LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Avui, amb l’ institut hem anat al saló del ensenyament per orientar-nos respecte als batxillerats i universitats. Ha estat molt interessant i productiu. Hi havia molta gent que t’ajudava en els teus dubtes, algunes universitats i instituts estaven allà fent publicitat del centre i de les assignatures, etc.

Personalment, ara mateix no tinc gaire clar el que vull estudiar. Més o menys sé el que m’agrada i al saló ja hi vaig anar amb una varietat d’ idees però concretes. Ara he descobert nous estudis que també m’han agradat molt i torno a estar bastant confosa.

Tothom ens diu que no ens preocupem, que simplement triem el que més ens agrada i que tot té sortides. Realment és difícil no preguntar-te que faràs mes endavant, si el batxillerat que has agafat et deixarà estudiar la carrera que voldràs, etc. Finalment, trobo que qualsevol decisió podria ser la correcta. Ens podem equivocar però sempre rectificar. No importa què, hem de triar el que ens agradi i aprendre sobre el que més en motiva.

Sara

És increïble com la gent pot tenir tants canvis d’opinió en tant poc temps, o molt, depèn de com ho vegis. Moltes vegades ens fem una idea sobre alguna cosa, i estem convençuts d’allò però al cap d’un temps, parlant amb la gent, amics família… t’adones de que potser estaves equivocat. Immediatament canvies d’idea i ja no penses el mateix que abans.

Bé, a on vull arribar jo és a cada cop que hi ha un canvi d’estació. Bàsicament quan estem a hivern i a estiu. Normalment el que passa és que quan és hivern fa moltíssim fred, has d’anar molt abrigat, portar moltes jaquetes a sobre, anar molt carregat, etc. Per aquest motiu la gent comença a dir que vol que sigui estiu, volen que ja arribi la calor, anar amb poca roba, més còmode, anar a la platja, posar-se moreno i sobre tot per les vacances.

No us penseu que això només passa al hivern, quan és estiu estem farts de tanta calor. Estem farts de que sempre tinguem tanta calor, que a la nit casi no puguis ni dormir… Per aquest motiu a l’estiu vols que sigui hivern, no fa tanta calor, pots anar amb molta roba sense cap problema, etc.

Per aquest motiu crec que la societat casi mai estarà contenta amb el que tingui més a prop, sempre voldrà el que no pot aconseguir.

Sara

Elles són les que em cuiden, les que em treuen un somriure només veure’ns a les vuit del matí, les que em fan esclatar de riure fins acabar plorant, les que sempre m’animen en els pitjors dies, i les que sempre estan al meu costat per tot.

Crec que tothom té els seus amics, però no aquests que fas en un estiu, en qualsevol campus, o colònies, o durant les vacances en un càmping, sinó els amics que passes gairebé 365 dies amb ells, amb els que rius, plores, ets tu mateix, els pots explicar tot, amb els que si t’enfades, saps que ho arreglaràs de seguida i els que et diuen les veritats tal i com son. Clar que tothom, o casi tothom té els típics amics del cole que hi confies però no tant, o els amics dels extraescolars, però aquells potser no són amb els qui hi passes més dies, ni més hores.

Com anava a dient, elles sempre m’han ajudat, per això he descobert noves coses, obert noves portes que sense la seva ajuda no hagués fet mai, i em donen consells d’aquells que saps que ningú mai te’ls donarà. Elles són especials. He compartit infinites coses amb totes i cada una d’elles, he viscut mil i una cosa que no canviaria mai. Sí, són d’aquelles persones que sempre perviuen amb tu, i cada dia t’estàs hores i hores parlant de coses que et fan reflexionar, de qualsevol tema que se’t passa per el cap, compartint somriures que mai amb ningú més compartiràs, perquè saps que amb elles és tot més especial. Per tot això em sento molt afortunada de tenir les amigues que tinc, perquè elles em saben entendre, amb elles hi puc confiar, totes i cada una d’elles hem treu un somriure especial, em dona un consell diferent i m’ajuda en tot el que pot.

Per això, Aina, Eva, Maria, Carla, Mireia i Alba, us vull donar les gràcies per estar amb mi sempre, gràcies per ser com sou cada una de vosaltres, gràcies per fer-me créixer i fer-me adonar de moltes coses. Gràcies per tot.

Mariona

Jugo a futbol al Club Esportiu Vilassar. Estic en una categoria on 4 equips (un d’ells el nostre), estem competint per ascendir a preferent. El meu equip i jo, anem tercers a la lliga, on encara tenim possibilitats de pujar.

La setmana passada, vam jugar contra els primers, Cirera. Al començar el partit, Cirera ens va marcar dos gols en menys de 20 minuts, on s’hi van avançar al marcador. No ho vam donar per perdut i vam seguir lluitant. A la segona part, ens van encaixar el 3-0. Seguíem lluitant i lluitant, però era massa tard per remuntar el partit. Al finalitzar el partit, vaig tindre el pensament en que la lliga s’havia esfumat.

Al arribar a casa, vaig reflexionar, i me’n vaig adonar, que si des del primer moment haguéssim reaccionat, el partit podria haver sigut nostre. Aquesta setmana, Cirera va perdre contra els quarts, i en aquest precís moment, ens hem adonat que podem seguir lluitant i competint per quedar líders.

