LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Molts pensareu que el que estic a punt de dir són tonteries, i que el moodle facilita molt la feina. Però segur que també hi haurà gent que pensi com jo, gent que cregui que estàvem millor sense el moodle. Entre altres coses serveix per penjar treballs i feines i que el professor les pugui avaluar d’una manera més senzilla. Fins aquí tot bé, els problemes venen quan estàs a casa i has d’enviar un treball, però pel que sigui el magnific moodle decideix que no te’l deixarà enviar. Els primers dies si et passava això no hi havia problema, però ara que se suposa que ja el sabem utilitzar a la “perfecció” ja no hi ha “excusa”.

Un dels altres problemes es que els professors et poden posar deures per dissabte o diumenge (això ens ha passat a la classe d’informàtica), una cosa que abans del moodle era impensable.

De tota manera ens hem d’adaptar a les noves eines i metodologies, en el fons si funciona no està tan malament.

Marc

Jo em pregunto, de què treballaré quan sigui gran?

Aquest any, estic a 4t, i he triat el científic. Estic fent física i química, i no se’m dona gaire bé, per no dir gens.

Fa 3 setmanes, li vaig demanar a la meva tutora que em canviés al social, on s’està fent llatí. En aquests instants, estic decidint que fer, si batxillerat científic, o batxillerat social. Per una part, prefereixo fer el científic, ja que tinc més sortides que el social. Si em pogués treure el científic, faria el curs d’INEF, que és un títol per poder treballar sobre els esports (un d’ells el futbol).

Per altra part, si faig el batxillerat social, és més fàcil per aprovar, ja que no sóc una persona molt treballadora, ni tampoc trec bones notes.

L’única opció que tinc al cap per veure què puc fer, és l’INEF; ja que m’haig de treure el científic clar. Una altra opció, és deixar la física i la química, i anar al llatí. Per tant, el que vull fer és treure’m la ESO i anar a un mòdul d’esports.

Estic dubitatiu, no sé que fer!

Sergi Sánchez Jurado

Tinc un embolic massa gran al cap, moltes coses de les quals preucupar-me, moltes coses en les quals pensar, moltes coses sense importància i alhora masses qüestions sense respondre.

La pregunta que segurament mes sem repeteix seria: el perquè de la meva existència, per què he nascut? per ser algú més? per ser un element més del sistema? per ser una peça més d’un món podrit? de veritat que si el motiu de la meva existència fos un d’aquest últims em deixaria més malament del que ja estic i em causaria greus problemes, ja que no hi ha cosa que em provoqui més rabia en aquest món i és el que em diguin les coses que he de fer.

El únic factor que m’agrada de plantejar-me dia darrera dia aquesta qüestió és pensar que he nascut per ser alguna cosa per dir-ho d’alguna manera important: un gran cuiner o un gran actor o simplement una gran persona. Però després d’això, arriba la realitat, com un cubell d’aigua freda, la qual com sempre em limita i em fa pols i jo ja no sé com sortir- me’n d’aquí. Sento que no tinc res pel que viure.

“No es el mateix voler morir que no tenit cap raó per viure” Marilyn Manson

Guillem

Al conservatori de música de Barcelona, on estudio violí, cada any faig una optativa i al llarg dels 6 anys que duren aquests estudis he de fer fins a 7 optatives. Aquest any he triat Educació Corporal. La veritat és que el primer dia que vaig anar-hi, no sabia molt bé el que m’esperava, però allà estava jo, asseguda a una cadira com la resta de companys tots col·locats en forma de lluna i escoltant aquella amable professora d’uns 60 anys que explicava amb tanta elegància i encant el seu saber, amb una energia tranquil·la que ens transmetia.

Segons ens va explicar, aquesta optativa d’Educació Corporal consistiria en la reeducació del cos, per tal de que a l’hora de tocar l’instrument fóssim conscients del què estàvem fent  i poder tenir un autocontrol del nostre propi cos sense acumular tensions musculars, un autocontrol del cos que quan més hauríem d’utilitzar seria a la vida quotidiana. Es veu que quan som petits, tots sabem col·locar-nos correctament però que amb el pas del temps som influenciats pels que ens envolten i les persones anem adoptant males postures degudes a costums i hàbits que amb els anys poden acabar portant-nos a problemes de lumbàlgia, discos atrofiats o lumbars aixafades i un dia sense adonar-nos, dir la frase: “M’he quedat clavat/ada”.

