LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Us heu parat mai a pensar en la importància que té la música en nosaltres?

La música és un company amb el que sempre comptem. Aquesta s’adapta al nostre ritme, a l’actualitat i a la moda. Tothom té les seves cançons preferides, les quals escolta tants cops que almenys jo m’acabo cansant de sentir-les. Moltes d’aquestes no sabem el que diuen, ja que són en anglès o simplement només escoltem l’instrumental, ens agrada el ritme i no li prestem atenció a la lletra.

Crec que en la nostra memòria sempre tenim una cançó que ens fa recordar algun moment concret com ho fan les cançons de la infància, l’antiga tonada de la mare cantant-nos cançons de bressol, la que et fa recordar un viatge, un amic, un estiu, la que et treu un somriure i a la vegada et fa plorar…

Tenim sort de poder gaudir de la música.

Aina

Ahir vaig llegir un article on deia que una nena amb només 18 mesos va començar a recitar paraula per paraula cada conte que li havien explicat, per això els experts la van sotmetre a proves de coeficient i la sorpresa va ser que va treure un 160, la mateixa xifra que Einstein. Actualment la nena de 3 anys i amb el mateix coeficient intel·lectual que Einstein o Stephen Hawking, ha entrat a formar part del club de superdotats Mensa. Els membres d’aquesta organització són tan intel·ligents que són un 2% de la població mundial més talentosa. Ara la nena és la més jove del club.

La gent quan sent la frase “és superdotada!” el primer que se’ls hi passa pel cap és enveja. Pensen que si ells ho fossin, no haurien d’estudiar per fer els exàmens, ni estar atents a les classes per entendre els problemes de matemàtiques, etc. Però si ho pensem bé, sense anar més lluny ja se’ns ha presentat un gran problema, si ho entens i ho saps tot, no estàs atent a classe, hi ha una falta de motivació i d’atenció, per això la majoria d’aquests nens tenen problemes a l’escola. Per aquest motiu van a escoles especialitzades on aprenen segons el seu grau d’intel.ligència i segueixen una classe adequada al seu ritme.

Amb aquesta reflexió vull fer entendre que les coses no són sempre tan fàcils com semblen, senzillament ser intel.ligent per aquests nens els representa un problema social i acadèmic.

Aina

Ahir, vam anar al Saló de l’Ensenyament per orientar-nos una mica més i guiar-nos al nostre futur. Jo desde petit sabia que havia de fer i que volia ser: carrera universitària (passant per batxillerat) d’Enginyeria Informàtica. Però aquest any se m’han trastocat els plans. Les notes no han sigut les desitjades i he perdut les ganes per estudiar. He decidit que no vull fer batxillerat, ja que tinc unes ganes inmenses d’estudiar el que més m’agrada i no fer assignatures complicades que no em serviran de molt.

Allà al Saló hi havia una zona on et feien petites “entrevistes” per orientar-te i va estar genial. Vaig entrar a una sala i hi havia una dona molt maca. Vaig explicar-li que era el que m’agradava i junts vam buscar les opcions que hi havien. Vam buscar a la web de la Generalitat de Catalunya i hi havien un grau mitjà i un grau superior que era exactament el que m`encantava. Les assignatures eren fantàstiques i m’agraden molt. Aleshores vam mirar les escoles on feien aquests cicles formatius i mala sort la meva que només hi ha una escola pública on es fagi, que es a Mataró. La dona era molt simpàtica, agradable, amable… Em va guiar el futur, com si d’una vident es tractès. He de donar-li les gràcies perquè és una persona magnífica i espero veure-la un altre dia. 

Vam anar rondant per allà on hi havien coses increïbles: un robot que feia el cub de rubik, un simulador virtual, entre d’altres. Crec que es una sortida fantàstica on et pots guiar més o menys per una cosa i m’ha servit de molt. Espero que faci el que faci em vagi molt bé i pugui treballar/estudiar el que m’agrada: la informàtica.

Àlex

M’agradaria comentar un tema que moltes vegades passa desapercebut per tots nosaltres: les valoracions o crítiques positives. Quan jo era petit i anava a l’escola, a classe, quan no portava el material, em portava malament o no feia els deures els professors em posaven una nota a l’agenda per informar-ne els meus pares. Això era com un càstig i penso que estava ben fet, perquè la intenció de la nota era que no repetís una altra vegada el mal comportament o que fes la feina o que dugués sempre el material. En canvi, quan m’esforçava i treballava molt i no m’oblidava res, mai m’escrivien una nota de felicitació a l’agenda.

A la nostra vida diària hi ha moltíssim exemples d’aquests tipus. No entenc per què quan una persona fa qualsevol cosa malament se la renya o castiga i quan fa qualsevol cosa bé, molt poques vegades se la felicita.

