LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Jo en els meus quinze anys de vida he perdut moltes coses: bosses, ulleres, mitjons, gomes de cabell, llapis, gomes, maquinetes, ossos de peluix, cartes, diners, partits de futbol,… A on vull arribar és a que sempre que perdem alguna cosa i ens n’adonem, la busquem (a no ser que sigui un partit de futbol, és clar, perquè si vas pel pati buscant un partit de futbol et prenen per boig).

Tot i així he arribat a la conclusió de que per molt que busco una cosa, no la trobo, això sí, de cop i volta, en trobo d’altres que feia mig any que buscava. Molts cops, sabent que sóc una persona despistada, guardo les coses en algun lloc on sé que recordaré exactament on les he deixat, però no funciona, al contrari, al dia següent ja no les trobo.

Quan busques desesperadament alguna cosa pots passar per dues situacions diferents:

La primera succeeix quan el que estàs buscant està just davant dels teus nassos i no te n’havies adonat. Com quan estàs parlant pel mòbil amb la teva mare i li dius que estàs desesperada perquè no trobes el mòbil. O com quan estàs a classe demanant-li per favor al teu company que et torni el llapis que tens a la mà. I moltes altres situacions on realment t’acabes sentint inútil.

L’altra situació en la que us podeu trobar es defineix en una frase: “Mama! On està el meu…?!” Després d’aquest crit poden passar tres coses diferents:

1-La mama sap perfectament on està el que li demanes i t’ho diu.

2-La mama diu que t’apanyis tu soleta que ja ets grandeta. Al cap d’una estona tornes a insistir: Finalment ve per ajudar-te i no cal que faci cap esforç perquè ho troba de seguida i tu quedes fatal.

3-La mama no està a casa i tu no te n’havies assabentat.

Així doncs, l’únic consell que us puc donar és que si perdeu tantes coses com jo procureu no visitar mai cap laberint.

Maria

Fa dos anys el meu somni era anar a los Àngeles. Sempre els deia als meus pares que hi volia anar però ells no hi estaven d’acord.

Una tarda avorrida a l’habitació, vaig veure en una web que feien un concurs per anar de viatge a los Àngeles. Com que no hi perdia res concursant, ho vaig fer. El concurs consistia a dissenyar una peça de vestir a partir de les robes que ells et proporcionaven.

Va transcórrer un temps i una tarda em va venir a la memòria aquell concurs en el qual havia participat, per tant, vaig decidir mirar qui eren els finalistes. Aleshores vaig veure que havia quedat entre els 10 primers i només quedaven tres dies per decidir el guanyador, que s’escollia mitjançant els vots de la gent, així que vaig anar dient a tothom que em votés.

Al cap de tres dies, a la classe, no em vaig poder resistir a mirar qui havia estat finalment el guanyador. Vaig agafar el mòbil, vaig obrir la web i, era la guanyadora! Vaig fer un crit d’alegria i quan vaig arribar a casa ho vaig dir corrents als pares. Però ells no estaven tan contents, perquè tot estava inclòs menys el menjar i ells no ho veien massa clar.

Finalment, vam anar-hi i va ser una gran experiència, un somni fet realitat.

Laia

Fa uns sis anys vaig començar a jugar a bàsquet. No en tenia ni idea, ja que abans feia piscina i son dos esports que no tenen res a veure. Tampoc és que m’encantés aquest esport però m’hi vaig apuntar perquè algunes de les meves amigues també ho van fer i havia de fer algun esport per manternir-me en forma.

Al principi m’agradava molt anar a entrenar i jugar partits, notava que mica en mica anava aprenent a jugar i em divertia. Però a mida que anavan passant els anys, no sé si és per l’edat aquesta que tots els adolescents hem de passar algun dia, em va començar a avorrir anar a entrenar i passava més dels entrenaments, cosa que va comportar que perdés la pràctica del joc i cada cop anava jugant pitjor i per tant no em divertia gens, i a més a més també teníem bastants problemes amb casi tots els entrenadors que no ajudaven gaire. Així que aquest any he decidit deixar-ho. No puc dir que no m’ha fet pena deixar-ho perquè he fet amigues molt grans durant tot aquest temps però no em sentia agust fent una cosa que no m’agrada.

Aquest any he començat a anar a piscina amb la Carla, que també feia bàsquet amb mi. Les dos vam decidir que el bàsquet ja no era lo nostre i voliem canviar. Ens agrada anar a la piscina perquè ens ho passem bé i com anem per lliure fem el que volem, sempre intentant fer tot l’esport possible.

Ara que ha arribat l’hivern i fa fred ens fa una mica de mandra anar a la piscina i la tenim una mica abandonada… però com hem de fer esport i és la nostra obligació seguirem anant cada setmana.

