LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Estic caminant per la platja plena de gent, tothom somriu i s’ho passa bé. Ara mateix no fa calor ni vent i la mar està completament en calma. Tinc la impressió de que alguna cosa no va bé, tot és molt fals i res aparenta ser real, sembla que estigui somiant. Just en aquest instant, em desperto al meu llit estirada boca adalt, però no obro els ulls ni em moc, no puc fer-ho! Una sensació d’angoixa m’envaeix i les pulsacions del cor em comencen a accelerar, per més que ho intento les senyals que envia el meu cervell a la resta del cos no es compleixen i no em puc moure. M’intento calmar a mi mateixa i, per fer-ho, em centro en la meva respiració. Noto com començo a tranquilitzar-me i m’esforço per visualitzar algun tipus d’imatge i aconseguir tornar a dormir. Al finalitzar els segons que dura aquest moment, per fi em desperto. Un alleujament alliberador no deixa de manar de dins meu, ràpidament m’aixeco del llit i estiro els braços amb tota la força que puc. Sense deixar de badallar, començo a moure els braços  i em desempereixo tant com puc.

Marta

“Fotografia que algú es fa a si mateix, normalment amb un smartphone o una webcam, per pujar-la a un fòrum o xarxa social “. Aquesta és la definició oficial de selfie segons l’Oxford English Dictionary, que l’ha escollida com a paraula de l’any 2013.

En poc temps això del selfie s’ha tornat una bogeria, ha faltat poc perquè la tendència de fer-se fotos a un mateix fes la volta al món. Un exemple ben clar és el selfie que es van fer diverses estrelles de Hollywood en plena Gala dels Òscars 2014, en poques hores es va convertir en la foto amb més retwits de la història. Òbviament ja n’han sortit mil i una variant, diferents “estils” i fins i tot diferents noms per acabar dient: autofoto.

A vegades és bo aturar-se un moment i ser conscient de què passa al nostre voltant. Per això, fem un pas enrere, deixem de banda tants smartphones, facebook, twitter, instagram, etc., i centrem-nos en les fotos en si, ja que pràcticament ens en fem cada dia. Fem fotos amb les amigues, dels deures, dels menjars, del paisatge… es pot dir que fem fotos a tot el que trobem al llarg del dia. I és per això que crec que fer (o fer-se) tantes fotos comença a perdre sentit. Abans, fèiem fotos per al cap d’uns anys recordar aquell moment que vam viure, per asseure’t amb la teva família o amics i parlar de totes les anècdotes i detalls. Però amb aquesta “mania” de fer tantes fotos crec que estem perdent una mica el nord. Hem deixat de fer-nos fotos per simplement recordar, ara fem fotos per demostrar a tothom que nosaltres estàvem allà, que hi érem, però realment vivíem aquell moment? Penso, que en aquest sentit, la societat està emmalaltint, quan anem de vacances, de cap de setmana o simplement a veure una pel·lícula al cinema, estem més pendents de fer-nos fotos amb el cartell del cinema i veure la reacció de les nostres “amistats” a les xarxes socials, que no pas de gaudir del moment.

Però tot això té unes conseqüències, d’aquí a uns anys tindrem milions de fotos guardades a les memòries dels mòbils i ordinadors que serem incapaços d’organitzar i simplement obviarem. Abans un foto era el record d’un moment únic i especial, ara és un capítol més en un diari fotogràfic sense sentit.

Àurea

Avui he agafat l’autobús a les quatre, i amb una mica de mandra he anat cap a classe de piano. Com sempre, la classe estava tancada i he hagut d’anar a buscar les claus a consergeria. He aconseguit obrir-la i, mentre esperava que la meva professora baixés, he començat a tocar. Al cap d’una estona, quan finalment ha baixat, hem parlat una mica i li he ensenyat el que li portava per avui. A mitja cançó, el conserge ha picat a la porta. Anava una mica carregat ja que portava un paquet bastant gran, l’ha obert i estava ple de pilotes amb boletes de colors a dins submergides en aigua. Com que aquesta setmana és la “setmana de l’amic”, els alumnes que porten un amic a la classe, els en donen una. La meva professora n’ha agafat tres, dues les ha deixat sobre l’estanteria i l’altra me l’ha donat. M’ha explicat que aquestes pilotes havien d’anar a a botiga del museu Greco, però les havien marcat com a defectuoses perquè tenien una mica d’aire a dins i al final es “moriria”.