Per ensenyar-nos a reeducar el nostre cos ens va explicar la Tècnica Alexander i com va ser descoberta. El creador va ser Frederik Mathias Alexander, un actor amb molt bona reputació que quan començava a ser reconegut va començar a sofrir afonia fins que es va quedar totalment sense veu. Després de visitar diversos metges buscant remei i no trobar-ne cap, va adonar-se que el problema succeïa quan parlava en escena i que no era un problema de les cordes vocals sinó de la manera en que col·locava el cos. Al final d’un llarg procés d’auto-observació amb uns miralls, va descobrir que la importància requeia en la relació del cap, el coll i l’esquena i, per tant,  el cap havia d’estar lliure, perquè el cap pogués anar cap endavant i així l’esquena es pogués allargar i eixamplar. Al llarg de totes les classes aquesta ha estat la idea, mitjançant diferents explicacions, de com ens ha ensenyat aquesta anomenada Tècnica Alexander amb la que tantes vegades dono la tabarra als que m’envolten. La veritat és que al entrar per aquella porta no vaig esperar mai que aquella assignatura amb nom d’Educació Corporal m’arribes a interessar tant, inclús penso que almenys una vegada a la vida tothom hauria de fer-la.

Marta

El meu pare és majorista de flor tallada i plantes. Treballa amb el seu pare, la seva mare i els seus tres germans. L’única de la seva família que no s’hi dedica és la seva germana. Treballen en un magatzem, on hi ha una oficina, una càmera, la zona dels camions i el lloc on tenen els carros, les galledes i les taules. Haig de dir que normalment el terra està ple de fulles, pètals i caps de flors. Quan era petita, amb les flors que hi havia per terra feia rams, i després els regalava a la meva mare o els deixava a l’oficina, però com que eren flors fetes malbé, no duraven gens.

A mi m’encanta la feina del meu pare. Per molt que faci moltíssimes hores, que hagi de carregar moltes galledes i que a vegades s’hagi de llevar a les cinc del matí per anar a repartir, crec que té una de les millors feines del món. Quan entres a la càmera, amb tantes i tantes galledes i capses de flors és difícil estar trist o deprimit. La barreja de flors té un aroma característic, que s’aprecia perfectament al mercat de la flor. Més d’un cop per setmana hi van a buscar gènere. Allà xerren amb els pagesos i altres majoristes, ja que tothom es coneix. Carreguen els carros, després els camions i tornem al magatzem. A més treballar amb la família és un luxe, perquè per molt que t’hi discuteixis sempre serà la teva família, i saps que sempre t’ajudaran. I que la mare els porti el berenar cada dia, també és un luxe.

A més a més, importen flors d’allò més exòtiques de països llunyans, i gràcies això coneixem gent de fora. Fins i tot ens han invitat a veure algun cultiu de Colòmbia, Equador, Kenia, Costa Rica, Holanda, etc.  La feina del meu pare et permet conèixer molta gent, tant d’aquí com de fora. Molts cops, quan anem d’excursió, el meus pares es troben gent que coneixen gràcies a la feina. I si entrem a una floristeria de seguida fem relació gràcies al sector.

Jo sempre que puc vaig a ajudar-lo. Intento aprendre’m tots els noms de les flors, fulles i plantes, però n’hi ha tants! Liciantum, limonium, paniculata, gerbera, clavell, clavell mini, clavell poeta, rosa freedom, rosa aqua, eucalipto, longuiflorum, agaphantus, alstromelia, anthurium, dàlia, frèsia, gladiols, liatris,… Per acabar-ho d’arreglar, de cada tipus de flor hi poden haver diferents tipus i diverses mides. No sé com s’ho fa, però el meu pare se sap tots els noms. Encara que sempre n’hi ha de nous.

Les flors noves es fan hibridant-les. Per exemple, per fer un tipus nou de rosa es  col·loquen els pistils d’una rosa a els estams d’una altra i es tapa perquè els borinots no embrutin amb un altre pol·len. Un cop madurades, el calze s’infla i en surten les llavors de la nova rosa. La meva família materna també es dedicava a les flors, concretament a les roses. El meu avi va crear una rosa nova quan jo vaig néixer, i per això la va anomenar Aina.

Per mi és una verdadera sort que el meu pare s’hi dediqui, ja que puc disfrutar d’aquest plaer sempre que vull. Potser m’agrada perquè tota la meva família s’hi ha dedicat, qui sap. Sigui com sigui, la feina del meu pare és una de les millors, sense cap dubte.

Aina

L’altre dia vaig veure un reportatge que parlava sobre la gana,i els desequilibris alimentaris que hi ha a la terra.6  .Ja que estem a festes de Nadal he pensat que ho podria relacionar i fer-ne un escrit. El Nadal és una època de la qual podríem destacar tres coses: la família, els regals i el menjar. Durant aquesta festivitat és costum menjar molt ja que durant tota la seva durada es fan diversos àpats molt complets, des de l’escudella i el pollastre fins als torrons i les neules, i per reis un bon tortell.

