LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Edison , va somniar amb crear grans invents, avui , aquest somni és la realitat que il.lumina la humanitat .

Rodolfo Neri Vela , va somniar de nen viatjar a l’espai, es va elevar  fins allà on els més somiadors s’atreveixen .

Verne va dir: “Qui serà en un futur no llunyà, el Cristobal descobridor d’algun planeta?

I potser aquest somni pugui veure’s cristal·litzat per algun de nosaltres o dels nostres fills.

Felix Baumgartner va somiar en superar els límits humans i superar-se ha si mateix, demostrar que els humans no tenim límits i que sempre estarem aconseguint èxits. Va executar un salt de 36.600 metres des d’una càpsula suspesa d’un globus estratosfèric inflat amb heli i de parets de tot just 0,02 mm de gruix.

Somiar no és per la gent que no viu la vida, somiar és posar-te reptes per aconseguir o superer els teus límits.

Pau

Si un dia aneu pel carrer i a unes quantes persones els pregunteu si els agrada ballar, estic segura que la gran majoria us dirà que sí. Potser no els agrada un estil en concret ( ja sigui ballet, hip-hop, etc), simplement els agrada per passar-s’ho bé a una festa, una discoteca o amb els amics. Si us hi poseu a pensar, el ball és una cosa quotidiana, que la fas sense adonar-te’n. Sobre tot si estàs content. Simplement amb el moviment del peu quan escoltes musica, ja sé que a això no se li pot dir ballar però estàs marcant un ritme.

Un cop dit això, vull parlar dels ballarins professionals o no tan professionals. Potser per a algunes persones és una tonteria però cada ball significa alguna cosa, cada pas, cada moviment, gest o mirada. Depèn de la cançó el sentiment del ball serà diferent, però això és bastant obvi. Un ballarí podria enamorar-te sense tocar-te o parlar-te. El propi ball et dirà el que necessites saber, no tot, però suficient.

Per aquest motiu crec que el ball no és nomes un moviment, també és un sentiment.

Sara

Mai sé de què fer el meu escrit, ja porto uns quants sense fer per aquest motiu, m’han dit que parli de qualsevol cosa, per exemple, de les matemàtiques, però no m’agrada gaire el tema de les mates. Porto temps pensant de què fer l’escrit, han passat moltes coses, però no per anar-les explicant a tothom. I els temes que potser faria els han fet molta gent i seria massa repetitiu. Podria parlar del que m’agrada o no m’agrada fer, de la rutina del dia a dia, de la música, de dibuixar, de l’amistat, de problemes adolescents… Hi ha molts temes però, a part de què no sé expressar-me, quin tema escollir o si estaria bé són preguntes de les quals resulta difícil trobar una resposta, o almenys a mi.
No és un text gaire llarg però no sé que més escriure.

Àfrica

Vam entrar a la pista i vam començar a escalfar, com a cada partit, mentre les entrenadores planificaven les posicions que ens col·locaríem les jugadores al camp, mentrestant, l’àrbitre amb l’ajuda d’un altre entrenador anaven col·locant els pals i la xarxa al seu lloc.

Una vegada ja estava tot preparat, el partit va començar, va ser un set ràpid, fàcil i senzill. Els nervis de seguida van desaparèixer i això va provocar que totes ens confiéssim. Va tornar a xiular l’àrbitre que donava pas al segon set, no havíem pogut començar millor però a mesura que anava passant el temps les coses empitjoraven fins a provocar la pèrdua del joc. En el tercer set va passar el mateix, ens vam desanimar i ja no teníem ganes ni de jugar. Si realment volíem aconseguir la victòria necessitàvem totes un gran canvi personalment, i així va ser, al quart set, quan ja donàvem el partit per perdut, vam fer una gran remuntada i vam aconseguir guanyar-lo. Però encara no s’havia acabat, faltava l’últim, el definitiu cinquè set. Havíem recuperat totes les forces i les ganes per obtenir la victòria d’aquell difícil partit de voleibol, vam començar amb molt bon peu, però un seguit d’errors nostres va causar tensió i nervis, vam començar a decaure i no vam poder remuntar, deixant així la victòria pel Club Voleibol Molins.

Carla

Aquella nit va ser la més moguda amb molt de temps, i espero, per la meva salut, que no es torni a repetir.

