adonar-te’n.

M’agradaria tindre una feina que signifiqués per a mi el mateix que significa la feina d’en David per a ell.

Lluís