Sergi Sánchez Jurado

Aproximadament els alumnes escrivim un parell d’escrits cada mes a la tertúlia. Abans del dia en el qual em toca penjar un escrit començo a pensar: què escric? Això podria estar bé, seria interessant?, però finalment arribo a la conclusió què és un tema que no em crida massa l’atenció i seguidament em passo uns deu minuts més, pensant en què poder escriure. Una altra vegada tampoc m’acaba de convèncer…

Personalment, el fet d’escriure no m’agrada massa, a més a més, crec que no se’m dóna d’allò més bé. Pel fet de què això no em cridi molt l’atenció fa que encara em costi una mica més el fet de pensar en què escriure ja que no em crida molt l’atenció.

Finalment, he acabat escrivint un escrit, el qual crec que no està pas malament, ara esperaré i començaré a pensar de quin tema podré escriure el pròxim escrit.

Eva

Avui em porta aquí un tema d’altura. Aquest matí estava rondant tranquil·la i estúpidament pel menjador quan el meu pare m’ha cridat l’atenció, m’ha mirat amb cara de sorpresa i molt convençut ha dit: tu has crescut un altre cop. Aquestes paraules semblen destinades únicament a nens petits, que estan en ple creixement. No és per fardar, però tinc gairebé 16 anys i no paro de créixer.

De vegades el menys probable acaba convertint-se en real, i és que jo mai vaig destacar per la meva alçada fins a sisè. Com qualsevol noi normal vaig fer l’estirada. Però sembla que alguna cosa en el meu material genètic s’ha trastocat ja que des de llavors no he parat d’estirar-me. De metre setanta a vuitanta, de vuitanta a vuitanta-sis i aquest matí vuitanta-vuit. El més curiós de tot es que cada any que anava a fer la revisió mèdica, em deien que ja no creixeria més, i cada any deixava el metge amb un pam de nas. A aquest ritme potser arribo a fer metre noranta i tot. Qui sap.

Bé doncs, crec que és el moment de donar la raó a totes les persones altes que sempre m’han dit: ja veuràs! Creixeràs més! I exclamar un gran i satisfactori somriure maliciós carregat d’ironia a totes les persones que em deien que ja havia recorregut tot el camí que tenia per recórrer, curiosament no gaire altes.

Narcís

El meu avi no acostumava a explicar-nos, al meu germà i a mi, gaire històries de la seva vida. Deia que havia tingut una vida normal, semblant a la d’altres tantes persones de la seva edat i que no tenia res que el fes especial a ell i a la seva existència.

La meva besàvia, per contra, sí que explicava moltes d’històries, massa i tot. Recordo una en la que hi havia una mare i un nen espantats que esperaven a què es fes de dia resguardats en una boca del metro de la Plaça Universitat. La nit era serena i freda com ho són les nits de febrer i el nen estava molt cansat i tenia son i la seva mare no parava d’avisar-lo que no s’embrutés; però al nen, la por i el fred no el deixaven dormir.
Mare i fill esperaven el cotxe de línia que, a primera hora del matí, els havia de dur al monestir de Montserrat a veure el pare, que estava ferit, per culpa de la guerra. En el front on feia de soldat, perquè de soldat ell no ho havia estat mai, li havia caigut una bomba de ben a prop i havia quedat ferit per la metralla.

Les sirenes udolaven estridents i la mare li deia al nen que no tingués por, que no passava res, que no es preocupés; però ell, encara que tenia poc més de cinc anys, sabia que sí que passava, i tant que passava! L’aviació franquista estava bombardejant de nou Barcelona i ells no podien deixar aquell minúscul refugi per por a perdre el lloc per agafar l’autobús al dia següent, si és que arribava el dia per a ells.

Ara aquell nen, el meu avi, ja no hi és, s’ha endut amb ell aquesta història que ara ja no podrà explicar-me.

Anna

Veus? Ja tinc la teva atenció, sorprès?

És curiós la facilitat que tenim per fixar-nos en unes coses més que en unes altres. La tendència a posar atenció a les coses que es diferencien de la normalitat, les anomalies que trenquen els nostres esquemes.

Totes les mirades sempre apunten cap a la irregularitat, la diferència, la novetat. En la gran majoria dels casos aquests son rebutjats, tractats de bojos. Destaquen sobre la monotonia, son estranys, estrangers, enemics.  Galileu, Darwin, Copèrnic i molts més, tots van ser criticats i rebutjats per la societat, fins que aquesta, a base de discriminar, es va anar impregnant d’aquetes mentalitats fins que avui en dia són considerats genis. Persones que van imaginar el món d’una manera diferent. Persones que han definit el món en que vivim avui en dia.

De pàries trastocats a savis genis, curiós gir dels aconteixements no creieu?

Narcís

Acció és un jove grup musical català nascut l’any 2008, està format per cinc amics, que passaven les tardes creant musica en un local del seu poble, Torroella de Montgrí. A principis de la seva fama només tocaven als bars de petits pobles , i en alguna celebració on els convidaven, però a mida que anaven creixent cada vegada tocaven en llocs més grans i més importants fins que finalment quan ja portaven uns quants anys junts van decidir crear el seu primer disc “La Torrada”. Amb aquest CD van aconseguir girar per tot Catalunya, arribant a la xifra de més de 70 concerts, on van passar per molts escenaris importants del territori.

Després de fer tota la gira amb el seu primer disc, van anar a gravar amb molts estudis on allà anaven formant noves cançons, i finalment van aconseguir un segon disc amb el nom “On sóc ara” , que totes les cançons parlen de tot el que han aprés des de que van començar amb el projecte. És curiós perquè amb només quatre anys aquest grup d’amics que van ser units per la música, i que la tocaven per passar una mica l’estona i divertir-se ara ja són coneguts gaire bé per tot Catalunya.

Carla Marco