LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Fa unes setmanes van fer un partit de la lliga anglesa dels que fa goig veure; no solament perquè era un derbi entre Liverpool i Everton, sinó perquè l´ambient i els ànims i cants dels aficionats feien que la emoció del partit traspassés els límits del terreny de joc, per si fós poc era un partit marcat en el meu calendari, ja que sóc aficionat del Liverpool. En definitiva, era un partit que tenia moltes ganes de veure.

Però quan em disposava a veure el partit va aparèixer un inconvenient (com a la majoria de dies) no havia acabat els deures encara i se´m feia incompatible fer les dues coses alhora. Així que malauradament vaig haver de tornar a l’habitació i seguir fent els exercicis de mates amb una mica de ràbia amb mi mateix, perquè vaig pensar que si m´hagués posat a fer els deures abans, en aquell moment podria estar veient l’esperat partit.

Sort que al final tot va acabar bé, vaig resoldre els deures de mates amb concentració, esforç i rapidesa i vaig poder acabar de veure la golejada del Liverpool sobre els seus veïns. Cosa que va fer que em sentís molt orgullós de ser seguidor de aquest equip.

Sergi Almansa

Fa com una setmana vaig veure un vídeo que circulava per Internet titulat “First Kiss”, en el qual la directora Tatia Pilieva reuneix a 20 desconeguts en una habitació, els posa un davant de l’altre i els grava mentre es fan un petó per primer cop. Primer es miren incòmodament, diuen tonteries, riuen nerviosament, miren a la càmera amb timidesa… Però un cop es toquen els seus llavis, el panorama canvia i es converteix en una escena més romàntica, sembla com si s’haguessin enamorat.

Però no tot és el que aparenta. Al cap d’uns dies, vaig veure una notícia que explicava que tot era una farsa, simplement era publicitat per a una marca de roba i els suposats “estranys” són actors experimentats en interpretar escenes d’aquest tipus.

A mi, inclús sense saber que era un muntatge, tampoc em va impactar tant el vídeo. Em va semblar maco, però tampoc esperava una reacció molt diferent de la que vaig veure. Però quan ja sabia la veritat, em va fer reflexionar sobre la publicitat i sobre el que són capaces de fer les empreses per vendre’ns els seus productes. Fan el que faci falta per incitar-nos a consumir, encara que sigui mitjançant mentides, cosa que trobo molt poc ètica però a la vegada intel·ligent, ja que les estratègies que fan servir algunes empreses estan ben pensades i funcionen.

Tot i així, penso que en comptes de camuflar productes dolents amb mentides perquè semblin més bons podrien fer-los bons directament i així s’estalviarien enganyar a les persones.

Núria

A mi m’agrada molt esquiar, des de ben petita espero amb moltes ganes que arribi l’hivern i el fred per anar-hi i poder gaudir del magnífic paisatge que ofereixen les muntanyes cobertes de neu.

Quan arribo a l’estació, em poso les botes, els esquís i el casc i me’n vaig directament al telecadira. Un cop arribo a dalt de les pistes em dirigeixo cap una d’elles i des d’aquest moment m’oblido de tot el que m’envolta i gaudeixo al màxim del descens. És un dia intens, dinàmic, que s’aprofita al màxim i on un no para gairebé quiet.

Al cap d’unes hores, que se’m passen volant, arriba el moment de sortir de les pistes, treure’m els esquís i aquelles malèvoles botes que em destrossen els peus. En tornar cap a casa comentem allò que ens ha fet riure o que ens ha agradat més, com les caigudes, i finalment m’acabo adormint.

Ara farà una setmana vaig anar a esquiar amb les amigues. Va ser una experiència inoblidable, amb les seves caigudes, bogeries, pèrdues d’esquís… Espero tornar-hi l’any que ve i passar-m’ho igual de bé.

Eva

Diumenge vaig anar a l’hospital a veure el pare de la novia del meu pare, que està ingressat des de fa uns dies. Al cap d’una estona d’estar a la seva habitació vaig començar a tenir molta calor. Això no em va estranyar gens, perquè m’havia abrigat molt per anar amb la moto. Així que, sense donar-li més importància vaig treure’m la bufanda i la jaqueta. Però tot seguit vaig començar a veure-ho tot negre; encara que m’havia passat altres vegades, aquesta vegada durava més de l’habitual, i vaig començar a angoixar-me i a posar-me nerviosa. Vaig mantenir els ulls tan oberts com vaig poder per veure si d’aquesta manera aconseguia recuperar la visió i em va semblar recuperar-la però segons després vaig tornar a veure-ho tot negre i vaig caure a terra. Un parell de minuts després vaig despertar-me en una cadira, m’havia desmaiat. Segons el que em deien, jo estava molt pàl·lida i em varen mirar la pressió, que la tenia molt baixa, però em vaig prendre un suc i de mica en mica vaig anar recuperant el meu color.