He arribat a casa molt contenta i li he ensenyat a tothom el que m’havien donat. Sembla mentida que un simple “regal” ens faci feliç (o per el menys a mi). He agafat la pilota i l’he posat a contrallum. Totes les boletes quedaven il·luminades i agafaven un color ben viu. He estat durant uns minuts absorbida amb la subtil dansa que feien al sacsejar-la, cada una amb una direcció diferent, pujaven i tornaven a baixar lentament. Mentre les boletes anaven fent els seus moviments, la bombolla d’aire, el qual ha marcat la pilota com a defectuosa, s’hi afegia. Cada vegada que canviaves la posició de la mà, la bombolla lògicament, es quedava a dalt. M’ha fet bastanta ràbia que tota l’estona s’hi quedés, i he estat inútilment uns minuts, intentant fer-la baixar.

Com he dit abans, sembla mentida que tots aquests detallets que no tenen cap utilitat ens facin tanta il·lusió. Al començament els dónes molta importància, però a mida que van passant els dies els vas abandonant a un racó fins que els perds o simplement els llences. També trobo molt curiós que una cosa tant senzilla, ens faci entretenir tant. A vegades he pensat el perquè un nen petit li agrada tant mirar i remirar un braçalet, doncs avui, jo he fet el mateix però amb un altre objecte. Després m’he sentit bastant estúpida, però té com un imant que feia que no podia treure-li els ulls de sobre. La veritat és que he perdut bastant el temps distreta observant la pilota, però he trobat un tema per escriure.

Anna

Basquetbol: conegut vulgarment com bàsquet, és un esport entre dos equips de cinc jugadors, que busquen introduir una pilota dins la cistella defensada per l’equip contrari, amb l’objectiu d’aconseguir més punts que l’adversari, tot respectant les regles del joc. Típica definició que et dona qualsevol pàgina web. Però… Realment això és així per tothom?

Doncs veureu, el bàsquet no acaba aquí. Per molts no es només encistellar, anotar un cert rècord de punts, ser l’MVP d’un partit, una estrella coneguda mundialment… Sobretot és un estil de vida, una certa disciplina, tot un compromís. Personalment, a mi el bàsquet m’agrada molt i la gent que em coneix ho sap molt bé. Aquest esport és una cosa que m’omple molt, i que m’ajuda a desconnectar quan aquell dia les coses no m’han anat gens bé, tant al cole com a casa, també m’ajuda a créixer com a persona, em dona nous valors i aprenc noves coses.

Porto des que vaig néixer posada en el món del bàsquet, ja que, cosins, tiets, tietes, el meu germà gran…. tots, han passat pel món del bàsquet, i jo també he volgut seguir els seus passos. Ara ja farà uns sis anys que em vaig apuntar en un equip, concretament al Club Bàsquet Vilassar de Dalt, després d’estar molts anys preguntant-me si jo valia per aquest esport, si m’agradaria, si m’ho passaria bé, però després d’apuntar-m’hi vaig veure que tothom val per qualsevol esport, i que si t’agrada t’ho passes bé. Veritablement no em penedeixo gens de continuar jugant, perquè, gràcies aquest esport, he conegut nova gent, he fet nous amics, he descobert nous equips de bàsquet, he anat a altres pobles i he conegut nous estils de joc. S’ha de dir que el bàsquet omple molt de temps, gairebé tots els caps de setmana tinc partit al matí i a vegades a la tarda, durant la setmana tinc entrenament tot i que faig només quatre hores setmanals, ja que els divendres doblo l’entreno: un cop a la tarda i un altre cop el vespre-nit. La veritat a mi això de doblar hores no m’importa, perquè gràcies aquestes això puc millorar cada dia una mica més. A més a més, m’encanta mirar partits de bàsquet, ja siguin del barça, de la penya o de qualsevol equip, perquè veig noves tècniques que després intento posar en pràctica.

