LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

El rap és una cosa que porto dins meu, no és una simple música no, és un sentiment, és l’orgull, la tristor, la rabia, la desesperança, la il·lusió, la traïció, el desengany i la meva vida.

Cada cop que escolto cançons de rap sento com que em trec un pes de sobre es com si el rap produís una sensació en mi que em calma em tranquil·litza i fa que pugui veure les coses amb tranquil·litat i calma. El rap es tan important en mi que li puc dedicar més de 2 hores diàries i no cansar-me’n, puc estar més temps i tot escoltant rap i acompanyant les cançons.

Tothom diu que té alguna cosa que l’identifica, ja sigui un esport, un moviment, una religió, un sistema, doncs bé a mi m’identifica al rap tot el que m’ha acompanyat durant aquests ultimis 5 anys, i ell no és com les amistats que a vegades fallen i et deixen fet pols no el rap et compren i t’ajuda a millorar i et fa reflexionar sobre la més insignificant de les coses.

El rap com ja he dit ho és tot per a mi, sense ell crec que estaria més perdut del que ja estic.

“Lo mío es el boli i el ritmo cariño lo sabes desde que era un niño”

Guillem

Fa un parell de setmanes, la meva família i jo vàrem anar a Girona a pasar el cap de setmana. L’últim dia de l’escapada, vam anar a Besalú, un poblet antic i molt rústic, a dinar. Mentre buscàvem un restaurant on seure, passejàvem per un parc.. Allí hi havia nens jugant, gent donant menjar als ànecs, parelles d’avis passejant i dos nois d’aspecte musulmà. Resar, estranya paraula de sentit confús per a qualsevol que no ho practiqui.

Jo sempre he estat ateu, reaci a totes les religions i les seves promeses eternes, però ara les respecto. Puc entendre que són necessàries de vegades, tot i les guerres i misèries que causen, per donar esperança i creure en la possibilitat de coses millors. I és que no és la religió en si la que fa la guerra, sinó la ignorància i l’ànsia de poder de les persones.

Amb aquest text només volia defensar la religió com a tal i no als seus representants, que són humans i com a tals no són perfectes.

Ferran

Sé que queda lluny, però el pla que tinc per aquest estiu, a part d’entrenar, és fer un viatge a Mèxic. Em faria molta il·lusió poder anar a aquest país bàsicament per dos motius. El primer és perquè hi tinc família i, per tant, seria una bona oportunitat per visitar-la. A més a més, mai he trepitjat Amèrica i crec que seria una experiència genial. De fet, aquest escrit no tracta del planning que tinc per a les vacances, sinó dels problemes que han sorgit a l’hora de plantejar la idea del viatge als meus pares.

Tot va començar quan la meva tieta va comentar que cap al juliol marxaria a veure la família a Mèxic. Des de fa dos anys que jo hi vull anar, però és una mica complicat, ja que som quatre persones a casa i el viatge s’encariria massa. Així que, en aquell moment vaig veure l’oportunitat perfecta per fer la gran pregunta: “Papa, puc anar a Mèxic amb la tieta?”. El meu pare em va mirar amb un somriure una mica estrany, feia cara de no creure-s’ho. Jo hi vaig insistir i ell em va donar la mateixa resposta que em dóna sempre quan alguna cosa no li sembla bé: “Ja parlarem”. En aquell moment se me’n van anar totes les esperances que tenia de fer el viatge i ja no hi vam parlar més. Anaven passant els dies i de tant en tant, jo iniciava la conversa per parlar sobre el tema. Cada vegada que hi parlàvem em posava una excusa diferent. Un dia em deia que Mèxic era molt lluny, un altre que què faria si em passava alguna desgràcia, al dia següent em posava l’excusa dels entrenaments que tinc al juliol… Així fins avui, i encara estic esperant una resposta.

Entenc que costi prendre una decisió definitiva perquè Mèxic està molt lluny i tot el rotllo aquest, però quin motiu hi ha per no deixar-m’hi anar? Pensant-ho bé, no té perquè passar res. Arreu del món, cada dia viatgen milions de persones i no acostuma a passar-los cap desgràcia ni accident. Al cap i a la fi aniria amb la meva tieta, així que no entenc per què no podria. Crec que el què no assimilen és que ja m’he fet gran, no sóc una nena petita. Sí, quan ets un nen els pares no et deixen anar a qualsevol lloc, ja que en la majoria dels casos els nens petits ploren i enyoren els seus pares a la nit següent d’estar fora de casa, però jo no! Amb això no vull dir que no enyori els meus pares quan passo molt de temps fora, sinó que, com sóc prou gran em sé controlar.

