LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Va començar a entrar una petita ràfaga de llum que va fer-me despertar. Al principi, em vaig notar una mica extranya però de seguida vaig pensar que era perquè el dia anterior havia anat a dormir tard i estava cansada. Una estona després de llevar-me vaig anar a veure l’àvia, que feia temps que no la veia. Com que vaig estar tot el matí distreta no vaig tornar a pensar en el malestar que tenia quan em vaig llevar, però tan aviat com vaig acabar de dinar vaig tornar a notar-lo. Vaig decidir estirar-me al sofà i dormir una mica a veure si sem passava però no aconseguia adormir-me, així que quan la meva mare em va dir d’anar a Barcelona no m’ho vaig pensar dos cops perquè vaig creure que una mica d’aire fresc podria ser la solució al meu problema.

A les nou del vespre vaig tornar a casa i pels calfreds que em venien de tant en tant vaig sospitar que tenia febre així que em vaig posar el termòmetre per assegurar-me i, efectivament, tenia febre. Em van diagnosticar grip. Mocs, tos, febre bastant alta i per si fos poc, als pocs dies s’hi van afegir els vòmits a la festa.

Al final, vaig acabar pensant que sóc gafe i atrec tots els virus perquè tot just un mes abans havia tingut angines. Però després, en tornar a classe em vaig enterar que més companys estaven igual que jo i que tot havia sigut una epidèmia. Em va consolar saber que no sóc gafe però ara em sap greu per tots els meus companys que deuen estar patint el virus perquè, de veritat, sembla una tonteria però és passa malament.

Núria

Segona divisió, cadets de primer any i una lliga impossible. Aquests són els factors que ens vam trobar a principi de temporada el cadet b del C.E Vilassar de Dalt. Tothom era bastant optimista amb el projecte del nou entrenador, fins i tot vam redactar els nostres objectius en un paper. Tothom volia guanyar.

Primera jornada, primera victòria de la lliga. I això va continuar fins als partits clau, amb uns resultats de 2-2, i 1-1 amb els màxims rivals.
El mister, en un entrenament ens va fer canviar d’idees en una mitja hora. El seu discurs era; no podíem anar de bons sent de primer any. Així doncs, cada partit que es jugava, es jugava com si fos una final, això ens va donar una ratxa de partits guanyats molt elevada.

Va arribar l’hora de la veritat, el partit més important de l’any per nosaltres, tot es jugava a una. Abans del partit, un vídeo motivacional i durant tota la setmana pensant exclusivament en el partit va donar el resultat que tothom esperava, 2-0 i pràcticament una lliga, que pel mister no entrava en els seus plans de treball.

Amb això queda demostrat, que per molt petit o inferior que siguis, mai et donguis per vençut, sempre hi ha una esperança.

Sergio

Fa cosa d’un mes, a l’acadèmia d’anglès, la professora ens va posar un vídeo molt interessant titulat “Never, ever give up” (el que traduiríem com “mai et rendeixis”). Era un dels mil que es poden trobar a la pàgina web dels Ted Talks, una pàgina on “speakers”  (gent que parla davant d’un grup de persones) expliquen coses sobre temes d’allò més diversos (societat, autoestima, ciència, superació personal, tecnologia, …).

Aquest vídeo del que us parlava era d’una dona, Diana Nyad, la qual va aconseguir fer el trajecte de Cuba a Florida nedant, d’una distancia de més de 160 km a mar obert, contra corrents i remolins, amb 60 anys, després d’intentar-ho quatre cops. Molts nadadors professionals ho porten intentant des de 1950, però encara no ho han aconseguit. La seva expedició estava formada per 30 persones on hi havia entre ells la seva millor amiga perquè li fes agafar força de voluntat per seguir; experts en taurons i altres animals perillosos, ja que és una zona amb molts depredadors, i ella casi hi mor per culpa de la medusa de caixa (té el verí més mortal) i altra gent molt important, per aconseguir arribar a la costa de Cuba amb el mínim perill. Fins i tot, durant la nit, havia d’anar nedant a les fosques perquè els peixos  que alimenten els taurons no s’hi acostessin. L’equip li va dir que era impossible aconseguir-ho, però que si ho volia intentar l’ajudarien fins al final. I ella volia aconseguir-ho. Des dels 20 anys que somiava en fer-ho.

“Si tens un somni, tens obstacles davant com tothom. Ningú passa aquesta vida sense dolor, sense agitació, i si un creu i té fe, si cau i es torna a aixecar, si creu en la perseverança, com una gran qualitat humana, un troba la forma d’aconseguir els seus somnis”. Això és el que li va dir a la seva millor amiga a la costa a punt per començar l’aventura. I al cap de 53 hores va trepitjar la costa de Florida, sent la primera persona en fer aquell gran i intens recorregut.

La historia d’aquesta dona demostra l’esperit de superació, que si es creu en un mateix, es pot fer això i molt més, perquè si es vol, es pot. La qüestió és no rendir-te, per moltes dificultats que trobis. Perquè tots som capaços d’aconseguir els nostres somnis i metes, només em de confiar en nosaltres i lluitar sense pausa per ells. Per tant, NEVER, EVER GIVE UP.

Aina Ros Alsina

L’altre dia vaig anar a classes d’anglès, com cada setmana, ja que m’estic preparant per treure’m el “first”, un certificat de competència lingüística en anglès per als parlants no nadius de la llengua anglesa. He escollit aquest aquest idioma perquè és un dels més parlats entre d’altres com l’alemany, el xinès, el francès…

Les classes, depèn del dia, se’m fan bastant pesades però la meva principal motivació és saber que els idiomes són realment necessaris avui en dia per viure en un món globalitzat. Aquests t’obren moltes portes, ja que amb les condicions de treball que hi ha actualment  et poden fer destacar i donar-te oportunitats de feina.

Aquest nadal vaig estar uns dies a Londres i em vaig adonar que la millor manera d’aprendre un idioma és anar a l’estranger, on la necessitat de fer-te entendre t’obliga a parlar i perdre part d’aquella vergonya que sempre sentim a l’hora de pronunciar.

Espero aconseguir el “first” el més aviat possible, de moment em seguiré esforçant a les classes d’anglès.

Aina

Aquest curs no sé què em passa, no faig res bé.

L’any passat si em posava a estudiar ho aprovava tot, clar que hi ha algunes matèries més difícils que altres, però fins i tot en alguna assignatura treia excel·lents o notables. En canvi aquest curs han canviat els papers, la meva màxima nota, si no recordo malament ha estat un cinc, UN CINC! La veritat es que estic cabrejat encara que no ho demostro perquè no vull cabrejar a més gent o enfadar-la. Tornant a la idea d’abans, últimament no faig res bé, per molt que m’ajudin o facin tot el possible no arribo a aconseguir-ho. La meva solució és riure-me’n. Per què m’haig de posar trist? perquè no puc esta bé i content amb mi mateix?. La veritat es que de moment em funciona però quan hi ha estones que rumio em cau tot a sobre i… no sé com explicar-ho.

La conclusió que trec es que ara mateix estic una mica perdut, no sé què he de fer i què no, però suposo que la vida és així, per alguna gent és més fàcil i per altres no tant.

Pablo