LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Tot just fa dos anys vaig començar a fer classes de guitarra amb l’Helena, guitarrista del grup maresmenc “El Veïnat”. Mai havia tocat cap instrument seriosament, i vaig decidir posar-hi totes les meves ganes. A l’inici em costava molt: haver de coordinar la mà esquerra, posant els acords en la seva posició correcta, i la mà dreta, tocant el ritme o puntejat adequat, se’m feia difícil. Ara, ja sé tocar una gran diversitat d’estils musicals, des de ska fins a folk.

Amb el temps vaig anar adquirint pràctica, seguretat i confiança. Aquesta confiança es va traspassar a la relació entre la meva professora i jo. Al començament era una relació simple, però amb el temps ha anat evolucionant i l’Helena s’ha convertit en una persona molt important per a mi.

L’Helena ha tingut molta paciència amb mi a l’hora de tocar i a fora, també. Sempre es preocupa per mi, m’ajuda en els moment difícils, em dóna consells i moltes coses més. L’energia i la bogeria que té me la transmet en cada moment i, per tot això, ha esdevingut una persona molt especial per a mi. A més a més, he pogut conèixer moltes coses relacionades amb la música, com ara la formació dels acords, i persones vinculades a aquest món, des de grups, cançons i membres de grups catalans, com l’Edu, saxofonista del grup Acció.

Des de que faig classes amb ella he après a valorar més les coses i a viure la vida, tal i com ella m’ha ensenyat. Per tot això i més, li vull donar les gràcies. Gràcies Helena!

Mireia

Fa pocs dies vam anar al Saló de l’Ensenyament per aclarir-nos més i resoldre alguns dubtes sobre què estudiar en un futur. Jo sempre he volgut ser psicòloga, ja que m’agrada això d’ajudar a persones que ho necessiten, estudiar cada cas com és, etc. Però mai sabia quin batxillerat s’havia de fer, després què s’havia d’estudiar, i totes aquestes coses.

Quan vam arribar al Saló de l’Ensenyament, vaig anar a llocs relacionats amb Psicologia. Vaig trobar una universitat on una psicòloga ens va començar a explicar tot sobre el tema que vaig preguntar. Ens va explicar que per entrar a aquella universitat i estudiar psicologia, no feia falta triar el batxillerat científic, podies triar el que volguessis, ja que allà és com si et formessin de zero. A mi això em va alegrar, ja que en realitat, m’agrada la psicologia, però biologia, química, i física no se’m donen gaire bé pel fet d’estudiar. Jo sóc més de llengües, encara que no vulgui estudiar res relacionat amb això. Així que el batxillerat humanístic seria millor ja que gràcies a llatí, anglès i francès, considero que per mi seria fàcil aprovar-ho.

El dia següent d’anar al Saló, el Joan Bartra, director de l’institut, ens va fer una xerrada sobre el batxillerat. Vaig preguntar que quin batxillerat s’havia de fer per estudiar psicologia, i em va dir que només podies triar el científic. Això em va xocar, ja que jo sé que si trio el científic, pel simple fet d’estudiar el que m’agrada més endavant, no l’aprovaré i no podré dedicar-me al que sempre he volgut.

Ara mateix, després d’aquest crèdit de síntesi, estic molt perduda. Perquè no sé si triar el batxillerat humanístic i arriscar-me a no poder entrar a la universitat que vull, o triar el batxillerat científic i acabar suspenent perquè no tindré cap tipus de motivació, ja que aquelles matèries no se’m donen bé.

Alba

Últimament a l’institut portem uns dies bastant durs perquè tenim molts exàmens. És bastant difícil compaginar els estudis amb les extraescolars de la tarda.

Recordo que dijous passat em vaig agobiar molt perquè l’endemà tenia un examen de castellà i un altre d’història. Però a part d’això, també tenia deures d’altres assignatures, així que no va ser gens fàcil aquella situació.

