LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Aquella nit va ser la més moguda amb molt de temps, i espero, per la meva salut, que no es torni a repetir.

La nit va comencar amb un sopar de geganters, amb els grallers canyats i la colla de geganters de Castellbisbal. Quan ens dirigíem a la sala on dormíem ens vam trobar amb un amic que portava beguda i va venir amb nosaltres. Quan vam arribar al lloc on havíem de dormir, la cosina d’un membre del grup (que s’estava medicant), va començar a beure. Mentre la feiem petar, va començar a sonar l’alarma del local i, amb els nervis, vam trencar un pany d’una porta que s’havia encallat. Semblava que l’alarma havia parat de sonar, però no va ser així. La cosina del nostre segon percussionista va començar a fer-li efecte la barreja d’alcohol i un ibuprofè que s’havia près. Va començar a vomitar i a divagar i, l’alarma va tornar a activar-se. Mentre la pobra noia estava treient el que havia ingerit durant el vespre, semblava que havíem aconseguir desactivar l’alarma, però al cap de 10 minuts ja tornava a sonar. Al final la policia local, cal dir que eren molt simpàtics, ens la van intentar desconectar, però van haver de marxar a buscar una clau a la comissaria per tancar la porta de la sala. La nostra amiga semblava que empitjorava cada cop més i presos pel pànic vam trucar al 112 i vam anar a buscar ajut alla on es feia la festa perquè hi havia una ambulància. Quan el personal mèdic van saber la barreja que havia fet van anar correns a atendre-la. Un cop els nois de la creu roja van fer el diagnòstic, van arribar els policies per desactivar l’alarma, que encara sonava. Mentre esperàvem al SEM (servei d’emergències mèdiques), els policies van haver de dissoldre una cursa de vehicles a la zona industrial i separar un grup de gent que s’estava barallant. Quan va arribar el personal del SEM, vam trucar als pares de la noia, que van trigar una hora en arribar per tornar-la cap a casa.

Bé, això és un petit resum del que va passar a Castellbisbal. Espero no haver de tornar a passar-ho ni haver de fer-li passar un mal estar a una persona que ve amb mi a passar-s’ho bé.

Gerard

“Conjunt de fulls escrits posats en l’ordre en què han d’ésser llegits, especialment reproducció impresa d’una obra en fulls de paper reunits per plecs formant un tot.”

He arribat a dubtar què si als adolescents d’avui dia es preocupen més per la lectura o la tecnologia. Malauradament tothom que llegeixi aquest escrit sabrà la resposta. He de dir que estic generalitzant és clar. És trist, sí, però no dic que la tecnologia ens aporti coses del tot dolentes. Totes les coses noves ens poden aportar coses bones. Ara us preguntareu perquè he posat això.

Doncs tot va començar així; No fa gaire, estava esperant el bus per pujar cap a Vilassar, i com sempre triga un quart d’hora en arribar, normalment acostumo a escoltar música, però com aquest cop era de dia, vaig decidir aprofitar que encara feia sol per llegir a la parada. Quan ja feia uns cinc minuts que llegia, va passar una dona amb un nen petit (cosa bastant normal estant al mig del carrer) s’aturà al meu davant i exclamà: “Una noia amb un llibre!” i jo li responc “Cada dia en queden menys!” i tot agafant-me’l em va preguntar què llegia, i jo encantada li vaig explicar la trama. Just després em vaig quedar pensat. Quina cosa més estranya! Que la dona m’hagi comentat això o que jo llegeixi al mig del carrer? Crec que les dues coses. Ara direu; llegir és estrany? No ni molt menys, però quan un fa una cosa que la societat en general no acostuma a fer, és estrany. Per suposat que jo em refereixo a la societat juvenil. Però aquest fet no només és responsabilitat nostra, dels adolescents, sinó de l’evolució. Ara no vull embolicar-ho tot amb l’evolució de la societat i les seves idees. Tampoc puc o vull canviar res amb aquest escrit, però almenys us voldria fer reflexionar. Potser molts direu “el mòbil és més divertit! No m’agrada llegir” o parides d’aquestes. Sincerament no em vull declarar experta en literatura ni molt menys, però per a tots aquells de “No m’agrada llegir!” n’estic del tot segura que encara no han trobat un gran llibre que els pugui interessar d’allò més, i segurament tampoc s’ha esforçat en buscar-lo, però jo els animo perquè ho facin. Així què, no tingueu por de fer “coses estranyes” que a vegades són les que valen més la pena!

