LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Treure el gos, Encara que no ho sembli, no és una feina fàcil. Sempre que l’he de treure m’agafa a una hora en la que, a mi, m’agradaria descansar una mica o fer qualsevol altra cosa, però què hi farem, la pobra bèstia (com diu ma mare) necessita sortir a passejar i a fer les seves necessitats.

És veritat que molts adolescents no treuen o quasi mai treuen el seu gos a passejar, però en el meu cas, crec, que ens hem de responsabilitzar dels nostres animals de companyia perquè ja que ells ens demostren la seva estima cada dia, nosaltres hauríem de demostrar la nostra cap ells, mitjançant aquestes petites coses que els fan tan feliços, com ara treure’ls a passejar, donar-los el menjar o jugar amb ells quan ho necessitin.
Per què després hi ha gent que es pregunta: per què el meu gos només li fa cas als meus pares? Doncs jo crec que és perquè no fan suficient cas al seu gos, perquè no l’estimen suficientment per adonar-se que el seu gos està desitjant fer-los cas i perquè no saben, encara, que els gossos tornen el tracte que reben.

Guillem

La vida avançava tranquil·lament, les espècies se succeïen les unes a les altres. Tot fluïa amb normalitat.

D’artròpodes marins, a amfibis desenvolupats i d’aquests a rèptils gegants anomenats dinosaures. Els dinosaures van viure un període llarguíssim de temps al nostre planeta. La seva vida rondava al voltant del que la terra els donava. Els que no sabien entendre-la morien i els que s’hi adaptaven vivien. Van ser els reis de tot fins que el tot es va reduir a res. La vida, però, no tenia temps per a dols, i va seguir evolucionant. Tot tornava a la normalitat, però aquesta vegada alguna cosa havia canviat. Una espècie nova, petita, ràpida, intuïtiva i violenta es desenvolupava a les planícies africanes. L’ésser humà va evolucionar ràpid, impossible de seguir per a la resta d’animals. Implacable, intel·ligent, letal. Un nou rei apareix sobre la faç de la terra.

Però és un rei avariciós, egoista i ingenu. La seva avançada intel·ligència  l’ha cegat. Ja no es creu un rei, sinó un déu. Destrueix i s’apropia de tot, no respecta la terra tal com els seus antecessors sempre havien fet. La terra dominada per una espècie que té més coneixement de l’espai exterior que de les profunditats dels seus propis oceans.

Per què som així? Segurament mai ho sabrem. El més probable és que les nostres accions ens acabin destruint i l’única cosa que podrem fer serà veure com el nostre imperi se’ns ensorra a sobre mentre per fi veurem què havíem fet malament.  Creiem que el món és nostre, la veritat és que només el mantenim calent per al següent.

Narcís

Amb ulls de nenés un programa de TV3 que emeten els dijous a la nit. En aquest programa es veu reflectida la vida des del punt de vista dels nens. Com ells viuen els dia a dia i s’enfronten a problemes, com viuen la crisi; les seves incerteses; el fet de valorar les coses; el consum…

El capítol que van emetre el dijous passat tractava de la diversitat, on els nens expliquen que no és res dolent ser diferent (néixer en un altre lloc, ser sord…). En aquest capítol apareix en Marcel, un nen de 10 anys. Ell pateix sordesa, igual que la seva mare. Ell sap parlar, però no gaire, i la seva mare des de ben petit l’ha ajudat a expressar-se mitjançant dibuixos. A casa seva tots els seus germans l’ajuden i entre ells s’entenen perfectament. El que vol en Marcel és que la gent no es fixi en el seu audiòfon i que el tractin com una persona més.

D’altra banda, van sortir dues germanes que quan eren petites van ser adoptades de la Xina i que ara viuen a Catalunya. Elles es consideren catalanes però saben molt bé que elles no són d’aquí, ja que tenen trets físics diferents als nens d’aquí. Elles parlen de què a l’escola a vegades els fan preguntes sobre els seus orígens, però no els importa i estan molt contentes, ja que pel fet de ser xinesses no les tracten diferent.

En conclusió, en aquest programa es basa en el fet que els nens expliquin com els ha tocat viure i com els agradaria que fos la seva vida d’una manera senzilla, planera i sense embuts. Potser nosaltres podríem aprendre d’ells i fins i tot ens podrien fer reflexionar sobre el senzill que és viure respectant-nos uns als altres i el nostre entorn, no creieu?