La nit va comencar amb un sopar de geganters, amb els grallers canyats i la colla de geganters de Castellbisbal. Quan ens dirigíem a la sala on dormíem ens vam trobar amb un amic que portava beguda i va venir amb nosaltres. Quan vam arribar al lloc on havíem de dormir, la cosina d’un membre del grup (que s’estava medicant), va començar a beure. Mentre la feiem petar, va començar a sonar l’alarma del local i, amb els nervis, vam trencar un pany d’una porta que s’havia encallat. Semblava que l’alarma havia parat de sonar, però no va ser així. La cosina del nostre segon percussionista va començar a fer-li efecte la barreja d’alcohol i un ibuprofè que s’havia près. Va començar a vomitar i a divagar i, l’alarma va tornar a activar-se. Mentre la pobra noia estava treient el que havia ingerit durant el vespre, semblava que havíem aconseguir desactivar l’alarma, però al cap de 10 minuts ja tornava a sonar. Al final la policia local, cal dir que eren molt simpàtics, ens la van intentar desconectar, però van haver de marxar a buscar una clau a la comissaria per tancar la porta de la sala. La nostra amiga semblava que empitjorava cada cop més i presos pel pànic vam trucar al 112 i vam anar a buscar ajut alla on es feia la festa perquè hi havia una ambulància. Quan el personal mèdic van saber la barreja que havia fet van anar correns a atendre-la. Un cop els nois de la creu roja van fer el diagnòstic, van arribar els policies per desactivar l’alarma, que encara sonava. Mentre esperàvem al SEM (servei d’emergències mèdiques), els policies van haver de dissoldre una cursa de vehicles a la zona industrial i separar un grup de gent que s’estava barallant. Quan va arribar el personal del SEM, vam trucar als pares de la noia, que van trigar una hora en arribar per tornar-la cap a casa.

Bé, això és un petit resum del que va passar a Castellbisbal. Espero no haver de tornar a passar-ho ni haver de fer-li passar un mal estar a una persona que ve amb mi a passar-s’ho bé.

Gerard

“Conjunt de fulls escrits posats en l’ordre en què han d’ésser llegits, especialment reproducció impresa d’una obra en fulls de paper reunits per plecs formant un tot.”

He arribat a dubtar què si als adolescents d’avui dia es preocupen més per la lectura o la tecnologia. Malauradament tothom que llegeixi aquest escrit sabrà la resposta. He de dir que estic generalitzant és clar. És trist, sí, però no dic que la tecnologia ens aporti coses del tot dolentes. Totes les coses noves ens poden aportar coses bones. Ara us preguntareu perquè he posat això.

Doncs tot va començar així; No fa gaire, estava esperant el bus per pujar cap a Vilassar, i com sempre triga un quart d’hora en arribar, normalment acostumo a escoltar música, però com aquest cop era de dia, vaig decidir aprofitar que encara feia sol per llegir a la parada. Quan ja feia uns cinc minuts que llegia, va passar una dona amb un nen petit (cosa bastant normal estant al mig del carrer) s’aturà al meu davant i exclamà: “Una noia amb un llibre!” i jo li responc “Cada dia en queden menys!” i tot agafant-me’l em va preguntar què llegia, i jo encantada li vaig explicar la trama. Just després em vaig quedar pensat. Quina cosa més estranya! Que la dona m’hagi comentat això o que jo llegeixi al mig del carrer? Crec que les dues coses. Ara direu; llegir és estrany? No ni molt menys, però quan un fa una cosa que la societat en general no acostuma a fer, és estrany. Per suposat que jo em refereixo a la societat juvenil. Però aquest fet no només és responsabilitat nostra, dels adolescents, sinó de l’evolució. Ara no vull embolicar-ho tot amb l’evolució de la societat i les seves idees. Tampoc puc o vull canviar res amb aquest escrit, però almenys us voldria fer reflexionar. Potser molts direu “el mòbil és més divertit! No m’agrada llegir” o parides d’aquestes. Sincerament no em vull declarar experta en literatura ni molt menys, però per a tots aquells de “No m’agrada llegir!” n’estic del tot segura que encara no han trobat un gran llibre que els pugui interessar d’allò més, i segurament tampoc s’ha esforçat en buscar-lo, però jo els animo perquè ho facin. Així què, no tingueu por de fer “coses estranyes” que a vegades són les que valen més la pena!

Helena

Farà ja dues setmanes, vaig veure un vídeo que tractava d’una noia anomenada Lizzie Velasquez,  que explicava que tenia una malaltia en la que no podia engreixar-se, és a dir, podia menjar tot el que volgués, però mai s’engreixava. Mai havia pesat més de 28 kg. I a part, era cega d’un ull. Explicava que a els seus pares, de petita, l’havien educat com una noia normal, i en el seu primer dia al jardí d’infància és va donar compte de que tothom la tractava com si fos un monstre. Va ser al arribar a casa seva, quan els hi va preguntar als seus pares que per què els altres nens la tractaven diferent, i ells li van explicar que l’únic que tenia de diferent era que era més petita que els demés, i li van explicar la classe de síndrome que tenia.

Ella ho va portar sempre bé, ja que els seus pares li van dir que tot i tenir aquest síndrome, ella havia de mantenir sempre el cap amunt i ser ella mateixa, i que no li importes el que l’altre gent pensava d’ella.  Però quan anava a l’institut, un dia va trobar-se un vídeo al Youtube on la declaraven la noia més lletja del món. Era un vídeo de 8 segons, sense so, i amb una sola fotografia d’ella. Hi havia 4 milions de reproduccions, i centenars de forts comentaris com per exemple: “Lizzie, si us plau, fes-nos un favor a tot el món, posa una pistola al teu cap i suïcida’t.”