Això m’ha fet parar-me a pensar que per un moment he sigut invident. La gent normalment no valora la importància de la vista perquè els resulta una cosa completament normal però n’hi ha d’altra que els agradaria poder veure el món en el que viuen, la gent que els envolta, el curiós mecanisme de qualsevol màquina,… 

Carla

Fa uns dies, els mitjans de comunicació ens van fer arribar la noticía de què un avió de Malaysa Airlines havia desaparegut de cop i volta. Això succeí al cap de quaranta minuts d’enlairar-se, després de que es tallessin els sistemes de comunicació i que l’avió canviés bruscament de rumb. Hi havia 239 passatgers a bord, i en aquell moment es trobaven entre Malàsia i Vietnam, però tot i així l’avió pot estar en aquests moments força més lluny, ja que tenia capacitat per volar 7 hores més.

Però com és possible què un objecte d’aquelles dimensions desaparegui per art de màgia? Els que duen les investigacions creuen que la resposta més probable és la d’un segrest o sabotatge. Però llavors on ha anat a parar l’avió per què no el trobin? Hi ha la possibilitat que hagi caigut en una illeta remota i desconeguda amb tanta vegetació que no deixi veure l’aparell. Molta gent assegura que deu haver caigut al mar, però si és així, com s’explica que els telèfons mòbils dels viatgers donessin línia durant cinc dies després de la sobtada desaparició? Molt estrany. Però el més sorprenent de tot és que corre la veu que dos dels passatgers viatjaven amb els passaports robats a dos homes que havien mort en un accident aeri.

A mi sincerament m’ha sorprès molt la notícia. Potser és perquè no li han trobat explicació lògica. Unes explicacions (no molt creïbles) són que allà hi ha una zona de proves de l’exèrcit, hi ha un portal que connecta amb l’univers, hi ha un forat de tal profunditat que ha absorbit l’avió o simplement el director de la sèrie “Lost” ens ha volgut ensenyar que el final de la seva obra no havia de ser tan criticat, ja que pot passar a la realitat. Qui sap…  També podria ser que els que mouen els fils del món (no els polítics, sinó els que estan per sobre seu) o sinó els governs, tenen allà un secret sobrenatural i desconegut per nosaltres on ha anat a parar l’avió. I perquè no ho descobrim ens ho estan amagant i posant proves falses, perquè creiem que ja s’ha trobat l’avió i tot ha estat normal. Per ara hi ha massa interrogants sense resposta. Segurament d’aquí uns dies sabrem el veritable (o suposat) desenllaç.

Aina Ros Alsina.

Per a mi, la música és una manera de viure el dia a dia. És vida, riure, felicitat i, sobretot, records. Per què records? Perquè sempre que em poso a cantar les cançons que escoltava de petit (que em cantaven els pares, que sentia a les pel·lícules o simplement que escoltava perquè volia) em treuen un somriure, per petit que sigui.

En realitat aquesta només és la meva opinió personal i potser no tinc raó, però és el que crec i ningú em pot fer canviar d’opinió, perquè la música és un sentiment que duc molt a dins meu. Porto escoltant música i cantant des de petit, ja fa tant de temps que ho faig, que ja no ho recordo. També , sempre he gaudit de tocar o escoltar un instrument, de fet, en aquest moments practico el violoncel, la guitarra, l’ ukelele i el baix elèctric.

Podria continuar explicant perquè m’agrada tant la música, però crec que la millor manera de gaudir de la música és compartint-la amb algú, perquè quan pots compartir la musica amb els altres la gaudeixes molt més.

En conclusió, sento que la música ha format i formarà sempre part de mi, i no em podria imaginar una vida sense poder escoltar una mica de música.

Guillem.

Jo no sóc una persona molt llançada a l’hora de prendre decisions importants. El cas és, que mai ningú m’havia demanat que prengués cap decisió fins fa una setmana.

