LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Aquest any per setmana santa, els escoltes vam fer el projecte Kivit. Aquest projecte tracta en pintar les cases de les persones grans voluntàriament. Acostumen a ser molt velles, els hi cau la pintura, tenen forats a la paret, etc.

Vam triar tres cases del poble, però no a totes tenien els mateixos problemes. N’hi havia una que tenia tèrmits a les parets, i estava molt malament, l’altre s’havia d’arreglar la façana, i la que em va tocar a mi, s’havia d’acabar d’arrencar i pintar trossos de pintura que queien.

La propietària de la casa es deia Ana. La veritat es que em va caure genial, a més a més era molt graciós ja que ens dèiem igual i vam néixer al mateix dia. Ens va explicar moltes experiències, xafardejos, curiositats… es veia que li agradava molt que estiguéssim per allà, de fet, per agrair-nos-ho, cada tarda ens preparava un pastís mentre s’assentava per xerrar amb nosaltres.

Jo crec que això va ser el que li vaig donar més importància, ja que la gent gran moltes vegades es troba sola a casa. L’Ana ens deia que li agradava mirar la televisió perquè la distreia molt, però de fet, li agrada més que la vagin a visitar. Així doncs, el primer dia que vam començar a treballar, va trucar al seu fill tota emocionada, dient-li que tenia sis persones treballant a casa seva, i que estava la mar de contenta.

Volia agrair-nos d’alguna manera tot el que estàvem fent i un dia a la tarda ens va cridar per que ens volia ensenyar una cosa. Quan vam arribar a la cuina, on ella estava, vam veure uns cistellets de filferro de mides i colors sobre diferents la taula. Ens va dir que els havia fet el seu germà. Es veu que ell quan anava pel carrer, a vegades es trobava filferros i els agafava, i llavors feia uns cistells, que es veia que hi havia dedicat temps ja que n’hi havia de molt petits i que s’havia de tenir-hi molta paciència. Ens els va donar de tot cor i ens va repetir uns quants cops, que només els donava a la gent que apreciava.

De veritat que això que va dir em va agradar molt. Saber que no només li hem arreglat la casa, sinó que li hem fet molt bona companyia durant uns dies fins al punt que ens regali aquest petit objecte al qual li té tant d’amor.
En veure que li va agradar tant que hi anéssim, li vam dir que la visitaríem algun dia i no sabeu com es va posar de contenta. De fet, ja tenim planejat d’anar-la a veure un dia d’aquests i fer-li una sorpresa.

Anna

Per alguna raó que no puc recordar estic enfilada a una escala horitzontal, miro a terra i el veig ple de punxes esmolades, si caic, ho tinc clar… Segueixo endavant amb totes les meves forces, però els barrots no s’acaben mai. Les mans em comencen a relliscar i cada cop el meu cos pesa més. Vull fer un últim esforç però la mà dreta em falla i l’esquerra em rellisca, caic d’esquena a terra i noto com se’m claven les punxes al cos. El cor em fa una punxada molt forta, com un crit d’ajuda, i les pulsacions cada cop em van més a poc a poc. Sento un compte enrere i sé que és el cor que fa els últims batecs. Deu, nou, vuit, set… Cada cop escolto menys pulsacions… Sis, cinc, quatre… De sobte el cor se m’accelera i comença anar a cent per hora. Abans que s’acabi el compte enrere em desperto. Estic al llit, paralitzada, el cor em batega tan ràpid que no cal que em posi la mà al pit per escoltar-lo. Tot ha sigut un somni. Tanco els ulls i aconsegueixo, al cap d’una estona, adormir-me de nou.

No és la primera vegada que els meus somnis arriben a ser tan reals; de petita ja tenia somnis semblants on, per exemple, queia d’un precipici, però just abans de caure a terra em despertava; ara, em desperto després de caure. Quan creixem, els nostres somnis creixen amb nosaltres? Però el més sorprenent és pensar que tot ho crea el nostre cervell, és curiós i inquietant alhora. Fins a quin punt desconeixem o ignorem el potencial del nostre cervell?

