LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Ara mateix no estic passant pel millor moment de la meva vida, la situació a casa i a l’escola és complicada per a mi. Les dues coses estan vinculades, si l’escola em va malament a casa tinc problemes, i el mateix a l’inrevés. Però bé, no vull redactar aquest escrit per donar les culpes al demés, sinó per reconèixer els meus errors per poder millorar.

Començaré per l’escola, que és el tema que més em preocupa. Aquesta avaluació no ha sigut gens positiva, i això és degut a la falta d’atenció a classe i d’estudi. Ara tinc un repte, és intentar aprovar totes les assignatures en dos mesos, sé que és complicat, però amb esforç no tinc cap dubte de poder aconseguir el meu objectiu. A casa, el que hauria d’intentar millorar és la situació amb els meus pares i començar a implicar-me en les feines de la casa.

Fins ara no he fet res de les dues coses, suposo que això és el motiu del meu fracàs, però a partir d’aquest moment intentaré millorar.

Pau

El dilluns passat vaig veure a les notícies que un grup de guardies civils havien celebrat una festa en “honor” a Antonio Tejero i al 23-F. Per qui no sàpiga qui és, Tejero, va ser un tinent coronel de la Guàrdia Civil que el 23 de febrer de 1981 va intentar instaurar una dictadura militar a Espanya. Aquest cop d’estat va fracassar.

Es veu que a Espanya no aprenem. De moment no s’han pres represàl·lies vers els assistents d’aquell dinar. Desprès de tot el patiment que han generat les dictadures, i no només a Espanya, sinó arreu de tot el món, nosaltres deixem que aquests fets succeeixin. A part d’això, també s’ha de dir que aquesta gent ha incomplert la Constitució, ja que una de les lleis fonamentals d’aquesta és que cap persona o organisme pot anar contra la democràcia. Per què ho permetem? Crec que ens hem de plantar davant del que podríem considerar un acte de feixisme. M’agradaria que es prenguessin accions legals, però sé que no passarà, ja que vivim en un país on governen els incompetents.

Senyor fiscal general de l’estat, actuï! Defensi aquesta constitució amb la que s’embolcallen vostè i el govern. Tingui la mateixa fermesa contra el feixisme que contra el dret democràtic del poble català a decidir el seu futur, perquè per això si que estan ben atents.

I a més després de les pilotes llençades als immigrants que fugen de la fam a Melilla. S’han d’eliminar de la Guàrdia Civil aquests tics de “salvadors de la pàtria”. En aquests casos ni honor, ni “todo por la patria” ni “benemérita”.

Jesús

Ahir, com ja sabeu va ser “el clàssic” entre el Barça i el Madrid. Eren les 8, i al no tindre El Plus, vaig haver de mirar-ho per Internet; una pàgina anomenada “Rojadirecta”. Vaig entrar a la pàgina i vaig gaudir del partit.

En aquest partit, el Barça havia d’aconseguir els 3 punts si o si; és a dir, la victòria, perquè sinó el Barça ja no podria guanyar el títol de la lliga. El Barça va aconseguir avançar-se en el marcador, però acte seguit, Benzema, el davanter del Madrid va aconseguir marcar dos gols en 5 minuts.  Poc temps després, Messi, el millor jugador del món (opinió personal) aconsegueix marcar un gol. El partit va acabar 2-2 abans de la primera part.  A la segona part, els dos equips feien moltes ocasions de gol, ja que els dos es jugaven el títol. Va acabar el partit amb un 3-4, on el Barça va ser victoriós. Graciés a aquesta victòria, el Barça es troba només a un punt del Madrid i del Athletic de Madrid, amb possibilitats de guanyar la lliga.

Sergi Sánchez Jurado

Aquesta setmana hem començat, com cada any, el treball de síntesi o crèdit.

Aquest treball m’ha aclarit molt els meus dubtes, ja que he passat de no saber què estudiar a tenir-ho claríssim. Agraeixo i molt haver anat al Saló de l’Ensenyament, perquè va ser el que més em va ajudar a l’hora de triar el que vull estudiar. També ha estat molt divertit fer aquest treball amb els meus companys ja que, de certa manera, les nostres aficions en l’àmbit laboral es complementaven o s’assemblaven.