En principi, dijous a la tarda tenia classe d’anglès, però finalment me la vaig saltar perquè era impossible fer totes aquelles tasques en tan poques hores. Ja que dies anteriors havia tingut altres exàmens, no vaig poder estudiar gaire per als de divendres, fet que va multiplicar per dos el meu esforç.

Un d’aquests exàmens era d’història, una assignatura que no suporto, ja que no se’m dóna gens bé i tampoc m’agrada. L’hora d’estudiar va ser horrorosa perquè no entenia res i en aquell moment tot em superava, no podia més. Però finalment alguns companys em van donar un cop de mà i em van fer veure la història d’una manera més fàcil.

Però el cas és que, amb la nota d’aquest examen em jugo la nota final de l’avaluació, tot depèn d’aquest maleït examen de cinc exercicis. Sincerament, l’examen no és que m’anés d’allò més bé, així que crec que per primer cop suspendré el segon trimestre d’història, però bé de moment s’ha de ser positiva.

En conclusió, només dir que aquella setmana va ser molt estressant amb tants exàmens i deures, etc., però tot això em va passar perquè em vaig deixar les coses per l’últim moment, com sempre. Espero que a partir d’aquí sigui conscient que les coses s’han de fer amb temps perquè si les deixes per l’última hora poden sortir malament.

Alba

Hi ha moments que només recordes les coses dolentes i no aprecies les bones. Jo per exemple, sóc una d’aquelles persones que només recorda les dolentes i es menja el cap contínuament. Però crec que això no em fa cap bé, perquè aleshores amb les coses bones que passa? No li dono cap importància i això és el que em fa estar malament. Per a aquests moments de confusió estan les meves amigues, les meves “arantxes”.

M’he adonat de que tinc uns amics fantàstics i això és el que em fa seguir endavant, perquè em donen suport i em fan veure les coses d’una altra manera quan les faig malament. En aquests casos sempre em recomanen el que hauria de fer, o simplement em diuen la seva opinió sense cap mena de por.

Amb els amics i amigues es passen moments inoblidables, divertits, tristos…, però aquests moments són els que et fan unir-te més a ells, siguin positius o negatius.

Com a mínim, sempre hi ha una etapa en què la relació tambaleja una mica i no acaba sent la mateixa. Però si acabes plantant-hi cara, entre els dos podeu fer que aquella relació millori, sigui al moment o al cap d’un temps. Jo ho vaig fer i m’alegro molt, així que recomano a tothom que hi planti cara i no tingui por de res.

Em sento molt orgullosa de tenir aquests amics en el meu món, i per això els dono les gràcies per haver estat allà quan els necessitava. Espero que tot segueixi igual.

Alba

Com alguns ja podran saber, el meu avi es va morir farà unes cinc setmanes. El seu nom complert era Ángel Carnicero Hernández, però nosaltres  l’anomenàvem Abuelo. Per si algú es pregunta el perquè dels accents tancats a les A i de dir-li Abuelo en comptes de Avi, es ja que ell no va néixer ni es va criar a Catalunya.

Des del moment en què vaig néixer, ell va estar al meu costat. Fins als 6 anys aproximadament, passava tots els caps de setmana amb ell. Era una persona a qui estimava molt, de fet encara l’estimo i no crec que ho deixi de fer.

Ell era un gran aficionat de l’espanyol i, encara que jo fos del barça, anàvem sovint a veure partits al camp. El primer dia que vam anar, vaig veure un semàfor en verd i sense mirar la carretera em vaig llençar a creuar-lo i, un cotxe que tenia intencions de passar-lo en vermell, casi m’atropella. Ell em va agafar ràpid i em va dir: “Has de mirar sempre abans de creuar una carretera, no importa el color en el que estigui el semàfor ni la prioritat que tinguis en aquell moment, el que realment importa es que no et passi cap desgràcia”. Aquesta va ser una de les milions coses que em va ensenyar.

Ell, també, em va portar de vacances a molts llocs: a la Costa Brava, concretament a Cadaqués, Begur, Palamós i Palafrugell; a França, concretament a París; a Andorra; a Suïssa… I puc assegurar que han sigut els millors llocs on he pogut anar, no pel turisme, sinó per la companyia.