Després de veure aquest vídeo, es va plantejar suïcidar-se. Però va pensar en deixar-ho córrer i es va donar compte de que la seva vida estava a les seves mans: podia convertir allò en una cosa bona, o bé podia triar en convertir-ho en alguna cosa dolenta. Podia també ser agraïda, obrir els ulls, i donar-se compte de les coses que tenia i fer-ne d’allò les coses que la definien. Va dir-se: “Deixaré que la gent que em diu monstre em defineixi? Deixaré que la gent que diu “mateu-la amb foc” em defineixi? No. Faré que les meves metes i el meu èxit em defineixin, no la meva aparença exterior.” Va donar-se compte de que tota aquella gent i els seus comentaris li servien per fer-la millor persona i fer-la sentir millor. Va convertir tots aquells comentaris negatius en una escala per enfilar-s’hi i aconseguir totes les seves metes.

Personalment, crec que ningú es mereix això que li va passar a aquesta noia. Va ser afortunada de ser forta i valenta, i va ser capaç d’aguantar tots els comentaris negatius i com la gent la va tractar. És obvi que és físicament diferent a la resta, però això no és raó per riure’s-en o fer-ne bullying, perquè per sobre de tot s’ha de tenir en compte que és humana i té sentiments. Si jo hagués sigut ella, no crec que hagués sigut tan forta, no crec que ho hagués portat tan bé com ella. Jo sóc la classe de persona que es rendeix molt fàcilment, però si estigués en aquella situació, la meva família em recolzaria i això em donaria la força per aconseguir tot el que em proposi.

Els meus punts de vista han canviat després de veure aquest vídeo, ja que m’ha fet pensar en com la gent es preocupa tan per la seva imatge. Sí, pots semblar perfecta exteriorment, però si estàs buit per dins, de què et serveix la bellesa? Aquesta noia, en el moment en el qual va començar a parlar, va demostrar a tothom que tot i ser massa prima, i no gaire agraciada, podia ser cent cops millor que ningú. El primer que vaig pensar en veure aquest vídeo va ser com la gent podia escriure aquell tipus de comentaris i per què ho feien. Perquè si no la coneixien, no podien dir res sobre ella. I haurien de pensar sobre lo malament que es pot sentir una persona amb un simple comentari.

Alba

Avui us vull parlar sobre els videojocs. M’agraden molt ,fins al punt que em puc considerar “gamer”, i estic fart d’aquella gent que critica tant als videojocs. perquè des del meu punt de vista són positius.

Gràcies a ells, i deixant de banda les classes d’aquest idioma, tinc un nivell d’anglès bàsic, ja que la majoria de jocs no estan traduïts al castellà ni al CATALA. Em diverteixo sanament, quan em sento i jugo amb qaulsevol amic riem i ens ho passem bé. He après a valorar la música instrumental, i he après quin tipus de música et posa nerviós o et relaxa. M’allunyo dels vicis dolents de la joventut d’avui en dia, com les drogues, la deliquència, etc. Exercito molt més el cervell que quant veus la televisió ja que la majoria de jocs són de estratègia i has de pensar. He conegut gent extraordinària que si no hagués jugat a videojocs no hagués conegut mai. I també adquireixo habilitats mentals, reflexes, coherència. També aprenc història i altres coses.

Una altra cosa és que també m’han ensenyat valors com: Que sempre hi ha una opció de guanyar (Yu-gi-ho), que has de lluitar pel que vols (Naruto), que l’amistat és la major força de l’univers i que tots units som més grans (Digimon), que si t’esforces arribaràs a ser el millor en lo que et proposis (Pokemon), que has d’arreglar el teus errors siguin lo greus que siguin (Card Captor Sakura), que l’equip és lo més important (Inazuma eleven), i tot i que el camí sigui molt difícil has de continuar endavant i superar les adversitats (One piece).

La tecnologia no és dolenta, l’us que en fem d’aquesta sí. I el temps que li dediquem també. No és bo passar-se hores i hores jugant… sol… a la meva habitació. Com en molts altres aspectes s’ha de fer un us racional. Rauxa i seny català. I no hem de deixar de banda totes les altres opcons d’oci; el cinema, la música, viatjar, xerrades amb companyia de bons amics i amigues, l’esport i el Barça, és clar.

Per tot això els videojocs son una bona base per gaudir de totes les altes opcions d´oci.

Fins i tot s´ha creat a Barcelona una carrera universitària de dissenyador de videojocs.

Vers que les grecs van inventar el cargol i les primeres operacions matemàtiques, nosaltres com a hereus seus hem anat evol.lucionant tecnològicament fins arribar als ordinadors, internet i videojocs. Qui sap fins a on arribaran els nostres hereus? No ho sap ningú, o potser l´unic que ho sap ara es l´Esteve Jobs, sigui on sigui,

Jesús Valera