En definitiva el bàsquet és un esport que m’encanta, i que tot i que a vegades es passa una mica de nervis, és un esport que em relaxa molt. Amb tot això també vull dir que crec que cadascú en el fons té un esport que d’una manera o una altra el defineix. Per això, busqueu un esport que us ompli i us agradi, al cap i a la fi segur que tothom porta un esport dintre seu.

Mariona

Ara mateix no estic passant pel millor moment de la meva vida, la situació a casa i a l’escola és complicada per a mi. Les dues coses estan vinculades, si l’escola em va malament a casa tinc problemes, i el mateix a l’inrevés. Però bé, no vull redactar aquest escrit per donar les culpes al demés, sinó per reconèixer els meus errors per poder millorar.

Començaré per l’escola, que és el tema que més em preocupa. Aquesta avaluació no ha sigut gens positiva, i això és degut a la falta d’atenció a classe i d’estudi. Ara tinc un repte, és intentar aprovar totes les assignatures en dos mesos, sé que és complicat, però amb esforç no tinc cap dubte de poder aconseguir el meu objectiu. A casa, el que hauria d’intentar millorar és la situació amb els meus pares i començar a implicar-me en les feines de la casa.

Fins ara no he fet res de les dues coses, suposo que això és el motiu del meu fracàs, però a partir d’aquest moment intentaré millorar.

Pau

El dilluns passat vaig veure a les notícies que un grup de guardies civils havien celebrat una festa en “honor” a Antonio Tejero i al 23-F. Per qui no sàpiga qui és, Tejero, va ser un tinent coronel de la Guàrdia Civil que el 23 de febrer de 1981 va intentar instaurar una dictadura militar a Espanya. Aquest cop d’estat va fracassar.

Es veu que a Espanya no aprenem. De moment no s’han pres represàl·lies vers els assistents d’aquell dinar. Desprès de tot el patiment que han generat les dictadures, i no només a Espanya, sinó arreu de tot el món, nosaltres deixem que aquests fets succeeixin. A part d’això, també s’ha de dir que aquesta gent ha incomplert la Constitució, ja que una de les lleis fonamentals d’aquesta és que cap persona o organisme pot anar contra la democràcia. Per què ho permetem? Crec que ens hem de plantar davant del que podríem considerar un acte de feixisme. M’agradaria que es prenguessin accions legals, però sé que no passarà, ja que vivim en un país on governen els incompetents.

Senyor fiscal general de l’estat, actuï! Defensi aquesta constitució amb la que s’embolcallen vostè i el govern. Tingui la mateixa fermesa contra el feixisme que contra el dret democràtic del poble català a decidir el seu futur, perquè per això si que estan ben atents.

I a més després de les pilotes llençades als immigrants que fugen de la fam a Melilla. S’han d’eliminar de la Guàrdia Civil aquests tics de “salvadors de la pàtria”. En aquests casos ni honor, ni “todo por la patria” ni “benemérita”.

Jesús

Ahir, com ja sabeu va ser “el clàssic” entre el Barça i el Madrid. Eren les 8, i al no tindre El Plus, vaig haver de mirar-ho per Internet; una pàgina anomenada “Rojadirecta”. Vaig entrar a la pàgina i vaig gaudir del partit.

