LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Tinc un germà de nou anys al que li agrada molt ficar-se amb mi i molestar-me. Jo reconec que és petit, però arriba un moment en que pot ser molt pesat. La veritat és que a mi també m’agrada molestar-lo, i fer-lo enfadar em diverteix, tot i que al moment li demano perdó. Tot i així l’estimo molt i no deixaria que mai li passés res dolent. Sense ell no sé què faria. Intenta fer-me riure quan estic trista i es preocupa molt per mi i quan no està el trobo molt a faltar. Em fa riure amb les seves bromes i tonteries i quan comença a ballar a casa és molt divertit i em ric. Haver tingut un germà ha sigut el millor que em podía pasar i ara sense ell no sóc res.

Marta

Estem en una societat en que no donem importància a moltes coses que passen al nostre entorn. Trobo molt injust el sou d’un ofici que no és gaire important com la vida dels demés. Per exemple, un jugador de futbol de l’equip del Barça, a l’any, guanya més que tota una vida d’altres persones. Sóc un aficionat al futbol, però no té res a veure.

Ara comparem el sou del futbol amb un bomber, ja que el bomber, s’ha especialitzat i preparat tant físicament com mentalment, per salvar vides a gent que ho necessita; si hi ha un incendi, hi van els bombers, o si algú s’hi queda atrapat en un edifici, també.

I què fa un jugador de futbol? Consisteix en visitar tots els països per tal de jugar un partit. I això ho provoquem nosaltres, perquè la majoria de la gent li agrada el futbol, ja que es posen davant d’un televisor, i gaudir per una estona. I per què cobren tant? Perquè cada vegada hi ha més audiència sobre aquest esport.

Espero que algun dia, li puguin donar més importància a gent que arrisca la seva vida per tal de salvar-hi altres.

Sergi Sánchez

Quan tenia cinc anys, vaig voler iniciar la meva vida d’esports. El meu primer esport, va ser el bàsquet. Al principi em va començar a agradar molt; però més tard vaig anar perdent l’interès. Un dia, al arribar al meu col·legi (L’olivera; Cabrils), els meus amics parlaven sobre el futbol.

Al parlar amb els meus pares, vaig decidir provar-ho. Era jugador, però el meu cos em deia el contrari; és a dir, ser  porter. El meu entrenador no em va deixar i llavors me’n vaig anar.

Estava confós, i vaig anar provant esports, com el hoquei. Aquell esport va ser el millor que havia provat! Hoquei em va semblar l’esport més adequat per a mí. Vaig estar 3 anys jugant-hi, fins que un estiu, lamentablement, em vaig trencar el braç dret. La sort se’m va acabar quan els metges em van dir que havia d’estar un bon temps fen recuperació.

Dos anys més tard (és a dir que tenia 10 anys), em van donar l’alta. Jo, tot il·lusionat, volia començar el hoquei, però em van dir que no podria jugar fins uns anys. No m’hi vaig precipitar, i vaig voler provar handbol, però no em va agradar; i a més, em seguia fent mal el braç. Vaig estar una temporada sencera sense fer-hi res, només estudiava i estudiava.

Al passar un temps, vaig pensar que ja era hora de tornar a fer quelcom. En aquells temps, m’hi vaig desil·lusionar del hoquei, i vaig apuntar-me al futbol amb els nous amics. Al trobar una diferència brutal en els meus gustos, és a dir, al canviar-me al futbol, per fi vaig trobar el meu esport preferit.

Ara (2014), porto 5 anys en el futbol, i no ho canviaria per res.

Sergi Sánchez Jurado

Teníem la televisió engegada, la meva mare planxava i jo estava sopant. Anaven passant els anuncis i els anàvem comentant, i un d’ells era el de Veri. Quan el vaig veure no li vaig donar gaire importància, l’única cosa que em vaig fixar, va ser en els paisatges i la música que van posar que la vaig trobar molt encertada. Després li vaig preguntar a la meva mare qui era el que sortia a l’anunci, i ella em va dir que era en Kilian Jornet, que corria per la muntanya i havia guanyat uns quants premis. A mi aquestes coses no m’acostumen a cridar l’atenció, pensava que era com els que guanyen premis però amb bicicletes, o qualsevol altre esport, així que no vaig donar-hi dues voltes i vaig continuar menjant.

Al cap de pocs dies després, va sortir anunciat que aquest tal Kilian Jornet sortiria al Convidat de tv3, i (com tots els Convidats) el vam veure, però no sé per què, aquest tenia ganes de que el fessin. Aquell dia va ser quan vaig descobrir exactament el que feia, i em va fascinar bastant, així que vaig començar a fer una recerca, mirant vídeos i buscant informació sobre ell, fins el dia d’avui.

En Kilian Jornet va néixer en un refugi a 2.000 metres d’alçada i des de ben petit que ha estat a la muntanya. No es defineix com un esquiador, ni alpinista, ni corredor… sinó que toca tots els temes, no és vol posar en un nom en concret. Ha fet molts rècords en pujar i baixar una muntanya, ha sigut 4 cops guanyador d’Skyrunning, apart d’haver guanyat moltíssimes altres curses.