En la meva opinió, jo crec que s’hauria de mirar de fer un bon gest i intentar que aquella persona sigui feliç. Quan algú felicita a un altre per qualsevol fet, la persona se sent orgullosa i feliç pel que ha fet i així probablement intentarà fer les coses millor per tornar a sentir-se així. D’altra banda, si a una persona se la renya, se sent malament, desanimada i sense ganes de res.

Valorar està molt bé, però hem de ser conscients que existeixen valoracions negatives i també positives i que aquestes últimes són necessàries perquè reconeixen la bona feina o actitud de l’individu.

Àlex

Jo crec que la moda és molt divertida. Segurament al sentir la paraula ‘moda’, directament penseu en roba, models, etc. Les modes no només tracten de roba, també ho són els videojocs, les joguines, complements, un color en especial, algun pentinat, maneres de ser i de pensar, etc. Hi ha moltíssima gent pendent de les coses que es posen de moda, sempre volen estar ‘a la última’ per destacar i ser el centre d’atenció. Personalment, crec que les úniques persones que aconsegueixen el centre d’atenció són aquelles que van al contrari de les modes.

Ara anem al tema principal, les modes són divertides bàsicament perquè es van repetint al llarg del temps. Modes que estaven totalment desfasades tornen a ser ‘guays’. D’alguna manera és com si tornéssim al passat, uns anys enrere, quan els nostres pares eren adolescents com nosaltres.

Per aquest motiu crec que les modes són absurdes i divertides, són quelcom passatger i que pot durar dos o tres dies. La meva conclusió és que no s’haurien de seguir modes i ser tal i com un és en realitat.

Sara

Fa uns mesos a francès la Monica ens va dir que, si volíem, els que fèiem aquesta assignatura podíem fer un intercanvi amb una escola francesa. Jo vaig tenir moltes ganes de fer-lo des del moment en que ens ho va dir, encara que pensava que els meus pares no em deixarien fer-lo.

Aquell dia quan vaig arribar a casa el primer que vaig fer va ser explicar-li a la meva mare i em va dir el que m’esperava, que no, però jo no em vaig rendir tan fàcilment i em vaig passar tota la tarda intentant convèncer-la i al final ho vaig aconseguir, encara que jo no aniré a França (ara em penedeixo d’haver dit que no).

Fa unes setmanes la Monica, ens va dir el nom del francesos que vindrien a passar els cinc dies a casa nostra, la francesa que vindrà a la casa meva es diu Madissone, ja he parlat amb ella pel mail i també em va escriure una carta descrivint-se. Ja falta molt poc i estic molt nerviosa perquè arribi. Espero aprendre alguna cosa més de francès.

Marta

Tot just fa dos anys vaig començar a fer classes de guitarra amb l’Helena, guitarrista del grup maresmenc “El Veïnat”. Mai havia tocat cap instrument seriosament, i vaig decidir posar-hi totes les meves ganes. A l’inici em costava molt: haver de coordinar la mà esquerra, posant els acords en la seva posició correcta, i la mà dreta, tocant el ritme o puntejat adequat, se’m feia difícil. Ara, ja sé tocar una gran diversitat d’estils musicals, des de ska fins a folk.

Amb el temps vaig anar adquirint pràctica, seguretat i confiança. Aquesta confiança es va traspassar a la relació entre la meva professora i jo. Al començament era una relació simple, però amb el temps ha anat evolucionant i l’Helena s’ha convertit en una persona molt important per a mi.

L’Helena ha tingut molta paciència amb mi a l’hora de tocar i a fora, també. Sempre es preocupa per mi, m’ajuda en els moment difícils, em dóna consells i moltes coses més. L’energia i la bogeria que té me la transmet en cada moment i, per tot això, ha esdevingut una persona molt especial per a mi. A més a més, he pogut conèixer moltes coses relacionades amb la música, com ara la formació dels acords, i persones vinculades a aquest món, des de grups, cançons i membres de grups catalans, com l’Edu, saxofonista del grup Acció.

Des de que faig classes amb ella he après a valorar més les coses i a viure la vida, tal i com ella m’ha ensenyat. Per tot això i més, li vull donar les gràcies. Gràcies Helena!

Mireia

Fa pocs dies vam anar al Saló de l’Ensenyament per aclarir-nos més i resoldre alguns dubtes sobre què estudiar en un futur. Jo sempre he volgut ser psicòloga, ja que m’agrada això d’ajudar a persones que ho necessiten, estudiar cada cas com és, etc. Però mai sabia quin batxillerat s’havia de fer, després què s’havia d’estudiar, i totes aquestes coses.