En conclusió, com he dit, agreixo molt haver fet aquest crèdit, perquè ara sí que estic convençut del que vull fer i el que vull dedicar-me en un futur.

Pablo

Cada estiu vaig a algunes colònies i cada any són d’una cosa diferent. He arribat a fer de música, teatre, cinema, d’equitació, anglès i les últimes que vaig fer l’any passat van ser de teatre musical.

Va ser una experiència increïble ja que teníem 10 dies per preparar un musical sencer : CHICAGO. Jo estava emocionada perquè era la primera vegada que preparava un musical i a més en 10 dies només. Al arribar tothom em va semblar molt amable ja que la majoria de gent ja es coneixia però em van acollir molt bé. El mateix dia vam haver de fer un càsting per que els professors ens assignessin un personatge. Jo, si sóc sincera, em veia al fons del escenari cantant de fons i omplint l’escenari. Al dia següent ens van repartir els paper i la veritat que em vaig quedar sorpresa.

El musical CHICAGO té dues protagonistes, la Velma Kelly i la Roxie Heart, per dir-ho d’alguna manera la principal és la Velma Kelly encara que la Roxie Heart també té un paper molt important. Quan van anunciar el paper de Velma Kelly i seguidament van dir el meu nom no m’ho creia, estava segura que em tocaria un paper secundari però mai hauria imaginat que pogués interpretar aquell paper.

La setmana va ser increïble i a la nit de l’estrena estava molt nerviosa però per sort tot va sortir molt bé.

Dilluns van anunciar que les preinscripcions estaven obertes i no vaig tardar un moment  a apuntar-me, el cas es que aquest any farem el musical de Hairspray! Tinc clar que faré el possible per aconseguir un paper important, com l’any passat. No serà fàcil però si l’any passat ho vaig aconseguir per què aquest any no?

Adriana

La majoria de gent que no em coneix però que m’ha vist pels passadissos de l’institut o per qualsevol altre indret creu que sóc una persona antipàtica i fa un temps em preguntava per què tothom quan em coneix em diu que es pensava que no era així de simpàtica.

Doncs aquí ve la resposta. Jo, a la vegada de ser una persona molt activa i amb ganes de fer moltes coses, en els moments en que no estic fent res penso en moltes coses. Els meus ulls, sense cap mena d’intenció, miren a la gent que passa pel meu davant de dalt a baix segons ells amb una mirada vacil·lant i despectiva. La veritat és que això m’ha causat algun problema amb la gent però no sé com arreglar-ho ja que és una cosa totalment involuntària.

Quan ho vaig descobrir vaig estar uns dies intentant evitar-ho fins que vaig veure que no puc, és una cosa que forma part de mi i que no puc deixar de fer. Per aquest motiu, he arribat a la conclusió de que no haig de preocupar-me per aquests petits detalls involuntaris ja que segurament tothom en té algun i crec que també, de part de la gent que m’ha jutjat per això, no s’han de guiar per l’aparença.

Laia

Fa unes setmanes van fer un partit de la lliga anglesa dels que fa goig veure; no solament perquè era un derbi entre Liverpool i Everton, sinó perquè l´ambient i els ànims i cants dels aficionats feien que la emoció del partit traspassés els límits del terreny de joc, per si fós poc era un partit marcat en el meu calendari, ja que sóc aficionat del Liverpool. En definitiva, era un partit que tenia moltes ganes de veure.

Però quan em disposava a veure el partit va aparèixer un inconvenient (com a la majoria de dies) no havia acabat els deures encara i se´m feia incompatible fer les dues coses alhora. Així que malauradament vaig haver de tornar a l’habitació i seguir fent els exercicis de mates amb una mica de ràbia amb mi mateix, perquè vaig pensar que si m´hagués posat a fer els deures abans, en aquell moment podria estar veient l’esperat partit.

Sort que al final tot va acabar bé, vaig resoldre els deures de mates amb concentració, esforç i rapidesa i vaig poder acabar de veure la golejada del Liverpool sobre els seus veïns. Cosa que va fer que em sentís molt orgullós de ser seguidor de aquest equip.