Helena

Farà ja dues setmanes, vaig veure un vídeo que tractava d’una noia anomenada Lizzie Velasquez,  que explicava que tenia una malaltia en la que no podia engreixar-se, és a dir, podia menjar tot el que volgués, però mai s’engreixava. Mai havia pesat més de 28 kg. I a part, era cega d’un ull. Explicava que a els seus pares, de petita, l’havien educat com una noia normal, i en el seu primer dia al jardí d’infància és va donar compte de que tothom la tractava com si fos un monstre. Va ser al arribar a casa seva, quan els hi va preguntar als seus pares que per què els altres nens la tractaven diferent, i ells li van explicar que l’únic que tenia de diferent era que era més petita que els demés, i li van explicar la classe de síndrome que tenia.

Ella ho va portar sempre bé, ja que els seus pares li van dir que tot i tenir aquest síndrome, ella havia de mantenir sempre el cap amunt i ser ella mateixa, i que no li importes el que l’altre gent pensava d’ella.  Però quan anava a l’institut, un dia va trobar-se un vídeo al Youtube on la declaraven la noia més lletja del món. Era un vídeo de 8 segons, sense so, i amb una sola fotografia d’ella. Hi havia 4 milions de reproduccions, i centenars de forts comentaris com per exemple: “Lizzie, si us plau, fes-nos un favor a tot el món, posa una pistola al teu cap i suïcida’t.”

Després de veure aquest vídeo, es va plantejar suïcidar-se. Però va pensar en deixar-ho córrer i es va donar compte de que la seva vida estava a les seves mans: podia convertir allò en una cosa bona, o bé podia triar en convertir-ho en alguna cosa dolenta. Podia també ser agraïda, obrir els ulls, i donar-se compte de les coses que tenia i fer-ne d’allò les coses que la definien. Va dir-se: “Deixaré que la gent que em diu monstre em defineixi? Deixaré que la gent que diu “mateu-la amb foc” em defineixi? No. Faré que les meves metes i el meu èxit em defineixin, no la meva aparença exterior.” Va donar-se compte de que tota aquella gent i els seus comentaris li servien per fer-la millor persona i fer-la sentir millor. Va convertir tots aquells comentaris negatius en una escala per enfilar-s’hi i aconseguir totes les seves metes.

Personalment, crec que ningú es mereix això que li va passar a aquesta noia. Va ser afortunada de ser forta i valenta, i va ser capaç d’aguantar tots els comentaris negatius i com la gent la va tractar. És obvi que és físicament diferent a la resta, però això no és raó per riure’s-en o fer-ne bullying, perquè per sobre de tot s’ha de tenir en compte que és humana i té sentiments. Si jo hagués sigut ella, no crec que hagués sigut tan forta, no crec que ho hagués portat tan bé com ella. Jo sóc la classe de persona que es rendeix molt fàcilment, però si estigués en aquella situació, la meva família em recolzaria i això em donaria la força per aconseguir tot el que em proposi.

Els meus punts de vista han canviat després de veure aquest vídeo, ja que m’ha fet pensar en com la gent es preocupa tan per la seva imatge. Sí, pots semblar perfecta exteriorment, però si estàs buit per dins, de què et serveix la bellesa? Aquesta noia, en el moment en el qual va començar a parlar, va demostrar a tothom que tot i ser massa prima, i no gaire agraciada, podia ser cent cops millor que ningú. El primer que vaig pensar en veure aquest vídeo va ser com la gent podia escriure aquell tipus de comentaris i per què ho feien. Perquè si no la coneixien, no podien dir res sobre ella. I haurien de pensar sobre lo malament que es pot sentir una persona amb un simple comentari.

Alba

Avui us vull parlar sobre els videojocs. M’agraden molt ,fins al punt que em puc considerar “gamer”, i estic fart d’aquella gent que critica tant als videojocs. perquè des del meu punt de vista són positius.

Gràcies a ells, i deixant de banda les classes d’aquest idioma, tinc un nivell d’anglès bàsic, ja que la majoria de jocs no estan traduïts al castellà ni al CATALA. Em diverteixo sanament, quan em sento i jugo amb qaulsevol amic riem i ens ho passem bé. He après a valorar la música instrumental, i he après quin tipus de música et posa nerviós o et relaxa. M’allunyo dels vicis dolents de la joventut d’avui en dia, com les drogues, la deliquència, etc. Exercito molt més el cervell que quant veus la televisió ja que la majoria de jocs són de estratègia i has de pensar. He conegut gent extraordinària que si no hagués jugat a videojocs no hagués conegut mai. I també adquireixo habilitats mentals, reflexes, coherència. També aprenc història i altres coses.

