LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

El meu avi no acostumava a explicar-nos, al meu germà i a mi, gaire històries de la seva vida. Deia que havia tingut una vida normal, semblant a la d’altres tantes persones de la seva edat i que no tenia res que el fes especial a ell i a la seva existència.

La meva besàvia, per contra, sí que explicava moltes d’històries, massa i tot. Recordo una en la que hi havia una mare i un nen espantats que esperaven a què es fes de dia resguardats en una boca del metro de la Plaça Universitat. La nit era serena i freda com ho són les nits de febrer i el nen estava molt cansat i tenia son i la seva mare no parava d’avisar-lo que no s’embrutés; però al nen, la por i el fred no el deixaven dormir.
Mare i fill esperaven el cotxe de línia que, a primera hora del matí, els havia de dur al monestir de Montserrat a veure el pare, que estava ferit, per culpa de la guerra. En el front on feia de soldat, perquè de soldat ell no ho havia estat mai, li havia caigut una bomba de ben a prop i havia quedat ferit per la metralla.

Les sirenes udolaven estridents i la mare li deia al nen que no tingués por, que no passava res, que no es preocupés; però ell, encara que tenia poc més de cinc anys, sabia que sí que passava, i tant que passava! L’aviació franquista estava bombardejant de nou Barcelona i ells no podien deixar aquell minúscul refugi per por a perdre el lloc per agafar l’autobús al dia següent, si és que arribava el dia per a ells.

Ara aquell nen, el meu avi, ja no hi és, s’ha endut amb ell aquesta història que ara ja no podrà explicar-me.

Anna