Certament la nostra societat menja molt més del que el seu cos li demana i molt més del que pot cremar, és així com apareixen els problemes com l’obesitat i les malalties que en deriven.

Però així com els països més rics llencen i desaprofiten els aliments, hi ha zones no massa llunyanes on els infants encara moren per inanició.

També hi ha zones on els conflictes bèlics han propiciat la manca d’aliments i dels recursos mínims per poder sobreviure.

Aquest dos mons són antagònics i contradictoris, vivim en un món desigual i injust.

Marc

A mí, personalment, m’agrada molt viatjar, però hi ha un destí que em crida especialment l’atenció. Aquest lloc, són els Estats Units. És el meu somni des de fa temps i m’agradaría poder anar-hi algún dia. Ara són temps difícils, però en un futur, no perdo l’esperança. És un país molt gran i on hi ha moltes coses per visitar. No vull anar a un lloc en concret, sinó que m’agradaría visitar-ho tot. Quan ho veig per la tele i surt, per exemple, Nova York amb els seus cartells lluminosos, el Times Square, l’Estàtua de la llibertat…, pensó: quina enveja la gent que hi viu allà. Però bueno, espero poder anar algún dia amb la meva familia i poder disfrutar també, de les platjes paradasíaques de Miami. Espero poder fer el meu somni realitat, però mentrestant, disfrutaré del lloc on visc que tampoc està tan malament.

Marta

Fa uns dies vaig mirar un documental que tractava sobre un noi de 17 anys amb càncer d’osteosarcoma i tumors als pulmons. Els metges li van dir que només li quedaven 6 mesos de vida. Així que va decidir no quedar-se a l’hospital per aprofitar el temps que li quedava de vida, vivint-ho a la seva manera. La seva afició principal era la música, la qual li encantava; va començar a aprendre a tocar la guitarra com a mitjà per expressar els seus sentiments i l’ajudaven a acomiadar-se dels seus amics, familiars i la seva novia, i així fer etern aquell instant. Va conduir durant una setmana el cotxe dels seus somnis, alguns cantants famosos van cantar una cançó que ell havia escrit i van fer-li un vídeo, va fer un pícnic a la primera cita amb la seva xicota a un estadi de rugbi… Ell era un noi que tot el dia reia perquè era feliç per tenir una família tan unida que l’ajudessin tant en la malaltia, s’alimentava dels somriures de les persones que estimava, era la felicitat de la família i això el mantenia fort.

Em vaig sentir commoguda davant d’aquella situació, però vaig estar reflexionant i crec que veiem la mort com un final, però és un pas més a la vida. Em vaig posar a la seva pell, i reconec que em van emocionar aquelles imatges de la seva família tan feliç però alhora trista per la pèrdua del seu fill estimat. Però crec que les coses passen per alguna raó, i de vegades creiem que són moments dolents i ens enfonsem, però s’ha de mirar la part positiva de les coses; i sobretot, encara que en aquests moments costi, s’ha d’intentar. Si canviem l’actitud davant de coses amargues, endolcirem la vida.

Marta

Per començar, ens hem de preguntar que és una addicció: L’addicció és la dependència a alguna cosa, que no podem parar de fer per raons que realment desconeixem. Hi ha molts tipus d’addiccions, les més greus, com les drogues i l’alcoholisme, o d’altres simples, com per exemple l’addicció al menjar.

Però hi ha una addicció que tots tenim, o almenys quasi tots, és l’addicció a l’Internet, això passa perquè en molts casos l’Internet pot arribar a ser millor que la vida, però si desconnectem l’Internet de veritat serem més productius? Hi ha diferents punts de vista:

En els sectors de relacionar-nos si, ens aniria millor parlar cara a cara que per whatsapp, però si es tracta de treball escolar fracassaríem, Internet ens ha portat molts avantatges, tenim Wikipedia, Yahoo Respuestas (això només per a gent amb preguntes… normals i de sentit comú).

I què ens atrapa a Internet? En la meva opinió hi ha tres tipus de persones, les que estan enganxades a les xarxes socials, (Facebook, Twitter…); les que juguen a videojocs o miren Youtube; i la gran majoria que fa les dues coses. Sincerament pàgines com Facebook, que diuen estar apropant a les persones però realment les aïllen del món real, i si ho aconsegueixen, és perquè creen addicció, estan pensades per fer-ho.

Llavors quina seria una solució? Aparentment i tal com estan les coses no hi ha solució, potser parlar més, però la societat actual depèn massa d’Internet.

 Mark