Em vaig assabentar que el dia que jo marxava de viatge de final de curs era el mateix dia que actuava al teatre Poliorama. Una persona a la que el teatre no li agrada ho té ben clar, prefereix anar a Amsterdam amb els amics, però jo vaig haver de pensar-ho molt. Per mi actuar al teatre Poliorama és increïble ja que fins ara he actuat a teatres petits i el Poliorama és molt gran. Per altra banda porto molts anys esperant aquest viatge i anar amb tots els meus amics de sempre a Amsterdam durant 5 dies ha de ser una de les millors experiències que em pugui passar mai. A més seria una manera de acomiadar-me d’ells ja que acabat l’institut marxaré a viure a Barcelona.

Ha costat molt decidir-ho però sincerament prefereixo marxar a Amsterdam que no fer una obra de teatre, ja hi haurà noves oportunitats d’actuar allà però el viatge és una experiència irrepetible.

Adriana Carpi

Fa poc temps vaig llegir la novel·la ’’Contagio’’ de Robin Cook.

El llibre tracta sobre la vida d’un oftalmòleg d’Estats Units que perd la feina per culpa de les grans empreses de la sanitat. També perd la seva dona i filles en un accident d’aviació, i això el sumeix en una profunda depressió. Al cap d’uns anys creu que se n’ha sortit però es veu obligat a acceptar una feina de doctor forense a Nova York. Ell no acaba de superar el trauma, però troba una oportunitat per desprestigiar l’empresa que va tancar la seva clínica: un suposat cas de Pesta Negra. No resumiré tot el llibre, però el que volia explicar sobre aquest llibre és la denuncia amagada que hi té darrera.

L’autor del llibre realment és metge i utilitza els noms llatins de les malalties (cosa que pot confondre una mica al principi) i la seva experiència com a metge per relatar la historia amb dades més concretes i interessants. A part d’això, també fa crítica del sistema sanitari als EUA, on resulta que s’ha de pagar per qualsevol tipus de tractament, medecina o ajuda sense els diners per pagar-los. La seguretat social es inexistent i la gent pobra no es pot posar malalta perquè això requereix diners dels que no disposen. Per aquesta raó, molta gent dels Estats Units es veu pagant hipoteques de salut, un tipus de pagament per avançat que els permet operar-se o aconseguir medecines a canvi d’un pagament mensual que no tots es poden permetre.

Si aquí la sanitat està malament, no us podeu ni imaginar la de gent que ni en té, de sanitat.

Ferran

Aquesta setmana hem començat, com cada any, el treball de síntesi o crèdit.

Aquest treball m’ha aclarit molt les meves idees, ja que he passat de no saber què fer a tenir-ho claríssim. Agraeixo, i molt, haver anat al Saló de l’Ensenyament, perquè va ser el que més em va ajudar per decantar-me entre el que volia escollir. També ha estat molt divertit fer-lo amb els meus companys, ja que de certa manera les nostres aficions en l’àmbit laboral es complementaven o eren quasi idèntiques.

En conclusió, com he dit, agreixo molt haver fet aquest crèdit, perquè ara sí que estic convençut del que vull fer i el que vull dedicar-me en un futur.

Pablo

Des de ben petita i segurament una mica per influència dels meus pares, tinc una passió per les motos. Fa uns anys m’agradava allò que els hi agrada als meus pares que són les motos custom però des de fa ja un temps vaig desenvolupar aquesta passió. Vaig anar investigant en el món de les motos i vaig veure que em semblava molt interessant la modalitat del enduro en les motos.

Aquesta modalitat del motociclisme consisteix en realitzar uns recorreguts a l’aire lliure o en un espai tancat, en uns temps establerts. A més a més, cal destacar que enduro ve de l’anglès endurance que vol dir resistència.

Per aquest motiu és un esport generalment per nois ja que es requereix una gran força física i una mentalitat forta i dura. Però independentment d’aquest inconvenient per mi, el meu somni és poder-ho practicar algun dia i això no em farà canviar d’opinió.

Relacionat amb això, fa prop d’un mes vaig anar a veure el mundial de trial i enduro indoor al Palau Sant Jordi i la veritat és que això encara va fer que desitgés més poder arribar a practicar aquest esport i des de llavors estic buscant una moto i alguna persona que em pugui ajudar a complir aquest somni.

Laia