Àurea

Ahir a la nit vaig sopar pizza amb el meu pare mentre vèiem el partit del Barça. Vam patir, i molt, però finalment vam guanyar. Després em vaig estirar a la part llarga del sofà, li vaig agafar els comandaments de la tele al meu pare per veure quins programes emetien o per disfrutar d’alguna gravació, llavors em va dir que ell marxava a dormir.

Vaig decidir-me de mirar una pel·lícula de comèdia. La veritat és que em va agradar bastant, es diu “Niños grandes 2”, per si interessa a algun lector. Entre whatsapps i la pel·lícula vaig acabar al llit a les 4.

Avui m’he despertat a les 12 del migdia, he esmorzat i he anat a fer un tomb amb el meu gos mentre que la meva germana estava al gimnàs i el meu pare prenent un cafè amb la meva mare a La Concòrdia. Quan han tornat tots hem dinat i m’he inspirat en fer aquest escrit.

Luca

Sempre m’ha cridat l’atenció això del món de la música, així que cap als 6 anys els meus pares em van apuntar a classe a l’aula de música de Vilassar de Dalt. En un principi només feia llenguatge musical, però al cap d’un temps vaig haver d’escollir un instrument. Jo vaig triar la guitarra. No sé ben bé el perquè de la meva elecció, simplement era un instrument que em cridava l’atenció. Pot ser que em condicionés el fet que el meu grupet d’amigues també la escollissin, encara que no ho sé exactament. La meva idea era tocar la guitarra elèctrica, però els professors de l’aula em van recomanar que comencés a aprendre amb l’espanyola i que més endavant, ja faria el canvi.

Cap als onze anys em vaig canviar a l’Escola de Música de Premià. Ho vaig fer a la força, ja que, per a mi era una drama deixar totes les meves amigues a l’aula de Vilassar de Dalt. Els meus pares em van dir que a l’escola de Premià em convalidarien la música i que, al acabar els estudis, em donarien un títol. No vaig tenir cap altre remei i els vaig fer cas. En aquell moment va ser quan em vaig adonar de que hi ha moltes maneres diferents d’ensenyar música i que la de Premià m’agradava molt, ja que, en aquesta escola ensenyen d’una manera completament diferent. La classe de guitarra em semblava molt interessant i sincerament, això em va motivar.

Ara fa deu anys que toco la guitarra i la veritat és que no tinc pensat de deixar-ho, ja que, si ho deixés, crec que es crearia un buit en la meva vida. Mai no m’he plantejat el canvi a la guitarra elèctrica. De fet, ara que porto tants anys tocant l’espanyola em sembla més interessant i tot. Suposo que això de tocar l’elèctrica era una mena de capritx de nena de 6 anys. La guitarra s’ha convertit en un instrument molt important per a mi. Quan practico la meva ment es queda en blanc, m’oblido de l’estressant dia a dia i únicament em concentro en les notes que hi ha escrites a la partitura, és una sensació genial. M’agrada tocar tot tipus de cançons, encara que els estudis i les peces antigues se’m fan més pesades. Reconec que alguna vegada m’ha fet mandra agafar la guitarra i posar-me a tocar, sobretot quan torno d’entrenar i estic cansada, però tan sols és mandra perquè al cap d’unes hores altre cop em vénen ganes d’agafar-la i practicar.

Realment em sento privilegiada de saber i poder tocar un instrument, ja que, pel motiu que sigui, hi ha molta gent que no ho pot fer. És una habilitat molt profitosa que et dóna capacitats que altres persones no tenen, com ara el simple fet de saber llegir una partitura. Crec que, almenys una vegada a la vida, tothom hauria de tenir aquesta gran oportunitat.

Marina

M’agradaria parlar del tràfic, el món dels vehicles i de la seguretat de la gent al carrer. El meu pare i jo ens hi fixem molt. Els conductors que van lentament, els joves, els veterans, els de l’autoescola, els creguts, els que van amb música al màxim volum, però sobretot els que posen l’intermitent.

