LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Ahir a la tarda quan vaig arribar de treure a passejar a la Gala, la meva gossa, vaig decidir que abans de fer deures em dutxaria perquè Aixa a les sis ja tindria els cabells secs per anar a entrenar i d’aquesta manera evitar haver-me’ls d’assecar amb el assecador ja que és una de les coses que mes odio en el món.

Vaig preparar-me les tovalloles i la roba interior perquè no m’agrada vestir-me al lavabo i, per tant, quan acabo de dutxar-me m’embolico la tovallola i vaig a la meva habitació a vestir-me. Ho vaig fer tot com de costum, vaig posar-me la música del mòbil, vaig encendre l’aigua calenta i quan estava a la temperatura que no em cremava ni estava massa freda vaig entrar a la banyera.

Quan estava acabant vaig escoltar que tocaven el timbre i al cap d’uns segons vaig escoltar la veu de l’Antonio, un amic del meu pare que venia a arreclar la calefacció. Tot seguit vaig sortir de la dutxa, em vaig embolicar el cabell amb la tovallola petita i em vaig eixugar el cos amb la gran. Segui escoltant la veu de l’Antonio i, per consegüent això volia dir que encara rondava per la casa. Quan vaig acabar de assecar-me i de fer tot allò que havia de fer abans de vestir-me: posar-me la crema a la cara, al cos, posar-me la roba interior, etc. No sabia que fer. No tenia roba neta per posar-me i aquell home seguia corrent amunt i avall pel passadís i la veritat es que no volia que em veiés o bé enroscada amb la tovallola i un monyo al cap o amb roba interior. Va ser un moment molt incòmode i indecís en el que se’m van passar moltes coses pel cap: crido a la meva mare? No perquè l’està ajudant, m’espero aquí fins que marxi? No perquè acabarà entrant la meva mare i deixant-me malament dient algun dels seus comentaris innecessaris.

I finalment vaig decidir posar-me la bata d’estar per casa i el texà que m’havia tret per anar ràpidament a la meva habitació i vestir-me. I així jo vaig fer, quan ja estava vestida vaig sortir de l’habitació amb tota tranquil·litat, com si tot aquell dilema mental no l’hagués tingut.

Laia

Com cada dimecres, vaig arribar a l’escola de la meva mare cap a les tres, vaig entrar per la porta de secretaria i vaig saludar educadament. Un dimecres normal i corrent, ara hagués entrat a la sala de professors i m’hauria escalfat el dinar en el microones, però no, aquell dia alguna cosa va canviar. Resulta que al obrir la porta de la sala de professors em vaig topar amb la directora i un nen, que deuria tenir uns deu anys. Va ser un moment bastant incòmode perquè la directora l’estava esbroncant de mala manera amb una fúria i una ràbia imponents i em vaig sentir com una intrusa. Es veu que el nen no es volia quedar a dinar al menjador i per evitar-ho, es dedicava a llençar pedres i a pegar els companys amb l’únic objectiu de que el fessin fora. Aquesta vegada la directora s’havia enfadat de debò i ja era hora de frenar al noiet aquest comportament tan agressiu. Ara deveu estar pensant, però per què encara no l’han enviat a dinar a casa seva? Doncs molt fàcil, perquè aquest nen té concedida una beca de menjador, per tant, s’hi ha de quedar per força.

Amb tota aquesta història he arribat a la conclusió de que quan som joves no som conscients de la realitat que ens envolta, només pensem en nosaltres. És evident que un nen de deu anys no pot entendre la situació per la que deu estar passant la seva família, i sí, ja sé que n’hi ha de més madurs, però fins i tot aquests no n’acaben de ser conscients. Els més petits veuen el món amb uns altres ulls, són feliços perquè depenen d’algú i no tenen preocupacions. És a dir, si ells no es volen quedar al menjador faran tot el possible per no quedar-s’hi, sense tenir en compte el que això pot suposar per a la seva família.

He arribat a aquesta conclusió perquè si li haguessin concedit qualsevol tipus de beca a un jove una mica més gran, estaria ben content, ja que, és conscient de la situació de crisi que estem vivint i, parlant clar, diríem que no té una mentalitat de nen. Un jove de la nostra edat és més madur, sap que d’aquí quatre dies serà independent, s’haurà d’espavilar inventant la seva pròpia vida i que al llarg del camí es trobarà amb molts obstacles que haurà de superar ell solet. Llavors és millor viure amb una mentalitat de nen i oblidar-se de tots els problemes? Potser sí.

Marina

Els germans petits tenen el do de fer la punyeta, però et fan riure, tothom que tingui germans sabrà del que parlo: Quan et molesten i els persegueixes però s’escapen darrere la taula, quan ells volen mirar els dibuixos animats i tu canvies perquè no ho vols veure, però tornen a canviar pels botons de la tele… Al final acaba sent tot un joc.

Abans d’ahir, estava parlant amb el meu amic sobre els germans petits, i em va dir que estava fart d’ells, que passés el que passés als seus germans no és preocuparia, però jo sabia que no era veritat, que en el fons se’ls estimava.

L’endemà, vam anar a donar una volta per la Gran Via, i quan tornàvem, vam veure una ambulància, i com el meu amic és molt tafaner va anar a veure què passava, jo el vaig seguir. Quan va anar es va trobar a la seva germana, s’havia trencat el tendó i l’havien d’operar. El meu amic es va esverar i va trencar a plorar.

Per molt que els nostres germans ens facin la punyeta, en el fons els estimem.

Zakaria