Molta gent m’ha preguntat, inclús jo després de que ho fessin, perquè el tinc com a ídol si jo no faig curses de muntanya ni pujo corrents un 4.000. És cert que no em poso a córrer per la muntanya, però sí que m’agrada anar a fer pics, esquiar i passar-hi el dia. Potser el per què el segueixo és pel simple fet de la seva senzillesa, i el punt de vista en que et fa veure el món. La veritat és que li tinc enveja, cada dia penja fotos amb paisatges privilegiats els quals jo no veure ni la meitat, fa cada dia el que li ve de gust i encara n’hi tinc més perquè tot dia està menjant pa amb Nutella sense preocupar-se ja que ho crema tot!

Farà més o menys un mes que vaig anar a una conferència que feia a Barcelona, i l’Albert Om (l’entrevistador) li va dir que havia passat un any molt bo ja que ho havia guanyat tot, i ell li va contestar que sí, que havia estat un any amb sort i de seguida l’Albert Om va afegir que no fos tant modest, que no havia sigut la sort, i ell es va posar a riure. Després li va dir que tenia molts seguidors i el Kilian va respondre que ell creia que eren més importants els mestres, metges… que no pas ell que potser corria una mica més que els altres. Si el Kilian fos el mateix però cregut, ara aquest escrit no l’estaria fent, però jo no trobo que ens vulgui demostrar res, sinó que cada dia s’entrena i es prepara per fer el que li agrada.

Anna

Ja deu fer 2 mesos que la meva família i jo vam anar a Londres per a celebrar que la meva germana feia 18 anys. De camí a l’hotel, el meu pare ens va dir que aniríem a visitar Notting Hill, un barri de Londres conegut perquè va ser la inspiració per a una pel·lícula reconeguda mundialment.

El dissabte vam arribar i vam veure el mercat ambulant que ocupava el barri de dalt a baix i després vam anar a veure la porta blava on representava que hi vivia el protagonista. Al arribar-hi vaig veure moltes de portes blaves, i vermelles, taronges, verdes… no sabia el que pensar perquè jo creia que només hi havia una porta blava, la reconeguda porta blava. Al final la vam diferenciar de les altres per uns números gravats. També vam buscar un parc privat on a la pel·lícula salten una reixa. El parc el vam trobar, però la veritat és que el carrer no tenia res en comú amb el de la pel·lícula.

Al estar a Notting Hill em vaig adonar dels canvis que fan per a filmar una pel·lícula i del treball que hi ha darrere, i crec que només els pots veure estant en un lloc com aquest, veient-ho tot com és a la realitat. Quan vam arribar a casa vam decidir veure la pel·lícula, i la veritat és que per a mi va ser molt diferent ja que no era com abans que veia tot l’encant de el barri sinó que era millor, podia veure com era el barri en veritat i no com el van arribar a transformar.

Cristina

Moltes vegades la gent s’ha plantejat fer alguna cosa per una persona (o vàries persones) però no ho fan pel simple fet de “això no és el meu problema” o “no serviria de res”, això sempre ho he mirat estranyat, veureu, sóc una persona a la qual li agrada molt tenir detalls amb les persones que aprecio i no aconsegueixo entendre com alguna de les excuses anterior pot ser considerada vàlida per algú, frases com “quan tenim la possibilitat d’ajudar algú estem moralment obligats a fer-ho” o “el mal triomfa quan les bones persones no fan res” estan clavades a la meva ment des de petit.

No se per què tinc aquest sentiment o pensament (no se com anomenar-ho) que m’obliga a ajudar als altres, només sé que em fa feliç veure a les persones que em rodegen felices, la seva felicitat em dona la meva, i no em crec que algú pugui ser feliç sense ajudar els altres, o veient que les persones del voltant són infelices, vull ajudar tantes persones com pugui, vull fer feliç a la gent, i en ocasions és sacrificat, però un somriure d’algú a qui aprecies sempre és una bona recompensa. Moltes persones simplement diuen “ell/a no faria el mateix per mi” i aquí només puc dir que estàs ajudant o fent sentir bé a una persona que ho necessita o ho agreix, això és suficient per a mi, i continuo sense descobrir per què hi ha gent que no ho veu o no sent el mateix al ajudar a algú.

Qui sap, potser a l’ésser humà encara trigarà una mica a evolucionar per entendre que la felicitat d’algú altre o la de molts és superior a la personal, però només dic que estic segur que al final ho aconseguirà, perquè som un ésser que sent i que té poder de percepció pel que fa als sentiments dels altres, ara només em cal esperar i intentar descobrir si el meu punt de vista següent és correcte: “l’ésser humà no es un ésser que viu en conjunt i treballa per recompensa individual, l’ésser humà es un ésser que viu i pensa individualment i treballa buscant una recompensa per al conjunt d’éssers. “

Nil, el vostre ocell preferit

Divendres dia 20 de desembre del  2013 va ser un dels dies més decebedors de la meva vida. I això, per què? Doncs perquè he suspès més assignatures de les que jo m’esperava. El passat trimestre ha sigut el trimestre que més matèries he suspès de tota l’escolaritat. Una de les causes d’aquesta catàstrofe ha estat la meva falta d’atenció a classe i la poca dedicació a l’hora de posar-me a estudiar.

