LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Vaig començar a tocar el piano quan tenia sis anys a l’escola de música del meu poble. Feia coral, llenguatge musical i piano; vaig començar amb una amiga i ens ho passàvem molt bé, però no li donàvem molta importància: només ho fèiem per passar l’estona. Al cap de dos anys vaig canviar-me d’escola de música, ja que no tenia molt bona relació amb els professors; vaig emprendre classes al poble del costat i tot anava bé, però vaig adonar-me que realment només em feia estar malament: no practicava a casa per vagància llavors no avançava i la professora m’esbroncava perquè creia que estava perdent una bona oportunitat que poca gent podia tenir. No vaig fer-li molt de cas a les seves paraules, vaig estar dos anys sense fer piano, però a l’estiu del segon any vaig començar a tornar a tocar el piano i veia que realment m’agradava i em transmetia sensacions úniques. Vaig parlar-ho amb els meus pares i vaig tornar a fer classes, però només de piano amb un professor particular. Ara estic genial, però em sap greu haver perdut aquests dos anys perquè ara seria molt més bona, però tot passa per alguna raó i no me’n penedeixo perquè així he sabut veure la meva passió. Quan toco el piano em sento lliure, és una manera d’expressar els meus sentiments, em tranquil•litza, desconnecto del món.

Una persona molt especial per mi em va dir que un artista hauria de mostrar al món les seves interpretacions o creacions perquè la gent pogués gaudir-ne d’elles, però a mi no m’agrada tocar en públic, em sento millor sola. Un dia vaig tocar per ella i les seves llàgrimes em van emocionar, totes dues estàvem connectades pel so d’aquella peça, la manera en què els meus dits s’enfonsaven a sobre les tecles, l’adoració que tenim per la música… Un conjunt de successos que feia aquell moment únic i nostre. Em sorprèn com pot crear tants sentiments per la persona que toca com per l’oient, ja que és un fet màgic, però que no tothom sap apreciar-lo.

Marta

L’altre dia vaig veure una imatge que explicava que si els polítics es rebaixaven el sou de 5800€ fins al 1000€ al mes, es podria pagar el salari mínim interprofessional a 4 mil·lions de persones. Salari vergonyós de 643€ mensuals, ja que en aquest mon pervers el ser mil·leriusta sembla ser un luxe. I jo em pregunto per què no ho fan. Al cap i a la fi som nosaltres qui els hem votat. Som nosaltres els qui els hem donat el poder. I ells no poden fer res. Ni un petit sacrifici, res. Son tan egoistes que estant el país en crisi, tothom fent sacrificis per arribar a final de mes, i ells res, cap sacrifici. No es suposa que estan en aquest lloc per ajudar, fer servei públic i gestionar bé els centims de tots, doncs no, ells fan tot el contrari. I el més xocant és que de totes les trames de corrupció política quants han acabat a la presó? O millor encara, quants han tornat els diners a l’hisenda pública? Potser aquesta mesura pot semblar demagògica, però aquets petits gestos, és el que necessitem. No necessitem aixecar-nos cada matí amb un nou escàndol. La nostra capacitat de resistencia està al límit. Sistema polític de partits, sí, però nets de corrupció i amb responsabilitat de païs. Altres sistemes polítics sense partits poden ser realment perillossos. I ho diem amb experiència pròpia de 40 anys. Els nostres polítics als qui els agrada tant comparar-se amb Alemanya, amb els minijobs i simil·lars, és clar, no pas amb el seu estat del benestar, deurien prende nota de que els ministres dimiteixen per copiar en la tesi. Aquí veiem amb sòpor com surten cada dia per televisió sense immutar-se aquesta desfilada de polítics descafeinats amb els seus sobres de diners B, jaguars que no saben d’on surten, càrrecs en les elèctriques i empreses similars, etc. Fins i tot un dels sindicats que ha de defensar als treballadors sembla ser que ha ficat la ma a la caixa..sic. Comencem amb el gest de la rebaixa del sou, i potser així ens els podrem començar a creurel´s.

Jesús