Sergi Almansa

Fa com una setmana vaig veure un vídeo que circulava per Internet titulat “First Kiss”, en el qual la directora Tatia Pilieva reuneix a 20 desconeguts en una habitació, els posa un davant de l’altre i els grava mentre es fan un petó per primer cop. Primer es miren incòmodament, diuen tonteries, riuen nerviosament, miren a la càmera amb timidesa… Però un cop es toquen els seus llavis, el panorama canvia i es converteix en una escena més romàntica, sembla com si s’haguessin enamorat.

Però no tot és el que aparenta. Al cap d’uns dies, vaig veure una notícia que explicava que tot era una farsa, simplement era publicitat per a una marca de roba i els suposats “estranys” són actors experimentats en interpretar escenes d’aquest tipus.

A mi, inclús sense saber que era un muntatge, tampoc em va impactar tant el vídeo. Em va semblar maco, però tampoc esperava una reacció molt diferent de la que vaig veure. Però quan ja sabia la veritat, em va fer reflexionar sobre la publicitat i sobre el que són capaces de fer les empreses per vendre’ns els seus productes. Fan el que faci falta per incitar-nos a consumir, encara que sigui mitjançant mentides, cosa que trobo molt poc ètica però a la vegada intel·ligent, ja que les estratègies que fan servir algunes empreses estan ben pensades i funcionen.

Tot i així, penso que en comptes de camuflar productes dolents amb mentides perquè semblin més bons podrien fer-los bons directament i així s’estalviarien enganyar a les persones.

Núria

A mi m’agrada molt esquiar, des de ben petita espero amb moltes ganes que arribi l’hivern i el fred per anar-hi i poder gaudir del magnífic paisatge que ofereixen les muntanyes cobertes de neu.

Quan arribo a l’estació, em poso les botes, els esquís i el casc i me’n vaig directament al telecadira. Un cop arribo a dalt de les pistes em dirigeixo cap una d’elles i des d’aquest moment m’oblido de tot el que m’envolta i gaudeixo al màxim del descens. És un dia intens, dinàmic, que s’aprofita al màxim i on un no para gairebé quiet.

Al cap d’unes hores, que se’m passen volant, arriba el moment de sortir de les pistes, treure’m els esquís i aquelles malèvoles botes que em destrossen els peus. En tornar cap a casa comentem allò que ens ha fet riure o que ens ha agradat més, com les caigudes, i finalment m’acabo adormint.

Ara farà una setmana vaig anar a esquiar amb les amigues. Va ser una experiència inoblidable, amb les seves caigudes, bogeries, pèrdues d’esquís… Espero tornar-hi l’any que ve i passar-m’ho igual de bé.

Eva

Diumenge vaig anar a l’hospital a veure el pare de la novia del meu pare, que està ingressat des de fa uns dies. Al cap d’una estona d’estar a la seva habitació vaig començar a tenir molta calor. Això no em va estranyar gens, perquè m’havia abrigat molt per anar amb la moto. Així que, sense donar-li més importància vaig treure’m la bufanda i la jaqueta. Però tot seguit vaig començar a veure-ho tot negre; encara que m’havia passat altres vegades, aquesta vegada durava més de l’habitual, i vaig començar a angoixar-me i a posar-me nerviosa. Vaig mantenir els ulls tan oberts com vaig poder per veure si d’aquesta manera aconseguia recuperar la visió i em va semblar recuperar-la però segons després vaig tornar a veure-ho tot negre i vaig caure a terra. Un parell de minuts després vaig despertar-me en una cadira, m’havia desmaiat. Segons el que em deien, jo estava molt pàl·lida i em varen mirar la pressió, que la tenia molt baixa, però em vaig prendre un suc i de mica en mica vaig anar recuperant el meu color.

Això m’ha fet parar-me a pensar que per un moment he sigut invident. La gent normalment no valora la importància de la vista perquè els resulta una cosa completament normal però n’hi ha d’altra que els agradaria poder veure el món en el que viuen, la gent que els envolta, el curiós mecanisme de qualsevol màquina,… 

Carla