Núria

Aquell núvol gris que veia quan pensava amb el què vull ser de gran es va esvaint a poc a poc. Crec que cada dia veig més clar què vull estudiar i per què ho vull estudiar.

A dia d´avui, m’agradaria estudiar medicina, per algun dia ser capaç d’ajudar les persones. Aquesta és una professió que crec que em pot satisfer moltíssim, ja que m’agrada ajudar a la gent a l’hora que se li presenta un problema i crec que l’esperança i la satisfacció de poder salvar una vida pot ser inexplicable, i en el pitjor dels casos, tenir la consciència tranquil·la de que he fet tot allò que estava al meu abast, és a dir, ser una bona metgessa.

A vegades quan em pregunten què vull estudiar i els hi dic medicina em comencen a retreure que és una carrera molt complicada, que s’ha d’estudiar molts anys, que se’t poden morir persones, etc., però aquests inconvenients no em fan fer un pas enrere i fer-me pensar dues vegades que si estic segura o no.

D’altra banda penso que hauré de fer una sèrie de sacrificis però sé que, al llarg del temps, seran el fruit d’un bon resultat i sé que hauran valgut la pena perquè hauré aconseguit un dels objectius més grans que pots assolir en la vida, que és dedicar-te al que realment t’agrada, ja que ho seràs la resta de la teva vida.

Eva

Tots alguna vegada hem somiat desperts amb aquell desig que tenim ganes de fer realitat, però que quasi sempre està més lluny del que podem arribar a aspirar. Parlo d’aquell somni que tots tenim guardat en un racó del cap per un dia poder-lo fer realitat. Tothom voluntàriament o involuntàriament pensa a fer realitat el seu somni, sigui quin sigui.

Però tots estan molt lluny del nostre present, de la realitat, i però això són somnis. Són inalienables i per molt que ens posem de puntetes, no arribem ni a tocar-los amb les puntes dels dits. Però el que no podem fer, és quedar-nos de mans creuades esperant que la vida passi davant dels nostres ulls i penedir-nos de ni tan sols haver intentat fer-los realitat. A vegades, tot es posa a favor, i per alguna raó, acabes vivint-los. Llavors, deixen de ser somnis per fer-se realitat i passa a formar part del teu present.

Jo personalment tinc molts somnis. Sóc d’aquelles persones que no pot evitar que el cap se me’n vagi sovint als núvols i s’hi quedi una estona. Somio constantment desperta. Entre altres somnis, m’agradaria dedicar-me al que realment m’agrada, que és l’esport i que pogués guanyar-m’hi la vida. Però sé que jugo amb desavantatge perquè són noia i això fa que només sigui un somni. També m’agradaria viure durant un temps en algun lloc remot del món o practicar esports de risc. Però el que realment anhelo, el somni que més desitjo fer realitat és viatjar. Fer la volta al món en vaixell, vorejar les costes dels cinc continents i veure món, tastar menjars, conèixer cultures i viure altres tradicions totalment diferents a les nostres.

Jo personalment, no tinc ni idea de com fer realitat els meus somnis, però per aquest petit detall no penso deixar de somiar.

Àurea

L’altre dia, vaig veure un documental sobre les exportacions de peix a Tanzània. La perca del Nil és una espècie invasora introduïda per algú al llac Victòria. Cada dia, avions arriben a Tanzània amb capses buides per omplir-les de peix i portar-les a Rússia. La gent pobre d’allà, es queden sense poder menjar peix per culpa de les exportacions.

Em va semblar molt injusta la vida dels africans a Tanzània. La gent d’allà, sofreixen abusos sexuals; però, això no és el pitjor. La major part dels habitants, no tenen diners per menjar, ni per refugiar-se. La majoria de nens, són orfes, i s’han d’espavilar per sí mateixos. Les mares o les dones, s’han de prostituir per poder sobreviure; mentre que els pares, són pescadors.

La mortalitat és molt alta, ja que la majoria de morts, és causada per malalties; una d’elles el SIDA. Aquesta malaltia, es provocada per relacions sexuals, que molta gent de Tanzània està infectada.

No em puc creure, com la gent que pot evitar aquesta catàstrofe, es quedi de braços creuats, i que no s’interessin per la vida d’aquestes persones.

Sergi

Per fer el escrits de la tertúlia necessitem observar els petits detalls de la vida i, a partir d’aquí, fer una reflexió per expressar les nostres idees. Jo ho entenc, però és que tinc tan poc temps que no em puc parar per fixar-me en tot allò que m’envolta, és estressant.