Eva

Imagineu-vos que esteu llegint a casa vostra tranquil·lament en aquella butaca tan còmode que sé que teniu. O fent el dinar, tant se val. Vull que us imagineu fent el que més us agrada a casa vostra. En el meu cas és dormir.
De cop comenceu a sentir uns cops a la paret o al sostre. Com feu el que més us agrada no us n’adoneu. Però aquests copets són cada cop més forts. Ara sí que aixequeu el cap i mireu d’on venen. Si viviu en una casa pensareu “serà un ocellet” si viviu en un pis “serà el veí de dalt, que és un pesat”, si viviu en un soterrani, “serà la calefacció”. Però cada cop són encara més forts fins que us aixequeu tot mirant el sostre o la paret. Us quedeu uns segons mirant-ho fins que us envien un missatge al mòbil. L’agafeu sobresaltats perquè fins ara no havíeu sentit un soroll diferent que no fos el dels cops misteriosos. Just quan esteu mirant el mòbil, la paret (o el sostre) us cau al damunt. Si viviu en un pis, morireu aixafats per les pedres, o pitjor encara morireu quan l’edifici s’estigui enderrocant. Si viviu en una casa també morireu aixafats per les pedres i si viviu en un soterrani, morireu aixafats o ofegats. Si teniu la sort de sobreviure, no tindreu lloc on viure, lloc on anar. Ara us preguntareu qui s’ha atrevit a destrossar casa meva, el lloc on sempre he viscut, el lloc on he crescut i el lloc on moriré. Quin ésser ha estat capaç de destrossar la casa dels altres? Ni més ni menys que l’esser humà.

Això mateix els hi passa als tigres de Sumatra (l`únic que ells no llegeixen ni tenen mòbil). Resulta que a la selva on viuen hi ha unes palmeres que van molt bé per fer una mena d’oli que s’utilitza per fer molts productes que portem. I és clar el més normal és que les multinacionals ho facin servir per fer els seus productes. Tot aquest esperit emprenedor em sembla molt bé, però no estic d’acord amb tots aquest danys que fan i, després no ho diuen per no perdre diners i tot això.

Tot esser d’aquet planeta té dret a viure a la seva llar tranquil·lament i té dret a morir tranquil·lament. Però és clar, com el tigre de Sumatra no és humà el podem matar perfectament o el podem deixar sense llar perfectament. Per sort empreses com Nestlé, l’Óreal, Ferrero… estan prenent mesures per desvincular-se de la destrucció de selves. Hem de ser conscients que els animals formen part del nostre ecosistema i si permetem que les multinacionals el destrossin, aconseguirem viure en un planeta molt diferent del que vivim ara. Per això tots units podem combatre aquesta mena de guerra de “Diners contra Vida”, perquè no podem permetre que els diners s’apoderin de tot com han estat fet fins ara.

El que vull dir és que no m’agradaria morir aixafada mentre dormo.

Helena

Ahir a la tarda quan vaig arribar de treure a passejar a la Gala, la meva gossa, vaig decidir que abans de fer deures em dutxaria perquè Aixa a les sis ja tindria els cabells secs per anar a entrenar i d’aquesta manera evitar haver-me’ls d’assecar amb el assecador ja que és una de les coses que mes odio en el món.

Vaig preparar-me les tovalloles i la roba interior perquè no m’agrada vestir-me al lavabo i, per tant, quan acabo de dutxar-me m’embolico la tovallola i vaig a la meva habitació a vestir-me. Ho vaig fer tot com de costum, vaig posar-me la música del mòbil, vaig encendre l’aigua calenta i quan estava a la temperatura que no em cremava ni estava massa freda vaig entrar a la banyera.

Quan estava acabant vaig escoltar que tocaven el timbre i al cap d’uns segons vaig escoltar la veu de l’Antonio, un amic del meu pare que venia a arreclar la calefacció. Tot seguit vaig sortir de la dutxa, em vaig embolicar el cabell amb la tovallola petita i em vaig eixugar el cos amb la gran. Segui escoltant la veu de l’Antonio i, per consegüent això volia dir que encara rondava per la casa. Quan vaig acabar de assecar-me i de fer tot allò que havia de fer abans de vestir-me: posar-me la crema a la cara, al cos, posar-me la roba interior, etc. No sabia que fer. No tenia roba neta per posar-me i aquell home seguia corrent amunt i avall pel passadís i la veritat es que no volia que em veiés o bé enroscada amb la tovallola i un monyo al cap o amb roba interior. Va ser un moment molt incòmode i indecís en el que se’m van passar moltes coses pel cap: crido a la meva mare? No perquè l’està ajudant, m’espero aquí fins que marxi? No perquè acabarà entrant la meva mare i deixant-me malament dient algun dels seus comentaris innecessaris.