El dia que el van ingressar a l’hospital, tots ens vam preocupar molt. Ell va patir un atac de cor i el van haver de portar a la UCI on només anaven persones en estat crític. Als dos dies li van haver d’induir un coma, perquè es veu que anava a pitjor. Després de dos setmanes en coma ens van informar de que ja no podien fer res més per ell i que l’endemà una mà l’havia de desconnectar. Suposo que es millor que et facin acceptar la mort del teu avi abans de succeir, dels quals et deixen dir-li unes últimes paraules, que trobar-te-la de cop. Encara que el mal pugui ser el mateix.

M’ha sigut molt difícil acceptar que s’ha mort. La meva família i alguns amics (suposo que aquests són els únics amics de veritat que tinc) m’han ajudat a superar-ho. Em deien que ell em seguia cuidant des del cel, però la veritat es que aquí a la Terra em fa molta falta. Jo diria que ja ho he superat i això no vol dir que l’hagi oblidat, que es l’última cosa que vull, ja que apart que no s’ho mereix, es impossible per a mi oblidar a una persona que m’ha donat tant per recordar.

Santi

Una de les activitats d’orientació que hem fet durant el crèdit de síntesi ha estat la taula rodona, que consisteix en convidar a un grup d’ex-alumnes de l’institut a fer una xerrada per tots els actuals alumnes de quart en la que ens han explicat com van afrontar la nostra situació d’haver de triar uns estudis, en el seu moment, i com els ha anat la vida en l’àmbit professional des de llavors.

Primerament cada un d’ells ha explicat la seva experiència, i després hem passat a la ronda de preguntes, ha sigut llavors quan han sorgit molts consells interessants. Alguns d’aquests han estat: No hem de tenir por de fer una elecció equivocada, perquè si ens equivoquem ens servirà per conèixer millor els nostres gustos i inquietuds, i per orientar-nos més. O que no només ens hem de fixar en el sou d’una feina sinó que també hem de considerar altres aspectes que també tenen importància com el contacte amb altres persones, o la disponibilitat de temps lliure. O que hem de tenir sempre la ment oberta a adquirir qualsevol tipus de coneixements, o aprofitar totes les oportunitats. Bé, aquests són algunes de les coses que hem aprés en aquest taller.

Així doncs parlant-ho amb els meus companys, coincidim tots en que aquest taller ens ha servit de gran ajuda sobretot per afrontar amb més normalitat i tranquil·litat aquesta etapa on hem de començar a decidir realment cap on volem orientar la nostra vida professional, ja que molts de nosaltres reconeixíem que ens hem sentit bastant pressionats últimament.

Lluís

Avui, amb l’ institut hem anat al saló del ensenyament per orientar-nos respecte als batxillerats i universitats. Ha estat molt interessant i productiu. Hi havia molta gent que t’ajudava en els teus dubtes, algunes universitats i instituts estaven allà fent publicitat del centre i de les assignatures, etc.

Personalment, ara mateix no tinc gaire clar el que vull estudiar. Més o menys sé el que m’agrada i al saló ja hi vaig anar amb una varietat d’ idees però concretes. Ara he descobert nous estudis que també m’han agradat molt i torno a estar bastant confosa.

Tothom ens diu que no ens preocupem, que simplement triem el que més ens agrada i que tot té sortides. Realment és difícil no preguntar-te que faràs mes endavant, si el batxillerat que has agafat et deixarà estudiar la carrera que voldràs, etc. Finalment, trobo que qualsevol decisió podria ser la correcta. Ens podem equivocar però sempre rectificar. No importa què, hem de triar el que ens agradi i aprendre sobre el que més en motiva.

Sara

És increïble com la gent pot tenir tants canvis d’opinió en tant poc temps, o molt, depèn de com ho vegis. Moltes vegades ens fem una idea sobre alguna cosa, i estem convençuts d’allò però al cap d’un temps, parlant amb la gent, amics família… t’adones de que potser estaves equivocat. Immediatament canvies d’idea i ja no penses el mateix que abans.