Avui en dia, estem massa ocupats fent activitats i anant d’un lloc a un altre. Fins i tot, hem arribat al punt en que no tenim ni uns minuts per aturar-nos a pensar en nosaltres mateixos i reflexionar. Tot ho fem d’una manera mecànica: ens llevem, anem a l’institut, dinem, fem els deures, fem les extraescolars, sopem i anem a dormir. Sé que hi ha algunes excepcions, és a dir, evidentment no tothom té la mateixa rutina, però en la majoria dels casos és així. Els dies ens passen sense adonar-nos i això no pot ser, és molt trist. A més, el nostre horari ens obliga a anar-nos a dormir molt tard i despertar-nos molt d’hora. Aleshores, com a conseqüència d’aquest dia a dia tan atabalador i les poques hores de son, anem cansats a tot arreu.

L’altre dia vaig llegir un article que està molt relacionat amb aquest tema. Deia que mentre dormim el nostre cervell elimina toxines que ha anat generant durant el dia. Llavors, quan una persona no dorm les hores suficients, el cervell no té prou temps per eliminar totes aquestes toxines i és quan s’afavoreix l’aparició d’algunes malalties com ara l’Alzheimer. Després de llegir l’article em vaig quedar molt parada. La veritat és que no m’imaginava que una cosa tan insignificant com dormir set hores enlloc de vuit, a la llarga, pogués tenir aquestes conseqüències.

Després de tot això he arribat a la conclusió de que ens hem d’aturar uns segons a reflexionar sobre el que passa al nostre entorn, deixar estar l’estressant dia a dia per uns moments i pensar en nosaltres mateixos. Perquè a vegades els petits detalls són els que de veritat importen i els que ens marquen un abans i un després. Tant de bo pogués oblidar-me de tot i desconnectar d’aquest món, encara que fos només per uns dies!

Marina

Jo, quan arribo a casa, desprès de menjar haig d’estudiar i fer deures. El problema es que sóc incapaç, no sé per què, però no tinc ànims ni per obrir el llibre ni per escriure. El resultat? Ho faig, però no ho faig amb ganes, és a dir, que no m’ha servit per a res, ja que no he memoritzat res del que he llegit o he fet.

Estic preocupat per com acabarà el curs. Sempre penso, va ara m’hi posaré de veritat, però quan arriba l’hora sóc incapaç i pel que veig el final d’aquest curs serà catastròfic. La veritat és que no sé què pensar, l’únic que m’anima en aquest moments són els amics i la meva mare, però ella a vegades és massa pesada en aquest aspecte, ja que no para de dir-me: va fes això, fes allò altre. I el resultat d’això és enfadar-me amb ella.

En conclusió, com he dit abans, estic preocupat, però no tinc molts ànims per aconseguir la meva meta, espero que al final s’acabi solucionant tot i pugui fer el que m’agrada.

Pablo

Alguna vegada us heu despertat a mitjanit amb la sensació que no t’ha sonat l’alarma i estàs fent tard per anar a l’institut? Per exemple, ahir a la nit em vaig abrigar, em vaig posar al llit i de seguida vaig entrar en calor mentre repassava mentalment els problemes que havia tingut aquell dia i intentar trobar-los una solució, i recordar la sèrie que havia vist mentre sopava, ja que havia estat molt interessant i intensa. Vaig estar un quart d’hora fent voltes pel llit per trobar la posició més còmode. Finalment vaig adormir-me, però al cap d’una estona notava com una veu dintre meu em deia que em despertés perquè potser no havia sonat l’alarma i arribaria tard a l’institut; i així ho vaig fer, vaig agafar el mòbil que estava al terra i vaig mirar l’hora: era la 1:30 del matí. Vaig tornar-me a dormir i al cap d’unes hores em va passar el mateix, i així com dues vegades més, fins que en un moment d’aquests que em vaig aixecar vaig mirar el mòbil i eren les 7:30 del matí. Em vaig despertar a corre cuita, havia de dutxar-me i esmorzar, només tenia mitja hora! Però amb les presses ho vaig aconseguir, i em sentia més desperta que altres dies. No ho sé si és perquè quan em desperto sense alarma em sento millor, o perquè havia anat a dormir aviat. Potser tenia inquietuds que no em deixaven dormir tranquil·la o la alta temperatura del meu llit, per això no vaig dormir plàcidament durant tota la nit. El món dels somnis i les hores que dormim, està inexplorat. Tothom sap quan se’n va a dormir i quan es desperta, però no sabem què passa durant la nit. De vegades te’n recordes del que has somniat, a vegades creus que no has somniat res… però hi ha hores, minuts i segons que queden en l’aire que ningú li dóna importància, i queden a l’oblit, com si no existissin.

Marta