Una altra cosa és que també m’han ensenyat valors com: Que sempre hi ha una opció de guanyar (Yu-gi-ho), que has de lluitar pel que vols (Naruto), que l’amistat és la major força de l’univers i que tots units som més grans (Digimon), que si t’esforces arribaràs a ser el millor en lo que et proposis (Pokemon), que has d’arreglar el teus errors siguin lo greus que siguin (Card Captor Sakura), que l’equip és lo més important (Inazuma eleven), i tot i que el camí sigui molt difícil has de continuar endavant i superar les adversitats (One piece).

La tecnologia no és dolenta, l’us que en fem d’aquesta sí. I el temps que li dediquem també. No és bo passar-se hores i hores jugant… sol… a la meva habitació. Com en molts altres aspectes s’ha de fer un us racional. Rauxa i seny català. I no hem de deixar de banda totes les altres opcons d’oci; el cinema, la música, viatjar, xerrades amb companyia de bons amics i amigues, l’esport i el Barça, és clar.

Per tot això els videojocs son una bona base per gaudir de totes les altes opcions d´oci.

Fins i tot s´ha creat a Barcelona una carrera universitària de dissenyador de videojocs.

Vers que les grecs van inventar el cargol i les primeres operacions matemàtiques, nosaltres com a hereus seus hem anat evol.lucionant tecnològicament fins arribar als ordinadors, internet i videojocs. Qui sap fins a on arribaran els nostres hereus? No ho sap ningú, o potser l´unic que ho sap ara es l´Esteve Jobs, sigui on sigui,

Jesús Valera

El passat dia 28 de desembre, els membres del Grup de Joves de l’Esplai de Vilassar de Dalt vam fer una gimkana a la plaça de la Vila per tal d’aconseguir joguines pels nens del nostre poble que ho necessitaven. Aquesta activitat estava pensada per nens d’entre tres i deu anys i consistia en fer unes proves basades en les diverses maneres de celebrar el Nadal a diferents llocs del món, com per exemple Itàlia o Mèxic. L’entrada per poder participar-hi era portar una joguina en bon estat i que no funcionés amb piles.

En els temps en què ens trobem avui dia, molta gent no té els suficients recursos per passar un “bon” Nadal i regalar allò que volen als seus infants i, per aquest motiu, es va fer aquesta recollida. Tothom té dret a tenir un regal per Nadal, sigui quina sigui la seva situació personal.

Es van recollir bastantes joguines de tot tipus, des de jocs de taula fins a bicicletes. Aquesta recol·lecta es va donar a Càrites i, a partir d’aquí, l’organització les va repartir a la gent que més ho necessitava de Vilassar.

Poder ajudar a algunes famílies va ser una bona experiència i, estic segura que, cada Nadal, es tornarà a fer una recollida de joguines perquè tothom pugui disfrutar del Nadal com s’ho mereix.

Mireia

Fa aproximadament una setmana ens van dir a mi i a unes companyes que teníem l’oportunitat d’anar a estudiar 1r de batxillerat al Canadà. El meu primer pensament va ser un “no” sense pensar-ho, però després de parlar-ho amb la Marta i la Núria ja no ho veia tant clar.

Ens van dir que érem unes noies afortunades de tenir aquesta oportunitat i que si ens anéssim viuríem una experiència única. Sincerament tinc por, tinc por de deixar-ho tot; d’estar un any lluny de la meva família, tinc por de no saber adaptar-me bé; de que tot sigui molt diferent, de que els de casa em trobin massa a faltar i ho passin malament. Crec que m’he perdut moltes coses per culpa de la por i la timidesa, i si diuen que aquesta experiència farà tants canvis en mi i serà tant especial no m’agradaria perdre-la.

M’ho he estat pensant molt, i he decidit que faré les proves, només per provar, perquè estic convençuda que no m’agafaran, encara que si m’agafessin podria renunciar si no ho tinc clar.

Un dia em van dir que tenia edat per viure al límit, i si viure al límit significa això, endavant.

Anna

El meu escrit és per parlar-vos de la noció del temps.