Bé, a on vull arribar jo és a cada cop que hi ha un canvi d’estació. Bàsicament quan estem a hivern i a estiu. Normalment el que passa és que quan és hivern fa moltíssim fred, has d’anar molt abrigat, portar moltes jaquetes a sobre, anar molt carregat, etc. Per aquest motiu la gent comença a dir que vol que sigui estiu, volen que ja arribi la calor, anar amb poca roba, més còmode, anar a la platja, posar-se moreno i sobre tot per les vacances.

No us penseu que això només passa al hivern, quan és estiu estem farts de tanta calor. Estem farts de que sempre tinguem tanta calor, que a la nit casi no puguis ni dormir… Per aquest motiu a l’estiu vols que sigui hivern, no fa tanta calor, pots anar amb molta roba sense cap problema, etc.

Per aquest motiu crec que la societat casi mai estarà contenta amb el que tingui més a prop, sempre voldrà el que no pot aconseguir.

Sara

Elles són les que em cuiden, les que em treuen un somriure només veure’ns a les vuit del matí, les que em fan esclatar de riure fins acabar plorant, les que sempre m’animen en els pitjors dies, i les que sempre estan al meu costat per tot.

Crec que tothom té els seus amics, però no aquests que fas en un estiu, en qualsevol campus, o colònies, o durant les vacances en un càmping, sinó els amics que passes gairebé 365 dies amb ells, amb els que rius, plores, ets tu mateix, els pots explicar tot, amb els que si t’enfades, saps que ho arreglaràs de seguida i els que et diuen les veritats tal i com son. Clar que tothom, o casi tothom té els típics amics del cole que hi confies però no tant, o els amics dels extraescolars, però aquells potser no són amb els qui hi passes més dies, ni més hores.

Com anava a dient, elles sempre m’han ajudat, per això he descobert noves coses, obert noves portes que sense la seva ajuda no hagués fet mai, i em donen consells d’aquells que saps que ningú mai te’ls donarà. Elles són especials. He compartit infinites coses amb totes i cada una d’elles, he viscut mil i una cosa que no canviaria mai. Sí, són d’aquelles persones que sempre perviuen amb tu, i cada dia t’estàs hores i hores parlant de coses que et fan reflexionar, de qualsevol tema que se’t passa per el cap, compartint somriures que mai amb ningú més compartiràs, perquè saps que amb elles és tot més especial. Per tot això em sento molt afortunada de tenir les amigues que tinc, perquè elles em saben entendre, amb elles hi puc confiar, totes i cada una d’elles hem treu un somriure especial, em dona un consell diferent i m’ajuda en tot el que pot.

Per això, Aina, Eva, Maria, Carla, Mireia i Alba, us vull donar les gràcies per estar amb mi sempre, gràcies per ser com sou cada una de vosaltres, gràcies per fer-me créixer i fer-me adonar de moltes coses. Gràcies per tot.

Mariona

Jugo a futbol al Club Esportiu Vilassar. Estic en una categoria on 4 equips (un d’ells el nostre), estem competint per ascendir a preferent. El meu equip i jo, anem tercers a la lliga, on encara tenim possibilitats de pujar.

La setmana passada, vam jugar contra els primers, Cirera. Al començar el partit, Cirera ens va marcar dos gols en menys de 20 minuts, on s’hi van avançar al marcador. No ho vam donar per perdut i vam seguir lluitant. A la segona part, ens van encaixar el 3-0. Seguíem lluitant i lluitant, però era massa tard per remuntar el partit. Al finalitzar el partit, vaig tindre el pensament en que la lliga s’havia esfumat.

Al arribar a casa, vaig reflexionar, i me’n vaig adonar, que si des del primer moment haguéssim reaccionat, el partit podria haver sigut nostre. Aquesta setmana, Cirera va perdre contra els quarts, i en aquest precís moment, ens hem adonat que podem seguir lluitant i competint per quedar líders.

Sergi Sánchez Jurado