En fi, aquest estiu encara no sé què faré, si aniré a Mèxic o no, però espero que els meus pares s’apressin a prendre una decisió perquè la meva tieta ha d’anar traient els bitllets d’avió. Tant de bo que la resposta sigui un sí, d’aquesta manera podria visitar la família i viuria tota una experiència en un continent que m’agradaria molt conèixer.

Marina

L’altre dia vaig veure una pel·lícula molt inspiradora. Sincerament jo no la tornaria a veure, perquè és d’aquelles pelis que fa patir. Està basada en fets reals, per això és tant impactant.

Ens trobem a l’any 1985 on dos nois anglesos s’aventuren a pujar una muntanya d’aquelles tant difícils del Perú. No tenen gaire experiència, però com són joves i tossuts la pugen pel cantó més difícil. A la baixada en Joe es trenca una cama i ell mateix explica com li “grinyolava l’os”. En Joe va lligat al Simon, el seu company. Però com en ell està uns 50 metres més avall, en Simon no s’adona que en Joe es queda penjat al no res. No té cap paret on agafar-se. Es queden una estona així, i com en Simon es pensa que en Joe és mort, talla la corda. Això fa que en Joe caigui d’uns 50 metres a dins un forat de gel. En Simon dolgut per el que ha fet, torna al camp base (cremat, deshidratat, ferit…). Mentre, en Joe, amb la cama trencada (cremat, deshidratat, i ferit) aconsegueix sortir d’aquell forat tan horrible. Un cop fora, es dirigeix cap al camp base creient-se cada cop que s’aixeca. Fa un esforç físicament impossible però al final arriba amb els altres que pensaven que era mort. El que em va sorprendre més de tot això, és quan en Joe està a punt d’arribar al camp passa factura de la deshidratació i es pensa que ja és home mort, em va sorprendre molt que l’únic que li ve al cap en aquell moment és “Brown girl in the ring” de Booney M.

Si no m’haguessin dit que aquesta peli-documental està basada en fets reals i els mateixos Joe i Simon no sortissin explicant la seva perillosa experiència, hauria pensat que és una d’aquelles pelis americanes amb final feliç.

Haig de dir que quan en Joe estava a dins la cova pensat què feia i amb l’os absolutament partit i trancat, jo m’hauria quedat allà a morir. M’hauria estirat i hauria pensat en les coses més bones m’han passat a la meva vida. M’hauria rendit. És increïble l’esforç que fa en Joe per reunir-se amb el seu amic, és un esforç sobrenatural, es sobresupera. No he comptat les vegades que quan vaig d’excursió i a mitja pujada penso “si pogués em quedaria aquí assentada i després tornaria enrere”. Crec que el meu esforç hauria d’aprendre de l’esforç d’en Joe ja que quedar-se mig mort i deshidratat i tenir tantes ganes de viure no té res a veure amb el meu esforç per no suspendre.

Helena

Fa més d’un any vaig començar 3r d’ESO molt enfadada, ja que ens havien barrejat a les classes i m’havien separat de quasi totes les meves amigues. Vaig pensar en queixar-me, fins i tot vaig dir-li a la meva mare que parlés amb els professors per veure si podien canviar-me, però al final vaig acabar pensant que no em farien cas i em vaig conformar amb la classe que m’havia tocat.

Cap al segon trimestre em van asseure al costat de l’Anna Xaubet, per mi una desconeguda que simplement coneixia de vista. Semblava molt tímida però a la vegada simpàtica. Va anar passant el temps i cada cop érem més amigues, m’ho passava genial a les classes i vaig descobrir que, quan la coneixes, de tímida no en té ni un pèl. D’altra banda estava l’Helena, que també va congeniar molt bé amb l’Anna, i com jo ja la coneixia del cole, ens vam fer amigues totes tres.

Actualment, segueixo a la mateixa classe, sent igual d’amiga, o més, de l’Anna i l’Helena. A les tres ens agrada dir-nos PTAF perquè un dia l’Helena va trobar un vídeo a Internet de tres noies negres que canten i ballen rap una mica “a lo cutre” i es diuen així. Ens encanta imitar-les i cantar les seves cançons plenes d’insults en anglès sense cap sentit.

Amb aquest escrit els vull agraïr tot el que em fan riure cada dia, i dir que gràcies a aquesta experiència m’he adonat que el què en un principi pot semblar una cosa horrible a vegades resulta ser una de les millors coses que et poden passar.

Núria