I finalment vaig decidir posar-me la bata d’estar per casa i el texà que m’havia tret per anar ràpidament a la meva habitació i vestir-me. I així jo vaig fer, quan ja estava vestida vaig sortir de l’habitació amb tota tranquil·litat, com si tot aquell dilema mental no l’hagués tingut.

Laia

Com cada dimecres, vaig arribar a l’escola de la meva mare cap a les tres, vaig entrar per la porta de secretaria i vaig saludar educadament. Un dimecres normal i corrent, ara hagués entrat a la sala de professors i m’hauria escalfat el dinar en el microones, però no, aquell dia alguna cosa va canviar. Resulta que al obrir la porta de la sala de professors em vaig topar amb la directora i un nen, que deuria tenir uns deu anys. Va ser un moment bastant incòmode perquè la directora l’estava esbroncant de mala manera amb una fúria i una ràbia imponents i em vaig sentir com una intrusa. Es veu que el nen no es volia quedar a dinar al menjador i per evitar-ho, es dedicava a llençar pedres i a pegar els companys amb l’únic objectiu de que el fessin fora. Aquesta vegada la directora s’havia enfadat de debò i ja era hora de frenar al noiet aquest comportament tan agressiu. Ara deveu estar pensant, però per què encara no l’han enviat a dinar a casa seva? Doncs molt fàcil, perquè aquest nen té concedida una beca de menjador, per tant, s’hi ha de quedar per força.

Amb tota aquesta història he arribat a la conclusió de que quan som joves no som conscients de la realitat que ens envolta, només pensem en nosaltres. És evident que un nen de deu anys no pot entendre la situació per la que deu estar passant la seva família, i sí, ja sé que n’hi ha de més madurs, però fins i tot aquests no n’acaben de ser conscients. Els més petits veuen el món amb uns altres ulls, són feliços perquè depenen d’algú i no tenen preocupacions. És a dir, si ells no es volen quedar al menjador faran tot el possible per no quedar-s’hi, sense tenir en compte el que això pot suposar per a la seva família.

He arribat a aquesta conclusió perquè si li haguessin concedit qualsevol tipus de beca a un jove una mica més gran, estaria ben content, ja que, és conscient de la situació de crisi que estem vivint i, parlant clar, diríem que no té una mentalitat de nen. Un jove de la nostra edat és més madur, sap que d’aquí quatre dies serà independent, s’haurà d’espavilar inventant la seva pròpia vida i que al llarg del camí es trobarà amb molts obstacles que haurà de superar ell solet. Llavors és millor viure amb una mentalitat de nen i oblidar-se de tots els problemes? Potser sí.

Marina

Els germans petits tenen el do de fer la punyeta, però et fan riure, tothom que tingui germans sabrà del que parlo: Quan et molesten i els persegueixes però s’escapen darrere la taula, quan ells volen mirar els dibuixos animats i tu canvies perquè no ho vols veure, però tornen a canviar pels botons de la tele… Al final acaba sent tot un joc.

Abans d’ahir, estava parlant amb el meu amic sobre els germans petits, i em va dir que estava fart d’ells, que passés el que passés als seus germans no és preocuparia, però jo sabia que no era veritat, que en el fons se’ls estimava.

L’endemà, vam anar a donar una volta per la Gran Via, i quan tornàvem, vam veure una ambulància, i com el meu amic és molt tafaner va anar a veure què passava, jo el vaig seguir. Quan va anar es va trobar a la seva germana, s’havia trencat el tendó i l’havien d’operar. El meu amic es va esverar i va trencar a plorar.

Per molt que els nostres germans ens facin la punyeta, en el fons els estimem.

