LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Un dia, mentre feia neteja de la meva habitació, em vaig començar a trobar malament. Em picava el nas, no parava d’estornudar i se’m va inflar la cara. No sabia què em passava, mai m’havia succeït una cosa semblant. Vaig anar al metge amb els meus pares i em va dir que m’havia de fer unes proves per acabar de diagnosticar el que em passava.

Un cop fetes totes les proves em van dir que tenia al·lèrgia, però no sabien ben bé a què. Per aquest motiu, em vaig fer una prova més, que consistia en fer petits forats a la part interna del braç i injectar-hi petites quantitats de líquid amb diverses substàncies, les quals eren cèl·lules de partícules, aliments, pèl d’animal…i així, podríem saber a què era al·lèrgica, ja que la substància que em produís una inflamació a la zona on estava col·locada, seria la causa del meu problema.

Finalment, després d’aquesta prova i diversos anàlisis de sang, em van dir que sóc al·lèrgica als àcars, uns animalons minúsculs que estan per tot arreu, al pèl de gos i al de gat.

Per poder fer vida “normal” m’he hagut de vacunar setmana rere setmana, mes rere mes, any rere any i prendre tot tipus de pastilles. Ja fa quatre anys que em van detectar l’al·lèrgia, i cada mes m’he de vacunar i vigilar de no acostar-me a llocs on aquesta es pugui desenvolupar amb més facilitat. A més a més, cada dos anys m’he fer les proves de nou, ja que l’al·lèrgia evoluciona al llarg dels temps.

Mireia

Treure el gos, Encara que no ho sembli, no és una feina fàcil. Sempre que l’he de treure m’agafa a una hora en la que, a mi, m’agradaria descansar una mica o fer qualsevol altra cosa, però què hi farem, la pobra bèstia (com diu ma mare) necessita sortir a passejar i a fer les seves necessitats.

És veritat que molts adolescents no treuen o quasi mai treuen el seu gos a passejar, però en el meu cas, crec, que ens hem de responsabilitzar dels nostres animals de companyia perquè ja que ells ens demostren la seva estima cada dia, nosaltres hauríem de demostrar la nostra cap ells, mitjançant aquestes petites coses que els fan tan feliços, com ara treure’ls a passejar, donar-los el menjar o jugar amb ells quan ho necessitin.
Per què després hi ha gent que es pregunta: per què el meu gos només li fa cas als meus pares? Doncs jo crec que és perquè no fan suficient cas al seu gos, perquè no l’estimen suficientment per adonar-se que el seu gos està desitjant fer-los cas i perquè no saben, encara, que els gossos tornen el tracte que reben.

Guillem