Aquest fet, estic segur, em servirà per millorar i posar-me les piles de cara al segon trimestre, que m’hauré d’esforçar molt i hauré de treballar per aconseguir el meu objectiu.

La meva opinió sobre tot això és que més val treballar dia a dia i fer la feina que toca, que no fer res i que després hagi de recuperar totes aquestes matèries que per unes qüestions o altres, podia haver aprovat.

Àlex

Van posar una nova porta resistent, moderna i dura a la nova casa on havien anat a viure. Era una porta marró, de fusta amb algunes zones metàl·liques i alguns detalls de ferro. Quan els convidats arribaven a la casa per primera vegada, sempre parlaven de la bonica porta que tenien a l’entrada, la miraven mentre tot tipus d’afalacs sortien de les seves boques.

Van anar passant els dies i la porta va deixar de ser el centre d’atenció, no tenia cap tipus d’importància ja que tothom la coneixia, a més amb el pas del temps la porta va perdre bellesa i resistència, cada vegada estava més bruta i dèbil. El ferro es va convertir en rovell i la fusta va perdre tot el color. I quan les coses no podien anar pitjor, una forta tempesta va inundar tot el jardí de la casa, l’aigua es va apoderar de tota la fusta fins que la porta va caure a terra.

La família va substituir la porta per una de nova totalment metàl·lica i tres cops més resistent que l’anterior. Sense remordiments de cap mena la van llençar, oblidant-se així de tot el que havia fet i aguantat la porta per cuidar de la casa i de la família.

Carla

Los adolescentes hacemos muchas tonterías, ya que estamos en “la edad del pavo” y en lugar de estudiar tanto como deberíamos y ayudar en casa, nos dedicamos a sufrir adrede y hacer y decir nuestras tonterías diarias. Normalmente no nos solemos dar cuenta de las tonterías hechas y, evidentemente, cada adolescente hace unas tonterías diferentes. Personalmente, me llama mucho la atención las tonterías de algunos, relacionados con el amor.

El otro día, mientras cotilleaba las novedades de “facebook”, vi fotos de distintas parejas adolescentes. Éstas tienen unas mil fotos juntos, solo se hacen fotos y procuran que todo el mundo se entere de “lo mucho que se quieren”. Pero, ¿realmente son felices? O solo se preocupan por salir bien en las fotos para que todos vean lo guapos que son juntos? Quiero aclarar que estoy totalmente a favor de inmortalizar los momentos bonitos, pero no creo que sea necesario tomar fotos de cada minuto, si no, éstos se pierden y pasan a ser fotos de dos individuos juntos y nada más, dejan de vivir situaciones para hacerse  fotos. No olvidemos los comentarios, por supuesto. He visto algunos como: “¡te amaré siempre, eres el amor de mi vida, no puedo vivir sin ti!” en fotos con el siguiente pie de imagen: “¡Dos meses contigo!”. Hay muchísimas parejas que hacen lo mismo, no hablo solo del otro día, puesto que esto lo he visto siempre. Y yo me pregunto: ¿cómo se pueden amar como si no hubiese nada mas en este mundo y decir que darían sus vidas por el otro, cuando solo llevan juntos dos meses? No sé si pensar que eso es falsedad o es otra tontería adolescente más. Lo más sorprendente de todo es que a los tres meses cortan y se odian a muerte y la razón de esa ruptura suele ser alguna tontería del tamaño de una casa. Como por ejemplo: A él no le gustan los ponys rosas y a ella sí.

Parece que hoy en día los adolescentes, si no tenemos pareja y no lo “publicamos a los cuatro vientos”, ya no eres “guay” y por lo tanto estas fuera de este rol social. Lo importante no es “parecer” ser feliz, si no “ser” realmente feliz y no sobre-actuar para que lo parezca.

Carla

Ahir per la nit mirava un programa de tv3 on surtia una nena d’uns 10 anys que deia que només pots aconseguir la felicitat si tens diners.

Aquesta frase em va fer reflexionar bastant. El primer que se’m va passar pel cap va ser que quan una persona té diners pot aconseguir tot el que desitja i sens dubte és feliç, o almenys ho aparenta. Però el principal problema que aquesta gent té és que no sap valorar gens les coses. I d’altra banda, hi ha les persones que no poden obtenir tot allò que volen o que voldrien tenir, i que per aconseguir qualsevol cosa: estudis universitàris, béns materials, etc, s´han d´esforçar per poder obternir-ho. Sincerament crec que són aquestes persones les que realment saben valorar cada persona, somriure, objecte…, que els envolta i que segurament són persones tan o més felices que els que ho tenen tot sense cap mena d´esforç personal.

Penso que els diners són molt importants i que excepte en comptades excepcions, viu millor una persona amb diners que no sense, però que cal alguna cosa més per ser feliç, com sentir-te estimat per les persones que t´envolten.

Eva