Quan vam arribar al Saló de l’Ensenyament, vaig anar a llocs relacionats amb Psicologia. Vaig trobar una universitat on una psicòloga ens va començar a explicar tot sobre el tema que vaig preguntar. Ens va explicar que per entrar a aquella universitat i estudiar psicologia, no feia falta triar el batxillerat científic, podies triar el que volguessis, ja que allà és com si et formessin de zero. A mi això em va alegrar, ja que en realitat, m’agrada la psicologia, però biologia, química, i física no se’m donen gaire bé pel fet d’estudiar. Jo sóc més de llengües, encara que no vulgui estudiar res relacionat amb això. Així que el batxillerat humanístic seria millor ja que gràcies a llatí, anglès i francès, considero que per mi seria fàcil aprovar-ho.

El dia següent d’anar al Saló, el Joan Bartra, director de l’institut, ens va fer una xerrada sobre el batxillerat. Vaig preguntar que quin batxillerat s’havia de fer per estudiar psicologia, i em va dir que només podies triar el científic. Això em va xocar, ja que jo sé que si trio el científic, pel simple fet d’estudiar el que m’agrada més endavant, no l’aprovaré i no podré dedicar-me al que sempre he volgut.

Ara mateix, després d’aquest crèdit de síntesi, estic molt perduda. Perquè no sé si triar el batxillerat humanístic i arriscar-me a no poder entrar a la universitat que vull, o triar el batxillerat científic i acabar suspenent perquè no tindré cap tipus de motivació, ja que aquelles matèries no se’m donen bé.

Alba

Últimament a l’institut portem uns dies bastant durs perquè tenim molts exàmens. És bastant difícil compaginar els estudis amb les extraescolars de la tarda.

Recordo que dijous passat em vaig agobiar molt perquè l’endemà tenia un examen de castellà i un altre d’història. Però a part d’això, també tenia deures d’altres assignatures, així que no va ser gens fàcil aquella situació.

En principi, dijous a la tarda tenia classe d’anglès, però finalment me la vaig saltar perquè era impossible fer totes aquelles tasques en tan poques hores. Ja que dies anteriors havia tingut altres exàmens, no vaig poder estudiar gaire per als de divendres, fet que va multiplicar per dos el meu esforç.

Un d’aquests exàmens era d’història, una assignatura que no suporto, ja que no se’m dóna gens bé i tampoc m’agrada. L’hora d’estudiar va ser horrorosa perquè no entenia res i en aquell moment tot em superava, no podia més. Però finalment alguns companys em van donar un cop de mà i em van fer veure la història d’una manera més fàcil.

Però el cas és que, amb la nota d’aquest examen em jugo la nota final de l’avaluació, tot depèn d’aquest maleït examen de cinc exercicis. Sincerament, l’examen no és que m’anés d’allò més bé, així que crec que per primer cop suspendré el segon trimestre d’història, però bé de moment s’ha de ser positiva.

En conclusió, només dir que aquella setmana va ser molt estressant amb tants exàmens i deures, etc., però tot això em va passar perquè em vaig deixar les coses per l’últim moment, com sempre. Espero que a partir d’aquí sigui conscient que les coses s’han de fer amb temps perquè si les deixes per l’última hora poden sortir malament.

Alba

Hi ha moments que només recordes les coses dolentes i no aprecies les bones. Jo per exemple, sóc una d’aquelles persones que només recorda les dolentes i es menja el cap contínuament. Però crec que això no em fa cap bé, perquè aleshores amb les coses bones que passa? No li dono cap importància i això és el que em fa estar malament. Per a aquests moments de confusió estan les meves amigues, les meves “arantxes”.

M’he adonat de que tinc uns amics fantàstics i això és el que em fa seguir endavant, perquè em donen suport i em fan veure les coses d’una altra manera quan les faig malament. En aquests casos sempre em recomanen el que hauria de fer, o simplement em diuen la seva opinió sense cap mena de por.

Amb els amics i amigues es passen moments inoblidables, divertits, tristos…, però aquests moments són els que et fan unir-te més a ells, siguin positius o negatius.

Com a mínim, sempre hi ha una etapa en què la relació tambaleja una mica i no acaba sent la mateixa. Però si acabes plantant-hi cara, entre els dos podeu fer que aquella relació millori, sigui al moment o al cap d’un temps. Jo ho vaig fer i m’alegro molt, així que recomano a tothom que hi planti cara i no tingui por de res.

Em sento molt orgullosa de tenir aquests amics en el meu món, i per això els dono les gràcies per haver estat allà quan els necessitava. Espero que tot segueixi igual.

Alba