Quan som de vacances desconnectem completament de la rutina, no sabem si estem a dimarts o a dijous. Això s’anomena perdre la noció del temps. Es curiós perquè quan comencem les vacances és com si entréssim en un món completament diferent, on no tinguéssim un horari i poguéssim fer el que ens plagui.

Jo personalment, aquestes vacances he desconnectat completament, no sabia a quin dia estàvem i què havia de fer. De fet havia de presentar un escrit, i des de quan vaig començar les vacances fins quan les vaig acabar no em va passar pel cap que havia de fer l’escrit.

En definitiva, quan som de vacances només penem en passar-nos- ho bé, i no pas en continuar fen la mateixa rutina de cada dia.

Pau

Farà ja tres o quatre anys que practico submarinisme amb el meu pare. Penso que és un esport molt dinàmic, divertit, entretingut i en el qual estàs una bona estona desconnectat de tots els problemes de l’exterior. Però a mesura que em vaig fent gran li vaig agafant por a això; són molts els submarinistes, per no dir tots, que algun cop han patit algun ensurt important i em fa enrere només de pensar que algun cop aquest en puc ser jo. De petit no havia tingut mai cap por, em posava l’equipament i em llençava a l’aigua amb el meu pare sense cap problema, però últimament n’estic agafant bastanta por. De fet ja ne patit algun d’ensurt no d’important però si d’aquells que et posen el cor a mil. Encara recordo el dia en que em vaig submergir per observar l’interior d’una roca i quan ja em quedava sense oxigen i em dirigia a pujar veig que el sol desapareix, miro cap amunt i veig una ratlla gegant passant per damunt meu, el cor s’em va disparar mai havia vist un animal tan a prop meu i tan gran alhora, podia mesurar el metre i mig de costat a costat. Increïble! També s’ha de dir que un cop vaig reaccionar del ensurt vaig pujar a la superfície i vaig poder observar com aquell animal seguia la marxa amb un moviment lleuger d’aletes, molt bonic. Aquell dia dubto que me’n oblidi mai. I també he superat moltes pors, coses que mai havia pensat que m’atreviria a fer-ho. Sempre li havia tingut molta por a les meduses, no només per les urticàries que aquestes et podien produir, també pel seu tacte viscós i els seus llargs tentacles. Un dia ens vam trobar el meu pare i jo envoltats per un banc gegant de meduses no sabíem com havien anat a parar a la zona en la que estàvem, potser un moviment d’aigües marines o estàvem damunt d’una taca d’aigua calenta i per això les meduses es dirigien cap a nosaltres. El meu pare em va demanar que treies el cap a la superfície, em volia dir alguna cosa i un cop amunt em va demanar que el seguis. Ens tornem a enfonsar i ja estàvem totalment rodejats, veig al meu pare que amb una mà es tapa el frontal del cap (l’única part del cos que ens queda al descobert) i amb l’altre comença a apartar les meduses, jo el segueixo ben de prop pel pas que anava obrint.

L’any passat les coses no van anar tan bé com la resta d’anys a causa de les lesions que havia patit jugant a futbol, tenia el turmell esquerra adolorit, i vaig estar tota la temporada sense poder ficar-me i per això penso que també es un dels motius per el que li he agafat més por al submarinisme. Vaig poder comprovar que una mínima lesió pot fer que es converteixi en un dia desastrós. Tot va començar a principis de temporada: anava a pescar, serien les set del matí, jo anava pensant que ja estava recuperat de la lesió del peu, perquè no notava cap dolor després de setmanes de recuperació. Un cop dins l’aigua vaig notar que tenia una petita molèstia al mateix peu, però ho vaig ignorar, vaig pensar que tenia el peu fred i que conforme nedés aquest dolor se’n aniria, però no va ser així, vam començar a nadar mar endins i aquest dolor no desapareixia, un cop a dins de tot, quan la costa es veia petita i tot, vaig notar que el dolor anava a més;  li vaig dir al meu pare i em va dir que pugés sobre la boia que portem per senyalitzar a les embarcacions per descansar una estona i que el dolor afluixés, em vaig treure l’aleta del peu que em feia mal i amb l’ajut del meu pare vaig fer-me un massatge, el dolor disminuïa però jo seguia nerviós ja que estava al mig del mar amb el peu força adolorit. El meu pare em va demanar que no perdés els papers, que em posés l’aleta que aniríem cap a la costa sense cap pressa, que quan volgués parar ho podíem fer i així va ser. Poquet a poquet ens vam anar apropant, un cop fora l’aigua vaig notar una tranquil·litat per tot el cos. Un cop ja estava més recuperat el meu pare em renyava per innocent, que amb dolor per petit que sigui no podia anar a pescar, després vam anar a esmorzar com si no hagués passat res i cap a casa. Ara em pregunto si aquest estiu vinent ja podré tornar a fer submarinisme sense dolors i com reaccionaré un cop dins l’aigua.