En aquest partit, el Barça havia d’aconseguir els 3 punts si o si; és a dir, la victòria, perquè sinó el Barça ja no podria guanyar el títol de la lliga. El Barça va aconseguir avançar-se en el marcador, però acte seguit, Benzema, el davanter del Madrid va aconseguir marcar dos gols en 5 minuts.  Poc temps després, Messi, el millor jugador del món (opinió personal) aconsegueix marcar un gol. El partit va acabar 2-2 abans de la primera part.  A la segona part, els dos equips feien moltes ocasions de gol, ja que els dos es jugaven el títol. Va acabar el partit amb un 3-4, on el Barça va ser victoriós. Graciés a aquesta victòria, el Barça es troba només a un punt del Madrid i del Athletic de Madrid, amb possibilitats de guanyar la lliga.

Sergi Sánchez Jurado

Aquesta setmana hem començat, com cada any, el treball de síntesi o crèdit.

Aquest treball m’ha aclarit molt els meus dubtes, ja que he passat de no saber què estudiar a tenir-ho claríssim. Agraeixo i molt haver anat al Saló de l’Ensenyament, perquè va ser el que més em va ajudar a l’hora de triar el que vull estudiar. També ha estat molt divertit fer aquest treball amb els meus companys ja que, de certa manera, les nostres aficions en l’àmbit laboral es complementaven o s’assemblaven.

En conclusió, com he dit, agreixo molt haver fet aquest crèdit, perquè ara sí que estic convençut del que vull fer i el que vull dedicar-me en un futur.

Pablo

Cada estiu vaig a algunes colònies i cada any són d’una cosa diferent. He arribat a fer de música, teatre, cinema, d’equitació, anglès i les últimes que vaig fer l’any passat van ser de teatre musical.

Va ser una experiència increïble ja que teníem 10 dies per preparar un musical sencer : CHICAGO. Jo estava emocionada perquè era la primera vegada que preparava un musical i a més en 10 dies només. Al arribar tothom em va semblar molt amable ja que la majoria de gent ja es coneixia però em van acollir molt bé. El mateix dia vam haver de fer un càsting per que els professors ens assignessin un personatge. Jo, si sóc sincera, em veia al fons del escenari cantant de fons i omplint l’escenari. Al dia següent ens van repartir els paper i la veritat que em vaig quedar sorpresa.

El musical CHICAGO té dues protagonistes, la Velma Kelly i la Roxie Heart, per dir-ho d’alguna manera la principal és la Velma Kelly encara que la Roxie Heart també té un paper molt important. Quan van anunciar el paper de Velma Kelly i seguidament van dir el meu nom no m’ho creia, estava segura que em tocaria un paper secundari però mai hauria imaginat que pogués interpretar aquell paper.

La setmana va ser increïble i a la nit de l’estrena estava molt nerviosa però per sort tot va sortir molt bé.

Dilluns van anunciar que les preinscripcions estaven obertes i no vaig tardar un moment  a apuntar-me, el cas es que aquest any farem el musical de Hairspray! Tinc clar que faré el possible per aconseguir un paper important, com l’any passat. No serà fàcil però si l’any passat ho vaig aconseguir per què aquest any no?

Adriana

La majoria de gent que no em coneix però que m’ha vist pels passadissos de l’institut o per qualsevol altre indret creu que sóc una persona antipàtica i fa un temps em preguntava per què tothom quan em coneix em diu que es pensava que no era així de simpàtica.

Doncs aquí ve la resposta. Jo, a la vegada de ser una persona molt activa i amb ganes de fer moltes coses, en els moments en que no estic fent res penso en moltes coses. Els meus ulls, sense cap mena d’intenció, miren a la gent que passa pel meu davant de dalt a baix segons ells amb una mirada vacil·lant i despectiva. La veritat és que això m’ha causat algun problema amb la gent però no sé com arreglar-ho ja que és una cosa totalment involuntària.

Quan ho vaig descobrir vaig estar uns dies intentant evitar-ho fins que vaig veure que no puc, és una cosa que forma part de mi i que no puc deixar de fer. Per aquest motiu, he arribat a la conclusió de que no haig de preocupar-me per aquests petits detalls involuntaris ja que segurament tothom en té algun i crec que també, de part de la gent que m’ha jutjat per això, no s’han de guiar per l’aparença.

Laia