Per això he decidit fer una mena de joc. Ja fa un temps vaig proposar als meus pares aquesta idea i la han acceptat. Aquest petit repte té com a objectiu la seguretat tant nostra, com la de la gent que circula també pel carrer, siguin cotxes o vianants.

És així de simple: tan sols s’han de posar els intermitents sempre que es requereixi. En el cas que no sigui posat s’haurà de ser “castigat”. En el meu cas, he proposat als meus pares que cada cop que s’equivoquin m’han de pagar una multa imaginària de 20 cèntims.

D’aquesta manera tots sortim guanyant, ja que aquest joc no ens ajuda solament a concentrar-nos, sinó que també ajuda a augmentar la nostra seguretat. Podríem dir que els intermitents són la nostra manera de dialogar amb altres cotxes que també circulen, és a dir, avisem que anem a girar, que estem parats…

Luca

Tot va començar l’any passat, va ser llavors quan vaig iniciar les meves sortides nocturnes amb els amics durant l’estiu.  Un dia em van dir de quedar, així que vaig anar a parlar amb els meus pares a veure si aquella mateixa nit podria sortir fins tard i aquí va ser quan es va crear el problema, a partir de quina hora es considerava tard?

Personalment em considero una persona responsable i puntual però no serveix de gaire. Per molt responsable i puntual que pugui arribar a ser, durant l’estiu i només durant l’estiu l’hora de tornada a casa es a les 00, i dic durant l’estiu perquè en tota la resta de l’any es més aviat. Trobo molt injust que l’hora de tornada sigui a les 00 i més sabent que estic a cinc minuts de casa, que no he tingut mai problemes per fer enrenou i que sóc puntual. Quan veig que no tinc res a fer per convènçe’ls per arribar més tard començo a comparar-me amb altres amics que directament o no tenen hora de tornada o bé sí que tenen, però més tard.

Després d’estar com 30 minuts discutint ja entrem a la història familiar, que si me germana a la meva edat no sortia fins tan tard… que ells quan tenien la meva edat a les 22 havien de ser a casa… Sempre el mateix problema i les mateixes respostes és un tema que no avança, i si algun dia trec algun bon motiu per sortir fins més tard comencen les amenaces que no sortiré més o que em faran tornar més aviat. Així que tinc les de perdre i m’acabo rendint i conformant.

Amb aquest text no espero que em deixin sortir fins més tard, simplement vull que tots els pares que llegeixin això reflexionin, que no hi ha res dolent en sortir alguna nit fins tard.

Ricard

Normalment, tots els estudiants de ESO tenim una assignatura que des de que vam començar a l’institut ens ha costat treure una bona nota, aprovar-la o fins i tot haver-la de recuperar al setembre. Aquestes assignatures sovint fan que et baixi la mitja de la nota global bastant i que et quedis a final de curs amb una certa ràbia, perquè creus i penses que t’has esforçat i has dedicat molt de temps d’estudi en aquella matèria per acabar traient com a molt un cinc peladet.
En el meu cas, no he tingut una assignatura que em trontolli tots els cursos, però si que a partir de 3er vaig començar anar fluix a matemàtiques (una matèria que sempre m’ha agrada’t) i sincerament no tinc ni idea de com he passat de treure sisos i sets a 1er i a 2on a treure quatres i algun cinc a 4rt, perquè tot i que lògicament el nivell de dificultat ha anat augmentant, jo actualment dedico més hores de estudi per a les matemàtiques que en cursos anteriors.
Per tant, quan suspenc un examen de matemàtiques, fet que passa sovint aquest any, sento una sensació de impotència perquè veig que per molt que estudiï i faci els deures no aconsegueixo aprovar els trimestres, a no ser que sigui a través d’exàmens de recuperació. El temps d’aquest curs s’esgota i ara em veig obligat a no fallar en cap examen de mates més, perquè una altra mala nota significaria pràcticament el suspens final de la assignatura i que hagués de anar-la a recuperar per setembre.

Sergi