Ricki

Fa cosa d’un mes, vaig anar a Madrid amb la família uns dies. El nostre principal objectius era visitar es museus més importants com ara el Prado, Reina Sofia etc. He de dir que Madrid és una ciutat preciosa, té un munt de coses per veure i conèixer, però no m’hi quedaria a viure pas. Eren pocs els carrers on tocava el sol per complet. Ja us puc ben dir que els meus peus barcelonins acostumats a la calor, varen quedar ben congelats!

Una de les coses que em feia més il·lusió de veure era el quadre de Guernica pintat per Picasso. N’havíem parlat bastant a classe i era una cosa que es comentava molt a casa meva. Jo sabia que era molt gran, en blanc i negre, i cada personatge tenia el seu significat, però tot això ho oblides quan el veus.

Us puc ben assegurar que quan vaig entrar a l’immensa sala se’m va accelerar el cor. Vaig caminar lentament amb els ulls clavats al quadre tot apartant-me de la tantíssima gent que hi havia concentrada allà. Vaig observar de ben a prop les gruixudes, decidides i tristes pinzellades blanques, negres i grises que fa uns anys enrere el senyor Picasso havia pintat. Com tots sabeu, Guernica és una ciutat del País Basc on fa uns anys els nazis la van bombardejar sense motiu aparent. Res que estigui relacionat en guerres o matar té motiu aparent. La casa en flames, el senyor que crida, el toro desesperat, la dona que manté entre els seus braços el seu fill mort… No va ser fins uns moments després que em vaig posar la mà sobre el cor i em vaig sorprendre de com una cosa tan simple com un tros immens de tela pintat em va poder causar aquella sensació. Crec que no hi ha adjectius per descriure-ho fins que no el veus a la realitat. Una cosa es veure’l en un llibre de plàstica dir les quatre característiques corresponents i l’altre cosa és veure-ho en persona.

Haig d’admetre que escrivint aquest text se’m ha tornat a accelerar el cor. A vegades les coses tan simples com un quadre, una fotografia o una cançó ens poden fer sentir d’una manera o una altra, poden “jugar” amb les nostres emocions. La veritat és que ho agraeixo molt perquè sense tot això la vida seria molt avorrida. Així que ja sabeu, el proper cop abans de comprar-vos roba caríssima o qualsevol altre tonteria, viatgeu. I si un d’aquets viatges resulta que és Madrid, no dubteu en anar al museu de Reina Sofia a veure un dels gran quadres que ha existit mai. El Guernica de Picasso.

Helena

Quan tenia 6 anys els meus pares em van apuntar a l’esplai i em van dir que allà m’ho passaria molt bé, que hi anaven amiguetes meves i que faríem uns jocs divertidíssims. El primer dia hi vaig anar amb vergonya (segons pel que m’han dit) però també amb ganes de saber en que consistia allò tan divertit que feien tots els nens cada dissabte de 4 a 6 de la tarda. Des d’un bon principi vaig quedar encantada en tots els aspectes i a partir d’allà vaig continuar anant-hi fins al grup de grans el qual és l’últim any com a nen quan tens 12 anys.

Durant tots aquests anys i més aviat en els últims anys quan ja anava a l’institut em vaig trobar amb nens i nenes que anaven al cau. Entre aquestes entitats del poble hi ha bastanta rivalitat ja que són bastant similars –encara que tenen diferències– . La típica discussió dels nens dient que el cau o l’esplai és millor perquè ells són més bruts, els seus campaments o colònies són millors, etc. i la veritat és que ho segueixo veient amb nens de la meva edat.

Però el que jo em pregunto és, els nens i nenes quan van començar el cau o l’esplai van decidir ells on anirien? La majoria de nens, per no dir tots, van ser apuntats a una de les dues entitats perquè els pares van voler i, per tant, ells han seguit allà perquè no han provat l’altre i no saben ben bé el que és .

Com a conclusió crec que són entitats que eduquen als nens d’una manera alternativa a través del lleure i, per tant, és gairebé indiferent quina de les dues escollim.

Laia