Zakaria

Tinc 15 anys i porto la major part de la meva vida dedicada a un esport, una passió, una vida. Fa gairebé deu anys que patino, i no, encara no m’he cansat de fer-ho. El primer que em pregunta la gent quan fa temps que no em veu és: “I encara patines?”. La meva resposta és sí, sí i sí. Sé que moltes vegades protesto o m’enfado perquè no tinc ganes d’anar a entrenar, però després m’adono que no ho canviaria per res.

Quan patino em sento diferent, especial, desconnecto totalment de la realitat i em centro només en el que he de fer. És un esport dur que necessita disciplina, dedicació i constància, però les coses que t’aporta són tantes que val la pena passar per tot això. No només m’ha ensenyat a patinar, sinó també que per aconseguir una cosa has de treballar dur i aixecar-te quan caus. M’ha fet veure que tot esforç té la seva recompensa i que quan vols una cosa has de lluitar per ella. D’altra banda he conegut a gent que cada cop és més important per mi: els meus companys i companyes de club i els meus entrenadors. Estaré eternament agraïda per tot el que han fet, i el fet de veure que han confiat i apostat per mi durant tot aquest temps m’ho diu tot. 

Darrere del patinatge hi ha tot un món. Vaig començar perquè unes quantes amigues s’hi van apuntar, però poc a poc s’ha convertit en la meva vida. Molts dels millors moments que he passat han sigut sobre uns patins i espero que segueixi sent així. El patinatge no m’ha posat les coses fàcils, però si tingués l’oportunitat de tornar enrere no canviaria absolutament res. Agraeixo a tots aquells que han fet que la meva trajectòria en aquest esport hagi sigut màgica. Gràcies als meus pares, als meus entrenadors i a les que s’han convertit en més que amigues. Gràcies.

Marta

La vida de l’estudiant es resumeix en: durant cinc dels set dies de la setmana anar pels matins a l’escola, i passar-te les tardes o bé estudiant o fent deures, i els altres dos dies de la setmana, que en teoria són per descansar, te’ls passes igual que la resta.

Se suposa que quan ets adolescent és quan costa més formar una vida social, però com voleu que ho fem si ens hem de passar totes les setmanes tancats a casa estudiant. Hi ha gent a qui això no li importa i no surten de casa, jo penso que això no és normal, la vida és per disfrutar-la, no passar-te mes de vint anys d’ella tancat a casa.

Finalment jo penso que sí que s’ha d’estudiar quan ets adolescent, però també penso que no ens podem passar tots la nostra infància i adolescència tancats a casa.

Pau Comas

Aquest és segurament l’aspecte de la meva vida que més preocupacions em provoca: últimament valoro i veig la meva vida de manera més positiva, les persones al meu voltant són increïbles, son genuïnes, i són simplement els millors que podria desitjar de tenir a la meva vida, realment no sé què faria en el cas de que algú d’ells faltés algun dia, al moment en que algú que veig al dia a dia no hi és em preocupo, i desitjo que sobretot estigui bé o es recuperi aviat.

Però aquest no és el tema i m’estic desviant. El cas és aquest, tinc fantàstiques persones a la meva vida, cada una diferent, cada una genial a la seva manera, i quan m’hi poso a pensar ve el desastrós pensament: Jo no sóc mereixedor de la vida que porto. Miro al voltant i veig persones que mereixen ser felices a la vida i mereixen aconseguir el que es proposen, i llavors veig que jo no sóc suficient per ells, veig que el meu únic punt que puc aportar a una amistat és valorar-la, la qual cosa és molt poc.

Vaig gent que persegueix cada moment els seus somnis, veig gent més dolça que un congrés de diabètics, veig gent divertida, intel·ligent, radiant, esplèndida en tots els sentits I després em miro i penso: “que han vist ells en mi? Per quina raó tinc la sort de formar part de les seves vides? Sens dubte que he donat moments de felicitat, però no tenen rellevància al costat de la meravellosa vida que ells em donen dia a dia.”

Per molt que ho penso només puc dir que valoro el que tinc, intento cuidar-ho, però no és suficient, continuo essent l’ocell bocamoll amb ganes d’ajudar, simplement l’ultim terròs de sucre de la bossa (que mai és tan saborós com els altres però que ha agafat una mica de gust dels altres).

No puc dir que mereixi les persones de la meva vida, però si que puc dir això: les aprecio a totes i només vull l’oportunitat de mostral-s’hi com d’importants són (sou) per a mi.

Nil, el vostre ocell preferit.