LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

“Fotografia que algú es fa a si mateix, normalment amb un smartphone o una webcam, per pujar-la a un fòrum o xarxa social “. Aquesta és la definició oficial de selfie segons l’Oxford English Dictionary, que l’ha escollida com a paraula de l’any 2013.

En poc temps això del selfie s’ha tornat una bogeria, ha faltat poc perquè la tendència de fer-se fotos a un mateix fes la volta al món. Un exemple ben clar és el selfie que es van fer diverses estrelles de Hollywood en plena Gala dels Òscars 2014, en poques hores es va convertir en la foto amb més retwits de la història. Òbviament ja n’han sortit mil i una variant, diferents “estils” i fins i tot diferents noms per acabar dient: autofoto.

A vegades és bo aturar-se un moment i ser conscient de què passa al nostre voltant. Per això, fem un pas enrere, deixem de banda tants smartphones, facebook, twitter, instagram, etc., i centrem-nos en les fotos en si, ja que pràcticament ens en fem cada dia. Fem fotos amb les amigues, dels deures, dels menjars, del paisatge… es pot dir que fem fotos a tot el que trobem al llarg del dia. I és per això que crec que fer (o fer-se) tantes fotos comença a perdre sentit. Abans, fèiem fotos per al cap d’uns anys recordar aquell moment que vam viure, per asseure’t amb la teva família o amics i parlar de totes les anècdotes i detalls. Però amb aquesta “mania” de fer tantes fotos crec que estem perdent una mica el nord. Hem deixat de fer-nos fotos per simplement recordar, ara fem fotos per demostrar a tothom que nosaltres estàvem allà, que hi érem, però realment vivíem aquell moment? Penso, que en aquest sentit, la societat està emmalaltint, quan anem de vacances, de cap de setmana o simplement a veure una pel·lícula al cinema, estem més pendents de fer-nos fotos amb el cartell del cinema i veure la reacció de les nostres “amistats” a les xarxes socials, que no pas de gaudir del moment.

Però tot això té unes conseqüències, d’aquí a uns anys tindrem milions de fotos guardades a les memòries dels mòbils i ordinadors que serem incapaços d’organitzar i simplement obviarem. Abans un foto era el record d’un moment únic i especial, ara és un capítol més en un diari fotogràfic sense sentit.

Àurea